La Recerca dels Supervivents (XIX)

Anterior

CAPÍTOL 19

Jinzler va parpellejar, les imatges recollides en la travessia centellejaven a través de la seva ment. Com podia Uliar si més no pensar que aquests companys de viatge terriblement humils podien ser membres d'una raça de pirates i esclavistes?

Però fins i tot abans que la qüestió es formés en la seva ment, aquesta vívida última imatge de Bearsh es va posicionar com una pesada cortina sobre totes les altres: Bearsh dempeus plàcidament mentre els seus wolvkils massacraven a través de la càmera de reunions.

—Com ho saps? —va preguntar.

—Les seves veus —va dir Uliar mentre mirava fixament al buit, una distant agonia es reflectia en els seus ulls—. O millor dit, la seva forma de parlar, quan van parlar en el seu propi idioma just abans de l'atac. Només ho vaig escoltar una vegada, però és una cosa que mai oblidaré —els seus ulls van tornar a enfocar-se amb una mirada de duresa—. Realment no sabíeu qui eren?

—Per descomptat que no —va dir Jinzler—. Creus que els hauríem permès pujar a bord del Vol d'Expansió si ho haguéssim sabut?

—No ho sé —va dir Uliar ombrívol—. Alguns de vosaltres tal vegada sí —va tornar la seva mirada cap a Formbi—. Possiblement els hereus d'aquells que van tractar de destruir el Vol d'Expansió en primer lloc.

—Ridícul —va dir Formbi, amb la veu tibant pel dolor reprimit. Estava tombat sobre el seu costat al llarg de la paret del fons, amb el seu cap recolzat en la falda de la Feesa, les taques de sang en la seva màniga estaven en constant augment—. Ja t'ho he dit abans: l'Ascendència Txiss no va tenir res a veure amb la vostra destrucció. Thrawn va actuar totalment pel seu compte.

—Tal vegada —va dir Uliar—. Però, què hi ha de tu, Aristocra? En nom de qui estàs actuant?

—Per què perdem el temps amb assumptes sense importància? —va tallar Feesa enfadada—. Hem de buscar atenció mèdica per a l’Aristocra Chaf’orm’bintrano. On està el vostre centre mèdic?

—I quina importància té? —grunyí Uliar—. Aquestes coses mataran a qualsevol que tracti de sortir.

—No —va dir Feesa—. Durant la batalla només van atacar als qui portaven armes. Mentre sortim sense armes i sense fer moviments amenaçadors, crec que podem passar amb seguretat entre ells.

—Una teoria interessant —va dir Tarkosa amb desdeny—. Estàs disposada a arriscar les nostres vides per ella?

—No necessita més risc que el meu —va replicar Feesa, començant a canviar de posició al reduït espai—. Vaig a sortir.

—No, no ho facis —va dir Evlyn—. Vaig veure a un d'ells parlar amb els animals. Crec que els va dir que no deixessin que cap de nosaltres sortís.

—De debò? —va dir Uliar, sobtadament el seu to era subtilment diferent—. I com ho saps?

—No ho sé —va dir Evlyn—. He dit crec.

—Estic disposada a assumir el risc —va insistir Feesa.

—Jo no —li va dir Formbi, allargant-se fins a fregar-li el braç amb els seus dits—. Tu et quedes aquí.

—Però...

—És una ordre, Feesa —va dir Formbi, la seva respiració començava a sonar pesada; la pèrdua de sang li començava a passar factura—. Tots ens quedarem aquí.

—És així com els blaus s'enfronten a les decisions difícils? —va dir Tarkosa amb menyspreu—. Simplement asseure's i no fer res fins a morir?

—Tal vegada això és el que esperen —va murmurar Keely—. Tal vegada les seves enfiladisses de línia no són tan dolentes com volen fer-nos creure. Tal vegada esperen que ens abalancem fora d'aquí i ens trenquin en trossos.

—Així que, en el seu lloc, ens asseiem aquí i morim? —va replicar Tarkosa.

—Ningú anirà enlloc —va dir Jinzler amb fermesa—. No hi ha necessitat. Els Jedi i els imperials encara estan lliures. Ells ens trobaran.

Keely va esbufegar.

—Jedi —va dir, expulsant el nom com una maledicció.

—No hi ha cap Jedi —va dir Uliar—. Ja has sentit a Bearsh. Ja estan morts.

—Ho creuré quan ho vegi —va dir Jinzler, donant-se la volta per mirar entre les cadires. Els wolvkils ja havien acabat el seu empolainament post-matança i s'havien col·locat més a prop del refugi improvisat, probablement atrets per les veus. Estaven rondant a un braç de longitud de la barrera de la taula, les seves orelles cap amunt, les seves mandíbules mig obertes.

—Necessitem una arma —va murmurar Uliar—. Això és el que necessitem. Una arma.

—Aquests homes i els txiss tenien armes —li va recordar Jinzler, mirant més enllà dels wolvkils als cadàvers escampats per l'altre extrem de la sala—. El que realment necessitem és ajuda...

Va callar, els seus ulls es van centrar en el més proper dels pacificadors morts i el comunicador enganxat al seu cinturó.

El comunicador que el noi havia agafat quan Uliar havia ordenat que el bloqueig s'apagués.

—Director —va dir, tractant de mantenir la sobtada emoció lluny de la seva veu—. Si tinguéssim un dels comunicadors dels pacificadors, podríem apagar el bloqueig?

—Si en tinguéssim un, sí —va dir Uliar—. Hi ha una línia especial de freqüència de comandament incorporada en aquests comunicadors que permet la comunicació amb altres pacificadors i el sistema de comandament.

—Saps com fer-ho funcionar?

—Per descomptat —grunyí el Director—. Vaig contribuir amb la meva part en el servei de pacificador.

—Tret que el comunicador més proper està a deu metres de distància —va assenyalar Tarkosa—. Esperes convèncer a un dels animals perquè te’l porti?

—No —Jinzler va mirar a Evlyn—. No a un dels animals.

La nena li va mirar; i per primera vegada des que s'havien conegut, va veure un deix de por en els seus ulls.

—No —va murmurar—. No puc.

—Sí, sí pots —li va dir amb fermesa Jinzler—. Has de fer-ho.

—No —va interrompre Rosemari emfàticament—. Ja l'has sentit. Ella no pot.

—No pot què? —va exigir Uliar, amb la seva veu de sobte alerta.

—No hi ha res especial en ella —va insistir Rosemari, mirant a manera d'advertiment a Jinzler.

—Sí, n’hi ha —va dir Jinzler, amb la mateixa fermesa—. Ho saps tan bé com jo. Rosemari, és nostra millor oportunitat.

—No! —va dir Rosemari entre dents, estrenyent fortament a la seva filla contra ella.

—Així que jo tenia raó —va dir Uliar suaument.

Rosemari es va tornar cap a ell.

—Deixa-la en pau —va explotar, amb la veu tremolosa—. No vas a enviar-la al Tres a morir. No ho faràs.

—T'atreveixes a desafiar la llei? —tronà Uliar.

—Ella no ha fet res! —va replicar Rosemari—. Com pots condemnar-la si ni tan sols ha fet res?

—És una Jedi! —grunyí Tarkosa—. Això és tot el que la llei necessita.

—Llavors la llei és una estupidesa —va dir Jinzler.

Els tres Supervivents van tornar ulls furiosos cap a ell.

—Mantingues-te fora d'això, foraster —va ordenar Tarkosa—. Què saps tu sobre nosaltres, o sobre el que hem passat?

—És aquesta la raó per negar als vostres nens el seu dret de naixement? —va exigir Jinzler—. Per impedir-los utilitzar i desenvolupar els talents amb els quals van néixer? És aquesta la vostra excusa; una cosa que va succeir fa cinquanta anys? Abans que cap d'ells hagués nascut?

—No —va dir Evlyn, amb el seu rostre suplicant i els seus ulls brillant amb llàgrimes—. Si us plau, ambaixador. No vull fer això. No vull ser una Jedi.

Jinzler va negar amb el cap.

—No tens una altra opció —li va dir en veu baixa—. A cap de nosaltres se'ns permet decidir amb quins talents i habilitats naixem. Les nostres úniques opcions són, o bé prendre aquests dons i usar-los per viure, créixer i servir, o bé enterrar-los i pretendre que no estan aquí.

Matusserament, es va moure al reduït espai i va agafar la mà de la nena. Estava tremolant, i la pell estava freda com el gel.

—Pots usar la Força, Evlyn —va dir—. És un dels majors i més rars regals que ningú mai podria haver-te donat. No pots simplement rebutjar-ho.

Ella va alçar la mirada cap a ell, parpellejant per contenir les llàgrimes. El seu rostre estava tan tibant, va observar, i no obstant això tan controlat...

I de sobte, va ser com si tingués quatre anys de nou, mirant a través de la distància als ulls de la seva germana Lorana per primera vegada. Mirant el recel i la incertesa en el rostre d'ella mentre es girava per marxar-se; sentint-se a si mateix bullint amb confusió i ressentiment pel lloc especial que ella clarament havia tingut en els cors dels seus pares.

O no havia estat tan clar com ell pensava?

Va sentir la seva mà prémer al voltant de la de l’Evlyn quan records que havia allunyat durant anys li van assaltar, passant a través de la seva acuradament construïda visió de si mateix i de la seva vida com un rierol de muntanya travessant fang solt. Una imatge de la seva mare elogiant-lo per les seves notes gairebé perfectes en quart nivell. Una altra imatge, aquesta del seu pare, felicitant-lo pel seu enginy quan van treballar junts per recablejar una secció de l’holopantalla familiar. Més imatges... dotzenes d'elles... totes mostrant que la seva llargament establerta creença de negligència paterna no havia estat certa en absolut.

De fet, havia estat una absoluta mentida. Una mentida que ell havia creat i s'havia repetit a si mateix una vegada i una altra fins que realment se l’havia cregut. Una mentida que havia creat per una raó, i només una.

Gelosia.

No havia odiat a Lorana en absolut, es va adonar ara. Simplement havia odiat en el que s'havia convertit, perquè era el que ell havia anhelat ser però mai va poder.

Va tancar els ulls. Així de simple... i no obstant això li havia portat la major part de la seva vida finalment reconèixer la veritat.

O tal vegada simplement el que li havia portat tant temps havia estat admetre-s’ho a si mateix. Potser, en el fons, sempre ho havia sabut.

Va obrir els ulls; i mentre ho feia, la imatge del rostre de la Lorana va desaparèixer de nou entre les boires de la memòria, deixant-lo de nou assegut a l'interior d'una nau en ruïnes, arraulit darrere d'una barrera improvisada, subjectant la mà d'una nena.

Es va tornar cap a Uliar.

—Ella té el poder dels Jedi, Director Uliar —va dir—. Sempre els tindrà. Hauries d'estar honrat de conèixer-la.

Els ulls de l'altre es van clavar en ell com un parell de famolencs llimacs del duracret. Però aparentment hi havia alguna cosa en l'expressió d’en Jinzler que li va advertir en contra de més discussió. El Director es va limitar a bufar amb menyspreu i va tornar la cara sense parlar.

Jinzler va mirar a Tarkosa i a Keely per torns, reptant-los en silenci al fet que objectessin. Però el que fos que Uliar havia vist, ells ho van veure també. Cap dels dos va parlar.

I, finalment, es va tornar de nou cap a la Rosemari.

—Hi ha una última cosa —va dir—. Ella necessita l'aprovació de les persones a les quals estima. Més important encara, ella s’ho mereix.

Rosemari va empassar visiblement. No li agradava això... estava abundantment clar per les línies que es delineaven en la seva cara. Però sota la por i el dolor, va poder veure una mica de la mateixa fortalesa que recordava de la seva pròpia mare.

—Està bé, Evlyn —li va dir en veu baixa—. Està bé. Vés i... i usa el que tens.

Evlyn va mirar a la cara de la seva mare, com si mentalment comprovés la seva sinceritat. Després va baixar la mirada cap a Jinzler.

—Què vols que faci?

Jinzler va respirar profund.

—El pacificador que està per allà, per la paret, té un comunicador en el seu cinturó —li va dir—. Ho veus?

Evlyn es va moure fins a on va poder veure a través de l'entramat de cadires que tapaven el buit entre la taula i la mampara.

—Sí.

—És l'única cosa que pot apagar el bloqueig i permetre'ns trucar als nostres amics perquè ens ajudin —va dir Jinzler—. Necessitem que ens el portis.

—Els teus amics estan morts —va murmurar Keely.

—No —va dir Jinzler—. No aquests Jedi. He sentit històries sobre ells, conseller. No se'ls pot matar tan fàcilment com pensa Bearsh.

—I encara hi ha soldats txiss a bord de la nostra nau —va afegir Feesa—. Molts. Ells també ens poden ajudar.

—Però únicament si podem trucar-los —va dir Jinzler, mirant als ulls a Evlyn—. Únicament si tu ens pots portar aquest comunicador.

Evlyn va serrar la mandíbula.

—Molt bé —va dir—. Ho intentaré.

Jinzler va sentir un nus en la gola per un antic, antic dolor. Fes-ho o no ho facis. Però no ho intentis. El seu pare li havia citat aquest dictamen Jedi una vegada i una altra quan ell estava creixent. Però mai fins ara havia estat capaç de veure més enllà del seu propi ressentiment i captar l'estímul incorporat en aquestes paraules. Pressionant la seva galta contra les cadires per sobre d'ell, fent una ganyota quan un dels wolvkils va deixar anar una glopada d'aire fètid pràcticament en la seva cara, va mirar a l'altre costat de l'habitació.

Al costat del pacificador, el comunicador va tremolar.

Uliar grunyí alguna cosa entre dents. El comunicador va tremolar de nou, aquesta vegada més fort; i llavors, de sobte, es va alliberar de la seva subjecció i va caure sorollosament sobre la coberta.

Els wolvkils van detenir el seu anar i venir, els tres caps peluts es van girar cap al so.

—Amb calma —va murmurar Jinzler—. Deixa-ho reposar aquí un moment.

Evlyn va assentir en silenci. Uns segons més tard, amb res més cridant la seva atenció, els wolvkils van reprendre el seu passeig.

—Molt bé —va dir Jinzler—. Ara comença a portar-lo. A poc a poc, i tan ferm com puguis.

A poc a poc, encara que en absolut fermament, el comunicador va començar a moure's a través de la coberta. Un dels wolvkils es va detenir de nou mentre el comunicador avançava a estirades a menys de tres metres de la taula, els ulls foscos de l'animal van observar el petit cilindre amb evident curiositat. Però cap dels seus enemics estava fent algun dels moviments amenaçadors que havia estat ensinistrat per reconèixer, i els seus ensinistradors clarament no havien previst una situació com aquesta. El wolvkil va observar durant un moment més mentre el comunicador rodava i se sacsejava mentre avançava, després va perdre interès i va tornar la seva atenció a les criatures ajupides darrere de la barrera. Una vegada més, Jinzler es va trobar a si mateix contenint l'alè.

Llavors, sorprenentment, el comunicador va estar en la cadira. Agafant-lo amb cura, Evlyn va agafar el dispositiu a través d'un dels buits en l'entramat.

I un instant després es va retirar bruscament cap enrere amb un panteix quan un rugent wolvkil va colpejar amb el seu musell en la cadira, gairebé tirant-la fora de la seva posició.

—Dóna-m'ho —va etzibar Jinzler, arrabassant el comunicador de la mà de la nena espantada. Encara que un comunicador solt rodant pel terra no estava en la llista d'amenaces dels wolvkils, que estigués subjectat per la mà d'un enemic, òbviament, sí semblava estar-ho—. Agafa’l —va afegir, llançant-lo a Uliar mentre girava les seves cames i apuntalava amb els seus peus la cadira. El wolvkil va colpejar de nou, però havia aconseguit subjectar la cadira a temps i es va mantenir estable—. Apaga el bloqueig.

La resposta d’Uliar, si és que va respondre, es va perdre quan un conjunt de rugents gargamelles i potes amb urpes abruptament van colpejar en la cadira directament sobre el cap d’en Jinzler.

—Apuntaleu les cadires —va cridar Formbi, tractant d'asseure's en posició vertical i subjectant amb una mà el respatller de la cadira més propera. Just a temps; el tercer wolvkil va saltar sobre el conjunt de cadires sobre ells, udolant furiosament mentre mossegava i ficava el seu musell entre les cadires, tractant de trobar una forma de passar. Una de les seves potes posteriors es va ficar entre dues cadires, i l'animal udolà encara més furiosament mentre es rebolcava tractant d'alliberar-se. La pota amb urpes tallava amb ferotgia a l'atzar al reduït espai, i Feesa va panteixar quan li va encertar en l'espatlla, vessant-se una línia de sang pel groc brillant de la seva túnica.

—Està apagat! —va cridar Uliar per sobre del soroll.

Sostenint ombrívol un dels respatllers de les cadires amb una mà, Jinzler va manejar el seu comunicador amb l'altra, teclejant per a una transmissió oberta.

—Luke; Mara; Comandant Fel —va cridar. No podien estar morts. No podien—. Emergència!

***

Per sota d'ella, Luke va donar una estirada final pels cables, posant els ulls de la Mara al nivell de la vora inferior de la porta del turboascensor.

—Com està? —va cridar.

—Bé —va respondre Mara, passant els dits al llarg del metall corroït del costat de la porta. De fet, una altra empenta o dues podrien resultar una mica millor pel que necessitava. Però havia estat una llarga escalada, i fins i tot amb tota la fortalesa que havia estat capaç d'extreure de la Força, les espatlles d’en Luke sota les seves cames havien estat tremolant per fatiga muscular els últims cinc minuts. Millor que s'esforcés una mica ella mateixa i li permetés conservar el que li quedava pel que fos que els esperava.

Perquè si tots dos tenien raó sobre aquest crit silenciós que havien sentit feia uns minuts, hi havia seriosos problemes allà.

Ah... aquí està.

—La tinc —va anunciar. Embolicant els seus dits al voltant de l'obertura manual, va tirar acuradament. Es va sentir un clic quan es va alliberar el tancament; estenent-se amb la Força, va obrir la porta.

Però en lloc d'obrir-se a l'acollidora o almenys adequada llum d'un vestíbul estàndard de turboascensor, es va obrir a una foscor gairebé total.

—Com és que està tan fosc? —va preguntar Luke.

—Probablement perquè no hi ha cap llum —li va contestar, mirant al voltant mentre agafava la vora de l'obertura i s'empenyia a si mateixa a través. Estranyament, fins i tot la majoria de les permallums que haurien d'haver estat a l'àrea semblaven estar apagades—. És possible que hàgim estat equivocats sobre que aquesta era la principal àrea habitada. Espera un segon —va afegir, mirant pel passadís—. Puc veure algunes llums cap a popa. Tal vegada tothom està allà enrere.

—O tal vegada no —va venir una veu des de la foscor a la seva dreta—. Queda't on estàs.

Mara es va tornar cap al so...

I es va tirar cap enrere quan el feix d'una vara de llum va brillar enfocat al seu rostre.

Ella va reaccionar a l'instant, es va deixar caure i es va llançar a la seva esquerra en una finta volant en una tombarella girant sobre si mateixa i quedant en una posició a la gatzoneta amb el seu sabre de llum disposat a la seva mà. L'home de la vara de llum va tractar de rastrejar amb el feix el seu moviment, però la finta li va enganyar i el feix la va sobrepassar. Per una fracció de segon va ser capaç de veure més enllà de la llum a la figura fosca darrere d'ella, i a l'arma que tenia a la seva altra mà.

El primer és el primer. Estenent-se amb la Força, va aconseguir agafar l'arma i va girar el canó allunyant-la d'ella.

Per a la seva sorpresa, en lloc de lluitar contra l'embranzida com la majoria de la gent instintivament faria, la figura va seguir girant la seva mà en la mateixa direcció, girant el canell i el colze, alliberant-se de la seva agafada amb la Força com ho hauria fet d'una presa de canell en un combat normal. Girà el braç cap enrere en un cercle tancat, i va tornar a assumir la seva posició mentre el feix de la vara de llum tornava a il·luminar el seu rostre.

—He dit que estiguis quieta —va etzibar.

—Bona jugada —li va felicitar Mara, protegint-se els ulls de la llum. Aquesta vegada, va reconèixer la veu—. Guardià Pressor, suposo...

—Deixa el sabre de llum en el terra —va ordenar Pressor—. Després allunya't...

Es va interrompre amb un panteix de dolor, la seva vara de llum va girar salvatgement en la seva ma i va descansar apuntant al sostre. Mara va parpellejar llevant-se les últimes restes dels centelleigs dels ulls a temps per veure el seu blàster retorçar-se per si mateix a la seva mà i sortir volant cap al turboascensor.

—Ho sento —es va disculpar Luke, empenyent-se la resta del camí que li quedava per sortir del tub i agafant l'arma amb la seva mà estesa—. Però no crec que tinguem temps per a un debat. Alguna cosa va malament aquí a dalt.

—Òbviament —grunyí Pressor, fregant-se el canell—. Què heu fet amb l'energia?

—No hem estat nosaltres —va dir Mara—. Tot el que vam fer va ser llevar-li el parany a la cabina en la qual ens vas deixar...

Es va interrompre quan una xiuletada va sorgir del seu cinturó.

—El bloqueig sembla haver-se alliberat, també —va afegir ella, traient el seu comunicador i tocant l'interruptor.

—... ara; Comandant Fel —va sorgir la veu de Jinzler amb urgència—. Emergència!

—Estem aquí —va dir Mara, llançant una mirada penetrant a Luke. Hi havia veus de pànic i sons d'una revolada important de fons—. Informa.

—Estem en la càmera de reunions del consell —va dir Jinzler, clarament lluitant per mantenir la seva veu ferma—. Bearsh ens ha atrapat amb aquests wolvkils dels seus...

—Espera un moment —va dir Luke pel seu propi comunicador—. Els wolvkils? Quins wolvkils?

—Els que han estat portant a totes parts —va dir Jinzler entre dents—. No estaven morts, només en alguna espècie d'animació suspesa... molt astut, molt avançat. I tampoc són geroons. Són vagaari.

Pressor va xiuxiuar alguna cosa en veu baixa.

—Vagaari?

Va haver-hi un soroll esmorteït de fons.

—Què està passant? —va preguntar Luke.

—Els wolvkils estan tractant d'arribar fins a nosaltres —va dir Jinzler—. Els tenim bloquejats, però no sé quant temps més podrem mantenir-los fora.

Mara va mirar a Pressor.

—Per on?

—Per aquí —va dir Pressor, apuntant cap a la zona il·luminada que Mara havia vist abans.

—Ensenya'ns-ho —li va dir Luke a Pressor, retornant-li el seu blàster—. Jinzler? Estem de camí.

—Vigila amb Bearsh i els altres —va advertir Jinzler mentre seguien a Pressor pel passadís—. Van deixar a tots els wolvkils aquí amb nosaltres, però tenen alguns insectes d'aspecte desagradable que utilitzen per a la seva protecció personal. Pot ser que tinguin també altres armes.

—Rebut —va dir Luke—. Alguna idea de cap a on es dirigien?

—Només van dir que passejarien pels voltants —va dir Jinzler—. Sembla que també van portar una provisió d’enfiladisses de línia.

—Fantàstic —va murmurar Luke, mirant cap a un portal fosc mentre passaven per davant —. Fel? Estàs aquí?

—Aquí mateix, Luke —va arribar ràpidament la veu d’en Fel—. Hem captat l'essència. Què vols que fem?

—Estem al C-Cinc —va dir Luke—. On esteu vosaltres?

—C-Sis, a mig camí pel passadís d'estribord —li va dir Fel—. Vols que ens dirigim de tornada als turboascensors i ens unim a vosaltres allà dalt?

—El grup davanter no funciona —li va dir Luke—. Per la forma en què les llums i l'energia s'han tallat, jo diria que Bearsh ja ha estat aquí amb les seves enfiladisses de línia. Guardià, els turboascensors de popa estan operacionals?

—Haurien d'estar-ho —va dir Pressor—. Ho tinc tot bloquejat entre el Quatre i el Cinc, però des del Sis fins aquí encara haurien de funcionar.

—Has rebut això? —va dir Luke.

—Rebut —va confirmar Fel—. El General Drask està trucant a l'Enviat Chaf perquè vinguin la resta dels seus soldats. Si ens donem pressa, tal vegada puguem atrapar a Bearsh i als seus amics en una pinça.

—Excepte que Pressor ha bloquejat tots els turboascensors des del C-Quatre —va intervenir Mara—. Això és el que has dit, no?

—Així és —va confirmar Pressor, teclejant en el seu propi comunicador—. Tal vegada serà millor que confirmi que realment s'ha fet. Trilli?

Algú va respondre amb una veu massa baixa perquè Mara ho sentís. Pressor va baixar la seva pròpia veu, mig tornant-se i parlant ràpidament mentre posava al dia a la persona de l'altre extrem de la comunicació.

Luke va cridar l'atenció de la Mara.

—Què penses? —li va preguntar.

—No tenim temps per ser creatius —va dir Mara—. No amb Jinzler i els altres sota atac. Irrompre dins és tot el que tenim per treballar.

—D'acord —va dir Luke—. Tret que vulguem atacar per capes, amb nosaltres liderant la càrrega i la 501, els txiss, i els pacificadors de Pressor entrant en onades de suport.

—Pot ser que no tinguem cap opció per a la part de les capes —va assenyalar Mara. Havien arribat a un tram de la nau on la majoria de les permallums estaven funcionant, va notar, igual que la majoria de les llums normals. Les enfiladisses de línia encara no dominaven aquesta àrea—. Els txiss en particular s’hauran de preparar des de zero. Qui sap el temps que els pot portar?

—Esbrinem-ho —va dir Luke, aixecant el comunicador de nou fins als seus llavis—. Fel, has sentit la pregunta?

—Sí, però sembla que aquesta és una qüestió discutible —va dir Fel ombrívol—. Drask no pot contactar amb la nau. No hi ha resposta, en cap canal, de ningú.

Mara va mirar al Luke, el seu cor de sobte saltant en el seu pit. Ell estava mirant cap a ella, amb una expressió absent en el seu rostre. L'onada de morts que tots dos havien percebut mentre estaven a baix al C-Un...

—Luke?

—Sí, ho hem sentit —va dir Luke—. Serà millor que pugis al teu grup fins aquí el doble de ràpid. Hi ha una bona probabilitat que ja hagin pres l'Enviat Chaf.

—Entès —va dir ombrívol Fel—. Estem de camí.

Luke va apagar el comunicador.

—Guardià?

—Sembla que tampoc podreu comptar amb la major part de la nostra ajuda —va dir Pressor ombrívol mentre col·locava el seu comunicador de nou en el cinturó—. Sis dels meus pacificadors estan desapareguts.

—Sis de quants? —va preguntar Mara.

Pressor va esbufegar suaument.

—Onze, incloent-me a mi. Per començar, no érem exactament una força de combat important —va onejar el seu blàster—. Però ells van estar aquí tot el temps, ja fora en el turboascensor o amb la meva gent. Quan podria algun d'ells haver escapat, ja fora per tornar a la vostra nau o per colpejar als meus homes?

—La resposta és que no estaven tots aquí —li va dir Luke—. Vam haver de deixar a un d'ells enrere.

—A causa d'unes ferides sofertes en un misteriós atac sorpresa —va afegir Mara amb amargor—. Què penses, Luke? Van disparar a Estosh ells mateixos?

—Està començant a semblar que sí —va convenir Luke, fent una pausa per mirar cap a un passadís transversal abans de passar-ho per alt—. Però almenys ja no tenen el factor sorpresa.

—Aparentment l’han tingut el temps suficient —va dir Pressor amargament.

—No et preocupis, arribarem a temps —va dir Mara—. Què li has dit a la teva gent?

—Als qui queden els he dit que mantinguin la posició, observin, i estiguin disposats a defensar als qui els envoltin en cas d'atac —va dir Pressor, amb la seva mandíbula premuda bel·ligerantment—. Dos d'ells estaven en aquesta sala amb la vostra gent, i no vaig a arriscar als altres en un atac de cervell de bantha fins que tingui una millor idea a què ens enfrontem.

Si estava esperant una discussió, estaria decebut.

—Estic d'acord —va dir Luke—. En realitat, en aquests moments necessitem els seus ulls i les seves oïdes al voltant de la nau més del que necessitem el poder de foc addicional.

—Absolutament —va estar d'acord Mara—. Després de tot, quina quantitat de problemes poden causar quatre o cinc vagaari?

Durant molt temps després, Mara recordaria aquesta pregunta retòrica. Amb Pressor al capdavant, van donar la volta per una cantonada del passadís i van córrer directament cap als vagaari.

Però no quatre vagaari. Ni tan sols cinc vagaari.

Hi havia vuit d'ells, Bearsh i altres set, caminant pel passadís cap a ells a uns deu metres de distància. Bearsh encara estava vestit amb la seva roba habitual, menys ela seu wolvkil, però els altres estaven equipats com a soldats, amb cascos i armadures de combat completes, armats amb una barreja eclèctica de xàrrics txiss i blàsters i carabines de l'Antiga República. Dos wolvkils rondaven per davant d'ells com a exploradors avançats, mentre que cinc més entraven i sortien de la seva formació com una escorta de caces.

Els dos grups es van albirar entre si al mateix temps.

—Alto! —va ordenar Pressor, traient el seu blàster per apuntar a Bearsh.

Els vagaari es van detenir, per descomptat, exactament de la forma en què Mara hauria esperat de soldats entrenats. Els quatre de davant van caure instantàniament sobre un genoll, deixant als qui estaven darrere d'ells un objectiu buidat mentre els set aixecaven les seves armes en silenciós advertiment. Els wolvkils es van detenir més reticents, amb els seus ulls mirant torbament als humans i les seves cues movent-se inquietes.

—Tranquil —va murmurar Luke, estenent una mà per empènyer suaument el blàster de Pressor cap avall. Al mateix temps, subtilment es va col·locar lleugerament per davant de l'altre on seria capaç de protegir-lo sempre que els vagaari decidissin començar a disparar. El seu sabre de llum estava llest a la seva mà, va notar Mara, però fins ara no l’havia encès—. Hola, Bearsh —li va dir al vagaari—. Veig que t'has portat a alguns amics.

—Ah... els Jedi —va dir Bearsh. Si estava en absolut preocupat per la seva sobtada aparició, no es notava en el seu rostre—. Així que heu sobreviscut al turboascensor, després de tot. Ho sento molt per vosaltres.

—Per què? —va preguntar la Mara, una part de la seva ment estudiava els soldats vagaari i tractava de manejar els inesperats nombres. Només cinc vagaari havien estat convidats a bord de l'Enviat Chaf; estava molt segura d'això. Llavors, on s'havien ocultat la resta?

—A causa que hauria significat una mort més ràpida i menys dolorosa per a vosaltres —va dir Bearsh—. Ara implicarà molt més sofriment.

—Per què ha de morir ningú? —va preguntar Mara raonablement—. Per què no ens dius el que vols? Tal vegada puguem arreglar alguna cosa.

Els ulls d’en Bearsh resplendiren.

—Nècia —va etzibar—. Creus que es pot comprar als vagaari com als comerciants de quincalles al mercat?

—Bé, vau venir en aquesta missió per alguna raó —va assenyalar Mara—. Quina era?

Bearsh va esbufegar.

—La venjança per cinquanta anys d'humiliació vagaari —va dir—. La consumació de cinquanta anys d'anhel vagaari. Això et diu alguna cosa?

—Més del que penses —li va assegurar Mara. Per descomptat, això no li deia res en absolut, almenys no encara. Però una de les primeres regles que li van ensenyar sobre la tècnica de l'interrogatori va ser que cada trosset d'informació que pogués ser extreta d'un subjecte incaut o parlador era una peça que més tard podria resultar important en el trencaclosques global—. I has complert aquests nobles objectius?

Les boques bessones d’en Bearsh es van corbar en un somriure amarg.

—Més enllà de les nostres expectatives més optimistes —va dir—. El romanent humà que vam deixar enrere passarà les seves últimes hores maleint-se a si mateix per la forma en què inconscientment ens ha servit.

—Sona intrigant —va dir Mara encoratjadorament—. I si ens permets conèixer el secret? Tots anem a morir aviat de totes maneres, no?

Els ulls d’en Bearsh es van tornar cap al Luke.

—És això l'heroisme Jedi? —va preguntar amb desdeny—. Deixes que la teva femella parli mentre tu t'acovardeixes en silenci?

Luke es va regirar.

—Difícilment estic acovardit —va dir suaument—. Deixo que Mara sigui la que parli perquè ella és millor en aquest tipus de coses que jo. Ella ha estat entrenada per interrogar a presoners.

El somriure del vagaari es va tornar envanida.

—Ho has posat del revés, Jedi —va dir en veu baixa—. I ja hem perdut suficient temps amb vosaltres. Ara, moriu.

Bearsh va murmurar alguna cosa, i de sobte els dos wolvkils al capdavant van saltar cap endavant. Mara va percebre un centelleig en les emocions d’en Luke quan es va preparar per al combat...

—No —li va dir ella, fregant el seu pit amb els dits mentre donava un gran pas per posar-se entre ell i Pressor i els animals que s'acostaven—. Tu has fet tota l'escalada. Això és meu.

Abans que ell pogués discutir la qüestió, ella va donar un altre gran pas cap endavant, obrint-se a la Força mentre mesurava la distància i el temps. Les orelles cap enrere, les gargamelles salivant molt obertes, les potes dels wolvkils colpejant la coberta una última vegada i saltant directament a per la seva gola...

Amb un ràpid pas lateral, Mara va encendre el seu sabre de llum i els va tallar a tots dos per la meitat.

Es va tornar cap als vagaari mentre les restes dels animals colpejaven la coberta per darrere d'ella amb múltiples repugnants thuds.

—Vegem —va dir conversadorament, sostenint el seu sabre de llum preparat—. Què era això sobre algú morint?

Els ulls d’en Bearsh estaven molt oberts, la seva cara estava rígida per la sorpresa. El somriure de suficiència s'havia esvaït per complet. Les seves boques van balbotejar un moment, i amb una espècie de panteix escanyat va escopir alguna cosa en el seu propi idioma.

En resposta, set armes alienígenes van obrir foc.

Mara estava preparada. El seu sabre de llum centellejà mentre obria la seva ment a la Força, deixant que ella guiés les seves mans, la fulla blava brillant tallava a través de la barreja de trets vermells i blaus. El seu esmolat enfocament sobre l'amenaça que tenia enfront d'ella li va donar una espècie de visió de túnel, però encara que no podia veure-ho, podia sentir que Luke estava al seu costat amb el seu propi sabre de llum deflectint els trets cap a les mampares, la coberta i el sostre. Vagament, va sentir a algú disparant a prop, i es va adonar que un dels vagaari trontollava amb la seva armadura, la seva arma girada disparant inútilment cap al sostre. Pressor, es va adonar de forma distant, disparava a través de la barrera defensiva que ella i Luke havien establert enfront d'ell. Va haver-hi un altre crit en l'idioma alienígena, impregnat d'un sentiment de ràbia i desesperació...

Els wolvkils restants van saltar cap endavant, aparentment aliens als trets làser que flamejaven per l'aire al voltant d'ells mentre carregaven cap als defensors. Mara va fer un pas endavant mentre Luke donava un cap enrere, el seu sabre de llum no va perdre el ritme de la seva defensa quan Luke va apagar la seva arma i va caure sobre un genoll darrere d'ella. Pot ser que ella fos millor que ell amb el treball de precisió amb el sabre de llum, però fins i tot després d'una llarga escalada ell era des de lluny el millor que ella mai havia vist en aquest tipus d'enfocament de precisió amb la Força. Si els vagaari no estaven ja prou impressionats, va pensar mentre seguia deflectint els seus trets, això hauria de fer-ho. Els wolvkils van aconseguir el seu punt d'enlairament i van començar a saltar directament cap a ella...

I van xisclar com petits dokriks, arribant a una abrupta i simultània aturada quan Luke es va estendre amb la Força per momentàniament pertorbar els seus sistemes nerviosos. Mentre van estar atordits, Luke va enviar una segona i més precisa sacsejada mental als seus sistemes, la seva ment buscant i centrant-se als seus centres de son.

Amb un sospir col·lectiu, les potes dels animals es van col·lapsar sota ells i els van deixar caure inconscients a la coberta.

Luke va tornar a posar-se dempeus.

—Bé? —va qüestionar.

Granger... la paraula va solcar afectuosament la ment de la Mara. Ella havia estat entrenada per ser implacable, li van ensenyar a no arriscar-se mai per aquells que l'amenaçaven i els qui, per tant, per definició, havien perdut el seu dret a viure.

Però Luke no veia les coses d'aquesta manera. A pesar que els anys li havien fet créixer, madurar, i temperar-se, el nucli intern d'idealisme i misericòrdia que havia estat part d'ell des que va deixar aquella granja d'humitat de Tatooine mai havia flaquejat. Uns altres podien burlar-se d'això, ella ho sabia, o usar el seu origen granger com un insult.

Però per a ella, el títol era un reconeixement de la seva superioritat moral, una part important del que més estimava i admirava del seu marit. I al final del dia, ella dormia millor sabent que fins i tot als seus oponents més mortífers se'ls havia donat cada oportunitat que possiblement poguessin esperar rebre.

Però en aquest cas, l'oportunitat s'havia malgastat. L'única resposta d’en Bearsh va ser cridar una altra ordre. L'única resposta dels seus soldats va ser intensificar la seva cadència de foc.

I a mesura que els trets començaven a arribar perillosament cada vegada més prop de la seva cara, Mara va saber que aquesta batalla en particular havia arribat a la seva fi.

Aquesta fi va arribar en la forma d'un sabre de llum assotant a través de l'aire al seu costat, eludint amb destresa els moviments frenètics de la pròpia arma de la Mara. Es va dirigir centellejant cap endavant pel passadís, girant com una flamejant segadora, tallant a través de les armes, armadures i cossos dels vagaari.

Dos segons després, tot havia acabat.

Mara es va redreçar de la seva posició de combat, respirant amb dificultat mentre examinava als soldats caiguts, estenent-se amb la Força a la recerca de signes de qualsevol sorpresa que continués a l'aguait. Però Luke havia fet el que era necessari amb la seva habitual eficiència.

Va ser llavors quan va veure que Bearsh no estava entre els caiguts.

—On ha anat? —va demandar ella, fent un altre cop d'ull.

—Qui? —va preguntar Luke, aixecant la vista del wolvkil davant del qual s'havia agenollat per examinar.

—Bearsh —va dir Mara—. S'ha anat —es va donar la volta per mirar a Pressor—. Guardià?

Pressor no va respondre. Mirava cap als destrossats cossos dels vagaari, la seva mandíbula penjava oberta amb incredulitat.

—Pressor? —ho va intentar de nou Mara.

Amb un esforç, va aixecar els ulls cap a ella.

—Què?

—Bearsh —va repetir Mara, tractant de reprimir la seva impaciència. Després de cinquanta anys sense Jedi, aquesta gent aparentment havia oblidat el que eren capaços de fer.

—Cert —va dir Pressor, visiblement intentant recompondre's—. Ell, eh, va fotre el camp just després de... —li va llançar a Luke una mirada furtiva—, després que poséssiu als animals a dormir. O el que sigui que els hàgiu fet. La resta van incrementar la seva cadència de foc, i ell va fotre el camp pel passadís.

—Serà millor que anem darrere d'ell —va dir Mara ombrívola —. Luke?

—Endavant —li va dir ell, passant al següent wolvkil—. Vull assegurar-me que no despertin fins que estiguem llestos per ocupar-nos d'ells. Vinga... us atraparé després.

—Entesos —va dir Mara, començant a avançar pel passadís—. Anem, Pressor... has de dir-me on està la sala de reunions —va afegir, traient el comunicador i encenent-lo—. Fel, no baixeu la guàrdia —va dir—. Sembla que tenim més vagaari amb els quals tractar del que esperàvem.

No va haver-hi resposta.

—Fel? —ho va intentar de nou.

Encara res.

—Jo diria —va dir Pressor en veu baixa—, que probablement ja ho han esbrinat.

Següent