Jo Jedi (XL)

Anterior

40

Alguns dels oficials de seguretat interna de l'Odiós van baixar amb la llançadora d'evacuació, ens van separar a Èlegos, a mi, i als quatre homes que havien caigut. Una vegada que vam tornar al destructor estel·lar, em van col·locar en una petita sala i em van interrogar. Els vaig explicar la història completa sobre com vaig trobar a Remart saquejant als morts thalassians, el nostre desacord sobre la destinació del caamasià i la lluita posterior. Vaig eliminar qualsevol esment a la joieria caamasiana i en el seu lloc vaig suggerir que Remart s'havia enutjat perquè el caamasià no tenia res a oferir. Sabia que Remart i els seus camarades voltejarien la història d'una altra manera. Comptava amb la idea que cap pirata retornaria botí a la gent per donar-li a la meva ficció sobre la falta de botí el segell de la veritat. Les seves contrademandes semblarien simplement una història falsa per ficar-me en problemes.

L'interrogatori va durar un parell d'hores durant les quals les meves mans es van posar rígides, la sang en elles s’encrostissà, i els ossos trencats de la meva mà esquerra van començar a palpitar amb feresa. Els interrogadores sabien que estava patint i seguien prometent que rebria atenció mèdica una vegada que hagués aclarit alguns detalls. Havent realitzat molts interrogatoris per mi mateix, sabia el que ells volien sentir i com volien sentir-ho, així que els ho vaig oferir. Finalment es van allunyar, aparentment satisfets amb el que els hi havia explicat.

Després que es marxessin, un droide 2-1B va entrar i va examinar les meves mans. Va constatar que m'havia trencat dos ossos de la mà esquerra i tenia molts edemes en ambdues mans, així com talls i abrasions. Va recol·locar els ossos trencats (i va ser una mica més suau del que Mara Jade ho va ser), però em va informar que no tindria accés als tancs bacta de la nau perquè no estava prou ferit. Encara que no em va donar detalls sobre el que havia ocorregut, per la naturalesa i el nombre de ferides que va descriure, vaig sospitar que alguns thalassians havien d'haver emboscat a una de les nostres partides de saqueig, o que algú havia disparat un parany, la qual cosa explicaria la quantitat de gent que estava usant els tancs per davant meu.

El droide es va retirar i Èlegos va entrar a l'habitació, amb embenatges, alguns bàlsams, aigua i esponges per netejar les meves mans.

—Encara que no sóc formalment un remeier, un aprèn a bregar amb ferides com aquestes quan es construeix un assentament.

—Llaurar-se una nova vida ofereix a qualsevol noves habilitats —vaig somriure acuradament, una mica sorprès per l'olor del caamasià. El vaig trobar una mica picant i llenyós, gairebé com l'olor del whisky corellià, però un polsim més dolç, em recordava a les begudes calentes que la meva mare ens feia quan la família s'arraulia unida durant les nits d'hivern. Vaig trobar l'olor reconfortant, semblava fer de la petita sala grisa en la qual ens trobàvem un lloc menys opressiu.

Assegut en la taula de la sala, vaig aixecar la mirada cap als ulls de l’Èlegos mentre ell netejava la sang de la meva mà dreta.

—Tinc una pregunta per a tu.

—Faré tot el possible per respondre-la.

—Quan vaig arribar a l’escena allà a baix, estaves en el terra, sagnant pel nas. Remart va dir que li havies copejat, però ara, sentint la força de les teves mans, observant la teva musculatura, sé que no és cert. No estàs tan lluny, fisiològicament parlant, dels selonians com perquè pensi que Remart hauria quedat a peu dret si li haguessis copejat.

Èlegos decantà lleugerament el cap cap a la dreta.

—Li vaig donar un copet en l'espatlla, desitjant donar-li les gràcies. Crec que li vaig sorprendre acostant-me a ell, per la qual cosa es va tornar i em va copejar.

—Però, si haguessis volgut, podries haver-li trencat el coll amb un sol cop, veritat?

Èlegos va arrufar les celles, després va baixar la mirada cap al bol amb aigua ensangonada.

—Pels caamasians, els esdeveniments transcendentals produeixen records molt notables en detalls... pots considerar-los hologràfics, però són quelcom més per a nosaltres. Gairebé tangibles. Tenir aquesta classe de record de l'assassinat d'algú, sense importar la raó, és una terrible càrrega que suportar. Tal record no s'esvairia amb el temps, i es convertiria veritablement en una pesada càrrega. A causa d'això, sempre hem tractat de promoure la pau i l'enteniment, l'harmonia i la unitat.

Vaig assentir.

—I per això vas atordir en lloc de matar als altres allà a baix.

Èlegos es va redreçar.

—Vaig pensar que els havia matat. Els vaig deixar atordits perquè tu havies fixat el blàster en atordir. No podia deixar que et matessin, i hauria acceptat la càrrega d'aquests records en la teva defensa.

Això em va sorprendre una mica.

—Així que, quan vas apuntar el blàster cap a mi, pensaves que un tret em mataria.

Va inclinar el cap cap endavant.

—Fins que vas prendre l'arma i vas disparar a Remart, vaig pensar que els homes als quals havia disparat estaven morts. Quan vas disparar contra l'home que podries haver matat fàcilment a cops, va ser llavors quan em vaig adonar que els homes als quals havia disparat estaven simplement dormint.

—Ara que saps que viuen, s'esvairà aquest record?

El caamasià em va dirigir un enigmàtic somriure. La carn es va tibar al voltant dels seus ulls, aguditzant les ratlles porpres que irradiaven de les seves vores.

—Ho mantindré intacte per altres raons, crec.

Va passar a la meva mà esquerra i va començar a treballar en ella quan l'Almirall Tavira va entrar a la sala i el va apartar d'una empenta. Va agafar la meva mà esquerra i va prémer pinçant els ossos trencats.

—No estic gens contenta amb tu, Jenos Idànian, gens contenta.

Vaig bloquejar la meva mandíbula per no cridar mentre ella premia més. Amb les dents premudes vaig dir:

—Lamento escoltar això, almirall.

Em va deixar anar la mà i em va mirar fixament.

—Tens un aspecte horrible.

Vaig esbufegar.

—Hauria de veure a l'altre tipus.

—Ho he fet, maleïda sigui —la seva expressió va passar d'enutjada a una cosa més freda, i va portar un somriure al seu rostre—. Li has donat una bona pallissa a Remart. I per què? —va onejar una mà, copejant l'estèrnum de l’Èlegos—. Per aquest tros de carn alienígena? Per què?

Li vaig oferir una mirada freda.

—Necessitava un servent, res més.

Un foc va cremar en els seus ulls.

—Necessitaves una excusa per usar-la contra Remart —va creuar els braços sobre el pit—. Ets tan fàcil de llegir, Idànian. Et conec molt bé.

—De debò? —les meves entranyes van començar a regirar-se per raons que no podia identificar—. Hauria de disculpar-me per haver arruïnat la seva joguina, suposo, però no vaig veure raó alguna per deixar que Remart assassinés a algú que no havia fet res.

—Remart m'ha dit que aquest li va copejar.

Li vaig arrufar les celles.

—Remart no li ha dit res. Encara deu estar en un tanc bacta. Un altre parell d'hores i la seva joguina estarà bé. Llavors podrà parlar amb ell.

Ella va negar amb el cap, amb el seu cabell fregant les seves espatlles i els seus pits com una ombra líquida.

—No podrà parlar.

—Què?

El seu somriure cruel va reaparèixer.

—Està mort.

Vaig sacsejar el cap.

—No és possible. No li vaig colpejar tan fort.

Ella rigué.

—Tal preocupació per algú a qui tan clarament odiaves... No, tu no l’has matat —Tavira va fer una pausa i es va acostar més a mi, inclinant-se cap endavant amb una mà pressionada sobre la taula a cada costat dels meus malucs. Les seves paraules van arribar com murmuris, el seu alè en la meva galta esquerra era càlid i suau, en agut contrast amb el que va dir—. He fet que li disparessin. S'havia insubordinat. Va desobeir una ordre i va colpejar a un oficial superior. Havia de morir, i tu sabies el que passaria quan li vas incitar a barallar-se, veritat?

Vaig retirar el meu cap cap enrere, deixant un centímetre d'espai entre els nostres nassos.

—Si l’hagués volgut mort, jo mateix hauria fet el treball.

—Pot ser que pensis això, Jenos, però jo sé la veritat. El teu cor sap la veritat —ella va moure el cap cap endavant fins que el seu nas gairebé fregava el meu. Feia olor de flors, flors amb mesc i un polsim de la dolçor d'una orquídia nebulosa—. El volies mort, i volies que jo el matés, per castigar-me per haver-lo triat després que em rebutgessis.

—S'equivoca.

Ella es va redreçar, va aixecar la seva mà dreta i va traçar amb el seu dit índex el contorn de la meva mandíbula, començant per la meva oïda dreta.

—Els rossos sempre causeu massa problemes. Tothom assumeix que ets estúpid, però això és perquè no poden comprendre la complexitat dels teus pensaments. Tal vegada ni tan sols tu puguis.

Mentre el seu dit es movia, va atrapar la meva barba entre aquest i el polze, donant-li una estirada que era decididament poc gentil.

—Sabies que el vaig triar perquè jo sabia que era rival dels teus. El seu odi cap a tu era bastant patològic, igual que el teu odi cap a ell. En el fons, no obstant això, éreu molt semblants. La confrontació era inevitable, i sabia que tu series el vencedor.

Vaig mirar profundament en els seus ulls.

—Llavors, per què no ho ha impedit?

—Volia veure com et lliuraves d'ell —el seu somriure es va eixamplar—. Si fossis un covard, li hauries assignat tasques impossibles, tasques que l’haurien matat. No esperava això de tu.

Vaig sentir un sotrac recórrer-me mentre ella parlava.

—Què esperava?

—Esperava que deixessis que caigués per si mateix, com ha fet —Tavira es va inclinar cap endavant de nou i va llepar la meva galta esquerra burletament—. No esperava que em fessis matar-lo a mi. Vaig pensar que em presentaries el seu cos com a prova que tu eres el seu superior. Atrapant-me de la manera en què ho has fet, també has tractat de provar que ets el meu superior.

Vaig mantenir la veu uniforme.

—Pot triar creure en això, si ho desitja.

Ella va esclafir un riure i va retrocedir un pas, després es va recollir el cabell negre darrere de l'orella esquerra.

—I tu pots triar creure que no és el que pretenies —es rellepà els llavis i vaig poder sentir la calor de la luxúria irradiant d'ella—. En definitiva, m'has forçat a destruir la meva distracció, deixant-me amb la necessitat d'un reemplaçament. Crec que faré que tu siguis la meva nova distracció.

Vaig aixecar les meves mans.

—No podré distreure a ningú durant dies.

—I voldràs usar aquests dies per esbrinar com escapar de mi, no? —va negar amb el cap—. Conec la teva tràgica història de l'amant perduda i la venjança traçada. Sé el que desitges. No sóc una dona estúpida. Podria imposar la teva presència al meu costat simplement amenaçant amb aniquilar als Supervivents. Podria amenaçar al teu servent, i faries el que jo volgués, però això no és suficient.

»Així que, això és el que et proposo, Jenos Idànian. Saps que em desitges, i saps que et desitjo. Sé que vols destruir Línies Tinta i reclamar a l'amant que et van negar. Fins i tot et permetré fer això, posant a l'Odiós i tots els meus recursos a la teva disposició. Tot el que has de fer és acceptar venir a mi per la teva pròpia voluntat. Gaudiràs de la meva companyia... i t'asseguro que gaudiràs molt. Vindràs aquí, a l'Odiós, i et faré el meu consort. A través de mi, aconseguiràs les teves metes.

La Leònia Tavira va somriure, llavors va fer un pas endavant una última vegada. Va agafar la meva mandíbula entre les mans i va empènyer la meva boca cap a la seva. La seva llengua va joguinejar amb els meus llavis, després em va besar, completament i profundament.

Volia dir-me a mi mateix que no l'apartava d'una empenta per les ferides a les meves mans, però sabia que això no era veritat. El sotrac que havia sentit abans va explotar en el meu interior, anant des de les meves entranyes fins al meu cervell i de tornada, fent el meu dolor insignificant. El meu nas es va omplir amb la seva aroma, i vaig poder sentir com cada floc del seu cabell m'assotava suaument en les galtes.

Les ferides de les meves mans eren la raó per la qual no l'empenyia més cap a mi.

La meva cara cremava quan es va allunyar, amb un somriure victoriós en el seu rostre. Mirà cap a Èlegos.

—Cuida bé d'ell. Em posaré en contacte en un mes per conèixer la seva decisió, i si no està guarit, tornaré a Kerilt i esterilitzaré el planeta.

Ella va besar els seus dits i els va pressionar contra els meus llavis.

—Un mes, llavors tot el que desitges, en el teu cor i en la teva ment, serà teu perquè ho prenguis.

Ella va sortir de la sala i uns segons després de la seva partida, el foc en els meus pulmons em va recordar que la respiració era, de fet, una part necessària de la meva continuada existència. Vaig prendre aire amb avidesa i el vaig expulsar de nou, tractant de netejar el perfum del meu nas. Vaig fer el meu millor esforç per tancar la mà en un puny i copejar la taula, però Èlegos va atrapar el meu canell i em va detenir de fer-ho tan fàcilment com un pare frenava la rabieta d'un nen.

Ell no va dir res, però va començar a rentar la meva mà esquerra. Les agullonades de l'aigua i l'aspror de l'esponja sobre la carn estripada em van ajudar a tornar en mi mateix. Volia aplicar una ràpida tècnica Jedi per calmar-me, però fer-ho em trairia davant els consellers de la Tavira. L'ús de tal tècnica també requeria més componiment de la qual podia reunir en aquest moment.

No podia negar que m'atreia la Tavira. Era una cosa física, una cosa animal, l'atracció magnètica d'una màquina carnal a una altra. Només desitjava pensar-ho d'aquesta forma, com si estigués sent traït per la basta matèria que atrapava el meu esperit, però jo sabia que això no ho era tot. Hi havia alguna cosa en el seu esperit que em semblava intrigant. Em vaig dir que el que m'atreia cap a ella era merament circumstancial... com la meva atracció cap a la Siolle Tinta o l'atracció de Wedge cap a la Qwi. No obstant això, trobava quelcom en la Tavira que era absolutament fascinant, la qual cosa feia difícil negar la temptació de la carn.

El que em molestava més que el meu sentiment d'estar atret per ella era la seva anàlisi de per què odiava a Remart i per què li havia fet el que li havia fet. Fins i tot quan havia descrit la baralla als interrogadors, havia omès el detall del dany que li havia infligit. Fúmer-li de puntades a l'estómac, trencar-li la cara, tot això era certament una manera de guanyar una baralla amb ell, però jo havia estat entrenat en formes molt més ràpides i efectives per tractar amb algú com ell. Fins i tot en el nostre primer enfrontament, un cop en la gola el va rebutjar. Aquest mateix cop, llançat amb més força, podria haver aixafat la seva tràquea i haver-lo matat sense si més no una petita part del dany que li havia fet.

Vaig observar les meves mans i vaig saber que podria haver-lo derrocat fàcilment sense tallar-me i trencar-me els ossos. Sempre havia sabut que colpejar a algú en la cara era una manera efectiva de trencar-se una mà, però ho havia fet de totes maneres. Li vaig atonyinar la cara per castigar-lo, i li vaig colpejar per castigar-me a mi mateix. En algun lloc, en el meu interior, sabia que la pallissa que li havia donat estava malament. No vaig poder detenir-me, així que em vaig castigar a mi mateix.

Tavira havia suggerit que jo havia odiat a Remart tant perquè érem molt semblants. No podia creure en això, però una avaluació freda em va mostrar que la seva comparació no era tan terriblement errònia. Les necessitats de la societat pirata havien fet aflorar els meus pitjors trets. Havia permès que la meva arrogància i envaniment fluïssin lliures i em conduïssin al nivell dels Odis.

Remart és el que jo hauria estat si hagués acabat amb els Supervivents i no amb la Rebel·lió. Una esgarrifança va recórrer la meva esquena. També hauria estat molt simple, ja que els Supervivents estimaven l'Imperi tant com jo quan fugia. Atès que no pertocava on amagar-se, podria haver-me unit fàcilment a ells per atacar l'Imperi. Si no hagués tingut eventualment l'oportunitat d'unir-me a la Rebel·lió quan vaig sortir fugint de Corèllia, podria haver acabat amb els Supervivents. Sense una brúixola moral, m'hauria enfonsat en la salvatge i brutal societat amb absolut abandó, prosperant enmig de l'escòria que solia caçar.

No hauria estat el consort de la Tavira, ella hauria estat meva.

Vaig xiuxiuar, més per la comprensió que per la coïssor de l'ungüent que Èlegos aplicava a les meves mans. Hauria estat un terror, un Garm Bel Iblis, dirigint la meva pròpia guerra contra l'Imperi, però sense la noblesa de Bel Iblis per guiar la meva mà. Tota la galàxia s'hauria aixecat contra mi i jo els hauria destruït a tots.

M'hauria convertit en el que Exar Kun va voler convertir-me.

—No!

Èlegos va somriure.

—L'embenatge ajudarà en la curació, amo.

—No és això —vaig arrufar el nas—. I no em diguis amo. Jenos serà suficient; capità, si vols ser formal.

—Molt bé, capità —Èlegos va aixecar la meva mà dreta i va començar a embolicar-la en plastiesteril.

Vaig sospirar i el vaig deixar treballar. Sabia que hi havia estat gelós d’en Remart, i el vaig atonyinar de tal manera que vaig destruir el seu atractiu físic. Tant com podia explicar-ho, Tavira havia tingut raó: li vaig colpejar per arruïnar la seva distracció i castigar-la per haver-li triat per sobre de mi.

Fins i tot acceptant això, sabia en el meu interior que no hagués deixat que Remart visqués només perquè ella el matés. No havia esperat que això succeís. Ella estava tan mancada de moral com per transformar misericòrdia per la meva banda en ardits letals. Sabia que uns altres pensarien com ella: Caet i Timmser, les qui probablement em coneixien millor que ningú en els Odis, clarament acceptarien que jo era així d'astut.

Però jo no he fet tal cosa. No podria. Vaig arrufar les celles. Podria?

Em vaig estremir de nou i vaig sentir un escurçó gèlid regirant-se pels meus budells. Definitivament, podria haver-ho fet. Em vaig aferrar al fet que jo sabia que no.

Però ara tenia un nou dilema al qual enfrontar-me. Tavira m'havia donat un mes per decidir si em convertia en el seu consort. Em portaria a bord de l'Odiós. Em convertiria en part de la tripulació. Tindria la seva confiança. Podria conèixer tots els secrets dels Odis, i fins i tot sabria on tenen retinguda la Mírax. Tindria tot el que volia: la meva esposa de retorn i els mitjans per destruir als Odis.

En altres operacions encobertes en les quals vaig treballar, el delicat assumpte de la intimitat física amb subjectes de la recerca va sorgir i va ser manejat de diverses formes. De vegades un altre membre de SegCor, com Iella, va ser portat per jugar el paper d'esposa o núvia. Altres vegades, en sortir amb una banda i ser aparellat amb algú del grup, havia d'emborratxar-la prou com per incapacitar-la o bé fingir estar borratxo em va proporcionar una sortida. No obstant això, altres vegades, al·legar tenir una núvia que no sabia res de la meva activitat criminal era suficient per aconseguir que la gent em deixés en pau.

Però va haver-hi ocasions en les quals una història de cobertura no va ser suficient. A tots els agents se'ns deia que no havíem de fer res al que ens oposéssim en termes morals o filosòfics, i ens donaven assignacions que ens sotmetien a la menor quantitat d'estrès possible en aquest sentit, però va haver-hi moments en els quals ficar-se al llit amb algú va ser el següent pas lògic en l'aprofundiment d'una relació que permetria que la recerca fos més lluny. Encara que jo no estava completament còmode en tals situacions, tampoc veia el sexe consentit entre adults com prohibit tret que estigués sancionat pel matrimoni. Mírax i jo havíem gaudit de la companyia mútua molt abans de casar-nos, i ella no va ser la primera dona amb la qual em vaig ficar al llit.

Les poques vegades durant les recerques en les quals vaig haver de ficar-me al llit amb una subjecta van ser diferents per a mi perquè, en aquells moments, no vaig tenir una relació estable amb ningú més. No vaig tenir llaços externs, ni acords o vots que pogués trencar ficant-me al llit amb algú. I em va sorprendre adonar-me que, encara que tals connexions m'haurien donat un altre nivell de preocupació, tal vegada no m'haguessin detingut.

Mírax era la meva esposa, amb la qual havia estat enterament fidel; no obstant això, Tavira era el curs més directe per obtenir la llibertat de la Mírax. No era com si anés a caure enamorat de la Tavira... això no era possible. Físicament podria estar amb ella, però emocionalment no tindria cap connexió. Jo li donaria a ella el que volia per posar-me a mi mateix en posició d'aconseguir el que jo volia. Seria una aliança de conveniència, que em permetria corregir la injustícia que s'havia comès amb la meva esposa.

Seria molt simple. L'única cosa que faria seria estar amb la Tavira, complaure-la i enganyar-la. Ella em portaria fins a la meva esposa. I fins i tot li negaria a Tavira el que més vol... la meva devoció. Aquest seria l'objectiu que ella tindria en ment, i no l'hi lliuraria. Ella podria tenir el meu cos, i junts, no em cabia dubte, descobriríem i exploraríem vastes galàxies de passió, però ella mai obtindria tot el que voldria de mi.

Tots aquests pensaments que recorrien la meva ment semblaven obvis i correctes, però alguna cosa cridava horroritzat davant la idea de cedir. El que seria tan fàcil de fer, allò que m'acostaria més ràpid a la Mírax que qualsevol cosa que hagués fet fins ara, d'alguna manera també estaria malament. No sabia per què. No ho volia creure. Fins i tot volia dir que la transgressió seria insignificant en comparació del bé que comportaria. La meva aliança amb la Tavira seria només unidireccional: aconseguiria d'ella el que jo volia i li negaria el premi que més desitjava. Això era el que jo faria, i qualsevol protesta podia ser condemnada per ser feble.

Em vaig estremir.

—No puc creure que estigui pensant això.

Èlegos va esquinçar i va nuar els embenatges de plastiesteril sobre la meva mà dreta.

—El què, capità?

Vaig sacsejar el cap.

—Coses que estic considerant. Coses que haig de fer, però coses que gairebé no puc creure que estigui pensant. No puc estar pensant en això.

El caamasià va assentir lentament.

—Si m'ho permets, nosaltres els caamasians tenim una dita.

—Sí?

Va ajuntar les seves mans entre si contemplatiu.

—Si el vent ja no et crida, és hora de veure si has oblidat el teu nom.

La senzilla dita em va copejar com un martell, i vaig trobar ressons del vell adagi del meu pare sobre no reconèixer a l'home del mirall. Vaig començar a tremolar.

—Tens raó. Ja no sé qui sóc.

Següent