La Recerca dels Supervivents (XVI)

Anterior

CAPÍTOL 16

Els últims deu metres de la guia del turboascensor que conduïa al cuirassat de comandament estaven aixafats i retorçats, com si aquesta part del tub hagués estat colpejada per un poderós impacte. Els dos últims metres, a més, estaven bloquejats pel que semblaven ser les restes d'una cabina que havia estat sorpresa en el lloc equivocat al moment equivocat. Fins i tot amb els sabres de llum, era una tasca difícil tallar prou com per poder passar.

—Per fi —va dir la Mara mentre tallava una última secció de la paret de la cabina per revelar les portes del tub, tan destrossades i deformades com el propi tub—. Tal vegada hauríem d'haver anat a popa i haver provat amb el tub d'allà.

—Dubto que hagués estat més ràpid —va dir Luke, fent un pas cap endavant i ensumant acuradament l'aire que entrava a través de la porta entreoberta. Feia una olor humida i rància, però d'altra banda era respirable. Les marques de les portes estaven a l'inrevés, va notar, la qual cosa significava que el turboascensor no havia fet la rotació normal quan va arribar i la gravetat del C-Un no estava funcionant. Si la gravetat no funcionava, la resta del sistema ambiental probablement tampoc ho faria, i per tant l'aire que estava olorant només eren les pèrdues de la resta del complex del Vol d'Expansió. Haurien d'assegurar-se que no es quedaven sense oxigen—. No oblidis tots els enderrocs que vam haver de sortejar quan vam arribar al C-Quatre —li va recordar mentre feia un pas cap enrere i li feia un gest d'invitació cap a les portes—. Thrawn probablement va causar fins i tot més destrucció en les seccions de turbolàsers i d'escuts d'aquest.

—Suposo —amb gestos hàbils amb el seu sabre de llum, Mara va tallar una obertura en la porta—. Anem?

No va ser tan dolent com Luke esperava, almenys en el que es referia a les dificultats bàsiques del viatge. Era estrany caminar pel sostre amb la coberta per sobre d'ells, i per descomptat la pròpia gravetat del planetoide era molt més feble del que ells estaven acostumats, però en si mateix no es va presentar cap problema en particular. Els terres i les mampares estaven terriblement esquerdats i retorçats, però hi havia relativament poques restes escampades per aquí amb les quals bregar. Ocasionalment van haver d'usar els seus sabres de llum per eliminar un puntal de suport que estava bloquejant una porta, i tots dos van haver d'usar la Força per moure una consola rebel que s'havia separat de les seves connexions i estava tombada, coberta de pols, a la meitat del seu camí. Però la majoria dels obstacles van ser fàcils de manejar, i un grapat de permallums havien sobreviscut i complementaven la il·luminació de les seves vares de llum.

Els enderrocs en si no eren la part difícil. La part difícil eren els cossos.

No realment cossos, per descomptat, almenys no del tipus que Luke havia vist anteriorment en les moltes batalles en les quals havia estat en la seva vida. Després de cinc dècades, poc quedava excepte petits munts d'ossos i restes de roba per mostrar on havia caigut algú. De vegades podia veure l'evidència de com havia arribat la mort: cranis greument trencats en equips de vol, o ossos polvoritzats mostrant on un cop de tret làser o míssil havia travessat el casc interior convertint-se en metralla mortal.

No obstant això, la major part del temps les restes no mostraven cap indicació del que havia succeït. Aquests tripulants, molt probablement, havien mort per asfíxia o per l'impacte quan el cuirassat es va estavellar contra el munt de grava en el qual el Vol d'Expansió jeia ara.

—Es pot veure on va ser reparat el casc —va comentar Mara mentre s'obrien camí cap al pont de comandament—. Veus les marques de soldadura?

Luke va mirar cap a on ella assenyalava amb la seva vara de llum. Les marques eren molt professionals, seguint amb precisió les esquerdes dentades del casc.

—Droides de reparació?

—Definitivament —va estar d'acord Mara—. L'atac hauria d'haver trencat el casc en suficients llocs com per sobrepassar les portes blindades i el sistema de compartimentació d'emergència, la qual cosa va asfixiar a qualsevol tripulant o passatger que encara estigués amb vida. Però això no va bastar per deixar als droides fora de servei, i van començar automàticament les reparacions d'emergència. Per quan algú va venir aquí, prou de la nau estava pressuritzat de nou perquè poguessin deixar-se anar.

El dany semblava augmentar a mesura que avançaven. També el nombre d'ossos.

—La tripulació va haver de tractar d'escapar per aquí quan Thrawn va eliminar les bombolles de turbolàser i els escuts —va dir Mara mentre Luke obria amb el sabre una altra porta bloquejada—. Normalment aquí, tan lluny, no hi hauria hagut tanta gent.

—Sobretot perquè la majoria dels qui s'ocupaven dels seus deures haurien estat més cap endavant, en el pont de comandament —va convenir Luke, mirant-la de prop—. Com ho portes?

—Estic bé —va dir ella—. Per què? No hauria d'estar-ho?

—Només preguntava —va dir—. Vull dir, aquí amb més...

—Amb més proves del que Thrawn i Palpatine li van fer a aquesta gent?

Luke va fer una ganyota.

—Alguna cosa per l'estil.

—Per estrany que sembli, estic bé —va dir Mara, amb els ulls a la deriva al voltant de la sala—. Suposo que ja haig d'haver passat per tot això abans, a dalt —va fer un gest cap a un arc del revés davant d'ells, un portal parcialment bloquejat per una porta blindada mig tancada—. Sembla que estem arribant gairebé al final.

—Crec que tens raó —lliscant-hi a través de l'obertura, Luke va mirar al voltant. Era una sala gran, amb un munt de cadires disperses i consoles trencades que aparentment havien estat una vegada alineades en files ordenades, tot això cobert amb la mateixa capa gruixuda de pols que jeia a tot arreu en aquest lloc—. Definitivament l'avantsala de monitoratge —la va identificar mentre Mara s'unia a ell—. Això posa al pont just davant, passant aquest altre arc en el mig de la paret del fons.

—El que quedi d'ell, de totes maneres —va dir Mara, mirant al seu voltant—. Pot ser que sigui la meva imaginació, però sembla que hi ha menys dany real de batalla aquí.

—Això sembla, veritat? —va convenir Luke, arrufant les celles. Ella tenia raó: a part d'algunes de les fissures reparades pels droides, la major part de la destrucció semblava ser per impacte—. El dany sembla que va ocórrer quan el Vol d'Expansió es va estavellar contra aquesta pila de roques, o potser Thrawn els va envestir amb una nau durant la batalla.

—Thrawn, o algun altre —va dir Mara—. No cal oblidar que, segons Bearsh, els vagaari també estaven en la batalla.

—Cert —Luke va inspeccionar la destrucció amb una estranya sensació de buit fluint en ell—. Esperava que poguéssim trobar alguns registres intactes aquí sota. Alguna cosa sobre els Jedi d'aquell temps, tal vegada alguns detalls sobre com havien estat organitzats. Però no puc veure com alguna cosa així podria haver sobreviscut.

—No sembla molt prometedor, veritat? —va dir Mara—. Així i tot, ja que estem aquí, bé podríem recórrer tot el camí. Has dit que aquesta era la porta del pont?

—Hauria de ser-ho —va dir Luke, passant sota una secció de coberta esfondrada i dirigint-se cap a l'arc i la porta de metall deformada que ho bloquejava. Encenent el seu sabre de llum, va tallar una obertura.

En efecte, es tractava del pont, molt semblat al que recordava de la seva breu estada a bord del Katana uns tretze anys abans. Excepte, per descomptat, que aquest pont en particular estava ple d'ossos, consoles trencades, i pols que arribava fins als turmells.

I a més era només al voltant de la meitat de llarg que l'altre.

—Vaja, això és impressionant —va dir Mara—. No crec haver sentit parlar mai d'una nau que s'aixafés tan durament, i molt menys haver-ho vist. Aquest va haver de ser un espai realment infernal quan van impactar.

—Sí —va murmurar Luke—. La pregunta és, de qui va ser la idea de xocar tan durament?

—Segueixes pensant en aquests presoners del nucli d'emmagatzematge?

—De vegades —va dir Luke, arrufant les celles cap a la proa aixafada. Hi havia alguna cosa brillant feblement per allà, enmig dels fragments de la bombolla d'observació trencada, alguna cosa que no semblava encaixar amb la resta dels enderrocs que havien vist—. Sabem que van escapar d'alguna manera —va continuar, trepitjant amb cura a través dels enderrocs, fent una ganyota quan alguna cosa es trencava sota la seva bota—. També sabem que va haver-hi divuit Jedi a bord del Vol d'Expansió, i no obstant això Thrawn va ser capaç de vèncer-los. Em pregunto si hi ha alguna connexió.

—Pot ser que Thrawn tingués una flota més gran del que ningú vol admetre —va suggerir Mara, inclinant-se sobre una de les consoles per mirar-la més de prop.

—Formbi va dir que només tenia a la seva força personal —li va recordar Luke.

—Formbi ha de carregar sobre les seves espatlles amb el pes de dos banthes de culpa col·lectiva txiss en l'incident —va replicar Mara, movent-se a la següent consola—. Tal vegada va haver-hi una participació txiss més oficial del que deixa entreveure.

—Podria ser —va dir Luke, a la gatzoneta entre els fragments de transpariacer. Allà estava. Amb cautela, va ficar la mà en els enderrocs i va aconseguir agafar-ho.

Es va quedar paralitzat. No agafar-ho; agafar-los. Hi havia dos objectes enterrats entre els enderrocs, arcaics en disseny i així i tot recognoscibles a l'instant mentre jeien entre dos conjunts diferents d'ossos trencats.

Mara va percebre a l'instant la seva reacció emocional.

—Què passa? —va preguntar ella, abandonant la seva inspecció i anant al seu costat.

—Objecte Un —va dir Luke, aixecant un cilindre abonyegat que només podia ser un sabre de llum—. I —va agregar en veu baixa, aixecant un arma de mà deslluïda i abonyegada—, Objecte Dos.

Mara va respirar profund.

—Això és el que jo crec que és?

—Crec que sí —li va dir Luke, posant-se dempeus i girant l'arma a la seva mà—. Està desfasada unes poques dècades, però l'estil és inconfusible.

—És un xàrric txiss.

Per un moment, cap d'ells va parlar. Després, encara sense paraules, Mara va tendir la mà. Luke va posar l'arma desconeguda en ella, i durant un altre minut ella la va estudiar en silenci.

—Sí —va dir finalment—. Es pot veure escriptura txiss en ella. És un xàrric, per descomptat.

—I què fa aquí? —va preguntar Luke—. Drask ens va dir que Thrawn no va enviar cap grup d'abordatge a bord.

—I exactament com podria Drask saber si ho va fer o no ho va fer? —va assenyalar Mara—. Ell no va estar allà. O sí?

—No que jo sàpiga —va admetre Luke, prenent el xàrric de nou. Un estrany pensament estava començant a prendre forma en les vores de la seva ment...

—Tampoc podem dir molt de l'esquelet —va comentar Mara, posant-se a la gatzoneta i tocant suaument un dels ossos sobre els quals havia estat el xàrric—. Humanoide, encara que definitivament no-humà. Per desgràcia, això cobreix una gran quantitat d'espècies.

—Incloent als txiss —va dir Luke—. Digues-me, Mara. Has passat molt temps parlant amb els txiss en el viatge fins aquí. Algun d'ells va dir que alguna vegada hagués vist a un vagaari? O vist holos d'un vagaari, o fins i tot que va escoltar la descripció d'un?

Mara va arrufar el nas, i va poder sentir-la estenent-se en la Força mentre rebuscava en la seva memòria.

—No —va dir—. De fet, recordo a Formbi dient específicament que no els havien vist en cap lloc de la regió des del cas del Vol d'Expansió. Encara que per ser justa, realment mai vaig preguntar a ningú per aquest assumpte en particular.

—Bé, jo sí li vaig preguntar a Bearsh una vegada —va dir Luke—. Ningú de la seva generació de geroons havia vist mai a un vagaari, tampoc.

—El que té sentit si tots ells van desaparèixer fa cinquanta anys —va assenyalar Mara—. On vols arribar amb això?

—Els txiss es van trobar amb el Vol d'Expansió —va dir Luke—. I d'acord amb Bearsh i Formbi, també els vagaari.

Va aixecar les celles.

—I si en realitat eren la mateixa gent?

Mara va parpellejar.

—Estàs suggerint que els txiss són els vagaari?

—Per què no? —va preguntar Luke—. O almenys, algun grup particular de txiss. Els dos sabem quant astut i creatiu era Thrawn. Hauria estat tan difícil per a ell inventar una raça completament fictícia per a les seves pròpies finalitats?

—Probablement no li hauria costat més que treballar una tarda ociosa —va admetre—. Però, per què anava a fer això?

—Aquesta és la veritable pregunta, no? —va admetre Luke—. No ho sé. Em resulta estranyament sospitós que quan el Vol d'Expansió va desaparèixer, també ho fessin els vagaari.

—Mmm —va murmurar Mara, arrufant les celles cap a l'infinit—. Tal vegada hauríem d'asseure'ns amb Formbi en un racó tranquil quan tornem amb la resta del grup. Ja és hora que sigui sincer amb nosaltres sobre el que està passant.

—Seria un bon passatemps —va dir Luke—. I necessitaríem que estigués sol. No voldrem a Drask escoltant.

—Això no fa falta dir-ho —Mara va fer un gest cap a les armes polsoses de les seves mans—. Alguna d'elles segueix funcionant?

—No ho sé —apuntant a un punt buit a l'altre costat de la sala, Luke va prémer el gallet del xàrric.

No va ocórrer res.

—Mort com Honoghr —va dir, ficant-lo en el seu cinturó. Posant el sabre de llum lluny d'ell, va prémer l’activador.

L'espetec-xiuxiueig de l'arma va sonar feble i una mica asmàtic. Però la resplendent fulla verda semblava bastant funcional.

—Qui ho construís ho va fer perquè durés —va comentar, apagant-lo i mirant-lo més de prop—. Em pregunto si era el de C’baoth.

—De C’baoth?

—Aparentment era el principal Mestre Jedi de l'expedició —li va recordar Luke—. Probablement és aquí on hauria estat durant l'atac. I mira —va assenyalar l’activador—. Veus això? Sembla una espècie de gemma.

—Tens raó —va dir Mara, inclinant-se per veure-la de prop—. Una ametista, crec.

—Acceptaré la teva paraula sobre aquest tema —va dir Luke, lliscant el sabre làser en el seu cinturó al costat del xàrric—. Vinga, acabem i tornem a dalt. Aquesta xerrada amb Formbi comença a sonar cada vegada més i més interessant.

***

El turboascensor cruixia i gemegava mentre es dirigia al Cuirassat-Sis, però quan va arribar es va situar en el seu lloc amb només un parell de petits cops.

—Definitivament han estat usant aquest turboascensor —va comentar Fel.

—Com ja havíem conclòs a baix —va dir Drask amb intenció.

Amb un esforç, Fel es va mossegar la llengua. Sí, Drask s'havia adonat en el nucli que les piles de subministraments prop d'aquest turboascensor en particular havien estat assaltades sistemàticament; i, sí, Fel havia estat d'acord amb la conclusió del general que probablement això significava que almenys part del C-Sis s'usava. Però això no significava que les evidències addicionals no haguessin de ser anotades i comentades.

Amb un petit grinyol més, les portes es van obrir. Lluitador, en posició, va sortir al passadís, el seu casc va voltejar enrere i endavant mentre escodrinyava la zona.

—Buidat —va informar, fent-se a un costat per deixar que els altres sortissin—. Per on, comandant?

—Pel camí més directe al C-Cinc, per descomptat —grunyí Drask abans que Fel pogués contestar—. Aquest és, després de tot, el principal propòsit d'estar aquí sota.

Amb un esforç, Fel va controlar el seu temperament. Drask no havia estat més que un blavós embalum d'impaciència i desaprovació des que s'havia separat de Luke i Mara i unit als imperials. Tal vegada, va pensar sense humor, per això els dos Jedi havien estat tan ansiosos per anar al C-Un i encolomar-lo als imperials.

—Anirem al C-Cinc, general —va dir amb tota la paciència que va poder reunir—. Però mentre estem aquí, no estarà de més fer un petit cop d'ull al voltant.

Drask va rugir alguna cosa des del profund de la seva gola.

—No entens res —va etzibar.

Fel va mirar cap enrere al llarg del passadís, tractant d'ignorar-lo. El joc de la diplomàcia, va decidir, estava perdent ràpidament el feble encant que va poder haver tingut. Tan aviat com raonablement pogués, de fet, tan aviat com tornessin amb els altres, retornaria a Drask de nou a Formbi i acabaria amb això.

Al lluny, en algun lloc més enllà de la sala tàctica de la flota d'aquest cuirassat en particular, va poder veure una resplendor que semblava més forta del que qualsevol permallum podria oferir.

—Sembla que la civilització local està en aquesta direcció —va dir, assenyalant—. Soldats?

Va haver-hi una breu pausa mentre els soldats d'assalt tornaven els seus sensors cap a aquesta direcció.

—Les lectures d'infrarojos i l'anàlisi de l'espectre de gasos indiquen aproximadament de trenta a quaranta humans —va informar Lluitador.

—Captant les veus, també —va agregar Núvol—. El to suggereix que en la seva majoria són dones i nens.

Fel va arrufar les celles. Nens?

—Anem a fer un cop d'ull.

Drask va rugir de nou.

—Comandant Fel...

—Anem a anar a fer un cop d'ull, general —va dir Fel secament, enviant la mirada del txiss de tornada cap a ell—. Si tria discutir amb mi cada tres o quatre passos, això portarà molt més temps.

—Molt bé, comandant —va dir Drask, amb els ulls flamejant—. Com vulguis. Tu estàs al comandament d'aquesta unitat, després de tot.

I no te n'oblidis. Una vegada més deixant les paraules sense dir, Fel va fer un gest a la 501 per avançar.

Es van dirigir pel passadís, Lluitador al capdavant, Núvol i Ombra darrere d'ell, Sentinella en la rereguarda després de Fel i Drask. El general va mantenir un silenci sepulcral, possiblement a causa que no havien recorregut més que un grapat de passos abans que Fel comencés a escoltar xiscles i xerrotejos infantils i conversa femenina. Uns pocs passos després d'això, va ser capaç de veure la llum que havia notat abans vessant-se suaument cap al passadís des d'una gran sala que temptativament va identificar com el complex d'anàlisi de sensors davanter.

—Calma, tothom —va murmurar mentre Lluitador s'acostava a l'arc que conduïa a la sala—. No volem espantar-los. Millor deixa'm anar primer.

Lluitador va assentir i els tres soldats d'assalt al capdavant van minorar el pas i es van fer a un costat. Fel va passar pel mig de la formació; per al seu disgust, Drask romania just al seu costat.

—General...

—Si et detens a discutir, això portarà més temps —va tallar-lo Drask—. Acabem i marxem-nos al C-Cinc.

Fel va convertir les seves mans en punys. Que un estrany irrompés entre dones i nens desprevinguts seria prou dolent; dos estranys, un d'ells un alienígena de brillants ulls vermells, seria d'un ordre de magnitud molt pitjor.

Però hi havia una fixació en la mandíbula de Drask que implicava que qualsevol argument seria una pèrdua de temps. Sospirant per a si mateix, Fel va passar sota l'arc.

Fins i tot a primera vista estava clar per què Núvol havia captat només veus femenines i infantils: pel seu mobiliari i decoració, la sala era clarament una gran i ben equipada guarderia. Tal vegada vint dones eren visibles en la secció més propera, assegudes en sofàs i cadires que semblaven confortables, algunes d'elles clarament embarassades, totes elles clarament supervisant les activitats d'una rajada de bebès i nens petits. També hi havia una dotzena de nens majors d'entre set i vuit anys, aquest grup estava col·locat en un semicercle al voltant d'una altra dona com si estiguessin escoltant una història o una lliçó. Va tenir just el temps suficient per veure cada ull girar-se cap a ell, i per veure les expressions de sorpresa o de por en diverses de les dones...

L'atac va venir en forma de ràfega de foc blàster automàtic des d'algun lloc en la part posterior, una sorollosa andanada de rajos vermells que espetegaren esquitxant les armadures dels soldats d'assalt. Instintivament, Fel es va ajupir, intentant agafar el braç de Drask només per descobrir que els reflexos de combat del general estaven millor polits que els seus; ell ja s'havia tirat sobre la coberta. Les reaccions dels soldats d'assalt van ser igual de ràpides: Sentinella va cridar alguna cosa que Fel no va entendre, i de sobte una sèrie de trets de blàster verds estaven flamejant en l'aire en l'altra direcció.

—Alto-el-foc! —va cridar Fel per sobre del baluern—. Soldats d'assalt: alto-el-foc!

—No! —va bordar Drask—. Fixeu foc de cobertura i retireu-vos a la sala tàctica de la flota. Fel, anem.

Abans que Fel pogués si més no donar forma a una protesta, Drask els va posar a tots dos de nou dempeus, retrocedint ràpidament per darrere de la pantalla defensiva dels soldats d'assalt. Van arribar a la sala tàctica de la flota, i després d'una mirada ràpida a l'interior, Drask va empènyer a Fel a través de la porta i va entrar darrere d'ell. Un segon més tard, amb una andanada final de foc de cobertura, els quatre soldats d'assalt també van estar dins.

—Informe —va ordenar Fel, sentint-se com un idiota i esperant que els efectes de l'esforç cobrissin adequadament la seva xafogor. Rebre un tret difícilment era una experiència nova per a ell, però en general en aquests moments es trobava en la cabina d'un Punyent, amb una col·lecció familiar al seu abast de sensors, escuts i armes. Ser atacat vestit d'uniforme li hi havia sorprès més del que hagués esperat—. Lesions?

—No hi ha danys en les armadures —va informar Sentinella—. Aquests trets van ser més febles del normal.

—M'imagino que es deu a la utilització de les mateixes reserves de gas tibanna des de fa cinquanta anys —va dir Fel—. Està bé, suposo que això és tot. Vegem si som capaços de tornar al turboascensor sense que ens desintegrin.

—No —va dir Drask—. Anem a tornar.

Fel va sentir que la seva mandíbula queia un parell de centímetres.

—De què està parlant? Estem aquí per ajudar a aquestes persones, no per intercanviar trets amb ells.

Drask li va mirar amb curiositat.

—Interessant —va dir—. Tens més moderació del que hauria esperat d'algú format sota l'autoritat del Síndic Mitth’raw’nuruodo —va fer un gest cap al passadís—. Però en aquesta situació en particular, tal moderació és inadequada. Aquests guerrers estan protegint alguna cosa. Desitjo saber què és.

Fel va respirar profund, la seva opinió sobre les habilitats militars de Drask va caure algunes osques.

—Estaven protegint aquesta guarderia —li va dir, com si li ho expliqués a un nen petit—. Les dones i els nens. Recorda?

—No —va dir Drask—. Si el seu propòsit hagués estat aquest, s'haurien posicionat entre el turboascensor i aquesta sala.

—Tal vegada no hi hagi bones posicions defensives en aquesta zona.

—Hem passat davant almenys tres —va contrarestar Drask—. Sóc un soldat de terra, comandant. Tals coses són del meu domini.

—Ell té raó, comandant —es va ficar Sentinella—. En realitat, en aquest cas, la posició des de la qual estaven disparant no era molt segura. La meva millor conjectura és que anaven de camí a algun altre lloc quan es van topar amb nosaltres.

Fel es va acostar a la porta i va fer un cop d'ull cautelós al voltant. Més enllà de la porta oberta de la guarderia, va poder veure dues figures dirigint-se cap a ells pel passadís, movent-se entre posicions a cobert.

—En realitat, sospito que just ara estan aprofitant el moment de calma per moure's cap a millors posicions més properes a nosaltres —va dir Drask per darrere d'ell.

—De fet, ja vénen —va confirmar Fel. A contracor, la seva estimació de Drask va tornar al seu nivell anterior—. Sembla que només dos d'ells.

—Llavors moguem-nos ràpidament —va instar Drask—. Si dubtem massa abans de llançar un contraatac, la batalla subseqüent es durà a terme prop de la guarderia i comportarà risc de dany per a les dones i els nens. Això és inacceptable.

—Vaig pensar que llançar atacs en general era inacceptable per als txiss —va remugar Fel entre dents mentre feia un gest als soldats d'assalt per avançar.

—Ells van disparar primer —li va recordar Drask amb fredor—. Ara és un joc just. Anem?

Fel va prémer les dents.

—Anem —va confirmar—. Sentinella? Ocupeu-vos dels tiradors. Tracteu de fer-ho sense haver de matar-los.

—Copiat, comandant —va dir el soldat d'assalt amb promptitud—. Lluitador, Ombra, Núvol: Patró de Cobertura Tres. Anem.

Lluitador va tocar amb els dits el seu casc en reconeixement i va donar mitja volta cap al passadís, es va recolzar sobre un genoll i va obrir foc amb el seu BlasTech en automàtic. Els altres dos soldats d'assalt li van donar al patró mig segon per establir-se, després es van ajupir i van sortir al passadís, carregant cap a l'enemic que els esperava, Ombra afegint el seu propi foc blàster al tiroteig.

Fel va contenir l'alè. Cinc segons després va arribar l’espetec distintiu de trets atordidors, i abruptament el foc va cessar.

—Tot buidat —va anunciar Lluitador, posant-se dret i desapareixent pel passadís cap als seus camarades.

En silenci, Fel va deixar escapar l'alè que havia estat contenint. Havia treballat amb unitats de la 501 en diverses ocasions, però mai en condicions reals de combat. Aquesta anava a ser una experiència educativa.

—Anem, general.

Les dones i els nens, com van observar en passar per la guarderia, s'havien retirat a la part més llunyana de la sala i es trobaven amuntegats junts, alguns d'ells tremolant visiblement. Va considerar fer una pausa per tractar de tranquil·litzar-los, però va decidir que qualsevol cosa que pogués dir o fer només els espantaria més, i va seguir endavant sense perdre el pas.

Els dos tiradors estaven tendits en el terra quan van arribar al lloc. Ombra estava agenollat al costat d'ells, comprovant que no tenien les palpitacions que de vegades produïen amb els trets atordidors, mentre que Núvol muntava guàrdia amb el seu BlasTech dirigit cap endavant pel passadís.

—Estaran bé —va informar Ombra mentre s'aixecava—. Haig de llevar-los les seves armes?

Fel va mirar els blàsters antics que jeien al costat dels homes dormits. Desarmar a l'enemic era el procediment estàndard, per descomptat. Però ell no havia anat allà per lluitar contra aquesta gent, i hi havia una possibilitat que el que havia passat hagués estat algun tipus de malentès.

—Només posa-les aquí a dalt —li va ordenar, assenyalant a una cartel·la improvisada que estava a metre i mig per sobre de la coberta, suportant algunes connexions de cable refetes—. No volem que cap noi de la guarderia les trobi.

—Sí, senyor.

Va observar com el soldat d'assalt obeïa, esperant de ple que Drask s'oposés a la seva decisió. Però el txiss no va dir res.

—Núvol?

—No capto a ningú més als voltants —va informar el soldat d'assalt—. No obstant això, hi ha una gran quantitat de la mateixa classe de dany estructural que ens trobem al C-Quatre que podria estar ocultant-los.

—Per no parlar d'oferir-los un munt de possibilitats per a una emboscada —va dir Fel.

—Sí, senyor —va estar d'acord Sentinella—. Hem d'anar nosaltres i ocupar-nos d'això?

Fel va tenir moltes ganes de dir que sí. Amb armes antigues o no, aquests trets blàster encara podrien fer un dany considerable a un cos sense armadura si li encertaven. Esperar allà mentre la 501 feia tot el treball perillós tenia molt sentit tàctic.

Però no podia fer això. No amb Drask allà dempeus escoltant.

—Anirem plegats —li va dir a Sentinella.

—Sí, senyor —va respondre l'altre—. Soldats: formació d'escorta. Moveu-vos.

La càmera de reunions del consell era més simple del que Jinzler havia esperat. Hi havia una llarga taula rectangular al centre envoltada per una dotzena de cadires de malla de filferro embuatades, amb altres vuit o nou cadires alineades contra cadascuna de les dues parets laterals. En cada cantonada de la sala hi havia un parell de pedestals amb escultures de formes estranyes, clarament fetes a mà, mentre que algunes peces més d'art local penjaven de les parets.

Uliar estava assegut en l'extrem llunyà de la taula, flanquejat d'una banda pel Conseller Tarkosa i per l'altre pel Conseller Keely. Enfront d'ells en l'altre extrem de la taula, l'extrem més proper a la porta, estaven Formbi, Feesa, i Bearsh, aquest últim encorbat en el seu seient com algú lluitant una batalla perduda contra la desil·lusió. Els altres tres geroons estaven asseguts junts en les cadires que estaven al costat de la paret de l'esquerra, semblant igualment abatuts, mentre que els tres soldats txiss estaven asseguts rígidament contra la paret de la dreta. Cadascun dels dos últims grups tenia a un dels pacificadors de Pressor observant dempeus al costat de la seva fila de cadires.

La conversa, o potser més exactament la confrontació, ja estava en marxa quan la porta es va lliscar obrint-se i Jinzler, Rosemari i Evlyn van entrar a la sala.

—No és suficient, Aristocra Formbi —estava dient Uliar—. Les accions del seu poble ens han costat cinquanta anys d'exili i privació, per no esmentar la pèrdua de gairebé cinquanta mil de les vides dels nostres companys. Si realment desitja expiar aquesta atrocitat, haurà de fer molt més que això.

Va aixecar la vista cap a Jinzler.

—Ah... Ambaixador —li va saludar amb gravetat, fent un gest cap a la cadira al costat de Feesa—. Ha gaudit del seu passeig?

—Sí, gràcies —va dir Jinzler, movent-se reticentment cap endavant. Aquesta semblava una discussió en la qual ell decididament no volia involucrar-se, i per un moment es va preguntar si hauria de tractar de pensar en una altra excusa per escapar d'ella.

Però la porta ja s'havia lliscat tancant-se darrere d'ell, i els altres estaven tots mirant-li amb diversos graus d'expectació. Pel que sembla participaria en ella mentre durés.

Així com, aparentment, Rosemari i Evlyn. De cua d'ull va veure a un dels geroons saltar ansiosament de la seva cadira i acompanyar somrient a mare i filla a les cadires al costat dels soldats txiss. El front de l’Uliar es va arrugar perillosament davant això, però pel que sembla va decidir que no valia la pena fer-hi un problema.

—Estàvem discutint l'abast de les indemnitzacions que el govern txiss hauria de proporcionar en penediment per la Devastació —va dir en el seu lloc.

—I com ja he explicat, no puc tancar el tipus d'acord que vostè sol·licita —va dir Formbi—. No tinc instruccions o mandat per a la situació en la qual ens trobem aquí. Puc oferir un cert nivell de compensació monetària dels recursos de la meva pròpia família, el muntant que ja he constatat. Però no puc comprometre a les altres famílies.

—D'altra banda, les Nou Famílies Governants havien acordat retornar les restes del Vol d'Expansió a la Nova República —va assenyalar Jinzler mentre s'asseia al costat de la Feesa—. No cal estirar massa aquesta oferta per incloure també la devolució de tots els colons.

—I què li fa pensar que volem tornar a aquesta part de la galàxia? —va preguntar Uliar—. Què li fa pensar que volem tenir alguna cosa a veure amb vostè o amb la seva Nova República?

—Llavors, què volen? —va preguntar Jinzler.

—En un món perfecte, voldríem la lenta execució de tots els involucrats en el que ens van fer —va etzibar Tarkosa—. Però l’Aristocra Formbi ens informa que la majoria d'ells lamentablement ja estan morts. Així que ens conformarem amb una nau.

Jinzler va parpellejar.

—Una nau?

—No qualsevol nau, per descomptat —va advertir Uliar—. Volem una nau que sigui almenys tan gran com un dels nostres cuirassats... no, millor el doble de gran... equipada amb el millor i més modern equip disponible.

—I armes —va murmurar Keely, amb els seus ulls mirant ombrívolament a alguna cosa en la taula que aparentment només ell podia veure—. Munts d'armes.

Des del cinturó d’en Jinzler va arribar un so suau, el mateix estrany so que havia sentit abans, en el vestíbul del turboascensor, just quan els estaven portat allà baix. Va fer un cop d'ull a Bearsh a través de la taula, però si el comunicador del geroon havia fet algun tipus de soroll no estava reaccionant a ell.

—Sí —va estar d'acord Uliar—. Amb un munt d'armes i defenses.

—Vostè ja té la major part d'això —li va recordar Formbi—. D'acord amb el Guardià Pressor, el cuirassat de damunt és capaç de volar.

—Capaç de volar, sí —va dir Tarkosa—. Capaç del que necessitem, no.

—Llavors, què és el que necessiten? —va preguntar Formbi—. Per a què desitgen exactament aquesta nova nau?

—Per complir la nostra missió, per descomptat —va dir Tarkosa—. Fa cinquanta anys, vam rebre l'encàrrec de viatjar a través de les Regions Desconegudes fins a la vora de la galàxia i més enllà en una cerca de nova vida i nous mons.

Mirà a Formbi per sota de les seves poblades celles.

—Els txiss ens van negar aquesta oportunitat. Per tant, ho farem per nosaltres mateixos.

Jinzler li va llançar una mirada sorpresa a Formbi. El rostre de l’Aristocra estava fixat en la neutralitat diplomàtica, però Jinzler va poder veure un besllum de sorpresa en els seus lluents ulls.

—És un projecte bastant ambiciós, Director —va dir acuradament, tornant-se de nou cap a Uliar—. Especialment per a un grup tan petit com el seu.

—I què passa si la seva gent no desitja anar-hi? —va agregar Formbi.

—La gent vindrà —va dir Keely, els seus ulls encara centrats en la taula—. Si els liderem, ens seguiran. Tots ells.

—Per descomptat —va dir Jinzler amb una esgarrifança recorrent la seva esquena. Estava el conseller tornant-se senil? O és que el llarg exili li havia conduït a la bogeria?—. Nosaltres, per descomptat, necessitem consultar amb els nostres governs —va dir en veu alta, decidint que el millor enfocament en aquests moments seria parar i esperar no ficar-se en un atzucac—. Necessitem discutir sobre com localitzar i lliurar una nau que s'ajusti a les seves necessitats.

—Bé —va dir Uliar, reclinant-se en el seu seient—. Endavant. Esperarem.

—No és així de simple —va parlar Formbi—. En primer lloc...

—Per descomptat, per descomptat —Uliar va aixecar una mà en un gest imperiós cap a l'home jove que romania dempeus al costat dels txiss—. Pacificador Oliet? Pots desactivar el bloqueig.

El pacificador va agafar l'antic comunicador del seu cinturó; vacil·lant.

—Ho sento, Director, però no crec que hagi de fer això sense el permís del Guardià Pressor.

El rostre de l’Uliar es va enfosquir.

—Llavors obtingues-lo —va dir, la seva veu retrunyint ominosament.

A l'esquerra d’en Jinzler, la porta es va lliscar obrint-se, i amb una sincronia perfecta, Pressor va entrar.

—Aquí estàs —va dir Uliar, el seu to fent de les paraules una acusació—. Allibera el bloqueig. L'Ambaixador Jinzler necessita posar-se en contacte amb el seu govern.

—El problema no és el bloqueig —va dir Formbi abans que Pressor pogués respondre—. El fet és que la comunicació amb la galàxia externa és impossible des de l'interior del Reducte. Si l'Ambaixador Jinzler i jo hem de consultar amb els nostres governs, necessitem deixar el Vol d'Expansió.

Els ulls de l’Uliar es van entretancar.

—Ho necessiten, per descomptat —va dir, amb la seva veu gairebé tan suau com la seda—. Què convenient. Tal vegada no ho trobaran tan necessari si els dic que un de vostès estarà obligat a romandre aquí mentre...

Es va interrompre quan, amb un cruixit de botes sobre la coberta, el pacificador que abans s'havia emportat a part a Pressor va aparèixer en el passadís i es va detenir al costat del Guardià. Va aferrar el braç d’en Pressor i va començar a murmurar-li amb urgència.

—Guardià? —va exigir Uliar—. Guardià!

—Disculpi, Director; consellers —va dir Pressor, amb la major part de la seva atenció encara en l'home que li murmurava—. Un petit problema que necessita ser atès. Torno en un moment.

Va llançar un senyal amb la mà als dos pacificadors que estaven de guàrdia al costat dels txiss i els geroons. Llavors ell i el missatger es van apressar a sortir de l'habitació, la porta es va tancar darrere d'ells.

Jinzler va mirar a través de la sala cap al guàrdia al costat dels geroons. El rostre del jove estava de sobte tibant i nerviós, i la seva mà descansava ara sobre la culata del seu blàster. El que fos que estigués passant, aparentment era molt més greu del que Pressor havia admès.

I per a Jinzler només hi havia dos focus des d'on podrien venir els problemes just ara. Els Jedi, o els imperials.

Empassant, es va tornar cap a Uliar.

—Bé —va dir, a la recerca d'alguna cosa que dir—. Ja que tenim un parell de minuts, Director, podríem concretar alguns detalls. M'agradaria saber exactament quin tipus de nau estan buscant.

 Següent