La Recerca dels Supervivents (XVIII)

Anterior

CAPÍTOL 18

Fel es va limitar a mirar-la, el seu cervell es negava a formar paraules. Pura maldat? Jedi?

—Qui us ha dit que els Jedi són dolents? —va exigir—. Alguns d'ells poden tenir els seus moments, però...

La seva veu es va apagar. Les dues dones li miraven com si els hagués dit que el vermell era verd.

—No saps res? —va dir la dona més jove—. Ells ens van destruir. Ens van trair i ens van destruir.

—Realment vau veure com succeïa això? —va persistir Fel—. O només és alguna cosa que heu sentit des de...?

—Comandant —va dir Drask.

Fel es va apartar de l'escletxa d'observació.

—Què? —va etzibar.

—De moment, això és irrellevant —va dir el general en veu baixa—. Podem aprendre més sobre la seva història quan l’Aristocra i l'ambaixador estiguin de nou fora de perill sota la nostra protecció.

Fel va sentir que la seva mandíbula es tibava per la frustració. Però el txiss tenia raó.

—Entès —va dir de mala gana—. Així que simplement els deixem aquí?

—Prefereixes que els portem amb nosaltres? —va contrarestar Drask.

—No, per descomptat que no —va concedir Fel a contracor—. Jo només... per descomptat que no. Tornem al turboascensor?

—Sí —va dir Drask, amb els seus ulls relluint amb tranquil·la còlera mentre mirava cap a la sala tancada—. Hem vist el que havíem vingut a veure.

Fel va assentir. Odiava deixar aquesta gent aquí, presoners d'algun mig-recordat mite demencial o de la venjança personal. Però Drask tenia raó. Això podria ser abordat més endavant.

—Molt bé, soldats d'assalt, formeu. Ens dirigim de tornada als turboascensors davanters.

Va començar a girar-se, i, mentre ho feia, alguna cosa en la postura de Lluitador li va cridar l'atenció.

—Lluitador? —va cridar.

Reticent, va pensar Fel, l’eickarie li va retornar l'atenció.

—Perdó, comandant —va dir, la seva veu sonava encara més alienígena de l'habitual—. Estava... recordant.

—Recordant què?

—El meu poble —Lluitador va gesticular parcialment cap a la porta de Quarantena amb el seu BlasTech—. El Senyor de la Guerra es va emportar a molts innocents que no eren cap amenaça real i els va posar en llocs com aquest. De la majoria mai més es va saber.

—Entenc —va dir Fel, anivellant la seva mirada amb la placa frontal blanca del soldat—. Però el millor que podem fer ara és trobar a Formbi i a Jinzler i assegurar-nos que saben d'això. La regla número u és que els diplomàtics sempre tenen la primera oportunitat per solucionar aquest tipus de problemes.

—I si no són capaços o no estan disposats a fer res?

Fel va tornar a mirar a la porta tancada.

—La regla número dos és que els soldats tenen la segona oportunitat —va dir ombrívolament—. En marxa.

***

Els dissenyadors del Vol d'Expansió clarament mai van considerar la possibilitat que ningú pogués desitjar viatjar a través dels eixos del turboascensor sense una cabina de turboascensor o, almenys, una motxilla repulsora de manteniment. Com a resultat d'això, havien mantingut l'interior del tub llis, sense cap de les escales d'accés que Luke havia assumit que hi hauria. Tampoc hi havia cap altre tipus d'agafador, i tot el cablejat estava enterrat darrere de panells metàl·lics de protecció.

Afortunadament, els Jedi tenien els seus propis recursos.

—Com et va? —grunyí Luke mentre s'hissava a si mateix la longitud d'un braç pel gruixut cable de potència.

—Jo vaig bé —va respondre Mara des de damunt d'ell—. La pregunta és, com estàs aguantant tu?

—Bé, també —li va assegurar Luke, prenent un moment per mirar a dalt cap a la dona que s'asseia sobre les seves espatlles. Si hi hagués hagut algú per veure'ls, sabia Luke, li hagués semblat completament ridícul: un home transportant-se a si mateix pam a pam pujant per un conjunt de cables de potència, mentre que una dona adulta s'asseia a la part alta de les seves espatlles com ho faria un nen petit mirant la desfilada del Dia de la Victòria.

Però semblés ximple o no, estava funcionant, i més ràpid encara del que Luke hi havia previst. Amb els panells d'accés metàl·lics des de feia molt bloquejats per l'edat i l'òxid, no hi havia forma d'arribar fins als cables darrere d'ells excepte via sabre de llum manejat per una mà ferma. Qualsevol altra opció que poguessin haver utilitzat hauria requerit que cadascun d'ells tallés una secció dels panells, ell o ella mateixa haurien d'hissar-se fins a aquest nivell a través dels cables recentment exposats, i després parar per tallar la secció següent. D'aquesta manera, Mara era capaç de concentrar-se en la tasca de tall de precisió, mentre que Luke podia posar tota la seva atenció en l'escalada mateixa.

O almenys podria fer-ho mentre els seus braços aguantessin. Estenent-se amb la Força, deixant que fluís enfortint els seus músculs, va seguir avançant. Havia estat una sort que no haguessin hagut de sortir de la cabina del turboascensor trucada d'aquesta manera, va reflexionar Luke. Drask mai ho hagués aconseguit.

—Vigila —va advertir Mara—. Estem enganxats a la vora d'un altre remolí.

—Bé —va dir Luke, assegurant-se de tenir una presa extra ferma amb cada estirada cap amunt. Amb el nucli d'emmagatzematge i cadascun dels cuirassats executant la seva pròpia direcció de la gravetat, el tub s'havia dissenyat per alinear a les cabines entrants amb l'apropiat «a dalt» abans que arribessin a les seves diferents destinacions. Els camps de remolins de gravetat requerits per a una operació d'aquest tipus no eren massa difícils de superar (ell i Mara ja hi havia vorejat dos), però que t'enxampessin desprevingut podria causar problemes—. Tant de bo aquestes coses no estiguessin vinculades al sistema ambiental de les naus —va murmurar en sentir el corrent del remolí tirant del seu cos, tractant de girar-li. Mara havia abandonat el seu treball amb el sabre de llum de moment a favor d'estabilitzar-se a si mateixa estant a collibè d’en Luke—. Sense gravetat en l'eix, podríem simplement haver surat fins al C-Cinc.

—Ens hauria portat la meitat del dia únicament trobar totes les redundàncies i apagar-les per llevar la gravetat del tub —va assenyalar Mara, agitant la seva mà lliure amb cautela per sobre d'ella—. D’acord, aquí està la vora superior del remolí.

Luke els va portar més enllà de la vora i van continuar el seu camí.

—Així que, quan vas a dir-me de què va tot això? —va preguntar.

Fins i tot sobre el brunzit del seu sabre de llum, va sentir el sospir de la Mara.

—Va ser aquesta escena en la plataforma d'observació de l'Enviat Chaf —va dir ella—. Just abans que ens dirigíssim cap a l'interior del Reducte, quan Bearsh i els geroons estaven acomiadant-se de la seva nau.

—Ho recordo —va dir Luke—. En aquell moment vas dir que alguna cosa no estava bé.

—Només desitjaria haver-ho sabut abans —va dir Mara, amb un deix d'auto-recriminació en la seva veu—. Hauria d'haver-ho sabut abans. Recordes quan va arribar la nau geroon al principi, i en la pantalla del comunicador darrere d’en Bearsh vam veure a alguns nens jugant a l'Emperador del Cim?

—Sí —va dir Luke, reproduint l'escena en la seva ment—. No em va semblar que hi hagués res dolent.

—Oh, no hi havia res dolent —va etzibar Mara—. El problema és que un parell de dies més tard, quan els geroons s'acomiadaven, la mateixa escena estava desenvolupant-se en el fons.

Luke va arrufar les celles.

—Què vols dir amb la mateixa escena? Més nens jugant en l'estructura?

—Vull dir els mateixos nens jugant en l'estructura —va dir—. Fent les mateixes coses, exactament de la mateixa manera.

Luke va prémer amb més força la seva agafada sobre els cables.

—Tot això era un enregistrament?

—Ho has enxampat —va dir Mara amb amargor—. No hi ha nens a bord d'aquella nau, Luke. Només sortien mentides de la boca d’en Bearsh. D'ambdues boques.

—I jo ho vaig ignorar per complet —va dir Luke, sentint-se com un ximple—. Ni tan sols vaig parar esment.

—Per què hauries d'haver-ho fet? —va assenyalar Mara—. No hi havia cap raó per sospitar d'ells.

—Tot i així hauria d'haver estat més alerta —va dir Luke, negant-se a ser apaivagat—. Especialment amb tot el que estava succeint a bord de l'Enviat Chaf. Llavors, què significa això?

—Significa que els geroons són un frau —va dir la Mara—. Significa que aquesta nau seva no és una nau de refugiats en absolut. A part d'això, no tinc ni idea.

—Bearsh va dir que la nau estava composta en la seva majoria per petites cabines —va dir Luke, tractant de pensar en això—. Aquest tipus de disposició és una cosa que els nostres sensors podrien haver estat capaços de comprovar, per la qual cosa podem assumir que estava dient la veritat sobre això. Quin tipus de nau estaria composta en la seva majoria per petites cabines?

—Una nau presó, tal vegada? —va suggerir Mara—. O tal vegada una nau de càrrega com el nucli d'emmagatzematge del Vol d'Expansió? És bàsicament una sèrie de petites sales.

—Tant de bo sabéssim de quina grandària eren les cabines —va dir Luke—. T'has preguntat si Drask va prendre alguna lectura de la seva nau dels sensors?

—No, però un pensaria que hauria dit alguna cosa si ho hagués comprovat —va contestar Mara.

—Tal vegada ho va fer, només que no a nosaltres —va dir Luke, visualitzant la nau geroon en la seva ment. Gran i esfèrica, amb un patró regular de taques fosques cobrint el seu casc. Finestres, les havia identificat temptativament en aquell moment. O reixetes de ventilació, o decoració...

Va prendre una forta respiració.

—O ports d'ejecció —va dir en veu alta.

—Què?

—Ports d'ejecció —va repetir—. Aquestes taques fosques en el casc eren com les que vam veure en aquell asteroide de la zona de foc en el nostre camí pel Reducte.

—Ports d'ejecció per a caces —va dir a poc a poc Mara—. La cosa és un porta-caces.

—I el vam deixar esperant just al costat de l'Estació de Comandament Brask Oto —li va recordar Luke torbament.

—Fantàstic —grunyí Mara—. Fins aquí ha arribat això dels geroons amants de la pau.

Des de darrere del cap d’en Luke, amb prou feines audible per sobre del so del sabre de llum de la Mara, va arribar un grinyol suau.

—Has sentit això? —va preguntar.

—Sentit el què?

—Un altre d'aquests grinyols de comunicador —li va dir—. Del tipus que Drask va dir que sonava com si algú es comuniqués a través del bloqueig. Venia del teu comunicador.

—No ho he sentit —va dir, el to del seu sabre de llum va canviar lleugerament mentre tallava més metall—. Creus que són els geroons?

—No crec que ningú més ens hagi mentit tan consistentment com ho han fet ells —va dir Luke amb gravetat.

—Ni tan sols Formbi?

—Ni tan sols Jinzler —va dir ell—. I estic tenint un molt mal pressentiment sobre això. Quant falta?

El seu pes es va moure lleugerament sobre les seves espatlles mentre mirava cap amunt.

—Quinze minuts en aquest ritme —va dir ella—. Tal vegada més.

Luke va serrar les dents, buscant fortalesa endinsant-se en la Força.

—Anem a fer que sigui menys.

***

—No —amb un moviment despectiu del seu canell, Tarkosa va enviar el datapad de Jinzler lliscant-se per la superfície de la taula de tornada cap a ell—. Completament inacceptable, tot.

—Què hi ha de dolent amb el classe Banya de Combat de Rendili? —va preguntar Jinzler, lluitant per mantenir la calma. Tot això estava començant a ser ridícul—. Té la grandària que desitgen, té velocitat...

—És un vaixell de càrrega —va dir Tarkosa rotundament.

—És un creuer major, no un vaixell —va corregir Jinzler—. Està armat, està blindat, té l'autonomia, té la capacitat...

—És inacceptable —va interrompre Uliar—. Mostri'ns alguna cosa més.

Jinzler es va allargar i va agafar el datapad, empassant-se la rèplica que desitjava moltíssim dir. Uliar i els dos consellers havien derrocat un a un tots els suggeriments que havia fet, i estava començant a estar extremadament irritat amb tots ells.

—Bé —va dir, teclejant per accedir als dissenys de naus mon cal. Tal vegada hi hauria alguna cosa aquí que poguessin acceptar els malhumorats vells Supervivents.

Per descomptat, llavors estaria la qüestió de, o bé persuadir als txiss per comprar una d'aquestes naus, o bé que la Nova República la donés per a la causa. Però aquesta seria una crisi per a un altre dia.

Des del seu comunicador va arribar un altre grinyol.

—Què és aquest soroll que la seva gent continua fent en els nostres comunicadors? —va exigir.

—De què està parlant? —va preguntar Uliar.

—Aquest lleuger soroll grinyolant —va dir Jinzler—. Tots els seus comunicadors tenen una freqüència que traspassa el bloqueig o alguna cosa així?

—Repeteixo, de què està parlant? —va contrarestar Uliar—. Vostès estan fent això, no nosaltres.

Jinzler va arrufar les celles.

—De què està parlant? Nosaltres no...

—Ah, sí —va murmurar Bearsh, posant-se dempeus—. Així va ser el començament, així és el final.

Jinzler va desviar la seva mirada cap al geroon sense deixar d’arrufar les celles.

—Què?

—Així va ser el començament, així és el final —va repetir Bearsh. Ajupint el cap cap endavant, va lliscar el flàccid cos de wolvkil de les seves espatlles i el va deixar amb un cop sobre la taula davant seu. En la paret darrere d'ell, els seus tres compatriotes també s'havien llevat els seus wolvkils, deixant-los en el terra, i Jinzler va tenir el sobtat pensament irracional que eren a punt de presentar als animals morts a Uliar com un regal per tractar d'aconseguir que cooperés—. Una vegada, víctimes —va continuar Bearsh—. Ara, vencedors —aconseguint el coll del wolvkil, va trencar el seu collaret decoratiu blau i daurat.

I amb un sobtat i breu sotrac, el wolvkil va tornar a la vida.

Algú va panteixar quan l'animal es va posar dempeus; un dels Supervivents, va pensar Jinzler vagament mentre el wolvkil se sacsejava com un karfler mullat. O tal vegada havia estat el propi Jinzler. De moment, el seu cervell estava massa congelat per la sorpresa com per processar una altra cosa excepte la impossibilitat que ara li estava mirant als ulls sobre el seu musell llarg i ple de dents. En la paret del fons, era vagament conscient que els altres tres wolvkils havien reviscut de manera similar i de forma inexplicable.

Per un allargat segon ningú es va moure. Bearsh va murmurar alguna cosa que va sonar reverent en aquesta llengua melodiosa de dos tons dels seus; des de l'extrem de la taula dels Supervivents va venir un altre panteix ofegat.

—No —va sentir a Uliar exhalar—. No pot...

Els quatre wolvkils van saltar.

Instintivament, Jinzler es va empènyer a si mateix cap enrere des de la taula quan l'animal més proper va saltar cap a ell, esperant per complet la terrible punxada de dolor quan les seves mandíbules es tanquessin al voltant del seu coll. Però el míssil pelut va passar disparat amb les seves urpes esteses sense ni tan sols esgarrapar-li. L'impuls de l'empenta d’en Jinzler va inclinar la seva cadira bolcant-la cap enrere, i quan la seva espatlla i el seu cap es van estavellar contra la coberta una breu explosió d'estrelles va gargotejar la seva visió. Sobre el rugit de la sang en les seves oïdes va sentir xiscles, crits, i l’espetec de foc blàster. Va haver-hi un rugit ululant, un altre xiscle; i de sobte es va trobar a si mateix sent arrossegat.

Era Tarkosa, els seus ulls desorbitats, la seva cara arrugada gravada amb la por i la ràbia.

—Retrocedeix, idiota —grunyí, donant-li al braç de Jinzler una única estirada cap al fons de l'habitació i després deixant-lo anar i retrocedint precipitadament ell mateix. Parpellejant una vegada per aclarir els ulls, Jinzler va mirar darrere d'ell.

La tranquil·la escena d'un parell de segons abans s'havia dissolt en el caos. Els tres soldats txiss estaven encorbats o de genolls, barallant-se amb els rugents wolvkils, clarament lluitant per les seves vides. El pacificador que havia estat de guàrdia al costat d'ells ja havia caigut, jeia immòbil en un extens toll de sang, el seu blàster estava en la coberta al costat de la seva mà inerta. Mentre Jinzler mirava horroritzat, un dels txiss va aconseguir girar el seu xàrric prou malgrat la presa de les gargamelles del seu atacant sobre el seu braç, i va disparar a frec de roba en el seu tors. Però el wolvkil va encaixar el tret sense ni tan sols un grunyit, mentre les seves dents i urpes continuaven estripant el braç i el pit del soldat. A l'altre costat de l'habitació al costat de l'altra paret lateral, el pacificador restant havia estat derrocat pels tres geroons als quals havia estat vigilant. Dos d'ells estaven mantenint cap avall la seva mà amb l'arma mentre que el tercer estava assegut en el seu pit, colpejant rítmicament el seu cap contra la coberta.

Des de darrere d’en Jinzler va arribar un xiuxiueig crepitant, i un raig de foc blau va passar per sobre de la seva espatlla per impactar de ple al centre de l'esquena del tercer geroon. El geroon va cridar quelcom que sonava pervers i va rodar cap endavant fora del pit del pacificador. Un segon tret va colpejar la seva espatlla, ennegrint la seva roba i provocant un altre crit...

I una vegada més Jinzler es va apartar instintivament quan un dels wolvkils va abandonar al txiss ferit que havia estat atacant i va saltar passant per davant d'ell. Jinzler es va donar la volta...

Per veure al wolvkil caure sobre Formbi, les seves rugents mandíbules tancant-se al voltant del braç de l'arma de l’Aristocra.

L'impacte va fer que Formbi es trontollés cap enrere, però se les hi va manegar per mantenir-se dret. Fent cas omís de la sang que fluïa de sobte per sota la seva màniga, va girar el braç i va llançar el xàrric a la seva mà lliure. Pressionant el canó contra el cap del wolvkil, va disparar.

Aquest tret almenys va arrencar un udol de l'animal. Però si la ferida va afectar a la seva força o a la seva resolució, no ho va demostrar. Formbi va disparar una segona vegada; i en aquest moment el wolvkil va semblar adonar-se que ja no estava aferrant-se al braç adequat. Amb un últim mos esquinçador, es va deixar anar i va anar a per l'altre braç de Formbi.

Mai va tenir l'oportunitat d'aconseguir-ho. Mentre les seves gargamelles s'obrien, Feesa va aparèixer del no-res, un esborrall blau revestit de groc, i es va estavellar contra el costat del wolvkil, llevant-li-ho violentament de damunt a Formbi i caient tots dos sobre la coberta.

El wolvkil udolà de fúria, retorçant-se com una serp mentre tractava d'allunyar-se d'ella. Feesa va ser més ràpida, llançant els braços al voltant dels seus costats i enterrant la seva cara en el pelatge de la seva esquena. La criatura udolà de nou, girant el cap cap enrere i cap endavant tractant d'arribar fins a ella. Però Feesa va aguantar, cridant en l'idioma txiss mentre Formbi disparava una ronda rere d'una altra de foc blau en el cos del wolvkil.

I amb això, la paràlisi que mantenia a Jinzler arrelat al terra sobtadament va desaparèixer.

Bearsh estava parat sol en una petita bombolla de calma, amb les mans en els seus malucs mentre fredament contemplava la carnisseria que li envoltava.

—Suspèn l'atac —va etzibar Jinzler, una sobtada fúria cremava en el seu interior mentre caminava cap al geroon—. M'escoltes? Suspèn l'atac.

—T'escolto, humà —va dir Bearsh. La inquieta i retreta veu a la qual Jinzler s'havia acostumat a bord de la nau de sobte havia canviat a una severa i arrogant—. Ets tan ximple com ells. Retrocedeix, o mor ara agonitzant en lloc de més tard en el fred i la foscor.

—Tu ets el que va a morir —va dir Jinzler entre dents, sentint les seves mans convertir-se en punys. Bearsh podria ser més jove, però Jinzler era un bon cap més alt i almenys quinze quilos més pesat, i el geroon no tenia l'element sorpresa que havien tingut els seus compatriotes contra el jove pacificador. Colpejaria al geroon fins que suspengués l'atac. El colpejaria fins que morís, si això era el que feia falta.

Potser Bearsh ho va veure en els seus ulls mentre s'acostava. La seva expressió va canviar, i amb una velocitat que no havia esperat Jinzler, va aixecar les mans dels malucs i va agafar la vora de la seva màniga esquerra. Jinzler es va tibar, allargant les seves gambades, tractaria de privar al geroon de l'arma que fora a treure.

La mà d’en Bearsh va aconseguir la màniga; però en comptes de treure una arma, simplement es va arrencar la capa exterior de tela. Jinzler va tenir el temps just de veure que el braç estava cobert amb el que semblava ser material d'embalatge d'embalums, mig negre i groc, mig translúcid...

I abruptament el braç va explotar en un centenar d'insectes bonint furiosament.

Amb prou feines va ser capaç de detenir-se a temps. Durant un segon o dos els insectes pul·lularen sense rumb abans d'unir-se i formar un patró esfèric girant al voltant d’en Bearsh.

—Vigila, humà —va advertir el geroon en veu baixa—. Tingues molta cura. No sé què li farien a un humà les picades d’schostri, però han estat ràpidament mortals per a la majoria d'altres formes de vida contra les quals els hem usat.

Les seves boques es van corbar en un doble somriure sardònic.

—Per descomptat, si vols servir com a experiment de prova, segueix endavant.

Casualment, li va donar l'esquena a Jinzler, creuant cap al geroon a qui Formbi havia disparat i als dos il·lesos que seguien donant-li una pallissa al pacificador. L'eixam es va moure amb ell, com si estiguessin genèticament programats per reconèixer-ho com el seu rusc o la seva reina.

Jinzler va donar un caut pas cap endavant, mantenint un ull cautelós sobre els insectes. Uns pocs passos més, i Bearsh estaria en disposició d'aconseguir agafar el blàster caigut del pacificador ferit. Si es feia primer amb l'arma, qualsevol esperança de detenir-los a ells i als wolvkils hauria desaparegut.

Però aparentment el geroon havia oblidat que hi havia una altra arma disponible jaient en la coberta, la que va deixar caure l'altre pacificador. O tal vegada simplement no creia que fos rellevant, ja que els únics prou a prop com per arribar fins a ella estaven en aquest moment lluitant per les seves vides contra els wolvkils.

Tots excepte Dean Jinzler.

Es va moure acuradament cap a l'arma, tractant de ser tan invisible com fos possible. Fins i tot si li disparava a Bearsh, l'eixam d'insectes bé podria venjar-se, sabia Jinzler. Però valdria la pena només per veure el somriure d’en Bearsh convertir-se en dolor i després en mort.

Encara ningú semblava haver-ho notat. Altres pocs passos...

—Ambaixador! —va cridar Formbi.

Jinzler va girar el cap cap enrere. Uliar i els dos consellers havien tombat sobre el seu costat la llarga taula de conferències i estaven arrossegant-la cap a una de les cantonades posteriors de la sala. Formbi i Feesa estaven amb ells, l’Aristocra trontollava lleugerament mentre la sang continuava fluint del seu braç destrossat. El wolvkil amb el qual havia estat lluitant estava immòbil sobre la coberta, amb el seu pelatge gairebé uniformement negre per les múltiples cremades de xàrric. Rosemari i Evlyn ja estaven en la cantonada, els braços de la Rosemari visiblement tremolant mentre premia a la seva filla contra ella.

—Ambaixador —va cridar Formbi de nou—. Vingui. Ràpid.

—Shh! —li va xiuxiuar Jinzler. No veien el que estava tractant de fer?

—Sí, ambaixador, vés —va estar d'acord Bearsh.

Jinzler es va tornar. Bearsh estava dempeus al costat de l'ara immòbil segon pacificador, el blàster del noi apuntant casualment en la direcció d’en Jinzler.

—O prefereixes morir ara agonitzant?

Jinzler va vacil·lar. No obstant això, si els geroons els volien a tots morts, de totes maneres no hi havia res ni ningú capaç de detenir-los. Prement les mans una vegada més, aquesta vegada convertint-les en punys d'impotència furiosa i derrotada, va retrocedir.

—Porteu cadires —va dir Uliar—. Ràpid.

Amb tota la seva atenció encara en el blàster a la mà d’en Bearsh, Jinzler va temptejar cegament per alguna de les cadires caigudes i va acudir amb dues d'elles. Tots els soldats txiss jeien ara abatuts i ensangonats en la coberta, va notar vagament, les seves batalles havien acabat. Els wolvkils que els havien matat estaven panteixant, mirant a Jinzler sense pestanyejar mentre es llepaven els seus ensangonats musells i potes.

Els Supervivents tenien la taula en posició al moment de la seva arribada, tombada sobre la seva vora i col·locada transversalment en la cantonada posterior per formar una barrera baixa. El que pretenien de les cadires va ser ràpidament evident quan Uliar i Tarkosa les van apilar com a seccions d'un sostre sobre la part superior del buit triangular que havien creat darrere de la taula, usant les parets posteriors i els pedestals de les escultures com a suport. Els geroons també estaven reunits ara, mirant en silenci mentre completaven la seva tasca.

—Ara entreu —va instruir Bearsh mentre l'última cadira per al sostre es col·locava en el seu lloc—. Ràpid.

Silenciosament, els presoners ho van fer, arrossegant-se a través d'un buit que havia quedat entre un extrem de la taula i la mampara. Uliar, l'últim a passar, va posar la cadira final en el buit quan va entrar.

Aquí estem, va pensar Jinzler amargament. Animals engabiats, en una gàbia de la seva pròpia construcció.

Es va sentir el so d'uns passos, i el rostre d’en Bearsh va aparèixer a través de l'entramat de cadires per sobre d'ells.

—Vaja, vaja, ho veieu? —va dir el geroon sardònicament. Tenia el seu braç esquerre estès cap a un costat, i l'eixam d'insectes començava a assentar-se de nou en el seu lloc en ell—. Fins i tot els humans són capaços de seguir ordres.

Ningú va respondre.

—Molt bé, ens tens —va dir Jinzler, decidint que algú havia d'esbrinar què estava passant—. Què vols?

Les boques d’en Bearsh es van retorçar.

—Us vull a tots morts, per descomptat —va dir—. L'única pregunta que queda és la manera.

Va fer un gest a les seves esquenes, cap a on els altres geroons estaven aplicant algun tipus d'ungüent sobre l'alienígena al que Formbi havia disparat.

—A Purpsh, per exemple, li agradaria molt abatre-us a trets ara mateix per poder gaudir dels vostres crits. Especialment dels teus, Aristocra Formbi. Però he decidit permetre-us triar exactament com morir.

—No us sortireu amb la vostra —va dir Uliar. Les paraules eren desafiadores, però a Jinzler la seva veu merament li va sonar cansada.

—Oh, jo crec que sí —va dir Bearsh tranquil·lament mentre tornava a embolicar la seva màniga sobre els insectes ara en repòs—. En aquests moments, els vostres preuats Jedi i soldats d'assalt imperials han d'estar tots morts... el nostre sabotatge de les cabines de turboascensor en les quals estaven atrapats s'haurà encarregat d'això. Qui més hi ha aquí per detenir-nos?

—Nosaltres —grunyí Uliar—. Hem estat llestos per a qualsevol problema durant cinquanta anys. No creus que puguem ocupar-nos de vosaltres?

—Ho dubto —va dir Bearsh—. En qualsevol cas, no és probable que ho esbrinem. Amb el vostre bloqueig de comunicacions encara en el seu lloc, no sereu capaços de convocar a la vostra miserable petita colònia per atacar. Al moment en què s'adonin del que passa, nosaltres ja ens haurem anat —va somriure—. I vosaltres estareu de camí cap a una mort fosca i gelada.

Es va ajupir i va sacsejar la seva roba. Va haver-hi un soroll suau quan alguns petits objectes van caure sobre la coberta.

—Un petit regal per als supervivents del Vol d'Expansió —va dir—. Ja hem usat alguns en els turboascensors; aquests haurien de fer-se càrrec d'aquesta àrea en particular.

Amb les celles arrufades, Jinzler va inclinar el cap cap a un costat, pressionant la seva galta contra la cadira per sobre d'ell per tractar de veure per sobre de la vora de la taula. Va veure que hi havia mitja dotzena d'objectes filiformes en la coberta, allargant-se mentre lliscaven cap a les parets.

Va contenir l'alè.

—Enfiladisses de línia.

—Molt bé, ambaixador —va dir Bearsh amb aprovació—. Després de tot, vaig prometre que anàveu a morir en el fred i la foscor, no?

—Què són les enfiladisses de línia? —va preguntar Uliar.

—Són com cucs de conducte —li va dir Jinzler, sentint el seu estómac tibar-se—. Només que pitjor. Bearsh va lliscar unes poques en el cablejat de control a bord de l'Enviat Chaf i gairebé el va apagar —va aixecar les seves celles—. Vas ser tu, no?

—Passejarem per la vostra nau una mica més, distribuint la resta de les nostres petites mascotes per a un efecte màxim —li va dir Bearsh a Uliar, fent cas omís de la pregunta—. Després d'això, us deixarem amb la vostra amarga destinació.

—No hi ha necessitat de destruir aquesta gent o la seva casa, Bearsh —va dir Formbi. La seva veu era mortalment tranquil·la, amb només un retall de l'agonia que havia d'estar sentint pel seu braç destrossat—. Si vols l'Enviat Chaf, pren-lo.

Bearsh va esbufegar.

—Ens subestimes, Aristocra. Tenim un joc major en ment que una simple nau diplomàtica txiss.

Va fer un gest cap als wolvkils.

—I parlant de joc, deixarem a les nostres mascotes aquí per assegurar-nos que romaneu aquí en silenci fins que hàgim acabat. Confio que hàgiu notat com de difícil que és matar-les. Si no és així, o si algun de vosaltres decideix que prefereix una mort més ràpida que la que anem a oferir-vos, estic segur que gaudiran de l'exercici.

—Bearsh... —va dir Formbi de nou.

Però Bearsh simplement els va donar l'esquena i es va allunyar. Una vegada més mirant a través de les cadires, Jinzler va veure als altres geroons col·locar-se un pas per darrere d'ell, els dos il·lesos ajudant al tercer. La porta es va lliscar obrint-se, i Bearsh va mirar breument fora cap al passadís. Un moment després s'havien anat, la porta es va tancar darrere d'ells.

Jinzler va desviar la seva atenció cap als tres wolvkils restants. Estaven passejant al voltant ara, sense deixar de netejar-se a si mateixos, en ocasions olorant les seves víctimes caigudes. Però estava clar que també estaven atents als presoners darrere de la barrera.

—No ho entenc —va dir Rosemari, la seva veu tremolosa amb prou feines era un murmuri—. Què volen de nosaltres?

Uliar va sospirar.

—Venjança, instructora —va dir—. Venjança per crims reals i crims imaginats.

—Quins crims? —va preguntar Rosemari—. Què els hem fet als geroons?

—Als geroons res —va dir Uliar amargament—. Aquest és el problema.

Jinzler es va donar la volta per mirar-ho.

—Què?

—No ho sabies, ambaixador? —va dir Uliar entre dents, amb els seus ulls ombrívols mentre mirava per sobre de l'espatlla de la Rosemari—. Bearsh i els seus amics no són geroons... són vagaari.

Següent