El Falcó Mil·lenari (XIX)

Anterior

CAPÍTOL 19

—Moguin-se cap al centre de l'estada amb totes les seves pertinences i preparin-se per un escaneig —va indicar un agent de seguretat codru-ji de Carcel per megafonia.

Jadak, Flitcher Poste i un grup d'uns vint visitants de diverses espècies es van moure cap al centre de l'habitació. En el terra hi havia senyals que indicaven on havia de situar-se cadascun d'ells.

—Els dels implants en les cames —va dir el codru-ji—, avanceu-vos dos passos i aixequeu els braços.

—Espero que no trobin l'arxiu làser que vas amagar en el pastís d'aniversari —va dir Poste quan Jadak i un gran es van separar del grup.

—Només l'humà —va dir el codru-ji—. D’acord, torna amb els altres —va afegir una mica després.

Tots van esperar fins que quatre droides porters arcaics van acabar l'escaneig.

—Recolliu les vostres pertinences i passeu per registre —va dir finalment el guàrdia.

Jadak i Poste havien deixat les seves motxilles al petit hotel de la presó i ara eren els únics amb les mans buides; els altres visitants portaven menjar, roba, holorevistes, cigars de diversos tipus o plastifí per als seus amics, familiars o antics còmplices.

Carcel era el tros de roca més pobra en el qual Jadak havia estat mai; potser també el pitjor lloc possible perquè Poste comencés el seu viatge per la galàxia. Tot i així, se sentia com un nen amb sabates noves, gaudint de cada experiència i feliç per haver sortit de Nar Shaddaa. Jadak havia aconseguit una identitat nova i havia comprovat que no portava cap localitzador implantat. Per si de cas, havien viatjat en una nau mercant fins a Saleucami abans de pujar-hi a una de passatgers en direcció a Roche. Allà havien usat diverses llançadores que es dedicaven a transportar turistes d'anada i tornada a Carcel. Portaven poc temps junts, però Poste ja havia demostrat la seva sagacitat i afabilitat. Jadak havia encertat en gairebé totes les activitats criminals que duia a terme el noi, però hi havia molt més en ell, no només el que es veia a simple vista. Havia nascut en l'avenc més profund de la Lluna dels Contrabandistes i s'havia criat pràcticament sol havent d'aprendre tot allò imprescindible per trobar menjar, robar i estafar des de molt petit. Ja havia passat per la presó en diverses ocasions i sentia feblesa pels nens que es criaven com havia fet ell; de vegades, fins al punt de compartir amb ells el seu petit botí. Era curiós per naturalesa i no deixava de fer preguntes encara que Jadak no sabia la resposta ni a la meitat de totes elles. Al cap i a la fi, s'havia passat les últimes sis dècades al país dels somnis.

Aquelles preguntes amb respostes de les quals no sabia, i no perquè hagués estat en coma tant temps, estaven relacionades amb el tresor amagat i sobre el paper que desentelava l'Emissari a l'hora de trobar-lo. Durant els anys que havia volat per al Grup República, Jadak havia insistit que no volia saber els detalls de les missions. Com menys sabés, menys revelaria en el cas que li espiessin o torturessin. Però aquell fatídic dia en el Senat, els senadors li havien donat més informació de l'habitual, i la frase restaurar l'honor de la República en la galàxia era, d'alguna manera, la clau per descobrir el misteri.

Quan van arribar al registre de visitants, Jadak va lliurar la sol·licitud.

—Rej Taunt —va dir el guàrdia falleen—. Tenen cita?

—Només venim de visita.

—Visitants.

Jadak i Poste van intercanviar mirades.

—Quina altra opció hi ha, convidats?

El falleen els va mirar uns instants i després va assenyalar un banc.

—Asseguin-se aquí i ja els avisarem.

—Potser el tenen a ell sol en una cel·la —va suggerir Poste.

—Pel que sembla, ho dubto.

Durant més d'una hora estàndard tots dos companys van mirar l’HoloNet en una pantalla i es van prendre uns refrescs que van treure d'una màquina. Per fi, el guàrdia els va cridar.

—Taunt els rebrà ara —va dir mentre els hi donava dos passis electrònics—; enganxi'ls-ho al cinturó. Segueixin les línies del terra fins a l'edifici oest i després la línia vermella fins al final. Allà hi haurà algú per dir-los què fer a continuació.

—Taunt ens rebrà ara? —va repetir estranyat Poste quan es van haver-hi allunyat del guàrdia.

Jadak es va encongir d'espatlles.

—Potser està molt ocupat llevant la pols.

La caminada que els va indicar el guàrdia del registre els va portar un quart d'hora. Les portes que havien de creuar s'obrien en totes direccions: cap amunt, cap avall i cap a tots dos costats. Algunes tenien barrots; unes altres, un metre d'ample. Els guàrdies i els pocs presoners amb els quals es van creuar en els estèrils passadissos semblaven tan pobres com la pròpia presó. Fins i tot els droides semblaven infeliços.

Finalment, un guàrdia humà els va portar fins a la cel·la d’en Taunt, que, per estrany que sembli, estava flanquejada per una porta de fusta greel que devia tenir uns dos-cents anys. Aquesta porta donava pas a una luxosa suite de diverses estades amb catifes exquisides i un mobiliari replet d'antiguitats que dataven dels últims anys de l'Antiga República. Diversos éssers maldaven per diverses tasques mentre diverses femelles, humanes i humanoides, descansaven sobre divans i sofàs. Rej Taunt, que passava del segle de vida, estava assegut com un hutt sobre un coixí enorme al centre de l'estada.

—Jo em dic Sorrel i aquest és Mag Frant —va dir Jadak, presentant les seves noves identitats.

L’askajià els va repassar amb la mirada.

—Ens coneixem d'alguna cosa?

—Hem vingut de Nar Shaddaa.

Taunt va mirar a Poste.

—Tu ets de Nar Shaddaa, però tu... —va dir, mirant ara a Jadak—, tu ets de...

—De tot arreu.

—Aquesta va ser precisament la impressió que em va donar —va dir Taunt en to col·loquial—. I què és el que us porta per aquí? Negocis?

—Informació —va contestar Jadak.

Taunt va somriure lleugerament.

—Bé, això és un negoci, no?

—Un molt antic. Està relacionat amb un vaixell de càrrega YT-1300 anomenat Emissari Estel·lar.

A Taunt li va canviar la cara i es va prendre uns segons per respondre.

—El Segona Oportunitat —va corregir-li.

—En això em referia.

Taunt va estudiar a Jadak.

—Qui has dit que t'envia?

—No ens envia ningú. Però va ser Bammy Decree qui ens va dir on podíem trobar-li.

—El mecànic. I com camina?

—Doncs coixejant una mica.

—Era molt jove quan li vaig conèixer.

—Ell ens va dir que havia reconstruït l'Emissari per a vostè.

—Cert —va dir Taunt amb una mirada de felicitat—. Us va explicar el que va ocórrer?

—Més o menys.

Taunt els va assenyalar uns coixins i els va fer senyals perquè es posessin còmodes.

—Al principi, els imperials volien executar-me per les morts de la tripulació i els clons del creuer. Però al final, un tribunal militar em va sentenciar a cadena perpètua. Durant els dos anys que van seguir a l'accident, em van enviar d'un centre penitenciari a un altre: Agon ix, Fodurant, Delrian... Les he vist totes. Mentrestant, Bammy Decree es va assabentar que havia ordenat matar-li i va fugir de Nar Shaddaa. Un caça-recompenses el va trobar amagat en Ciutat Nòmada a Nkllon, i li vaig obligar a tornar perquè treballés pelVvigo de Sol Negre que havia pagat el carregament de droides brunzidors que havíem tirat per la broda. Per resumir, us diré que el Vigo va quedar tan impressionat en veure que jo intentava pagar-li el meu deute que em va oferir treballar junts: ell em facilitaria informació que jo pogués passar a les autoritats de la presó perquè aquestes em permetessin seguir duent a terme els meus negocis il·legals sense sortir d'ella. A més de certes llibertats per decorar la cel·la al meu gust. Podríem dir que és com una petita franquícia del Sol Negre. Durant els anys imperials, els de la Nova República i els de les successives guerres que s'han lliurat des de llavors, a mi m'ha anat molt bé mentre la resta de la galàxia s'ha anat podrint. En tot aquest temps, no obstant això, mai he oblidat aquella primera missió, malastruga inclosa. Tenia grans esperances en aquella nau.

—Potser hagués estat millor que l'hagués anomenat Grans Esperances en lloc de Segona Oportunitat —va dir Jadak.

Taunt li va mirar fixament.

—Ens coneixem d'alguna cosa? És com si la teva cara em resultés familiar. T'han tancat alguna vegada?

—Crec que me'n recordaria —va contestar Jadak, negant amb el cap.

—Per què t'interessa tant el Segona Oportunitat? No tens pinta d'historiador.

—El meu oncle va ser un dels pilots que van morir en l'accident de Nar Shaddaa. Es deia Reeze Duurmun.

L'expressió d’en Taunt indicava que li sonava el nom.

—A la meva edat és fàcil oblidar les cares. Però jo mai oblido un nom. Vaig conèixer a Reeze quan transportava contraban per a la família Ilk. Ell i jo ens vam ficar en algun que un altre problema a Nar Shaddaa, però sempre aconseguíem sortir indemnes.

Es va detenir un instant.

—Què curiós, Reeze va morir en la nau de la qual jo acabaria sent amo. Com anava a saber-ho? De totes maneres, el fet que Reeze fos el teu oncle no explica per què has vingut fins a Carcel buscant el vaixell de càrrega.

—Si encara existeix, m'agradaria pilotar-lo.

—Interessant, sobretot perquè ha passat molt temps des de llavors.

—Ho sabem.

Taunt va examinar als dos visitants.

—Una aventureta, no? I això és tot? No teniu treball? Sou tan rics que no el necessiteu?

—Jo vaig perdre ambdues cames en un accident laboral i m'estic gastant els diners de l’assegurança a complir el somni de la meva vida.

—Se suposa que jo haig d'ajudar-te al fet que compleixis el teu somni?

—Només volíem saber què havia estat del vaixell de càrrega quan a vostè li van arrestar.

Taunt va considerar el que li estaven demanant.

—Podria dir-t'ho directament, suposo. Però m'agradaria saber què m'ofereixes per això.

—Mai li ofendria oferint-li crèdits, veig que no li falta de res.

—Molt observador.

—Què tal si reformulem la pregunta i la deixem en què podem fer nosaltres per vostè a canvi d'aquesta informació?

Taunt es va fregar la barbeta.

—Tinc alguna cosa entre mans. Els meus empleats ja estan en això, però no els vindria malament un parell de mans humanes. Això sí, heu d'estar disposats a saltar fins a Holess. Teniu diners suficients per afrontar-ho?

—Sempre que puguem anar en transport públic.

—No hi ha problema. Fins i tot en transport públic arribareu a temps.

—I de què va? —va preguntar Jadal amb cura.

—Venjança.

—No som uns perdonavides.

—Obvi. Però no es tracta d'aquest tipus de venjança.

—Qui és l'objectiu? —va preguntar Poste.

—Els colicoides.

A Jadak li va enxampar per sorpresa.

—No sabia que seguien per aquí.

—Com a plaga que són, és impossible eliminar-los —va dir Taunt amb una ganyota de menyspreu.

—La venjança va contra un colicoide en concret o contra l'espècie sencera?

—Sé que no és bo voler abastar massa —va contestar Taunt—. Us explicaré de què va la història: Encara que les coses em van bastant bé, mai he oblidat el que li van fer a alguns dels membres de la meva tripulació i com aquells droides brunzidors van arruïnar el meu futur. He esperat molt temps per igualar el marcador, ara és la meva oportunitat per vèncer-los per fi.

—Què se suposa que hem de fer nosaltres? —va preguntar Jadak.

Taunt es va inclinar cap endavant sobre el seu coixí.

—Heu sentit parlar d'una criatura anomenada hueche?

***

—Una criatura extraordinària —li estava explicant Vistal Purn a Han, Leia, Allana i C-3PO en el seu despatx de l'última planta—. És, sens dubte, l'exemple més refinat d'un marsupial que hagi competit mai. Es diu l'Aura de Tamac Zantay. La resplendor de les seves línies taronges és el que li va donar el premi. A més, es porta molt bé. Sabia que les femelles produeixen una llet molt saludable anomenada kista?

—No, no ho sabia —va contestar la Leia amablement.

Després dels esdeveniments dels dies previs, resultava complicat interessar-se per l'animal que havia guanyat el premi a la mascota més tranquil·la. A més, ella i Han hauria endarrerit la reunió amb Vistal Purn si Allana no hagués insistit tant a complir amb la cita que havien acordat. Feia l'efecte que havia superat per complet l'incident del segrest, però la Leia sabia que no era així. Tenia l'habilitat de compartimentalitzar les experiències viscudes i apartar les doloroses, una cosa que havia heretat de la Tenel Ka més que de Jacen.

—Què va a passar amb l'Aura de Tamac Zantay? —va preguntar Allana.

Purn es va mostrar molt satisfet de poder contestar a la seva pregunta. Era uns deu anys més jove que en Han, més alt i anava elegantment vestit. Desprenia un encant que la Leia pressuposava necessari per manejar al tipus d'éssers que volien inscriure a les seves mascotes en un concurs.

—Tindrà diverses cries i les vendrem per quantitats enormes de crèdits. A més, aquestes cries es convertiran molt ràpid en la mascota que tot ser vol tenir, almenys fins que alguna d'una altra espècie guanyi el concurs de l'any que ve. Sempre hi ha una mica de política pel mig —va afegir Vistal Purn—. Es comenta que un dels consellers de la cap d'estat Daala té un parell d'ells. I els espectacles són tan divertits. Sento que hagin arruïnat la seva primera visita a un d'ells...

—Demano disculpes per les mascotes que van resultar aixafades —va dir Han.

—No es preocupi —va dir Purn—. Pel que m'han explicat, el grup que va intentar fer-li xantatge usava gàbies de doble fons per traficar amb armes a Taris. Els agents de l'Aliança Galàctica van descobrir un carregament recent d'armes amagat en els soterranis de les instal·lacions. Entre nosaltres, crec que és una conspiració entre les altes esferes. Només espero que no enteli la reputació d'aquest espectacle. L'any que ve serà un any meravellós pels insectoides i els avians. Si disposen de temps, m'agradaria ensenyar-los algunes holoimatges que hem rebut.

Purn va callar per un moment i després li va dir a la Leia:

—Els ulls del Capità Solo donen la sensació d'estar en un altre costat.

—Durant els últims quatre cicles els ha tancat per complet en tres ocasions —va dir C-3PO.

Divertida, Leia li va donar un toc a la mà al Han.

—Avui no ha dormit la migdiada. Potser es desperta si ens parla dels seus anys com a pilot del Falcó Mil·lenari. Sabem que vostè l'hi va vendre a Cix Trouvee, però els fills d’en Cix no recordaven d'on l’havia tret vostè. Ni per a què l’usava.

Vistal Purn es va recolzar en la cadira i va somriure.

—El Falcó. El simple fet de pensar en ell em recorda... —Es va reincorporar de nou i va prosseguir—. Veuran, en temps, jo era jove i estava enamorat...

 Següent