Tirant els daus (I)

Tirant els daus

Karen Miller

De debò, pensant-ho bé, m'aniria millor sense l'olor de bantha. És una mica complicat tractar de perdre a propòsit una partida de pazaak sense que ningú s'adoni del que estic fent, quan tot en el que puc pensar és com vaig a fer pudor de bantha durant la propera... eternitat.

Aquests eren els pensaments de la Myri Antilles, darrere d'una expressió d'ansietat acuradament construïda mentre feia veure dubtar sobre si havia o no treure una altra carta del seu mall principal.

Assegut enfront d'ella, el seu oponent -un balosar amb les antenes marcides i plenes de cicatrius i els seus trets humanoides prematurament atrotinats que indicaven una tràgicament i probable terminal addicció a les píndoles letals- tamborinejava sobre la taula de joc amb les seves no especialment netes ungles, xiulant una irreconeixedora melodia. Al seu voltant, hi havia creixents indicis d'impaciència en el grapat d'espectadors que havien abandonat els seus propis arriscats quefers, deixant de beure potents còctels colorits i de menjar aperitius il·legals, i portaven una bona estona mirant-los embadalits.

Amb un petit panteix, Myri va agitar les seves pestanyes estrafolàriament maquillades en un delator senyal de pànic. Ja era hora d'acabar amb això. Ja havia descobert tot el que anava aconseguir del seu nerviós company de joc.

El balosar va fer oscil·lar les seves antenes amb mal geni tot just dissimulat.

─Apa vinga, nena, no tinc tot el dia.

Hi va haver murmuris en la multitud comentant aquesta bretxa en els seus modals. Deixant caure les espatlles, Myri va bellugar el cap.

─Ho sento. ─Va aixecar la barbeta─. Molt bé. M'he decidit. Vaig a fer-ho!

Amb apassionada fanfarroneria va agafar la carta exacta que necessitava del mall principal i li va donar la volta.

Els jugadors que s'apinyaven darrere d'ella, menjant-se-la amb la mirada sense el menor pudor, van deixar escapar un gemec de solidaritat.

─Sis ─va dir el balosar, revelant les seves dents brutes i oscades en un somriure. ─Això et deixa en quatre, nena. Jo guanyo.

No va fer falta una gran actuació per part de la Myri per aconseguir que la multitud sentís el seu dolor mentre el balosar recollia els xips de crèdit en la seva ja repleta cistella. Perdre sempre feia mal, ja fos per una bona causa o no.

─Oh, vaja ─va dir ella, mirant al seu voltant amb una mirada plena de patetisme─. Ja vaig dir que no era cap Mebla Dule, oi?

─Una jugadora que no anava de farol? ─va dir divertit un dels admiradors, parlant el bàsic amb tota la força i un marcat accent corellià─. Que algú em sostingui. Crec que vaig a desmaiar-me.

Hi va haver rialles i murmuris de converses. Myri es va aixecar de la seva cadira, va fer un cortès moviment de cap per desitjar bona sort a l’estafador rodià que va ocupar ansiosament el seu seient, i després es va obrir camí a empentes entre la multitud de jugadors de diverses espècies i els cridaners droides encarregats de servir-los, dirigint-se cap a la unitat sanitària de les dames, a l'extrem oposat de la sala de joc. Bé. Del que el Capità Oobolo, el gran de tres ulls, li agradava de dir saló de joc, En realitat era simplement la coberta superior reconvertida del seu vell vaixell de càrrega lleuger. No obstant això, lamentablement per a ell, les cortines de seda d'aranya kashyyykiana i els penjolls canelobres tallats en ambre manaxià i vidre fondorià no enganyarien ni a un passatger cec per fer-li creure que el Princesa Galàctica era un creuer de línia. I res, ni tan sols els sobrecarregats regeneradors d'aire, podia contrarestar la pesta a estable de bantha nan del celler de càrrega sota els seus peus.

Però bé. Transportar les pudents petites bèsties entre les diferents vores galàctiques resultava una tapadora efectiva... de la mateixa manera que el propi Capità Oobolo. Un gran, finançant l'espionatge polític i corporatiu interplanetari? S'havia burlat de la idea quan el Comandant Bilpin, de seguretat de l'Aliança Galàctica, li va informar d'això. Però es va empassar el seu escepticisme després d'escoltar tot el que ell havia de dir. Per descomptat, fins ara les proves de les que disposava Seguretat eren només circumstancials, però també eren convincents. I la situació s'estimava prou urgent com per merèixer una investigació en persona.

Així que aquí estava, apostant de nou, només que aquesta vegada no només apostava els seus diners... sinó també la seva vida. Perquè Oobolo podria semblar un gran de modals refinats, i el Princesa podria semblar un inofensiu vaixell de càrrega que saltava de sistema en sistema, però en aquest cas les aparences -o això afirmava el Comandant Bilpin amb confiada autoritat- enganyaven.

La porta de la unitat sanitària es va obrir amb un gemec a empènyer-la. Serrant les dents, Myri es va obrir pas estrenyent-se entre el ramat de dones -desselianes calbes amb crestes al crani, twi'leks amb les seves cues cranials pintades de purpurina, aqualish insectoids i dugs vestides de cuir, amb les seves grans dents quadrades cobertes de gemmes, totes elles lluitant per un forat davant del mirall del mur─, i es va introduir en un excusat. Per fi sola, va tancar els ulls per un instant i es va resistir a l'impuls de fregar-se els vidres de gravació experimentals implantats a la cara. Bilpin havia assegurat que aquestes imitacions de robins i maragdes no anaven a causar-li cap molèstia.

─Saps què, geni? ─va murmurar, mentre els implants feien que la seva pell formiguegés gairebé dolorosament─. T'equivocaves.

Però no es podia permetre preocupar per això ara.

Aguanta, Antilles. No és com si t'haguessin engaltat un tret en el budell en un carreró de les profunditats de Coruscant, o com si caiguessis en picat a l'atmosfera en una Ala-X cremant i fora de control.

Desbloquejant la butxaca de seguretat al camal del seu elegant mico verd, va comprovar quants diners de l'aliança li quedaven després de dos dies a bord del sòrdid palau del joc del gran. Gairebé quatre-cents en xips solts, i una targeta intacta per un valor de mil. De sobres, llavors. Hi havia anat amb compte de perdre més del que guanyava, però sense semblar una perdedora sense remei. Per descomptat, si hagués estat jugant de debò, ara mateix necessitaria un cinturó de crèdits addicional per guardar els seus guanys. Per un instant, li va fer mal l'orgull. Implacablement, va rebutjar aquesta sensació.

El nivell de soroll fora de la latrina havia baixat, així que va sortir, es va refrescar en el petit rentamans, i després es va inspeccionar a l'igualment petit mirall. El rostre d'una estranya li va tornar la mirada; llarg cabell platejat intricadament trenat en bucles, ulls de color verd cridaner, pestanyes que aletejaven ridículament, llavis color aiguamarina arrufats en una ganyota, i aquests vidres extraordinaris, relluint sobre les celles i al llarg de les esculpides línies de les seves galtes. Inerts fins que els alimentés amb un senyal d'activació biològica, per a l'equip de seguretat del Capità Oobolo i els seus escàners només eren inofensius adorns corporals.

Viu i aprèn, capità. Viu i aprèn, maleïda sigui.

Era la primera agent que feia servir els vidres en una missió. Si funcionaven tan bé com presumien els tècnics de laboratori, proporcionarien a l'Aliança Galàctica un avantatge molt necessari sobre els enemics de la pau.

Si us plau, que funcionin. Necessitem tota l'ajuda que puguem aconseguir.

Darrere dels seus ulls maquillats, li estava començant a créixer un fort mal de cap, en part pels vidres, en part pel fum i el soroll de la sala de joc, i una mica -només una mica- per l'estrès de la preocupació per si no tenia èxit en la seva missió. I havia de tenir èxit. No només perquè Seguretat necessitava les dades que estava buscant, sinó perquè... perquè...

Estimo al meu pare, de veritat. Però no sempre és fàcil ser la seva filla.

L'ombra de Wedge Antilles era allargada. Un d'aquests dies havia de seure a parlar amb la Syal, i preguntar-li a la seva germana gran com s'ho feia per ocupar el seu lloc.

Espero que em deixin liquidar primer aquesta missió.

Es va obrir pas de nou cap al saló de joc i va escombrar amb la seva mirada els diversos jocs d'atzar que s'oferien mentre una estrident onada de soroll l’embolicava. Música enllaunada, rialles de guanyadors eufòrics i laments de perdedors descoratjats, la irritantment alegre xerrameca dels droides de l’Oobolo mentre afartaven als seus clients amb menjar i beguda.

Avui estava començant a convertir-se en una repetició d'ahir. Abans de passar una hora perdent a pazaak, havia romàs gairebé durant aquest mateix temps alimentant amb crèdits una successió de màquines escurabutxaques al bar de lugjack. No va aconseguir guanys, ni tampoc cap pista de tractes il·legals, no converses sospitoses que els biocristalls poguessin gravar. Durant aquest temps, just després que passessin al costat de Malastare, es van acoblar amb una llançadora, es van acomiadar dels jugadors que havien buidat les seves butxaques, i van recollir a uns quants aspirants més ansiosos de llançar els seus diners al Capità Oobolo. Podria ser bona idea donar un tranquil passeig i fer una ullada als nouvinguts.

Així que va passejar al costat dels jugadors de binspo, concentrats i amb les celles arrufades. Va passar pel costat dels incauts que perdien les seves camises i les seves joies en partides de Comandant Imperial. Va tornar al bar de lugjack, per si de cas. Va jugar tres partides de dejarik; va perdre’n una, va guanyar una altra i va perdre la següent. Es va aturar per menjar una hamburguesa de nerf, després va acceptar un got alt de refresc d'un droide que passava, i va seguir caminant sense rumb fix. Durant tot el temps, va poder sentir el càlid brunzit dels vidres del Comandant Bilpin que tenia incrustats, mentre registraven rostres, veus i signes vitals. Sense deixar que la seva verda mirada descansés, va examinar amb aire casual a cadascun dels jugadors de la sala. Va trobar esperança salvatge i inapropiada confiança, eufòria i desesperació. Tot el que esperava trobar en un local de joc... però res que fes que Bilpin mostrés les seves dents en un somriure de caçador.

Almenys no fins que es va aturar a la taula de sàbacc.

El seu instint afinat en el perill va despertar, i va mirar fixament als jugadors: un corellià, una besaliska, dos dugs, dos rodians i un kaminoà. Tots excepte el corellià eren nouvinguts... i alguna cosa sobre un d'ells havia activat la seva alarma. La besaliska. Hi havia quelcom subtilment incorrecte en la besaliska.

Però què? Un novell podria mirar la jovial jugadora, amb el seu ampli somriure de dents esmolades, la seva cridanera túnica de lluentons, els seus brillants anells d'or lluent en els dits de les dues mans que segons les regles havien de romandre enganxades a la taula, i pensar Aquesta és una presa fàcil. En no ser cap novençana, Myri va mirar més enllà de l'enganyosa façana, als cridaners i profunds ulls color ambre de la besaliska. Freds. Intensos. Calculadors. Cruels. Aquests no eren els ulls d'una jugadora. Eren els ulls letals d'una assassina. Havia vist massa vegades ulls com aquests per equivocar-se.

Però no eren només els ulls els que delataven a la besaliska. L'ostentació i la brillantor podrien estar cridant No em presteu atenció, sóc inofensiva, però per darrere d'això s'escoltava en silenci una cançó molt més letal. L’enganyosament flàccid cos de la besaliska es trobava en tensió, preparat per actuar amb veloç violència si la violència era necessària. En veure-ho, en sentir-ho, Myri va notar que els seus propis músculs es tibaven amb certesa absoluta.

T’he enxampat.

Fingint perdre l'equilibri sobre els estúpids i punxeguts talons d'agulla, i balbucejant les seves disculpes, es va col·locar davant dels espectadors que s'havien reunit per veure la partida de sàbacc i va activar un pols d'alimentació biològic directe que indicaria als vidres de gravació que se centressin en la seva presa. Els vidres brunziren en resposta. Fins ara, tot bé.

La partida de sàbacc va continuar. A mesura que les apostes pujaven a altures estratosfèriques i la resta de jugadors va començar a suar i a jurar i aixafar les seves cartes sobre la taula amb creixent preocupació, la multitud d'espectadors va augmentar fins que Myri va començar a rebre fortes empentes des de totes bandes. Entre els curiosos van començar a intercanviar-se apostes d'amagat, amb els crèdits canviant de mans ràpidament i discretament abans que els captés alguna càmera de vigilància i un droide de seguretat se'ls emportés per ser expulsats quan s’acoblés la següent llançadora.

Una hora més tard, la besaliska s’ho va endur tot amb un Arranjament de l’Idiota, una de les proeses més difícils i poc freqüents en els jocs d'atzar. El caos es va desencadenar a continuació. Van sonar campanes, van saltar serpentines, es van encendre bengales que van banyar el saló amb una breu llum brillant.

─S'emporta el pot! ─va anunciar el droide crupier, amb els seus fotoreceptors brillant en un arc de Sant Martí d’excitació─. La major victòria en la història de la Princesa Galàctica. Hurra!

Myri va observar, removent-se per dins, com la besaliska acceptava els elogis amb què el droide, els disgustats jugadors derrotats i la multitud li estaven satisfent. No podia provar-ho, ni tan sols podia estar segura de com ho havia fet, però tots els seus instints li deien a crits que la besaliska havia fet trampa. I apostaria tots els crèdits de la seva butxaca a què el droide crupier del Capità Oobolo havia jugat un paper clau en l'engany. El que volia dir... el que havia de significar...

─Felicitats, Hamajum! ─va dir el Capità Oobolo amb veu eixordadora, amb la seva pell clapejada ruboritzada pel plaer, mentre la multitud s'apartava al seu pas─. Ha estat realment una gran victòria. No tots els dies es veu algú obtenir un Arranjament de l’Idiota! Va, concediu-me uns moments per explicar-me com ho ha aconseguit. Una ronda per compte de la casa per a tots els altres!

Sota la cobertura de les sorolloses celebracions, Myri va seguir en l'estela dels dos criminals mentre es dirigien cap al bar. Darrere d'ells, el droide crupier va anunciar una nova partida de sàbacc, un altre droide crupier proclamava l'inici d'una altra ronda de pazaak, els droides cambrers van començar a repartir les begudes gratuïtes, i la musiqueta de les màquines de lugjack va travessar l'aire que feia pudor de bantha. La multitud es va separar només per tornar a ajuntar-se en una altra part, i el joc va continuar.

─Prendré un refresc ─va dir Myri al droide del bar mentre li tendia el seu got buit. Prenent una nova beguda, va mantenir a Oobolo i la besaliska en el límit de la seva visió mentre avançava discretament cap a ells, apropant-se tant com va poder atrevir-se. Prou per veure com la besaliska li passava a Oobolo un cristall de dades en un moviment de prestidigitador digne d'un Jedi. Si no ho hagués estat esperant, mai hauria advertit l'intercanvi, mai no hauria capturat el moment amb els vidres experimentals d’en Bilpin, i...

Una empenta, una exclamació, i la beguda d'algú abocada per la seva esquena.

─Ei! ─va protestar, donant-se la volta─. Per què no vas amb compte amb...?

Llavors les paraules es van esvair, perquè es va trobar mirant a una cara que mai havia vist abans... i a uns ulls que coneixia gairebé millor que els seus propis. Pertanyien a l'únic i genuí Wedge Antilles.

─Ho sento, ho sento ─va balbucejar el seu pare─. Ha estat culpa meva. Què maldestre. Deixi que l'ajudi a netejar-se!

Amb una última mirada a Oobolo, que representava a la perfecció el paper d'un amfitrió cortès i bon perdedor donant jovials copets a l'espatlla al seu contacte, la besaliska, Myri va deixar que l'home esprimatxat i calb de pell malva li empenyés a l'altre extrem del bar, i va esperar fins que un droide li va haver donat un drap humit.

─Què estàs fent aquí? ─va xiuxiuejar amb feresa, mentre el seu pare li netejava el còctel enganxós i terriblement dolçàs─. I no t'atreveixis a dir que vigilant-me les esquenes, perquè...

─La missió s'ha anat en orris ─va respondre ell, mantenint un to de veu massa baix com perquè ningú pogués escoltar-los─. Els cristalls d’en Bilpin no són tan segurs com ell pensava. O el tècnic de l’Oobolo és millor. O les dues coses.

Maledicció.

─M’interferien?

─En totes dues direccions. Sense una altra manera d'arribar a tu, vaig haver de presentar-me en persona.

Tot i tenir els nervis a flor de pell, Myri va sentir una onada d'alleujament. Això no era res personal, llavors. Havia vingut a salvar qualsevol que fos la persona enviada per Bilpin. Però si estava sent interferida, llavors era probable que l'equip de seguretat de l’Oobolo estigués rastrejant ara mateix l'origen del senyal. Va enviar un senyal d'alimentació biològica per desactivar els vidres, i després es va arriscar a fer una mirada per sobre de la seva espatlla.

─No hi fa res ─va dir, encara en murmuris─. Vaig captar el lliurament de les dades.

─La besaliska?

─En efecte ─va dir, donant-se la volta. Però la besaliska havia desaparegut, igual que Oobolo.

Amb ulls càlids, el seu pare va llançar a la barra el drap tacat.

─Bon treball.

No hi havia temps per assaborir el compliment. Amb el cor desbocat, va fer una escombrada de la sala amb la mirada, a la recerca de problemes.

─Saps quant falta fins a la propera llançadora?

El seu pare va muntar el numeret de convidar-la a un glop per disculpar-se.

─Tres hores ─va dir, oferint-li el got de refresc─. Així que tractarem de passar desapercebuts, i ens mantindrem a prop.

Ella va alçar una cella.

─Però no massa a prop. És a dir, ni tan sols ens han presentat formalment!

─Un cop més, ho sento molt ─va dir ell en veu alta, amb ulls brillants i les dues mans alçades mentre agitava el seu cap calb─. Bona sort, senyoreta. Fins aviat.

Bona sort, si. Anaven a necessitar-la.

Myri va deixar anar un profund sospir. Tres hores no era tant de temps. A més, tot i que la gent de l’Oobolo aparegués buscant-la, què podrien trobar? Amb els vidres desactivats, era pràcticament invisible. I tampoc importava que estiguessin observant a tothom per la xarxa de càmeres de seguretat. Sempre que no fes res estúpid, com guanyar un pot, no es molestarien a mirar-la dues vegades.

Ens anirà bé. Perfectament bé.

I així va ser... durant dues hores i vint minuts. Llavors els droides de seguretat de l’Oobolo van aigualir la festa.

─Ei! ─va cridar algú─. No moguis aquesta cosa davant de la meva cara, no he fet res dolent!

Sorpresa, Myri va deixar caure el xip de crèdit que estava a punt d'introduir en la seva màquina de lugjack. Quan es va redreçar després de recollir-lo, el seu pare de color malva estava a peu dret davant seu.

─Droides amb escàners ─va dir, amb una serietat absoluta en els seus familiars ulls─. Són cinc, el que significa que ens sobren els cinc. Hora de marxar.

Ella va mirar fixament a la multitud, on un droide alt i físicament imponent, que recordava incòmodament a un droide de batalla, brandava una vara sensora d'alta tecnologia sobre un dels jugadors de l’Oobolo.

─Sí ─va contestar-li─. Però anar-se'n a on?

Abans que el seu pare pogués contestar, el sistema d'avisos públics va cobrar vida amb un espetec.

─Dames, Cavallers, i éssers de totes classes ─els va saludar Oobolo─. Els parla el capità. Lamentem les molèsties, però el nostre escombrat de salut pública rutinari ha revelat que algú de bord no es troba bé. No hi ha necessitat que s'estengui el pànic, només és una molesta urticària, però estic segur que sigui qui sigui el nostre atribolat amic, ell o ella no vol patir innecessàriament o contagiar a la resta. Així que mantinguin la calma i cooperin mentre el meu equip de sanitat acaba la seva tasca. I per passar el mal tràngol, gaudeixin d'una altra ronda a compte de la casa.

Hi va haver una xerrada animada, fins i tot algunes rialles, quan la multitud va reaccionar a l'anunci de l’Oobolo.

─Pare? Anar a on? ─va tornar a preguntar la Myri─. I com? No em diguis que tens una nau ficada a la butxaca del teu vestit.

El seu pare va somriure.

─Gairebé. Hi ha un creuer de l'Aliança camuflat esperant. Escaparem en una càpsula salvavides i llançarem una bengala, i ells vindran a buscar-nos.

─Ha ─va dir ella, tornant-li la somriure─. Si no fossis calb i malva, et faria un petó.

─Hem estudiat els plànols d'aquesta nau ─va dir el seu pare─. Cada unitat sanitària té un conducte d'accés que condueix a una badia de manteniment. Ens reunirem allà baix i ens dirigirem a les càpsules salvavides. El panell del conducte al lavabo de senyores està a la paret del fons, el tercer des de dalt, segon per l'esquerra. Et veig després.

Myri es va allunyar d'ell sense mirar enrere, evitant discretament als droides. Dins del lavabo de senyores va trobar a una twi'lek solitària, les cues cranials de color blau pàl·lid estaven prenent un to verdós per haver begut massa.

─Et busquen allà fora ─va dir a la jugadora d'ulls vidriosos. Marejada i dòcil, la twi'lek va sortir trontollant. Deixant-se anar la fina arracada que penjava de la seva orella esquerra, Myri la va girar ràpidament, activant l’escalpel làser en miniatura del seu nucli; va segellar la porta dels lavabos i després es va afanyar a localitzar el panell del conducte d'accés. Quan el va trobar, va tornar a activar l’escalpel, tallant ràpidament els cargols de la placa. Després, després de deixar la placa a terra, es va guardar l'escalpel a la butxaca frontal del seu mico i es va ficar amb els peus per davant en el conducte d'accés.

Just quan es deixava anar, un pesat puny metàl·lic martellejà la porta del lavabo... i l'últim que va escoltar mentre s'enfonsava en la foscor va ser la veu d'un droide demanant que el deixés entrar ja mateix.

El seu descens pel conducte d'accés va ser ràpid i mogut; va rebre diversos cops en la seva caiguda. I quan va sortir acomiadada per l'altre extrem, no va aterrar a la superfície dura d'una coberta... sinó en la massa llanosa i càlida d'un espantat bantha nan.

─Maledicció!

La pesta de fems fresc de bantha era cent vegades pitjor allà baix. Donant voltes a la penombra, Myri va tractar de trobar un camí a la seguretat, apartant musells humits i ansiosos i pesats fronts peluts, sentint com els animals passejaven i es movien, amb el risc que la fessin caure sota els pesats peus.

─Myri! Per aquí!

I aquest era el seu pare. Usant els genolls i colzes per mantenir els banthes a distància, tractant de no asfixiar-se mentre aguantava la respiració, va escapar del corral de banthes.

─Doncs vaja amb l'estudi dels plans! ─va dir, panteixant, mentre ell la prenia del braç per ajudar-la a pujar la paret de duracer del corral─. Quan va ser l'última vegada que et vas revisar la vista?

Les dents del seu pare van brillar breument en la penombra.

─Aquí tothom es creu un expert. Au vinga. Les càpsules salvavides estan per aquí.

─Estàs segur? ─va grunyir ella, seguint-li ─. Perquè l'últim que necessitem és...

Trets de blàster van traçar una línia de foc vermell per la coberta davant d'ells.

─Alto! ─va ordenar el droide de seguretat que anava al capdavant. Quatre s'alçaven darrere d'ell, fortament armats i amenaçant─. Al terra, cap per avall, les mans on puguem veure-les.

─Bocaterrosa? ─va repetir Myri─. En aquest terra? Has de estar de broma!

Atordit, desacostumat a què li repliquessin, el droide se la va quedar mirant. Sense mirar al seu pare, Myri va extreure de la butxaca l’arracada escalpel─. Com més siguem, millor ho passarem, suposo.

Ell li havia donat aquestes arracades en el seu últim aniversari. Les seves dents van tornar a brillar en un altre somriure.

─Hi estic d'acord.

Abans que els droides poguessin reaccionar, va desenfundar el seu propi bolígraf làser, i en un duet perfecte van obrir la porta del corral dels banthes. Afegint un "Ho sento!", Myri apuntar amb el seu làser al més proper dels peluts cusl, fent que s'estengués el pànic entre les desconcertades criatures.

─Corre! ─va cridar el seu pare, assenyalant─. Per aquí! Jo faré que sortim a l'espai real, i tu surt d'aquí amb la informació.

Deixar-li enrere? Però...

─Vés-te’n!

 

No hi havia temps per protestar. Els banthes desbocats eren tan letals com els droides, que no perdien temps en disparar a qualsevol cosa que s'interposés en el seu camí. Ara l'aire feia pudor de pèl i carn cremats, a més de fems fresc. Els banthes bramaven, corrent entre ella i el seu pare mentre els trets de blàster ruixaven el sostre, les parets i el terra.

Fent apilament de tota la seva velocitat, força i enginy, Myri es va llançar cap a la llibertat. Va sentir que la seva espatlla esquerra es desencaixava empenyent a un droide a un costat, va sentir un cruixit al genoll dret ensopegant sobre un bantha caigut. La suor li picava als ulls, cegant-la. No podia veure el seu pare.

No importa. Segueix corrent. El General Antilles pot tenir cura de si mateix.

Servents chadra-fan atònits s'apartaven al seu pas mentre corria a través de l’escassament il·luminada badia d'enginyeria del vaixell de càrrega. Càpsules salvavides, càpsules salvavides, on eren les maleïdes càpsules salvavides?

Allà. Just a dalt. N’hi havia dues. Dirigint-se cap a elles, va notar la trepidació del vaixell de càrrega quan els motors de velocitat llum es van apagar. Ben fet, pare. Va voler esperar-lo, però si ho feia li escorxaria viva. Només importava la missió, res més. Ella ho sabia. Però va esperar.

─Vinga, pare, vinga! ─va grunyir, arribant a la primera càpsula salvavides i obrint de bat a bat la seva escotilla. Un últim cop d'ull a l'esquena... i allà estava, escapant de la badia de motors amb un droide en els seus talons. Maledicció, aquests pudents trossos de llauna corrien bastant. Oobolo devia haver-los enviat.

No va esperar, no, era massa llesta per això, però abans de culminar la seva fugida va obrir la comporta de l'altra càpsula salvavides. Uns pocs instants d'avantatge era tot el que Wedge Antilles necessitava.

Va escoltar foc blàster mentre tancava amb un cop de porta la comporta de la seva pròpia càpsula, i després va prémer el botó de llançament. Una explosió de gasos propulsors i va sortir escopida cap a l'espai, amb les distants estrelles espurnejant i la mola del vaixell de càrrega de l’Oobolo planant gegantina. Però, on hi havia el creuer de l'Aliança?

Un pols d'alimentació biològic va reactivar els cristalls d’en Bilpin, perquè la seguretat de l'Aliança sabés que era ella. Un ràpid examen dels controls de la càpsula salvavides va revelar un rudimentari sistema de direcció i un comunicador. Va introduir a l'enllaç un codi d'identificació segur, va començar a transmetre, i després pressionà la cara contra la finestreta. Buscant al seu pare. Buscant l'ajuda.

I aquí estava! Allà hi havia el creuer de l'Aliança, gairebé prou a prop com per besar-lo, amb les seves boniques línies esveltes apareixent entre ondulacions quan l'escut es va desactivar. I aquí estava l'altra càpsula salvavides. El seu pare. Però alguna cosa anava malament, la càpsula estava girant, no surant. Van saltar espurnes abans que el buit les apagués. Un desafortunat impacte de blàster. L'altra càpsula salvavides estava danyada.

Va haver-hi encegadors raigs de llum quan els blàsters del vaixell de càrrega de l’Oobolo van disparar... i van fallar. Però, i la propera vegada? Myri va enganxar el puny a la finestreta. No podia quedar-se de braços creuats, veient com Oobolo feia desaparèixer al seu pare del cel. Just quan el creuer de l'Aliança es llançava a la refrega i responia a la bel·ligerància del vaixell de càrrega amb la seva pròpia ràfega letal de plasma, ella es va llançar sobre els controls de la càpsula. Va deixar que el creuer distragués a Oobolo i al seu sorprenentment ben armat vaixell de càrrega, i ella va fer la resta.

La càpsula salvavides responia a les seves ordres feixugament, de manera reticent. Pitjor que una beina de carreres arrossegant pesats sacs de sorra. Maledicció. Què no donaria per ser una Jedi! Jurant entre dents, Myri va obligar entre precs i súpliques a què l'inútil munt de ferralla prengués un rumb d'intercepció, sentint que els seus ossos grinyolaven i els músculs cridaven mentre feia que la maleïda càpsula cobrís la distància... cobrís la distància...

Les càpsules salvavides van xocar amb un esgarrifós so de catacrac.

Mentre abrasadores línies de foc de canó làser s'entrecreuaven en la foscor de l'espai, va fer que la seva càpsula salvavides rebotés pam a pam al llarg del casc de la nau danyada del seu pare, empenyent i compensant fins que va quedar encaixada darrere d'ell, i tots dos estaven alineats amb el creuer de l'Aliança. L'estret espai interior de la seva càpsula salvavides estava il·luminat amb una brillant llum estroboscòpica blanca que l'estava encegant. No podia creure que Oobolo no donés mitja volta i se n’anés. Aquesta informació que la besaliska li havia passat havia de ser la bomba si valia la pena córrer aquest tipus de riscos.

Va tornar a mirar per la finestreta. El seu pare li tornava la mirada des de la seva càpsula salvavides, prou a prop com per poder tocar-se, amb el seu rostre malva humit amb sang. Però li estava somrient, saludant amb la mà. Sostenint un comunicador. Ella va agafar el seu, el va posar de nou en la seva freqüència per defecte i el va activar.

─Estàs bé? ─va preguntar el seu pare. La seva veu distorsionada per l'estàtica va sonar potent en el silenci gairebé absolut de la càpsula.

─Sí. I tu?

─Força bé. Però els controls estan fregits, petita, així que és cosa teva. Porta'ns a casa.

La confiança del seu pare va acabar amb la por que sentia Myri.

─Sí, senyor! ─va dir amb un riure.

Va apuntar les càpsules salvavides cap a la coberta d'hangar oberta del creuer de l'Aliança, i va extreure fins a l'última espurna d'energia del seu ranquejant i inadequat motor. Va mirar fixament la seva destinació, agafant els controls amb tanta força que tenia els artells blancs, sentint que se li posava la pell de gallina entre els omòplats. Un tret afortunat del vaixell de càrrega, només un, i es convertirien en petits fragments de metall destrossat, ossos i sang, flotant per sempre en el vast fred de l'espai.

El temps es va alentir. Les càpsules nedaven pel buit. Suspesa entre les possibilitats, Myri va sentir com les esgarrapades i blaus es queixaven. Va sentir que els seus instints de pilot dirigien els seus dits sobre els controls, una empenteta cap aquesta banda, un lleuger tremolor cap a l'altre, mentre el motor subllum s'esforçava i el foc de plasma traçava amenaces de desastre a la nit.

I llavors, en el que li va semblar un parpelleig, el cel es va omplir de seguretat.

Com en un somni, va veure com l'ombra del creuer de l'Aliança se’ls empassava, va sentir la foscor caient sobre el seu rostre. Va parpellejar de nou quan les llums de l'hangar van acabar amb la foscor, i va sentir el gust de sang en mossegar-se la llengua quan la seva càpsula salvavides va colpejar amb força la coberta de l'hangar. A través de la finestreta va veure la càpsula del seu pare xocar contra la coberta davant d'ella, i després girar sobre el seu costat amb un estrident grinyol. Va veure gent, corrent cap a ells, agraint la visió dels seus familiars uniformes de l'Aliança.

Un tècnic va obrir l'escotilla de la seva càpsula salvavides des de l'interior.

─Hola allà dins. Estàs bé?

Myri va assentir.

─Estic bé. Gràcies ─va contestar mentre s'enfilava cap a l'exterior. El tècnic se la va quedar mirant, amb una expressió d'estranyesa. Ho va atribuir als cridaners cristalls que portava, i es va tornar a buscar el seu pare.

─Myri! ─va cridar ell, apropant-se. La sang del seu rostre s'havia assecat formant una màscara vermella, que contrastava terriblement amb la pell malva─. Bon treball.

Dues petites paraules que contenien tota una galàxia d'orgull. Li va somriure.

─Gràcies.

Una multitud s'havia reunit, i es va adonar que tots l'estaven mirant amb aquesta mateixa expressió peculiar. Llavors algú va començar a aplaudir. En qüestió d'instants tothom estava aplaudint, fins i tot el seu pare.

Desconcertada, Myri es va posar vermella.

─Què? Deixeu-ho ja, voleu? De debò, gent. Pare?

La multitud es va apartar per revelar una figura llargaruda i familiar. Garik Loran. Amb el seu rostre eixut completament seriós, va deixar que l'aplaudiment continués durant uns instants, i després el va detenir aixecant una mà.

─Aquesta ha estat una acrobàcia impressionant ─va dir, amb els ulls entretancats─. Aposto a què haurem de dir-ne la Maniobra Antilles.

Mai podia distingir si el vell amic del seu pare feia broma o no. Tot el que sabia del cert era que a Garik Loran no li agradaven les exhibicions.

─Ho sento, senyor ─va murmurar─. Però no podia deixar que fregissin al General Antilles.

─Suposo que no ─va contestar Loran. La va mirar sorneguer─. Saps que el que has fet amb aquestes càpsules salvavides és tècnicament impossible?

El seu pare estava somrient.

─No hi ha res impossible. No per a un Antilles.

Mentre Loran mirava al seu pare posant els ulls en blanc, Myri sentir que el seu rubor augmentava encara més. Molt bé. Ja n'hi ha prou.

─Senyor, la missió. Van aconseguir...?

Loran va assentir.

─Sí, vam rebre les teves transmissions intactes. Oobolo va aconseguir escapar just quan vau arribar fins a nosaltres, però no et preocupis. Li vam marcar a temps. Ell, la seva amiga i les dades aviat estaran sota custòdia de l'Aliança.

─És bo saber-ho, senyor.

─I tant ─va dir Loran, i va fer un pas enrere─. Ara, si vosaltres dos sou tan amables de venir amb mi, heu de fer un informe. ─Va alçar les celles─. I després d'això, Myri, hi ha una altra missió que voldria discutir amb tu. Tots els altres, de tornada a la feina.

─Ah, bé ─va dir el seu pare, mentre sortien de l'hangar caminant junts─. Ja saps el que diuen, petita. La recompensa per una feina ben feta és un altre treball.

Això era molt cert. Però no li importava. Va somriure quan els dits del seu pare es van entrellaçar un instant amb els seus i després es van deixar anar.

─Estic llesta, general ─va dir. I va esclatar en rialles.

FI