38
Prendre el relleu de la Tyresi Gurtt en l'Esquadró
Llampec va resultar més i menys difícil del que jo hagués pensat. Jacob Nive va
aprovar l'elecció, la qual cosa va rebaixar el ressentiment d'alguns dels
Llampecs. La majoria d'ells van esperar per veure com de bé podia volar, i
mentre que les dades dels sensors del vol contra Tycho i dels trets contra els
torpedes certament van convèncer a la majoria, uns pocs cabuts van esperar fins
que vam tenir l'oportunitat de practicar uns contra uns altres.
Remart i altres dos (amb l'altre pilot de reemplaçament
de l'Esquadró Ganivetada unint-se aviat a ells) se'm van oposar fermament. Els
vaig reunir en el vol Tres i no podia esperar a poder llançar-los contra
l'Esquadró Murri o el grup d'ales-A de Pash Cracken. Sabia que era un desig
decididament no-Jedi per la meva banda i em sentia incòmode amb això, però
tenir a Remart maquinant com ficar-me en problemes afegia un estrès que no
necessitava en la meva vida.
Afortunadament per a ell i per a mi, l'Odiós no va cridar a ningú per a
missions durant més d'un mes, deixant-nos llanguir a Courkrus. Tots vam assumir
que estava prenent temps que Tyresi recuperés el grup de caces de l'Odiós. La falta d'acció per part de l'Odiós no va impedir que l'Almirall
Tavira aparegués per Courkrus per reunir-se amb diversos líders de les bandes
de tant en tant, encara que cap missió resultant d'aquestes reunions va arribar
a les meves oïdes.
A part de treballar amb el meu nou esquadró, vaig usar el
temps d'inactivitat per repassar els diversos esdeveniments de la incursió de
Xa Fel. Vam saber més tard, a través de diversos canals, que la Nova República
no havia estat a Xa Fel esperant-nos a nosaltres. La Nova República havia
organitzat un assalt sorpresa contra Xa Fel per atrapar a oficials de Drassanes
Kuat. DK[1] havia
rebut diverses ordres judicials per deixar de contaminar el planeta i iniciar
campanyes massives de neteja, però no havia fet gairebé res per complir-les.
Durant les incursions de Thrawn, poc s'havia fet per fer complir les sentències...
el mateix va ocórrer durant l'agitació provocada per l'Emperador Renascut. DK
s'havia tornat autocomplaent, així que la Nova República havia intervingut, va
utilitzar un Interdictor per mantenir a totes les naus en el sistema, i estaven
en procés de revisar-ho tot quan nosaltres vam aparèixer.
Encara que em complaïa veure que Xa Fel estava camí de
netejar-se, la naturalesa de la incursió i la nostra ensopegada en ella tenia
major importància per a mi. La gent de la Tavira va ometre les forces de la
Nova República perquè aquestes forces no estaven allà per atrapar a l'Odiós. Aquestes forces tenien un
objectiu diferent. Això significava que els consellers de la Tavira eren
capaços de llegir les amenaces dirigides cap a ella, no el futur en general.
Percebien la mateixa intenció hostil que jo havia rebut d’en Tycho, només que
rebien l'advertiment amb una mica d'antelació. Tret que alguna cosa fos una
amenaça directa per a la Tavira i per a l'Odiós
(i, per extensió, per al propi conseller), simplement no es registrava.
Per molt bons que
puguin ser usant la Força, semblen limitats, mig entrenats.
La meva infructuosa consideració de com usar aquest
descobriment contra la Tavira ocupava molt del meu temps lliure, i no era un
problema que pogués compartir amb els meus amics. Aquests pensaments van quedar
a un costat una tarda quan Jacob Nive em va cridar a la seva oficina. Sabia que
els pilots que van estar a Xa Fel havien anat sent cridats a les seves diverses
casernes per respondre preguntes sobre la batalla, però el procés havia deixat
als Supervivents per al final. Els pilots de les altres bandes van guardar
silenci respecte al que passava en els interrogatoris, però em vaig adonar que
cap d'ells tenia ni idea del que els havia succeït.
Vaig entrar en l'oficina, vaig saludar al Capità Nive i a
l'Almirall Tavira, i després em vaig moure cap a la tercera cadira en escena
davant l'escriptori de Nive, la que estava d'esquena a la porta que donava a
una oficina annexa. L'Almirall Tavira, vestida amb un mico negre de pilot amb
una jaqueta curta i una capa a joc, va creuar les cames i va deixar que el seu
peu esquerre rebotés amb impaciència.
—Gràcies per unir-se a nosaltres, Capità Idànian.
Vaig assentir una vegada.
—Un plaer, almirall. En què puc servir-la?
—Estic fent preguntes sobre la batalla de Xa Fel. Com
saps, en el passat els meus consellers han estat molt perspicaços per mantenir
a l'Odiós fora de perill —Tavira em
va mirar a través dels ulls entretancats, uns ulls seductors—. A Xa Fel van
fallar, però allà van percebre una presència.
—Una presència? —vaig arrufar les celles—. No estic segur
d'entendre-ho.
—Saps el que és un Cavaller Jedi? —la seva pregunta va
arribar suau, gairebé seductora. La punta rosada de la seva llengua va
humitejar els seus llavis mentre esperava la meva resposta, la seva mirada
guanyava en intensitat. Les seves maneres, el seu port i el seu to de veu
suggerien recompenses per la veritat, i em vaig trobar a mi mateix
sorprenentment disposat a complaure-la. La promesa d’Exar Kun de deixar-me
posseir-la va passar per la meva ment, seguida ràpidament per la imatge de la Mírax,
enviant una petita sacsejada a través de mi.
Seguint el deixant d'aquesta sacsejada vaig sentir una
presència rondant per la meva ment. Va arribar temptativament i suau, una bola
de pelussa de nerf rodant i saltant per la superfície de la meva consciència.
Si no hagués estat entrenat en els camins de la Força mai m'hauria adonat
d'això, o ho hauria atribuït a la mirada penetrant de l'almirall. Per aquesta
raó, fins i tot amb la meva rudimentària habilitat amb la Força, vaig sentir la
seva intrusió i vaig tractar de desviar-la de qualsevol sondeig en profunditat.
Vaig recordar com Luke va entrar en la meva ment fent que
els seus pensaments fluïssin juntament amb els meus. Jo vaig revertir aquesta
tècnica. Atès que el sondejador estava buscant informació sobre la Força i els
Cavallers Jedi, jo la hi proveiria. Vaig extreure cada record dels Cavallers
Jedi de cada holodrama i documental d'estar per casa que vaig poder recordar.
Vaig crear una piscina amb tals imatges, permetent que el sondejador
s'endinsés, i després el vaig encaixonar en aquesta abundància de dades.
—Ho sé, almirall —m’enrojolí i vaig baixar la mirada—.
Era un fanàtic sobre el tema quan era nen. Aprenia tot el que podia perquè això
enfuriava a la meva família. No vaig entendre llavors el risc que suposava per
a tots, ni el risc que representaven els Jedi per a l'Imperi. Sé que la Nova
República clama tenir alguns i crec que un d'ells va ser el responsable de la
destrucció de Càrida.
—Vaja —els ulls de la Tavira es van il·luminar
lleugerament—. En la batalla de Xa Fel, la meva gent va percebre indicis de la
presència d'un Jedi. Saps res d'això?
Vaig inclinar el cap cap enrere i em vaig petar de riure.
—Tot té sentit ara.
Ella va arrufar les celles.
—El què?
—Els torpedes de protons. Això seria el que ell hagués
usat contra l'Odiós.
Nive va negar amb el cap.
—Repeteix-ho, i explica't.
Vaig mirar obertament a tots dos, alimentant amb sorpresa
la piscina de records del meu cervell.
—El Jedi, Luke Starkiller, Adam Darklighter, Biggs
Skywalker, sigui qui sigui, el que va destruir l'Estrella de la Mort a Yavin... ell va utilitzar torpedes de
protons. Té sentit que els disparés contra la seva nau quan ens anàvem. Jo
estava volant contra l'Esquadró Murri, i ell va ser el fundador de l'Esquadró
Murri després de tot.
Vaig sentir la mateixa sorpresa que hi havia en la cara
de la Tavira lliscar-se per la connexió en el meu cervell. Aquesta presència es
va retirar mentre la sorpresa de la Tavira es fonia en un somriure apreciatiu.
—Estic impressionada, Capità Idànian. Ningú més ha
relacionat l'Esquadró Murri amb els Jedi.
—Ni tan sols els seus consellers?
—No, ni tan sols ells —la seva fusta va copejar contra el
palmell enguantat—. Com és que has estat capaç de donar aquesta resposta?
Vaig entretancar els ulls.
—Aquest pilot d'Ala-X gairebé em va vèncer. Sabia que era
de l'Esquadró Murri, però en analitzar la meva actuació després dels fets, em
vaig adonar que necessitava saber més sobre tots ells. La seva història fa que
la lectura sigui fascinant. Fins i tot vostè és esmentada en ella.
El seu cap es va aixecar i la seva mirada es va tornar
gelada.
—M'he enfrontat a ells en diverses ocasions, però mai amb
un Jedi volant amb ells.
Ho vaig intentar però no vaig poder reprimir una
esgarrifança.
Ella ho va captar i va somriure.
—Has sobreviscut a una trobada amb ells, igual que jo.
Això ens fa esperits afins?
—Ens fa a tots dos supervivents.
—I t'enorgulleixes de ser un supervivent?
Vaig sacsejar el cap.
—M'enorgulleixo de ser un vencedor.
Els seus ulls es van eixamplar lleugerament.
—I sempre guanyes?
—Sí, de moment.
—Pot ser que no hagis estat desafiat adequadament —va arrufar
els llavis per un moment—. Potser hauria de trobar un desafiament per a tu.
El Capità Nive es va remoure incòmode en la seva cadira.
—Si ho desitja, puc...
Vaig aixecar una mà.
—Amb el seu permís. Puc parlar amb franquesa, almirall?
Tavira va parpellejar cap a mi.
—Això és nou. Procedeix.
Em vaig aixecar.
—Tinc un gran respecte per vostè, almirall, com a tàctica
i per ser capaç de mantenir unida aquesta coalició. La seva habilitat per
mantenir intacte l'Odiós mentre la
Nova República l’està caçant no és altra cosa excepte miraculosa. I, sense
voler semblar atrevit, penso que és vostè increïblement bella. No obstant això,
el fet és que em vaig unir als Odis per ser pilot i per fer diners. Si el
desafiament que està pensant oferir-me posa a prova la meva habilitat de
pilotatge, jo sóc el seu home. Si no, no m'interessa el treball.
Nive va semblar afligit i estic bastant segur que pensava
que anaven a ordenar-li que em matés just allà i ara.
Tavira va semblar sorpresa. Per tot un segon. Després es
va posar dempeus i em va assotar creuant-me la cara amb la fusta. Vaig saber
que el cop arribava (ni tan sols vaig necessitar que la Força m'ho digués), i
ho vaig acceptar. El dolor es va enfonsar en la meva carn i la calor es va
aixecar per reemplaçar-ho en la meva galta dreta. No vaig sentir cap flux de
sang, però sabia que tindria un desagradable blau durant un dia més o menys, i
un lleig blau després d'això.
—Això és per la teva presumpció, capità —Tavira va
avançar la fusta i la va pressionar per sota de la meva barbeta—. Encara que
estàs lluny de ser lleig, no ets el meu tipus, però si et trobés atractiu i
volgués que m'atenguessis, ho faries. Tch,
tch, no parlis. El que et dic és un fet pur i simple —els seus ulls gairebé
es van tancar quan va aixecar la mirada cap a la meva cara—. Llàstima que
siguis tan ros. Els rossos sempre han estat un desastre per a mi.
Es va girar bruscament, deixant que la fusta raspés la
meva gola.
—Quant als desafiaments de pilotatge, te'ls brindaré. D’aquí
a una setmana, crec, tindré als Supervivents de punta de llança en una acció
per a mi. Creus que estaràs a l'altura del desafiament?
—Faré el que m'ordeni, almirall.
Tavira es va tornar de nou cap a mi, lentament, amb un somriure
púdic en el seu rostre.
—Imagino que ho faràs, capità, la qual cosa significa que
hi ha esperança de futur per a tu. No em disgustis, capità. No t'agradarà el
que els succeeix a aquells que em disgusten.
Em vaig retirar de l'oficina de Nive, passant per davant
de la Timmser, qui estava esperant per entrar a continuació, i vaig sortir a la
llum del sol. Vaig començar a dirigir-me cap a un petit restaurant que
m'agradava, però quan vaig començar a pensar, el meu passeig es va quedar sense
propòsit fix. Havien succeït tantes coses en la reunió que necessitava
classificar-les i esbrinar com procedir.
En primer lloc havia confirmat el que sospitava: els
consellers de la Tavira eren sensibles a la Força i havien estat entrenats en
alguns dels seus usos. Estava bastant segur que la meva desviació mental havia
passat desapercebuda, la qual cosa significava que els seus consellers no eren
molt hàbils en aquest tipus de sondejos. Podia ser que el seu talent per
descobrir amenaces fos passiu, funcionant només amb amenaces dirigides contra
ells. Això significava que eren en gran part reactius, la qual cosa era similar
a ser un contracolpejador en una lluita. No és dolent, però significa que has
de ser copejat primer abans que puguis retornar el cop.
El fet que haguessin detectat el meu ús de la Força en la
batalla em pertorbava, i d'altra banda em feia agrair el fet d’haver estat
treballant per mantenir la meva sensibilitat en la Força oculta. Si la
primerenca suposició de Luke que la Mírax havia estat capturada per prevenir
una acció per la meva banda era certa, ja que la meva presència en la Força
podia identificar-me, gairebé vaig anunciar als meus enemics que estava aquí.
El fet que estiguessin disposats a acceptar que la presència en la Força de la
batalla era la de Luke Skywalker no resolia aquest problema... només
significava que no tenien forma de diferenciar-me d’en Luke de moment.
També em va semblar estrany que mai hagués percebut als
consellers de la Tavira abans del sondeig en l'oficina, o durant la batalla. Si
ells podien detectar-me, estaven dins del meu abast perquè jo els detectés a
ells, o almenys així ho creia. Havien d'estar escudant-se a si mateixos,
romanent ocults. Atès que fins feia mitja dotzena d'anys ser un Jedi era una
manera ràpida de morir lentament, la capacitat de romandre ocult era una
virtut. Per a mi, no obstant això, aquesta virtut significava que podia estar
just al costat d'un perillós enemic i no saber-ho.
En segon lloc, i igualment important, havia après que a
la Tavira no li agradava ser contradita. Havia extingit el preludi d'una
proposició, i ella m'havia castigat per això, llavors m'havia dit que mai més
la desafiés. Ella no havia admès que l'havia interceptat, i no havia renunciat
a posseir el control de la situació. Clarament sentia que havia sortit
vencedora, i jo no volia saber com anava a reforçar la seva victòria.
Em vaig trobar davant el Xoc i vaig descendir cap a les
fresques profunditats. Li vaig donar als meus ulls l'oportunitat d'adaptar-se a
la tènue llum, després em vaig dirigir cap a la part posterior, a una taula on la
Timmser estava asseguda amb la Caet. Abans que pogués arribar, no obstant això,
Remart va aterrar una mà pesadament en la meva espatlla esquerra.
Em vaig tornar cap a ell, encongint-me d'espatlles per pairar-me
de la seva mà.
—Vols alguna cosa?
L'home gran em va somriure astutament.
—Només convidar-te a una copa.
—Tens un especial de neurotoxines d’Alion, veritat?
El cambrer, un tipus que tenia suficients nafres en la cara
com per ser de Xa Fel, es rigué.
—Això no és propietat de Margath. Sasyru convida. Què vas
a prendre?
—Cervesa de lomin local, gràcies —vaig mirar a Remart—.
Per què tan generós?
—No vull cap malentès entre nosaltres, capità —va aixecar
un brandi escarlata en la meva direcció com a salutació—. Sense ressentiments.
—És clar —vaig acceptar la cervesa del cambrer, vaig
assentir cap a Remart, i vaig continuar el meu camí cap a la part posterior.
Timmser va lliscar una cadira per a mi amb el peu—. Què li passa a Remart?
Timmser va esbufegar i Caet grunyí.
—Sasyru ha anat a l'oficina d’en Nive després de mi per
reunir-se amb l'almirall i el Capità Nive. Ha sortit de la reunió molt feliç.
Sembla que l'almirall pensa que Remart li farà passar una bona estona després
de la nostra propera excursió.
—Oh! —vaig prendre un xarrup de la cervesa i vaig deixar
que el carbonat ataqués la meva llengua. La cervesa se'm va amargar en la boca,
però sabia que no tenia res a veure amb la cervesa. No m'agradava la idea de
Remart amb l'Almirall Tavira, i em vaig tornar per mirar-li sorrut.
Caet va deixar que un grunyit greu sorgís de la seva
gola.
—La gelosia no et convenen, Jenos.
La vaig mirar, parpellejant amb sorpresa.
—Gelosia? Jo? De Remart? Ni de broma.
Timmser va sacsejar el cap.
—Està bastant clar que t'ha assegut malament, Jen.
—No, esteu equivocades —vaig arrufar el nas davant
ambdues, després vaig beure. Vaig tractar de dir-me a mi mateix que no
m'agradava la idea que estiguessin junts perquè Remart em causaria problemes
amb Tavira—. Amb Tavira recolzant-lo, Remart serà un terror.
Timmser em va fer un exagerat assentiment.
—Copiat, Capità Idànian, però crec que les dades dels
teus sensors estan equivocats.
Caet va aprovar el comentari amb un somriure.
—Busca la veritat, Jenos. No volis a cegues.
La meva arrufada de celles es va aprofundir en considerar
la possibilitat d'estar gelós. Sabia que era una bogeria. No la volia... tenia la
Mírax i era molt feliç amb ella. L'havia rebutjat, i podia veure-la fàcilment
tornant-se cap a Remart com una forma de salvar el seu ego i de fer-me sortir
de polleguera, ja que la nostra aversió mútua era ben coneguda. No obstant
això, encara que no la volia, menys encara volia que estigués amb ell.
Estic gelós!
Em vaig estremir. Part de mi sabia que la meva gelosia
estava pre-programada i era genètica. En guanyar-se a una dona, un home
garantia la seva pròpia supervivència genètica, i tots els altres homes eren
rivals de facto en aquesta cerca de la immortalitat. Per molt que volgués
creure que la meva naturalesa animal estava suprimida (tant com m'aferrava a la
dita de Yoda que no som bastes criatures de matèria), no m'agradava Remart.
També sentia una poderosa atracció cap a la Leònia Tavira.
Ho havia d'admetre. Part de la raó per la qual havia
tallat la seva proposició era perquè la trobava desitjable. Ella era fàcilment
classificable com un bombó, i la seva astúcia augmentava el seu atractiu. La
seva volubilitat era perillosa, però aquest mateix perill era un desafiament: Podria jo, relacionant-me amb ella més de
prop, eludir la seva ira?
Abans de deixar-me seguir amb aquesta línia de pensament,
vaig pressionar la gerra de cervesa freda contra la meva galta dreta i vaig
deixar que el fred calmés el foc instal·lat allà. Vaig sentir més que una
agullonada quan una part de la cervesa es va abocar sobre la carn erosionada,
però vaig deixar que això em recordés el costat mesquí i venial de la Tavira. He anat tan lluny aquí que realment la vull?
Vaig conduir un agulló com una vibroespasa contra qualsevol desig que
sentís per ella. Esperava haver provocat una ferida mortal, però no estava
segur d'això.
Caet ensumà una vegada en la meva direcció.
—La teva cara. Qui?
Vaig baixar la cervesa i li vaig oferir un bon cop d'ull
del meu blau.
—L’amigueta de Remart. No li han agradat les meves
respostes a algunes de les seves preguntes.
Timmser va agitar el brandi en la seva copa, llavors va
somriure.
—Jo les he respost i tot el que he aconseguit ha estat un
mal de cap.
—Sí, bé, li he dit que tenia mal de cap, i m'ha assotat
per això.
—No ets prudent —Caet es va inclinar cap endavant—. No
sento compassió per Remart. Per tu, por.
—No temis per mi, Caet —vaig negar amb el cap—. I no ho
facis al voltant de la Tavira. Crec que pot olorar la por i pot olorar la
feblesa. Put a qualsevol de les dues coses al voltant seu i tu també podries
empassar-te un tret de blàster... seria més ràpid i tal vegada no faci tant de
mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada