La Recerca dels Supervivents (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

Mara mirà cap al Luke, i se’l va trobar mirant-la.

—De debò? —va dir ella, mirant a Fel—. Molt convenient.

—No obstant això, no ho és —va dir Fel. La seva veu era tranquil·la, però el seu rostre de sobte semblava major i més dur. D'alguna forma més madur que quan Mara va tenir la seva primera impressió d'ell; un nen jugant a ser soldat—. Però sí, aquesta és sens dubte una forma de dir-ho.

—Entenc que no tens una altra còpia? —va preguntar Luke.

—Aquesta era la còpia —va dir Fel—. Els documents originals estan a Nirauan.

—Per descomptat —va dir Luke—. El que volia dir...

—Sé el que volies dir —Fel es va passar una mà per la cara; i quan la va baixar, una mica de la duresa s'havia esvaït—. Ho sento. Només... he ficat la pota. Odio quan m'equivoco.

—Benvingut al club —va dir la Mara, un sentiment estrany la va recórrer. En tot el seu temps amb l'Imperi, es va preguntar si alguna vegada havia sentit a un oficial imperial admetre haver comès un error—. Anem a saltar-nos això d'assenyalar amb el dit i vegem si podem esbrinar qui ho té. Tens idea de quantes persones hi ha a bord?

—No massa —va dir Fel, sonant una mica més tranquil—. Crec que una nau d'aquesta grandària funciona amb un equip de solament trenta o trenta-cinc. També em sembla que hi ha una guàrdia d'honor... uns dos esquadrons de sis soldats cadascun. El personal habitual de l'ambaixador són uns vint, a més de Formbi, per la qual cosa tenim seixanta-vuit txiss màxim.

—Més cinc geroons, tu i quatre soldats d'assalt, Jinzler, i nosaltres —va dir Luke—. Tret que hi hagi algú que no coneixem.

—Correcte —va dir Fel.

—Espera un segon —va dir Mara, arrufant el nas de concentració mentre rebuscava en la seva memòria—. Has dit que Formbi té una plantilla de vint?

—He dit que era el típic per a un ambaixador —va corregir Fel—. En realitat, jo no els he comptat.

—I suposo que la majoria d'ells serien de la família de Formbi —va dir ella—. Això significa que tots ells vestirien de groc, veritat?

—Aquest és el color de la família Chaf, sí —va confirmar Fel—. Per què?

—Perquè no he vist més que quatre robes grogues en el sopar d'aquesta nit —va dir Mara—. Formbi, Feesa, i altres dos. Tothom vestia de negre.

—Ella té raó —va convenir Luke—. Quina família vas veure de negre?

—Cap —va dir Fel, arrufant les celles—. De negre vas veure la Flota de Defensa Txiss. El negre és la combinació de tots els colors, ja que els militars es basen en totes les famílies.

—Què hi ha de la seva guàrdia d'honor? —va preguntar Mara—. Són de la seva família?

Fel va negar amb el cap.

—Tots els guàrdies d'honor vesteixen de negre militar. Uhm. Em pregunto què ha fet amb la resta del seu personal.

—Tal vegada va haver de deixar-los enrere —va suggerir Luke—. Amb una missió d'aquest tipus les Nou Famílies no voldrien que una sola família estigués tan fortament representada.

—Suposo que això té sentit —va acceptar Fel lentament—. Sempre hi ha hagut un difícil equilibri de poder entre les famílies.

—Podem fer un recompte al matí —va dir Mara—. Al gra. Quants d'aquest variat grup podrien haver sabut que teníeu aquests arxius?

Fel va fer una ganyota.

—Això no reduirà la cerca tant com creus. Vaig estar parlant d'això amb l'Ambaixador Jinzler aquesta tarda en el passadís de recepció abans que ens asseguéssim a sopar.

—Li vas parlar a Jinzler d'això? —va etzibar la Mara.

—Sí —va dir Fel, arrufant el nas davant la seva vehemència—. Volia saber si ell havia portat algun registre propi per poder comparar-ho amb el nostre. Per què? No hauria d'haver-ho fet?

Mara va fer un posat de disgust. Per descomptat Fel no tenia forma de saber que l'home era un farsant.

—Oblida-ho —va dir—. Els tenia?

—El què? Documents? —Fel va negar amb el cap—. No. Va dir que tot allò útil que la Nova República podria haver tingut s'havia perdut o destruït.

—Probablement sigui cert —va murmurar Luke—. Podria algú haver escoltat per casualitat aquesta conversa?

Fel va exhalar sorollosament.

—Podria tothom haver escoltat per casualitat la conversa, voldràs dir —va dir—. Tots els convidats al sopar estaven arremolinats al voltant del passadís sent sociables.

—Sí, però tots els convidats al sopar no estaven parant esment —va contrarestar Mara—. Digues-nos qui sí parava esment.

Fel va arrufar les celles al buit, buscant en la seva memòria.

—Per començar, per descomptat, hi havia diversos txiss —va dir lentament—. Recordo que Feesa va passar a prop en un moment donat... crec que acabava de portar-vos a vosaltres dos. Després estava...

—Espera un moment —va dir Luke, redreçant-se una mica en la seva cadira—. Estàvem allà en aquell moment?

—Sí, però estàveu en l'altre extrem del passadís —va dir Fel—. Parlant amb Formbi, crec.

—Això no importa —va dir Luke, i va mirar la Mara—. Què penses?

—Val la pena intentar-ho —va estar d'acord ella—. Només retingues aquests pensaments un minut, Fel. De seguida estarem de tornada amb tu.

Respirant profund, Mara va tancar els ulls i es va estendre amb la Força. La tècnica de millora de memòria que l'Emperador li havia ensenyat només funcionava en records a curt termini, però el passadís de recepció havia de ser prou recent com per ser accessible. Va deixar que les imatges fluïssin cap enrere a través de l'ull de la seva ment: el foc, el sopar, el flux de converses abans del sopar...

Allà estava: Formbi fent un pas endavant per saludar-los quan Feesa els va portar a la reunió. Ella i Luke parlant amb ell, assegurant-li que les seves estances eren completament satisfactòries i que, no, no sabien molt sobre el Vol d'Expansió però estaven ansiosos per emprendre el viatge.

I al fons, Fel i Jinzler a l'altre extrem del passadís, prop d'una de les parets, immersos en la seva conversa.

Ella va congelar la imatge, estudiant-la. Després, lentament, la va deixar avançar de nou, observant-ho tot i a tots al seu voltant.

Massa aviat, va tenir la seva resposta. Amb un sospir, va sortir del tràngol i va mirar a Luke.

Ell ja havia acabat amb la seva pròpia millora de memòria.

—Què creus? —va preguntar ell.

—Ell té raó —va dir ella amb disgust—. Seria més senzill saber qui no ho va sentir. Vaig veure almenys a dos geroons prou a prop com per escoltar, a més d'un parell de tripulants txiss i dos oficials de comandament.

—Incloent al General Drask —va convenir Luke—. Els únics possibles sospitosos que no ho van poder haver escoltat vam ser Formbi i nosaltres mateixos.

—I, per descomptat, Feesa treballa per a Formbi —li va recordar Mara—. Ella podria haver-li posat al corrent en qualsevol moment.

Luke va aixecar una mà, deixant-la caure en la seva falda.

—El que ens deixa a tu i a mi. És un atzucac.

—No necessàriament —va dir Mara quan un sobtat pensament la va copejar—. Val, així que tenen les targetes de dades. Però també necessiten un datapad per llegir-les. Això deixa només a Jinzler.

—I als geroons —va dir Luke—. Estava parlant amb ells quan es va produir l'explosió, i quan em vaig anar em vaig deixar el datapad en la seva llançadora.

—Ho sento, però aquest també és un atzucac —va parlar Fel, assenyalant a un altre prestatge damunt de la consola—. Qui es va emportar les targetes de dades també es va servir del datapad —de sobte se li va il·luminar el rostre—. El que significa que no va ser Jinzler o els geroons —va dir—. Com heu dit, no necessitarien agafar-ne un.

—Tret que deliberadament ho agafessin per despistar-nos —va assenyalar Luke suaument.

L'expressió d’en Fel va decaure.

—Ah. Cert —va murmurar alguna cosa entre dents—. Ho sento. Aquest tipus de coses estan lleugerament fora de la meva àrea d'experiència.

—De la nostra també —li va assegurar Luke—. No et preocupis, ho resoldrem. Si és necessari, sempre podem demanar-li a Formbi que registrin la nau.

—Què vols dir, si és necessari? —va preguntar Fel, arrufant les celles—. Per ventura no volem que faci exactament això?

Luke es va encongir d'espatlles.

—Hi ha un gran nombre de llocs a bord d'una nau com aquesta on podries ocultar una cosa tan petita com quatre targetes de dades —va assenyalar—. O el lladre podria fàcilment haver-les copiat en un sistema diferent... en un droide, fins i tot... i després haver-se desfet de les originals.

—Els txiss no tenen droides —va dir Fel—. Però veig el que vols dir.

—D'altra banda —va continuar Luke—, si no armem aldarull, el lladre ni tan sols sabrà si les hem trobat a faltar o no. Això podria donar-nos una sèrie diferent d'avantatges.

—Tal vegada —va dir Fel, sense sonar del tot convençut.

—Confia en mi —li va dir Luke—. El coneixement de qualsevol tipus és poder, com Talon Karrde sempre diu.

—I com el Gran Almirall Thrawn habitualment demostrava —va replicar Fel.

—No ens ho recordis —va dir Luke amb tristesa—. Saps si aquesta nau porta alguna llançadora o transport capaç de viatjar per l’hiperespai?

—Crec que aquesta classe de nau en general porta una —va dir Fel, arrugant el front per la concentració—. El planador del comandant, l’anomenen, encara que en una nau diplomàtica com aquesta probablement estigui assignada a Formbi en lloc del Capità Talshib. Per què?

—Encara podries tenir raó en això d'algú tractant de retardar-nos i agafar avantatge —va explicar Luke—. Sobretot ara que té un manual operatiu entre mans. Si és així, necessitaria una manera d'arribar allà una vegada que incapacités la nau. Amb el vostre transport, el nostre, i el de Formbi, té almenys tres per triar.

—Més la llançadora dels geroons i el que sigui que utilitzi Jinzler —va afegir la Mara.

—Pots oblidar-te de la llançadora dels geroons —va dir Luke, bellugant el cap—. Jo no confiaria en ella ni per volar a l'altre costat de l'Enviat Chaf.

—Tan malament, eh? —va preguntar Mara.

—Fa que el meu vell T-16 sembli bo en comparació —va dir Luke irònicament—. De totes maneres, no crec que tingui hiperimpulsor.

—Bé, això ens deixa la nau de Jinzler —va concloure Mara—. Fel, saps el que ha portat?

—En realitat, no crec que tingui una nau —va dir Fel—. No el vaig veure arribar, estava aquí abans que nosaltres, però crec recordar que Formbi va esmentar que havia aconseguit que algú li portés.

—Què algú li portés? —va preguntar Luke amb incredulitat—. Aquí fora?

Fel es va encongir d'espatlles.

—Tot el que sé és el que va dir Formbi. Tal vegada es va posar en contacte amb Nirauan i l'Almirall Parck va organitzar alguna cosa.

—Tal vegada —va dir Mara. Personalment, ella no ho creia ni per un segon, però no tenia sentit discutir sobre això—. Llavors, quin és el nostre següent moviment?

—El nostre següent moviment és tornar a les nostres estances —va dir Luke amb fermesa—. No sé vosaltres, però jo tinc un parell de petites cremades que necessiten ser ateses.

—Oh, ho sento —va dir Fel, aixecant-se ràpidament de la seva cadira i dirigint-se cap a un dels medpacs fixats en la paret al costat dels dipòsits d'oxigen d'emergència—. Ni tan sols he pensat en...

—No, no, està bé —es va apressar Luke a assegurar-li—. No necessitem ajuda mèdica. Som perfectament capaços de solucionar-ho nosaltres mateixos durant la nit amb un tràngol curatiu Jedi.

—Oh —Fel es va detenir en sec, i Mara va poder sentir la seva vergonya—. Ho sento. Suposo que no sé tant sobre els Jedi com creia.

—Alguna vegada havies conegut a un abans? —va preguntar la Mara.

—Bé, no —va admetre Fel—. Però he llegit sobre ells. Vull dir, sobre vosaltres. Vull dir...

—Sabem el que vols dir —va dir Luke, somrient lleument—. No et preocupis —es va posar dempeus—. Mara?

—Ens veiem demà, comandant —va dir Mara, posant-se dempeus.

—Molt bé —va dir Fel—. Us mostraré la sortida.

—No et molestis —va dir Luke—. Podem trobar el camí. És millor que vagis a veure als teus homes.

—Tal vegada pugueu discutir sobre noves mesures de seguretat —va agregar Mara.

Fel va fer una ganyota.

—Missatge captat. Bona nit.

Els soldats d'assalt havien desaparegut de la sala de preparació quan Luke i Mara van passar, les seves armadures penjaven acuradament en els armers que cobrien les parets.

—Aquest últim comentari ha estat una mica injust, ho saps —va comentar Luke mentre caminaven pel passadís cap a les seves estances—. Estic segur que sí havia establert alguna seguretat.

—Per això mateix he dit que necessitava noves mesures de seguretat —va contrarestar ella—. Òbviament les velles no eren prou bones.

—Mhm —va dir Luke—. Tal vegada sí. Tal vegada no.

Mara li va mirar de reüll.

—Tens alguna idea?

Ell es va encongir d'espatlles, mirant casualment cap enrere.

—No sé si se t'ha ocorregut, però només tenim la paraula de Fel que hi hagués targetes de dades allà en primer lloc.

—O que realment li parlés a Jinzler d'això abans del sopar —va estar d'acord la Mara—. Podria estar simplement ventilant els gasos residuals, tractant d'aconseguir que desconfiem de tothom excepte d'ell. Creus que hauríem de fer-li una petita visita a Jinzler abans de tancar-nos per passar la nit?

Luke va negar amb el cap.

—No val la pena. Definitivament necessitem parlar amb ell en algun moment abans d'arribar al Vol d'Expansió, però no hem de fer-ho amb aquestes cremades distraient-nos. A més, fins i tot si Fel va parlar amb ell sobre el Vol d'Expansió, això no prova res. Fel ha admès que estava tractant de veure el que Jinzler sabia sobre la missió. Si Jinzler no tenia res, però va dir que volia veure els registres de Fel...

—Registres que Fel no tenia —va murmurar la Mara.

—Exacte... registres que no tenia —va dir Luke—, llavors Fel encara hauria de fingir un robatori. I seria més fàcil fingir-ho per a nosaltres que esperar fins que Jinzler hi anés.

—Excepte que nosaltres podríem descobrir-li —va assenyalar la Mara.

—T'oblides de la seqüència de la conversa —li va recordar Luke—. No va ser fins que li vaig dir que no sempre podíem descobrir als mentiders que si més no va esmentar que tenia les targetes de dades.

Mara va reproduir el record. Maledicció si ell no té raó.

—Realment estàs fent-me quedar malament aquesta nit —grunyí—. Pensava que era jo la que suposadament tenia l'entrenament de recerca.

—És per tot el temps que he passat al costat de Corran Horn —va dir Luke secament—. Una mica d'això m'ha contagiat. A més, tu tens altres coses en el cap.

Mara va sentir que els seus músculs es posaven rígids.

—Què vols dir? —va preguntar amb cautela.

Ell es va encongir d'espatlles, massa casualment.

—Esperava que tu m'ho diguessis a mi —va dir—. Tot el que jo sé és que encara hi ha alguna cosa agitant-se per darrere d'aquests bells ulls verds teus.

Mara va esbufegar a sota veu.

—Així que ara passes a l'adulació, eh? Aquest és un senyal clar que t'has quedat sense arguments lògics i sense habilitat persuasiva.

—O bé es tracta d'un senyal de la meva sinceritat i del meu compromís amb la teva continuada felicitat com la meva esposa i companya —va respondre Luke.

—Ooh... M'agrada això —va dir Mara amb aprovació—. Compromís amb la meva continuada felicitat. Assegura't d'usar-ho de nou una altra vegada.

—Prenc nota —va prometre Luke. El seu somriure es va esvair en serietat—. Saps que sempre estic disposat a escoltar-te.

Ella li va agafar la mà, la va prémer.

—Ho sé —li va assegurar—. I no és res greu... realment no ho és. És només que haig de pensar una mica pel meu compte abans de poder parlar d'això, això és tot.

—Entesos —va dir Luke, i ella va poder sentir la seva preocupació esvair-se una mica. Però només una mica—. Ah, i hi ha un factor més que no hem d'oblidar. L'esquadró de soldats d'assalt de Fel no és exactament homogeni.

Mara va arrufar les celles.

—Et refereixes a aquest alienígena, Su-mil?

—Sí —va dir Luke—. Després de tot, no sabem res sobre ell o del seu poble. És possible que estigui portant la seva pròpia agenda.

—És possible, però improbable —va dir Mara, sacsejant el cap—. La 501 no era exactament una unitat de soldats d'assalt convencional. Eren l'elit d'entre les elits, i no puc imaginar a Parck revivint-la sense mantenir aquests estàndards.

—No he dit que fos probable —li va recordar Luke suaument—. De Fel esperaria que no recollís cubells a l'atzar quan va escollir a la seva gent per a aquesta missió. Només vaig pensar que era alguna cosa que havíem de tenir en compte.

Van fer una petita marrada en el camí de tornada, passant pel Sabre de Jade per assegurar-se que estava ben tancat contra intrusos. Després d'aquest comentari òbviament sarcàstic a Fel, Mara sabia que no podria perdonar-se si la seva pròpia nau era assaltada. De tornada en les seves estances, estaven preparant-se per al llit quan un anunci oficial de Formbi va arribar pel sistema d'altaveus de la nau, deia que el dany de foc havia estat reparat i que la missió continuaria sense interrupció. No va fer esment de l'ajuda que els txiss havien rebut en la lluita contra el foc; ni va haver-hi comentaris sobre la causa de l'explosió que havia iniciat el foc en primer lloc.

Més tard, tombada al costat d’en Luke en la foscor, Mara va mirar al sostre i es va preguntar què era exactament el que estava passant en el seu interior.

Havia arribat molt ràpidament, el silenciós sentiment de culpa que de sobte s'havia apoderat d'ella com una mà pressionant a poc a poc la seva gola. De sobte, totes les coses que havia fet al llarg dels anys en els quals va ser agent de Palpatine estaven tornant per perseguir-la. Les severes recerques; deixar de costat ocasionalment fins i tot els limitats drets que havien existit sota l'Imperi; els judicis sumaris.

Les execucions sumàries.

Però havia deixat enrere tot això. No? Realment ella mai havia pertangut al Costat Fosc, després de tot... Luke li ho havia assenyalat tres anys enrere. Havia servit a Palpatine i a l'Imperi el millor i el més honestament que havia pogut, basant-se en la informació indubtablement esbiaixada que li havien donat. Certament el fet que fos ara una Jedi semblava recolzar la idea que les seves accions eren redimibles.

Llavors, què era el que estava portant tot això de tornada? Fel i els seus soldats d'assalt, la imatge més visible de la dominació i els excessos imperials? La missió en si i el seu constant recordatori que la destrucció del Vol d'Expansió havia estat una de les primeres atrocitats de Palpatine?

O era alguna cosa completament diferent, una cosa més subtil? Després de tot, Palpatine havia pagat els seus actes amb la seva vida. Així com Darth Vader, Tarkin i la resta de Grans Moffs. Fins i tot Thrawn, qui, ara s'adonava, probablement havia estat més noble que la resta de tots ells junts, havia mort. Només ella, Mara Jade, la Mà de l'Emperador, havia sobreviscut.

Per què?

Va rodar incòmodament fins a situar-se sobre el seu costat, transferint la seva mirada des de la foscor del sostre a la foscor de l'altre costat de l'habitació. La culpa del supervivent, va recordar haver sentit que algú ho deia així. Era això el que Fel i el Vol d'Expansió havien despertat en ella? Si era així, era bastant estúpid, sobretot a hores d'ara.

Tret que fos el que Luke havia suggerit abans. Que encara hi havia coses sobre l'Imperi que ella era poc inclinada a deixar marxar.

Va prendre una respiració profunda, i la va deixar escapar suaument. Luke encara estava despert també, ho sabia, veient les seves emocions arremolinar-se al voltant, llest per unir-se a ella en el seu conflicte quan ella estigués disposada a convidar-ho.

Es va estirar i va trobar la seva mà.

—Se suposa que hem d'estar fent tràngols curatius Jedi, no? —va murmurar.

Ell va captar la indirecta.

—Exacte —va murmurar Luke—. T'estimo.

—Jo també t'estimo —va dir—. Bona nit.

—Bona nit.

Ella va tancar els ulls, acomodant-se millor sobre el coixí i estenent-se amb la Força. Després de tot, Luke l'havia acceptat, amb passat fosc i tot. Si ell podia fer-ho, certament ella hauria de ser capaç.

La respiració de la Mara es va alentir, la seva ment i les seves emocions aquietant-se mentre s’endinsava en el tràngol curatiu. Luke la va mirar amb afecte mentre ella es quedava en silenci, i després va deixar anar suaument la seva mà de la seva i es va donar la volta cap a la paret oposada. Havia estat un dia llarg i atrafegat, i havia de tractar les seves pròpies cremades. El millor seria posar-s’hi.

No obstant això, la calma i la concentració necessàries per al tràngol curatiu es negaven a presentar-se. Alguna cosa estava passant a bord d'aquesta nau, quelcom embolicat en un propòsit fosc i tèrbol. Algú a bord (tal vegada més d'una persona) anava cap al Vol d'Expansió per alguna altra raó a més de respecte o penitència.

Va moure les espatlles incòmodament sota el pes de les mantes. Però en aquest cas, per ser perfectament honests, no tenia ell un motiu propi per estar allà?

Per descomptat que sí. El Vol d'Expansió era una relíquia dels últims i turbulents dies de l'Antiga República, la seva existència i els seus registres oferien l'oportunitat d'omplir alguns dels buits de la història d'aquest període de la Nova República. Però encara més important, podia oferir una visió detallada sobre les formes i l'organització de l'última generació de tot l'Orde Jedi. Podia haver-hi informació a bord que podria omplir els buits en el seu propi coneixement i comprensió, mostrant-li què estava fent bé.

I, encara més important, què estava fent malament.

Va fer una ganyota a la foscor. Luke Skywalker, Mestre Jedi. El Mestre Jedi, per qui es referia a la major part de la Nova República. Fundador, mestre, i líder del ressorgiment de l'Orde Jedi.

De totes maneres, com dimonis havia acabat en aquesta posició? Com havia acabat carregant amb la responsabilitat de reconstruir una cosa que els havia portat a les generacions passades segles o més crear-la?

A causa que ell havia estat tot el que havia quedat, aquesta era la raó. Quan jo m'hagi anat, havia dit Yoda en aquests moments finals, l'últim dels Jedi tu seràs. Transmet el que après has.

Havia fet tot el possible per complir amb el mandat de Yoda. Però de vegades (massa vegades) tot el possible no havia estat suficient.

L'entrenament de Yoda havia ajudat, però no prou. L’Holocró havia ajudat, però no prou. Els consells i correccions de la Leia i la Mara havien ajudat, però no prou.

Hauria sobreviscut alguna cosa a bord del Vol d'Expansió que també pogués ajudar? No ho sabia. Per ser honestos, tenia gairebé por d'esbrinar-ho.

Però de totes maneres hagués anat a buscar-ho igualment, perquè havia de fer-ho. Ell i Mara havien sentit tots dos la suau però inconfusible guia de la Força per acceptar la invitació de Formbi, i ell sabia molt bé que ignorar aquesta empenta comportaria un amarg penediment en algun moment. Per bé o per malament, anirien fins al Vol d'Expansió.

I qui podia dir-ho? Tal vegada fins i tot hi hagués alguna cosa a bord que finalment enterrés les seves preguntes sobre el matrimoni Jedi. Opinions discrepants d'altres Mestres Jedi, potser, o fins i tot un indici que tot l'Orde s'havia equivocat amb aquesta prohibició.

Però no ho sabria fins que hi arribessin. I millor que arribés sa. Prenent una respiració profunda, va deixar que els dubtes i inquietuds llisquessin lluny d'ell, i es va estendre amb la Força.

***

Tot el soroll i l'enrenou en els passadissos exteriors ja s'havia calmat per quan Dean Jinzler va deixar a un costat el seu datapad i va començar a preparar-se per dormir. Havia estat un llarg i estrany dia, ple de gent rara i esdeveniments estranys, i estava cansat amb el tipus de fatiga que li havia perseguit durant gran part de la seva vida adulta.

I, no obstant això, al mateix temps, tenia una nova excitació que jeia per sota la fatiga. Una excitació, i un latent temor ombrívol.

El Vol d'Expansió. Després de mig segle, per fi anava a veure l'enorme i misteriós projecte que s'havia emportat a la Lorana lluny de la República. Estar on ella havia estat, veure el que ella havia vist. Tal vegada, si tenia molta sort, fins i tot seria capaç de percebre un ressò de la idea o la meta que havia capturat la imaginació de la Lorana, i a la qual havia dedicat la seva vida.

I veuria on la seva massa curta vida havia acabat.

Mirà el seu reflex en el mirall de la unitat de neteja mentre es netejava la cara i les dents. Darrere de les línies i arrugues, encara podia veure un besllum de la cara molt més jove que s'havia burlat de la Lorana i que hi havia estat ressentida amb ella durant molts anys, la cara que l'havia vist partir sense si més no un comiat apropiat. Els ulls retornant-li la mirada... tenien els ulls d'ella aquest mateix to de gris? No podia recordar-ho. Però sigui com sigui el color, ell sabia que els seus ulls no havien estat freds i durs com els seus, sinó càlids, vius i compassius. Fins i tot per a ell, que no es mereixia cap compassió en absolut. La ganyota dura en la seva boca no havia estat allà, per descomptat, per aquell temps.

O tal vegada sí havia estat. Havia portat aquesta silenciosa amargor amb ell durant molt temps.

Més o menys com aquesta jove dona que vaig conèixer abans, se li va presentar el pensament perdut: aquesta Mara Jade Skywalker. També hi havia un aire de vell i agredolç record en ella. Tenint en compte tots els senyals de la recent suavització que podia veure en el seu rostre, estava clar que alguns d'aquests records prendrien molt temps a apagar-se.

Alguns records, per descomptat, mai s'esvairien completament, no importava el molt que un desitgés que ho fessin. Ell era la prova vivent d'això.

Va acabar de rentar-se i va tornar al dormitori. I, no obstant això, amb totes les petjades d'antiga duresa i cinisme que podia veure en la seva cara, sabia que havia estat la Mara qui havia pres la decisió final de no desemmascarar-lo davant Formbi.

Això li posava nerviós. La compassió era una cosa que no li agradava des de feia molt temps, i la compassió d'un Jedi era encara més inquietant. Els Jedi, si creies en les velles històries i en la propaganda de la Nova República, se suposava que eren capaços de llegir la naturalesa i les actituds de la gent amb una sola mirada. Podrien també llegir la ment, pensaments i intencions? Si era així, què havia llegit la Mara en ell exactament?

Va deixar anar un esbufec. Ximpleries. Com, en el nom dels menja-bestioles de la Vora Exterior, hauria pogut llegir ella els seus sentiments quan ni tan sols ell mateix podia ordenar-los?

No tenia una resposta. Tal vegada ella li ho diria, si l'hi preguntava.

O tal vegada acabaria decidint que la seva misericòrdia i les segones oportunitats estarien millor empleades en una altra persona, i el lliuraria a Formbi després de tot.

No. El dau de la sort havia estat llançat, i l'única cosa que podia fer ara era asseure's i esperar fins al final. I quant als Jedi, la seva millor aposta era simplement mantenir la distància amb tots dos.

Apagant la llum, es va acomodar en el llit. I va tractar d'allunyar els records prou com per poder dormir.

 Següent