Jo Jedi (XXXV)

Anterior

35

Caet i jo vam tenir algunes paraules quan vam tornar a Khuiumin 4... bé, no exactament paraules, però les cicatrius van sanar en dues setmanes i no podies notar la de la meva galta dreta tret que em bronzegés bastant. No obstant això, fins i tot abans que l'evidència física de la nostra picabaralla hagués desaparegut, Caet va votar juntament amb altres quatre supervivents de l'Esquadró Roca fer-me el líder d'un nou vol Tres. Kech em va ajudar a triar tres pilots per omplir-lo i Caet es va mudar al primer vol per reemplaçar a Roca Quatre.

Durant el mes següent vaig passar molt temps amb els meus nous reclutes, instruint-los. Havia passat per la mateixa rutina moltes vegades abans amb els nous pilots que entraven a l'Esquadró Murri, però vaig trobar que l'Esquadró Roca era el costat fosc del que havia conegut amb els Murris. En termes de disciplina, Khuiumin 4 feia que Yavin IV semblés el Lusankya. Tractar d'instruir a pilots encaparrats és tan difícil com ensenyar a un rancor a cantar i ballar... i l'actitud del rancor en el procés probablement seria millor. Els pilots del meu escamot clarament pensaven que podien volar, i encara que no ho feien malament, no estaven a l'altura del que jo volia. Jo era el responsable de les seves vides, i no tenia cap desig d'entrar en un combat amb pilots mal entrenats que moririen i em deixarien sol allà fora.

La millor del lot era Timmser, una dona alta que tenia el pèl molt curt i molt ros. També tenia un temperament molt fort, i va iniciar un parell de batusses de cantina quan passejava pel Cau, el lloc on la tripulació del Nova Vermella i els Assaltants de Riistar tendien a passar l'estona. Existia poca estima entre aquests grups i els Supervivents; i l'estatus de Timmser com a ex-Assaltant no ajudava a alleujar la tensió. En un tri-caça ella tenia una bona percepció del que succeïa al seu voltant i tenia un do per encertar amb trets amb deflexió.

Durant els primers mesos amb els Supervivents, vaig passar la major part del meu temps en terra a Vlarnya, la qual cosa és tan emocionant com sona. Els dies eren prou calorosos com perquè la majoria de la gent passés el seu temps en cantines mig enterrades que servien com a llars informals dels esquadrons. Els Supervivents principalment es quedaven en la cantina el Xoc. La decoració era bastant macabra: els pilots portaven trossos i peces d'enderrocs de les matances o accidents als quals havien sobreviscut. Trossos de transpariacer o d'aliatge de quadànium penjaven del sostre i, en la tènue il·luminació, resultaven ser obstacles navegacionals fins i tot per a tipus tan baixos com jo. La mateixa Timmser es va fer talls en el front abans d'acostumar-se a franquejar el laberint d'enderrocs.

Visitava el Xoc regularment, però tendia a passar una bona quantitat del meu temps lliure passejant per Vlarnya. A part de l’Aviari (el nom indígena per al districte on els pilots tendien a residir), Vlarnya s'assemblava bastant a qualsevol altra ciutat marginal dependent del comerç amb l’espaiport per a la seva supervivència. En els camps de fora de la ciutat creixien suficients verdures fresques com perquè els preus no fossin completament escandalosos. Vlarnya no tenia indústries autòctones (les cantines i les cases d'apostes no comptaven com a tals per a mi) excepte per una cervesera local que produïa una decent cervesa de lomin. De fet, la cervesera era prou bona com perquè les set bandes pirates establertes a Vlarnya la declaressin (i als camps on creixien les coses que componien la cervesa) zona d'exclusió aèria, per reduir les probabilitats que un accident aeri la destruís.

A la nit, quan les coses començaven a refredar-se i les llunes bessones sorgien, m'agradava caminar pels carrers. Vlarnya donava la sensació de ciutat petita. Mentre que l’espaiport havia estat construït segons les especificacions imperials, la ciutat en si havia estat erigida per paletes i treballadors locals usant molts materials autòctons. Els carrers es torçaven i retorçaven, serpentejant a través d'estrets canons amb edificis a banda i banda, obrint-se a petites places que tenien fonts al centre. La manca d'il·luminació municipal significava que la majoria dels carrerons se sumien en la foscor a la nit, però això era Vlarnya, així que els carrerons no eren massa perillosos, tret que estiguessis passejant per l’Aviari.

Caet Shrovl ocasionalment s'unia a mi mentre passejava. La seva condició la feia molt sensible a la llum, així que si sortia durant el dia, portava una capa que la cobria completament i es posava ulleres prou fosques com per convertir el migdia en el buit de l'espai. A pesar que era molt reservada, em vaig assabentar que ella considerava que el seu albinisme era culpa de l'Imperi, ja que la seva mare va ser utilitzada en algun tipus d'experiment per científics imperials. Els Supervivents eren coneguts per tenir un fort odi cap a l'Imperi, per la qual cosa es va unir a ells i suportava la vida a Courkrus a canvi de l'oportunitat de disparar als imperials.

També vaig descobrir a través d'ella com Remart Sasyru va ser votat per abandonar la unitat i entrar a l'Esquadró Llampec. Ella i jo estàvem asseguts en un dels racons més foscos del Xoc, comparant dades de les nostres actuacions en una sèrie d'exercicis de vol, quan Remart es va dirigir cap a la nostra taula. Es va aproximar lentament, amb una cadència deliberada que permetia que els seus malucs i espatlles giressin lentament. Definitivament estava gallardejant... estava allà per ser vist, vist mentre aguaitava a una presa. Portava els seus pantalons d'uniforme grisos, botes negres i una túnica grisa sense mànigues que havia de ser al voltant d'unes quatre talles massa petita, ja que li quedava prou ajustada com per mostrar tots els músculs i costelles que posseïa.

Em va llançar un fred somriure.

—Passant l'estona amb ella? Vigila no t’enganxi tiqcs.

Vaig aixecar la vista de la meva gerra de cervesa.

—Curiós, ella diu que no li han molestat des que tu vas fotre el camp. Coincidència? No crec.

Remart em va mirar, una mica sorprès. Havia tingut la intenció que la pulla molestés a Caet, però jo la hi havia deflectit. Podia sentir la ira augmentant en ella, i també rastres de por, però no sabia per què. No obstant això, vaig decidir ràpidament que no necessitava ser provocada i que jo podia evitar-ho.

Vaig lliscar la meva cadira cap enrere sorollosament.

—Què passa, Sasyru? Ens ofereixes un comentari jocós i no pots bregar amb una rèplica? O és que no has enxampat el meu comentari? Deixa'm explicar-t'ho llavors. Mira, ella no ha estat molestada per paràsits des que tu te’n vas anar de l'Esquadró Roca. Això significa, al meu entendre, que tu ets un portador de paràsits. Suficientment clar per a tu?

Remart va obrir molt els seus ulls blaus, sorprès, després es va recuperar i va col·locar les seves mans enguantades sobre els malucs. Es rigué en veu alta, omplint el buit sonor de la sala.

—Pots confiar en un corellià perquè porti la davantera amb la seva boca grossa i perquè es fiqui on no li demanen.

Em vaig aixecar.

—Què, cap tret ràpid sobre que els corellians no creuen en les probabilitats, i per això no saben quan s'amunteguen en contra seva? Cap broma sobre que el corellià més famós es digui «Solo» perquè cap corellià confia en un altre corellià? Vegem, quin altre greuge trillat i més antic que l'Imperi podries haver ofert? Oh, sí, què et sembla suggerir que la Leia Organa va acceptar a un corellià perquè, Ei, després de la destrucció d’Alderaan, no tenia res més a perdre.

Vaig sortir de darrere de la taula.

—Què tal aquest? Quants corellians es necessiten per canviar un panell lluminós? —vaig mirar cap a Timmser que estava asseguda en una altra taula, però ella es va encongir d'espatlles—. Cap! Si l'habitació està fosca, no pots veure als corellians fent paranys al sàbacc!

Això va produir alguns riures en les taules circumdants i fins i tot Caet va començar a relaxar-se.

—Saps per què tants corellians solien ser atrapats i enviats a Kèssel?

Remart va entretancar els ulls.

—Perquè eren estúpids?

—No, se sentien sols sense la resta de la seva família! —vaig fer espetegar els dits cap a ell—. Au vinga, Remart, has de ser més ràpid. Un corellià va comprar un nek com a mascota, però era tan estúpid que corria xocant amb les parets. Com li va anomenar?

L'home més alt va negar amb el cap.

—Remart —vaig somriure mentre feia un pas cap a ell—. No va poder pensar en un nom més estúpid.

Gràcies a la Força, vaig saber que el puny dret de Remart vindria fins i tot abans que ell sabés que anava a llançar-lo. Em vaig retorçar lleugerament a la meva dreta i vaig portar el meu cap al voltant de manera que el cop de puny no va impactar completament. Així i tot el vaig poder sentir (va girar la meva mandíbula bé), però no em va llançar al terra com hauria d'haver-ho fet.

Vaig tornar el cap lentament de nou cap a ell i vaig somriure.

—Pels ossos negres de l'Emperador, les engaltes com un chadra-fan. Cap informe, aquesta vegada —li vaig acomiadar desdenyosament onejant la mà i vaig tornar a la meva taula—. Torna una altra vegada quan hagis après a llançar un cop de puny.

El vaig sentir acostar-se per la meva esquena, així que em vaig tornar ràpidament cap a la dreta i vaig caminar lateralment cap a ell, directament al llarg de la seva línia d'atac. Li vaig llançar un cop sec directament a la gola. Ell clapotejà i va trontollar cap enrere, més sorprès que ferit, i va lluitar per mantenir-se dret. Va retrocedir uns passos més i es va recolzar pesadament sobre una taula amb altres dos pilots del Llampec asseguts en ella.

Vaig notar amb satisfacció que s'apartaven d'ell.

Li vaig assenyalar amb un dit.

—Aquesta vegada he deixat que em donis un cop de puny gratuïtament. Mai més. Deixa'm en pau a mi i a la resta de l'Esquadró Roca. Ja no ets part d'ell, així que el que fem no és de la teva incumbència. Més enllà de demanar permís per treure de la seva vista la teva desagradable presència, no parlis amb la meva gent, si no, tu i jo aclarirem les coses. Queda clar?

Sense esperar una resposta, vaig mirar cap als altres dos Llampecs de la taula:

—Traieu-lo d'aquí, jo em faig càrrec del vostre compte, i digueu-li a la Capitana Gurtt que parlaré amb ella sobre aquest assumpte quan vulgui.

Vaig tornar a la meva cadira i la vaig arrossegar de tornada a la taula. Vaig agafar la meva gerra de cervesa, vaig beure, i després la vaig mantenir enfront de la meva boca mentre mirava a Caet.

—Espero que no t'hagi resultat enutjós. Sé que podries haver-te encarregat d'ell.

La shistavaniana blanca va negar amb el cap i una de les seves orelles es mogué en la meva direcció.

—Galant. Gràcies —em vaig adonar que la taula de fibraplàstic tenia petits rínxols de material allà on les seves arpes havien tallat solcs paral·lels fins a la vora—. Vell enemic, mai va aprendre «no».

Vaig assentir i vaig beure una mica més, matant la sequedat de la meva boca i gola.

—Em sorprèn que el votessis per als Llampecs.

—No podíem matar-lo, així que ens vam desfer d'ell d'aquesta forma —Caet em va observar amb cautela—. Era un pinxo i un animal. Kech estava espantat. Remart volia fama, diners, poder. Era bon pilot així que no moria. Prou bo per als Llampecs, així que l’enviem.

Vaig baixar la meva gerra.

—El que hagi vingut aquí per ficar-se amb tu significa que els Llampecs no estan suportant els seus numerets. Per què ha vingut a per tu?

Va baixar la mirada i un grunyit greu va sortir de la seva gola.

Vaig aixecar la meva mà esquerra.

—Està bé, no necessito saber-ho.

Caet es va aixecar i es va posar la capa.

—Passejar.

—Com ordenis —vaig buidar la meva cervesa, després vaig caminar cap a la Timmser i li vaig lliurar una pila de monedes vàries—. Per al meu compte, la dels Llampecs, i una ronda per als Roques, val?

—Copiat —Timmser em va dirigir un ràpid somriure—. Bon treball, Jen.

—No tractis de repetir-ho —li vaig picar l’ullet—. I el vol Tres estarà al centre d'entrenament a l'alba, i tu tindràs el meu canvi.

Seguí a Caet cap a la fresca nit i vam començar a passejar sense rumb, encara que el grunyit del meu estómac em deia que voldria una mica de menjar aviat.

—Bonica nit, veritat?

Ella va assentir i va dirigir la seva mirada cap a les llunes creixents.

—Pau. És bo conèixer una mica de pau.

—M'agrada pensar que algun dia hi haurà més pau que guerra en la galàxia.

—Amb aquest somni, estàs en el lloc equivocat —els seus llavis es van retirar en un somriure, deixant veure un munt de dents blanques—. No hi ha pau amb Remart.

Em vaig encongir d'espatlles.

—És astut i, en el fons, un covard. Però no estic preocupat per ell.

—Ell ha vingut a per mi perquè em va trencar —Caet va callar després d'aquesta admissió i vaig pensar que havia esgotat la seva quota de paraules per al dia. Vaig deixar que el silenci pengés entre nosaltres, sense pressionar, perquè sabia que no diria res més. Era gairebé com si estigués descansant després de la terrible experiència de fer una declaració tan oberta, i s'estigués preparant per ser maltractada per mi per això.

Un parell de blocs després, baixant per carrers ondats que ens portaven ben lluny de l’Aviari, va tornar a parlar.

—Em va enlluernar. Es va convertir en amic. Es va asseure amb mi en la foscor. No va arribar a mi com tu. Ell es va obrir camí fins a mi.

Vaig arrufar les celles.

—Què volia?

—Possessió. Estic a part de tothom. Aïllada.

—A causa de la teva fotosensibilitat.

—I a la meva educació. La meva mare va ser l'única shistavaniana que vaig conèixer de jove —va vacil·lar, buscant les paraules—. Quan vam ser a Uvena III, ella es va trobar a casa. Jo estava en un lloc nou. La meva olor no era el correcte, entens?

—Eres diferent. Va ser fàcil pels altres ficar-se amb tu —vaig estendre el braç suaument i vaig recolzar la meva mà esquerra en la seva espatlla dreta—. Vas deixar que Remart sabés això, i ho va tornar contra tu.

—Amic fals. Va demanar coses —vaig poder sentir com la tensió començava a fer que el seu cos tremolés, però ella ho va reprimir ràpidament—. Ho vaig rebutjar. Ell em va colpejar. Molt. Por i dolor. Vaig ser feliç de votar-li perquè se n'anés.

Vaig prémer suaument la seva espatlla.

—La teva confiança està fora de perill amb mi.

—Ho sé —es va tornar cap a mi i vaig veure una lluna creixent reflectida en els seus ulls—. També amagues dolor, secrets.

Vaig parpellejar.

—Com ho saps?

—Sóc prou shistavaniana com per interpretar els senyals —el seu somriure va tornar—. Camines sol. No visites, no busques companyia. No beus més del necessari per integrar-te.

Li vaig oferir un somriure ràpid.

—Tota una detectiu. De què sóc culpable?

—Tens una amant lluny. Busques reunió o redempció.

Això em va detenir.

—Ets molt bona rastrejadora.

—Així que penso... per què estàs aquí? —ensumà dues vegades, ràpidament—. El teu amant no és una Odi.

Vaig negar amb el cap, preguntant-me quant prop de la veritat podia arribar sense posar en perill tota la meva missió. Vaig decidir que havia de vorejar la veritat per un ampli marge, ràpidament vaig construir una història per tenir-ne prou.

—El seu cosí controla Línies Tinta, i va decretar que la meva amant no podia estar amb mi sense que tota la seva branca de la família fora desheretada de la fortuna Tinta. Sóc més llardós que la bava d'un hutt als seus ulls, i va considerar que només anava darrere de la riquesa de la meva amant. Vull destruir als Tintes, i vaig creure que ser un Odi era la manera de fer-ho. Vull que sàpiguen que sóc l'instrument de la seva destrucció, i vull tenir les seves riqueses en les meves butxaques quan m’emporti a la meva amant lluny de la seva família pobra.

Caet ensumà una vegada més, després va cedir amb un udol agut.

—Els ximples lluiten per amor, els savis per diners.

—Gràcies, crec.

—Pla audaç. Hauràs de ser un Odi Veritable per aconseguir-ho.

Vaig captar l'aroma d'alguna cosa cuinant-se més avall pel carrer i em vaig dirigir cap a allà.

—Què vols dir amb Odi Veritable?

—Tripulació de la nau —ella va igualar el seu pas al meu—. Dos camins. Mèrit en combat.

—Això es pot aconseguir.

—No com Roca. Som ignorats. Els Llampecs no —un grunyit maliciós va sortir de la seva gola—. En Llampec pots convertir-te.

—Espero que sí. Quin és l'altre mètode?

—Tasques de llit.

Vaig negar amb el cap.

—No entenc.

Caet va allargar la mà dreta i em va agafar per la barbeta. Girà la meva cara cap a l'esquerra i va assentir.

—Mínima cicatriu. Podries fer-ho.

—Disculpa.

Un altre udol.

—L'Almirall Tavira té apetit pels homes. També podries convertir-te en un Odi Veritable d'aquesta manera.

Vaig assentir i ella va deixar anar la meva barbeta. Convertir-me en un Odi Veritable i unir-me a la tripulació de l'Odiós era el pas final en la localització de la Mírax. Com a membre de la tripulació m'assabentaria d'on anava el destructor entre atacs. Sabia que en aquest lloc trobaria la Mírax. Faria el necessari per arribar allà i salvar-la, no tenia cap dubte en la meva ment.

—Llavors, Caet, explica'm —vaig somriure mentre li feia un senyal per dirigir-nos cap al petit restaurant del qual emanava l'aroma de menjar—, què fem per convertir-me en un Llampec?

       Següent