El Falcó Mil·lenari (XVI)

Anterior

CAPÍTOL 16

Quan era molt més jove, Jadak havia viatjat molt d'un planeta a un altre. Però pocs d'aquells viatges podien comparar-se als dos dies que li va portar viatjar d’Obroa-skai a la Lluna dels Contrabandistes, fent escala a Barmorra i Onderon amb la intenció de despistar a possibles perseguidors. Li feia l'efecte que la galàxia havia canviat molt.

Va haver-hi un temps, per exemple, que els agents del port espacial de Nar Shaddaa no es preocupaven en absolut de qui arribava a la lluna o amb quin propòsit. Seixanta-dos anys més tard, els visitants humans havien de sotmetre's a escàners corporals i de retina.

El bàsic seguia sent l'idioma més utilitzat en el comerç i els intercanvis, però els accents de la Vora Exterior eren ara tan comuns com els dialectes del Nucli. Potser com a conseqüència del que havien fet els yuuzhan vong durant la seva licitació per Coruscant ara era més habitual trobar-se molts menys éssers dels mons pertanyents a la ruta comercial perlemiana i molts més dels sistemes de la perifèria. Per les reparacions dels danys causats per la guerra, tant els corellians com els wookiees eren escassos mentre reconstruïen els seus mons i sufocaven incendis. L'únic lloc en el qual un viatger podia alternar-se amb un kuati era en primera classe. Tampoc havia estat mai molt fàcil trobar-se amb un Jedi, ni tan sols quan hi havia més de vint mil. Ara pel que sembla, era tan poc freqüent com trobar-se una dent de mynock. En lloc de tot això, el que sí veia, i en quantitats inquietants era a membres de diversos grups militars, personal de seguretat i droides de vigilància de totes les classes. El que més li havia sorprès era un grup de mandalorians tancats en la seva característica i enutjosa armadura que marxaven per l'esplanada del port espacial com si fossin els amos del lloc. Un grup que era gairebé mític quan Jadak pilotava per al Grup República.

En molts aspectes, la galàxia semblava tan oberta com ho havia estat en els anys que van precedir a l'embargament de la Federació del Comerç al petit planeta Naboo. Els viatgers humans ja no havien de preguntar-se, cada vegada que tractaven amb un gossam, un koorivar o un muun, o cada vegada que veien a un grup de geonosians corrent cap a una de les seves naus d'aspecte orgànic, si acabaven de creuar-se amb un agent enemic. Però si els sistemes estel·lars que una vegada van estar tan distants ara eren més accessibles, éssers de totes les espècies semblaven, d'altra banda, molt més absorts en el seu propi món, més reservats sobre qui eren i sobre qualsevol negoci que tinguessin entre mans. Sempre hi havia una segona intenció en el que deien i en com es movien; una intenció que desconcertava a Jadak. Potser d'aquí la raó de totes aquelles mesures de seguretat. El règim actual volia que tothom fora a l’uníson. No es tolerarien disturbis, ja fossin per accident o no, que entelessin la pau que tant treball havia costat trobar. Feia l'efecte que les càmeres de seguretat i els escàners que vigilaven els moviments de tothom es passaven el dia dient: «T'estem vigilant i ens és igual que ho sàpigues».

A Jadak no li va agradar haver de sortir corrent d'Aurora com ho havia fet. Els hi devia una a Sompa i a la resta de l'equip per allargar-li la vida, si no simplement per salvar-la-hi. Però no seria capaç de perdonar-los que l’haguessin usat com a una joguina. Trobar-li no seria difícil per a algú que sabés una mica el que feia, però Jadak va pensar que anar-se’n sense avisar li donaria cert avantatge. Amb una mica de sort aconseguiria seguir al capdavant el temps suficient fins que aconseguís una identitat nova, la qual cosa a Nar Shaddaa no solia requerir més de dues hores. Encara que ara ja no estava tan segur. En el port espacial de Balmorra, fingint interès per veure l'aspecte que tindrien les seves cames noves en la pantalla, va aconseguir subornar a un agent de seguretat bothan perquè li deixés fer un cop d'ull a la imatge de l'escàner. El xip identificatiu d'Aurora que seguia implantat en el seu canell va aparèixer en la imatge, clar com el dia, però no es veia res més en la pantalla. Si la Lluna dels Contrabandistes seguia sent el paradís criminal que ell recordava, s'hagués escanejat per complet a la recerca també de localitzadors.

Això si li arribaven els crèdits.

El salt galàctic havia suposat ja una bona part dels deu mil que havia rebut de Nucli Salut. Si mantenia aquest ritme de vida, hauria de buscar un treball molt abans de trobar-se de nou amb l'Emissari Estel·lar, això tenint en compte que la nau seguís d'una peça i sota el comandament d'algú.

A la biblioteca d'Aurora havia llegit que Nar Shaddaa, igual que Obroa-skai, va sofrir molt durant la guerra amb els yuuzhan vong. Obroa-skai havia estat seu, fins i tot, d'un coordinador de guerra. Però Jadak s'havia animat amb el que va veure i va escoltar en creuar la duana de la terminal principal del port espacial de Nar Shaddaa. A l'altre costat dels finestrals de la terminal, que anaven des del terra fins al sostre, s'erigien les antigues torres de proveïment i els molls de càrrega que recordava de feia molt temps. El tuf causat per la contaminació anava més enllà de la capacitat dels depuradors d'aire de la terminal. Almenys, la ciutat vertical seguia sent el lloc més sorollós de la galàxia. Els habitants de la lluna estaven tan acostumats a superar els decibels dels droides, les ràdios a tot volum i les explosions de foc que se succeïen en qualsevol lloc a qualsevol hora que a Nar Shadaa les converses es mantenien a crits. A la recerca de la sortida, Jadak es va entremesclar amb la multitud d'espècies diverses. A pocs metres de les portes automàtiques es va detenir per observar la aclaparant quantitat d’holoinformació en forma de publicitat disposada sobre elles: hotels i restaurants, ofertes de transport a diferents sectors de l’ecumenòpolis i altres serveis locals. Només feia unes setmanes que havia despertat en la seva nova vida i ja es preguntava si seria capaç, de seguir el ritme dels qui li envoltaven. O si volia fer-ho. Però aquest sentiment d'haver deixat alguna cosa sense fer que li rossegava per dins li obligava a seguir endavant. Hi havia una cosa que havia d'acabar abans d'intentar passar pàgina.

Flitcher Poste va veure el seu objectiu en la secció d'arribades del port espacial: un humà desmanegat, d'uns quaranta-cinc o cinquanta anys, amb una cabellera rossa, barba curta i bigoti. No deixava de mirar cap al cel de Nar Shaddaa com si hagués arribat d'un món remot en el Cron Drift. Es va detenir a observar els holoanuncis situats sobre les portes, probablement amb la intenció de saber si podria llogar un aerotaxi, un tren mag-lev o una llançadora; o potser s'arrisqués a llogar un aerolliscador.

Un taujà arribat d'un planeta llunyà.

Poste no el va perdre de vista mentre es dirigia, en un turboascensor fins a la planta d'arribades. Va creuar les altes portes i va caminar cap a les estacions d’aerotaxis amb maletí negre a la mà. Això va cridar l'atenció d’en Poste; només els qui arribaven a Nar Shaddaa per qüestions de negocis viatjaven amb maletí. Els turistes, els afeccionats al joc, els dignataris que venien de visita i els criminals solen portar equipatge; de vegades fins i tot diverses maletes. Òbviament, aquest tipus no era un resident del lloc, no amb aquesta cara de desconcert. Llavors, potser acabés d'arribar d'un món molt menys desenvolupat tecnològicament i totes les seves pertinences cabessin en aquell maletí. Però per què algú amb tan poc anava a venir a Nar Shaddaa? Bé, val, aquesta lluna era, sovint, parada obligada per a aquells que no tenien res més a perdre; però aquest humà no donava aquesta impressió. Potser tenia família o amics que residien aquí. No obstant això, els seus amics o família no l’haurien deixat sol a la mercè de gent com Poste, que es guanyava la vida aguaitant als innocents viatgers que creuaven el port espacial fins a ells abans que els plomessin o els agredissin els qui es dedicaven al canvi de divises, els artistes del robatori i altres tripijocs que vivien del mateix.

Mentre s'apressava cap a l'humà, Poste es va adonar que caminava com algú que no estigués acostumat a les seves cames, com algú que portés pròtesis. Aquesta dada li suggeria que potser es tractava d'un veterà de guerra que hagués perdut les cames en una explosió. Encara no se li havia acostat ningú però l'humà no perdia detall de tot el que ocorria al seu voltant. Com si no anava a travessar la munió del port espacial amb tanta gracilitat?

Això era.

Amb o sense cames noves, hi havia quelcom inherentment àgil en els seus moviments. Quelcom hàbil, diria. Seguretat en un mateix. Poste estava a prop; no hi havia indicis que l'estranger portés cap arma; ni portava res lligat al turmell ni hi havia cap bony estrany en la part posterior dels pantalons que delatés la presència d'una arma darrere de la fina jaqueta. Ara Poste començava a preguntar-se si la mirada perduda i l'estranya manera de caminar de l'individu serien intencionats. Potser el nouvingut buscava algun objectiu. O pitjor encara, potser intentava cridar l'atenció de petits delinqüents com ell usant la seva aparença com a esquer per atrapar-los posteriorment. Però la idea que hi hagués un agent de paisà a Nar Shaddaa era encara més desgavellada que la idea que algú procedent d'un món molt llunyà aterrés aquí sense més equipatge que un maletí.

Poste estava molt intrigat. Va decidir no atacar al seu objectiu ni convèncer-ho que comprés l'entrada per a una visita guiada falsa. No obstant això, no va rebutjar la idea de comprovar què hi havia dins d'aquell maletí. Potser el nouvingut el deixés imprudentment en el terra, donant-li a Poste l'oportunitat d'agafar-lo. Només era qüestió d'esperar el moment oportú en el lloc adequat...

Poste va examinar amb atenció, per uns instants, la vestimenta del nouvingut mentre s'endinsava a la zona de transports públics. La jaqueta estava arrugada i els pantalons sense cap gràcia; ambdues peces feien l'efecte de ser d'aquest tipus de roba que et donen quan surts d'una gran revolada, o d'un centre psiquiàtric. Fins i tot els captaires de més baix nivell i els nens del congost vestien millor. Sorgia de nou la teoria del policia de paisà. O la reforçava?

Poste es va detenir i es va tornar cap a un costat, mostrant un interès sobtat en els articles de l'aparador d'una tenda de tecnologia. Així veia reflectit al nouvingut, que es trobava en una cabina d'accés a l’HoloNet. Estava fent alguna classe de cerca. Si el que buscava era un hotel, llavors no estava segur d'on volia anar. Si buscava un nom, llavors no sabia on estava dit individu. Fos el que fos, estava molt concentrat en el que feia. En la caça. El nouvingut va treure de la butxaca superior de la seva jaqueta barata un intercomunicador d'un sol ús al que va enviar alguna cosa des de l’HoloNet. Després, va sortir en direcció al tren mag-lev que anava al sector corellià.

Poste va sospirar decebut. Se li havia acabat la diversió. No anava a seguir al tipus nou tot el camí fins a la ciutat vertical; i menys tenint en compte que el seu aerolliscador estava en l'aparcament, darrere de l'estació d’aerotaxis, que li estava costant els seus crèdits. De mala gana va fer marxa enrere i, quan ja es dirigia cap al pas per als vianants que donava accés a l'aparcament, es va fixar en dos éssers que no estaven tramant res bo i s'aproximaven al nouvingut, que es disposava a pujar-hi a l'andana del mag-lev. Un d'ells era humà; l'altre, nautolà, i tots dos pesaven molt. El més interessant era que el nouvingut també els havia vist. En el que podria interpretar-se com un canvi sobtat de parer, va girar de sobte, es va confondre entre la multitud que esperava el mateix mag-lev i es va colar fàcilment en diferents espais que els éssers solien considerar com a propis; posteriorment, es va apressar cap a una de les andanes a les quals arribaven aerotaxis i llançadores.

Aquell parell de pallussos també va agafar velocitat; l'humà es tocava l'orella esquerra com si estigués mantenint una conversa per l'intercomunicador amb el seu company, o amb uns altres que encara no estaven en l'escena. Sense mostrar gens de la subtilesa de la qual donava mostres el nouvingut, tots dos van envoltar a la multitud valent-se de la seva gran envergadura per empènyer i apartar als ressagats. En lloc d'obrir-se pas, el nouvingut romania ocult entre la munió. Si els seus perseguidors pensaven arribar fins a ell, s’haurien d'obrir camí.

Al final, això va ser exactament el que van fer, per la qual cosa Poste va decidir fer una cosa que a ningú que li conegués li resultaria estrany venint d'ell. Tan ràpid com li van permetre les seves cames, va córrer per la vorera cap al seu aerolliscador, que estava aparcat una planta més amunt i prop de la sortida. Va saltar per sobre de la porta, que de totes maneres no funcionava, i es va asseure als comandaments just mentre premia el botó d'encès. Una curta fila de vehicles repulsors similars feia cua cap a la sortida, així que, fent cas omís de les veus sintètiques de dos droides de seguretat i dels flaixos estroboscòpics de les càmeres de seguretat, es va apressar cap a la porta d'entrada. La virtomatrícula del lliscant era falsa, així que poc importava.

Quan ja va haver sortit de l'aparcament i maniobrava cap a la zona restringida per al tràfic aeri que donava accés a l'andana d’aerotaxis, es va adonar que hi havia un bon embús: múltiples éssers es dispersaven en totes direccions, els droides de seguretat estaven en funcionament i les sirenes dels cotxes de policia ululaven en la distància. En un moment donat, la multitud es va apartar breument i Poste va albirar al nouvingut saltant per sobre del cos eixancarrat d'un dels carallots; l'altre estava de quatre grapes, tractant d'agafar un blàster que pel que semblava havia perdut i estava també sagnant pel nas. No obstant això, el sorprenent joc de mans o de peus, o el que fos que hagués usat per immobilitzar als seus assaltants no li havia posat totalment fora de perill. Un cridaner aerolliscador de SoroSuub va passar volant al costat d’en Poste; li va avançar i es va detenir al final de l'andana. Dos humanoides, un d'ells un iktotchi, grimpaven per la plataforma mòbil dels passatgers brandant les seves armes lluentes. En veure'ls, el nouvingut es va donar la volta i es va llançar cap a l'altre costat del caixer automàtic de l'aparcament d’aerotaxis. El maletí negre havia desaparegut.

Poste va veure llavors la seva oportunitat i la va aprofitar. Virà bruscament al voltant del SoroSuub dixant-lo al ralentí i es va acostar per darrere el caixer automàtic just quan el nouvingut sortia d'entre la multitud, alerta com un professional i sense mostra alguna d'estar cansat.

—Puja! —li va cridar Poste mentre li empenyia amb la mà—. Vénen més!

El nouvingut ho va dubtar un instant, però solament un. Saltant per sobre de la porta, va aterrar hàbilment sobre el seient de l'acompanyant.

—Tens un blàster?

Poste va aixecar la part davantera de la seva camisa per mostrar una Frohard Galàctica F-7 encaixada en la cintura dels seus pantalons. Abans que pogués adonar-se’n, el nouvingut ja li havia arrabassat i activat l'arma, amb la qual apuntava a la templa d’en Poste.

—Serà millor que no t’entremetis!

—Sóc la teva única sortida —li va dir Poste, molt sorprès.

El nouvingut li va mirar acuradament.

—Què passa? És la teva bona acció del dia?

Darrere d'ells, tres dels assaltants corrien cap a l'aerolliscador, deixant enrere al company que havia quedat inconscient. Més enrere, dos vehicles de la policia intentaven maniobrar entre l'embús de barcasses i aerotaxis.

—A què esperes?

Intentant assimilar les observacions del nouvingut, Poste no va saber reaccionar. Però no va importar perquè el nouvingut va posar l'accelerador al màxim, la qual cosa va provocar que el cap d’en Poste xoqués contra el reposacaps i que el volant gairebé li arrenqués les mans. En rebotar, Poste va veure que el nouvingut tenia la mà esquerra plena de sang agafada a la palanca de comandaments i que dirigia la nau cap a l'embús. A banda i banda, els altres aerolliscants els esquivaven i xocaven entre ells. El tràfic aeri de Nar Shaddaa solia comparar-se amb el de Coruscant, però hi havia una gran diferència: mentre que a la capital la conducció temerària provocava insults o gestos obscens en els conductors afectats, en la Lluna dels Contrabandistes els afectats contestaven amb trets de blàster i s'unien a la persecució.

Penedit ja d'haver-se involucrat, Poste va intentar recuperar el control de la nau.

—Encara estic pagant aquesta andròmina!

El nouvingut es va negar a apartar la mà.

—Paguis el que paguis, és massa.

—Qui se suposa que està salvant a qui?

—Això encara està per veure.

El primer dels trets dels perseguidors va passar fregant el cap d’en Poste i aquest es va desplomar sobre el seient.

—Condueix! —li va dir el nouvingut, obligant-lo a incorporar-se—. I no et distreguis.

Poste li va mirar sense acabar de creure's el que estava ocorrent.

—Ens estan disparant, per si no t'has adonat!

—Si em volguessin mort, m'haurien matat a l'andana.

—Llavors potser hauries de parlar amb ells.

—Només si poso jo les condicions.

El nouvingut es va girar sobre el seu seient i va apuntar al SoroSuub. El vehicle es va apartar de la línia de foc, va xocar contra un altre aerolliscador més petit i el rebot li va fer retornar al tràfic.

—Gira aquí! —va indicar el nouvingut amb la mà que tenia lliure.

—És direcció prohibida.

El nouvingut va riure.

—Des que t'he vist has infringit deu lleis, i ara et preocupa saltar-te un senyal de tràfic?

Poste va fer girar el lliscant, i va esquivar el tràfic que venia de front uns cinc-cents metres per sobre del terra del canó de la ciutat.

—Molt bé. No et distreguis.

—Com si tingués elecció.

—Tenies elecció quan em vas convidar a pujar.

—I encara no sé en què estaria pensant.

—És clar que ho saps —va dir el nouvingut—; ets un estafador.

Poste va arquejar les celles.

—Un estafador?

—Esperes treure una mica de tot això.

Poste es va empassar el que li estava passant pel cap i va començar de nou.

—A qui has cabrejat?

El nouvingut va negar amb el cap.

—Encara no ho sé.

—Què portaves en el maletí?

—Res.

—Res important, vols dir.

—No, vull dir que estava buit. —El nouvingut es va incorporar per mirar pel mirall retrovisor i va continuar—: Agafa el segon avenc.

—Coneixes la zona?

—No tant com abans —va aclarir mentre es protegia els ulls de la intensa llum d'I’Toub amb una mà—; avança a aquell camió i canvia’m el seient.

Poste li va mirar detingudament.

—La primera impressió que em vas donar era certa. T'has escapat d'un psiquiàtric.

—He pilotat swoops, lliscants, saltacels i gairebé qualsevol cosa que voli —va replicar el nouvingut mentre li amenaçava amb el blàster—; vinga, mou-te.

Poste va tancar de nou la boca i es va traslladar al seient de l'acompanyant. El nouvingut va posar l’aerolliscant de nou en moviment i va sortir disparat cap al tràfic, fent-se buit entre els altres vehicles quan li calia.

A cinquanta metres d'ells, el pilot del SoroSuub intentava, no sense esforç, retallar distàncies, almenys per tenir-los a tir.

El nouvingut va mirar a Poste.

—De debò saps usar un blàster o el portes només d'adorn?

—D'adorn? —va riure Poste davant l'ocurrència del seu interlocutor—. On has estat amagat durant els últims cinquanta anys?

—Saps usar-lo o no?

—És clar que sí.

El nouvingut va llançar l'arma a la mà de Poste.

—Col·locaré la nostra nau darrere del SoroSuub. Quan ho hagi fet, dispararàs al compartiment del repulsor. Amb això posarem fi a aquesta persecució.

Poste va mirar cap enrere per sobre de la seva espatlla esquerra per enfocar el SoroSuub.

—Hauràs de treure'ls més avantatge.

—Què dius?

—Per posar-te darrere d'ells, dóna la volta a l'edifici del TransBormea. Si ens segueixen...

Amb una accelerada, el nouvingut va prendre la vertical amb el lliscant i va dibuixar un bucle perfecte que els va col·locar just darrere del vehicle que els perseguia.

—Dispara!

Poste va intentar contenir la respiració i va entretancar els ulls per enfocar millor.

—Dispara!

Sense tenir molt clar l'objectiu, Poste va disparar tres vegades; l'últim d'ells va aconseguir encertar al seu objectiu, va prendre el compartiment del repulsor i la zona va començar a cremar. Un núvol de fum negre ascendia des de la part posterior del vehicle i el SoroSuub va començar a inclinar-se sense control fins que va perdre altitud. Poste es va inclinar sobre la porta lateral del costat de l'acompanyant per veure l'espiral descendent que traçava el lliscant cap a les profunditats de Nar Shaddaa.

—Ben fet —va dir quan va poder—, realment increïble.

El nouvingut va ascendir fins a una plataforma d'aterratge plena de gom a gom de gent, va apagar el vehicle i va saltar fora. Quan es va haver escorregut entre els controls i va mirar cap amunt. Poste es va trobar amb un feix de crèdits enfront de la cara.

—És suficient?

Poste va estar a punt d'acceptar-los però de seguida va negar amb el cap.

—Guarda-ho; m'has ensenyat una valuosa lliçó sobre anar acollint estranys per aquí.

El nouvingut va esbossar un suau somriure.

—Tu veuràs. —Es va guardar els crèdits de nou en la butxaca de la jaqueta, va fer un pas enrere per fer un cop d'ull a la nau i va dir—. Qui li va fer la pintura?

Poste es va assenyalar a si mateix.

—Jo.

—Sembla un sucret.

Poste va sospirar amb desgana.

—Primer ets un pilot d’swoop i ara ets crític d'art?

—Extirpa les flames.

—Que extirpi...?

—I necessita uns ajustos.

—Ja ho crec, després de les teves fatxenderies de conducció.

—I canvia-li el relé del sobrealimentador de turbina.

Poste va mesurar les seves paraules.

—Val, pot ser que no siguis un complet psicòpata. —Va encendre la nau de nou i es va acomiadar—: Així i tot, espero no tornar a creuar-me amb tu.

—Un moment —va dir el nouvingut.

Poste es va girar lleugerament en el seu seient.

—Necessito certa informació.

—Vaja, quina sorpresa.

—Et gratificaré per això.

Poste va riure obertament.

—De quin món véns, que uses paraules com «extirpar» i «gratificar»?

El nouvingut va fer cas omís a la pregunta.

—Estic buscant a uns ferrovellers que treballaven a l'espai que circumda Nar Shaddaa fa uns seixanta anys estàndard, més o menys.

—Seixanta... —Poste va gesticular amb desdeny—. Vés-te’n a la biblioteca!

—Això pensava fer. Però necessito que algú faci uns esbrinaments en els baixos fons mentre jo ho intento. Coneixes a algun mecànic o enginyer de naus que hagi pogut estar treballant en aquell temps?

—Vells.

—Sí, més aviat.

—Hi ha un parell d'éssers que... —Va inclinar el cap cap a un costat i va acabar la frase—: Bé, encara en el cas que estigués tan boig com per voler donar-te un cop de mà, com contactaré amb tu si m'assabento d'alguna cosa?

—Tens un intercomunicador?

Poste va buscar en la butxaca dels seus pantalons i va trobar un intercomunicador que va posar sobre el seient. El nouvingut va posar el seu intercomunicador just al costat de l'altre.

—Aparella'ls.

Poste va activar la connexió.

—Em dius com et dius? —va preguntar quan li retornava l'intercomunicador al nouvingut.

—De moment no.

L'home ros es va tornar i va desaparèixer entre la multitud.

***

Jadak es va presentar en la Slag Pit II mitja hora abans de la cita que havia programat amb l’estafador que el seu intercomunicador va identificar com Flitcher Poste. Ja era de nit a Nar Shaddaa i Nal Hutta protegia la lluna de la llum d'I’Toub. Va esperar fora, a l'altre costat del carrer, vigilant la porta d'entrada, fins que va reconèixer a Poste entre una multitud heterogènia. Poste era un noi cepat, d'uns vint-i-cinc anys, que tenia una cara agradable de formes simètriques amb les celles poblades. El pèl tenia reflexos rossos i castanyers i el portava enganxat al capdavant, pentinat des del front. Si Poste s'havia criat a Nar Shaddaa i encara vivia de plomar als turistes, devia haver passat una infància pèssima entre la classe més baixa de la societat. Jadak el va veure acostar-se al tapcaf i intercanviar salutacions amb diversos éssers. Havia vingut sol, tal com Jadak li havia ordenat, i estava prenent les precaucions acordades. Jadak va esperar una mica més per assegurar-se que no apareixia ningú inesperat i després va entrar en el Slag Pit II per la porta lateral.

Portava dos dies realitzant incursions des d'un cubiculum de l'hotel, en el cor del que era abans era el Districte Roig. Les seves recerques li havien conduït a un parell de pistes prometedores, però esperava que Poste tingués alguna cosa més concreta que ell. A l'espera que els seus ulls s'acostumessin a la llum tènue del tapcaf, Jadak va fer una volta completa a la gran estada principal abans de dirigir-se a la taula d’en Poste, que sostenia una beguda enfront d'ell. Jadak va fer un senyal a una de les cambreres i li va demanar un Meranzane amb gel. Es va acostar a Poste, qui es va sobresaltar en veure’l, i es va asseure en el seient de davant.

—Ja no sabia si apareixeries —va dir Poste amb sorpresa.

—Per què no anava a fer-ho?

—Vaig pensar que potser ja havies esbrinat el que volies saber.

—Doncs no ha estat així —va contestar Jadak. La cambrera es va acostar amb la beguda que havia demanat i ell la va provar deixant que el licor es quedés una estona en la boca—. El tipus que vas esmentar...

—Vindrà fins aquí, però viu lluny. Li vaig prometre que valdria la pena el desplaçament, sigui com sigui.

Jadak va assentir.

—Ja et vaig dir que així seria. Que saps d'ell?

—No gaire, excepte que se li considerava un dels millors mecànics fins que va ocórrer alguna cosa que el va fer amagar-se durant un parell d'anys. Quan va tornar, va començar a treballar exclusivament per al Sol Negre; s'encarregava del manteniment dels seus vaixells de càrrega. Si no coneix a qualsevol que estiguis buscant, sabrà d'algú que sí.

Poste es va detenir uns instants.

—Puc preguntar ja de què va tot això?

—És millor que esperem al fet que arribi el mecànic.

—Bé, la veritat és que encara no estic segur de voler barrejar-me en tota aquesta història. La forma en què et vas desembolicar amb aquell parell de tanoques... ets un agent de la secreta? Un agent aliat? —Va inhalar profundament i va seguir—: És com si tinguessis aquesta... aura al voltant. I ells qui eren, rivals? Enemics?

—Baixa la veu, vinga —va instar Jadak.

—Només intento dir-te que no tinc grans somnis; em conformo amb la vida que estava portant.

Jadak es va recolzar sobre la cadira.

—Robant carteres? Agenciant-te maletes alienes en el port espacial? Trencant finestretes i colant-te pels costats? Petits furts durant les fallades elèctriques mentre uns altres assisteixen a funerals?

Poste va assentir amb una mirada còmplice.

—Ho veus? Si fins i tot parles com un policia —va dir mentre s'aixecava del seu seient. Jadak el va agafar per la màniga de la jaqueta.

—Asseu-te. T'ho explicaré tot quan parlem amb el mecànic.

—Bammy.

Jadak va aixecar la vista per sobre de la seva beguda.

—Bammy Decree. Aquest és el seu nom —va dir Poste, assenyalant amb la barbeta cap a la barra circular—. I suposo que és aquest d'aquí.

Jadak va seguir la mirada de Poste fins a un humà ancià, elegantment vestit però lleugerament encorbat i amb certa coixesa o potser amb cames centenàries.

—Ets tu Flitcher Poste? —va preguntar en acostar-se a la taula.

—Sí, sóc jo.

Poste es va aixecar per ajudar-li a asseure's, però Bammy Decree va declinar l'oferta amb un gest i es va asseure sense cap ajuda. I sense deixar de mirar, desconfiat, a Jadak.

—He vingut fins aquí des del Sector Duro.

—Ho sabem —va dir Poste amb amabilitat—, i li ho agraïm enormement.

Decree va mirar a Jadak de nou.

—Doncs anem al gra, llavors.

Jadak va entrellaçar els dits d'ambdues mans i es va inclinar cap endavant sobre la taula.

—Bammy, necessito informació sobre un YT-1300 que va col·lidir contra una nau corelliana fa seixanta-dos anys.

Decree va obrir la boca i no va deixar de mirar a Jadak, atònit.

—Et refereixes a l'Emissari Estel·lar?

Jadak va saltar de la cadira de l'emoció i va haver de contenir-se per parlar sense aixecar la veu.

—Això és, Bammy. Com és que la coneixes?

Decree va somriure deixant entreveure les seves dents groguenques.

—Que com la conec? Perquè vaig reconstruir aquell vaixell de càrrega de cap a cap després de l'accident. Li vaig afegir peces d'un vaixell de càrrega YT-1300p, li vaig reajustar els motors i el nucli d'energia, li vaig augmentar el cuirassat i l’hiperimpulsor, vaig refer tot el seu interior i fins i tot li vaig instal·lar un cervell droide nou.

Jadak va col·locar la seva mà, amablement, sobre el braç d’en Decree.

—Bammy, qui la va comprar?

Decree va mirar la mà d’en Jadak fins que aquest la va retirar.

—Un cap criminal anomenat Rej Taunt.

—I aquest tal Taunt segueix viu? —Va preguntar mentre memoritzava el nom.

—Oh, sí.

—I encara té l'Emissari?

—Ell el va rebatejar amb el nom de Segona Oportunitat, però no, ja no el té —va dir Decree amb un tímid somriure—. Es va ficar en algun altre embolic amb aquella nau per alguna cosa que jo vaig fer sense voler. Ja veu, jo li havia instal·lat un cervell fabricat per colicoides i, un bon dia, resulta que va activar un carregament de droides brunzidors procedents del mercat negre que Rej transportava per a un Vigo de Sol Negre. Rej va aconseguir tirar per la borda els droides abans que desmantellessin el Segona Oportunitat però els droides van anar a pel creuer Imperial que venia a interceptar el nostre vaixell de càrrega. —Mirava primer a Jadak i després a Poste, i així una vegada i una altra mentre deia—: El creuer va quedar fet miques i van morir més de setanta-cinc homes i molts més soldats d'assalt.

Poste va xiular.

—I què va passar amb Taunt?

En lloc de respondre, Decree va mirar de nou a Jadak i va dir:

—Disculpa, no recordo el teu nom.

—Jadak.

Decree li va mirar confós.

—Tens alguna cosa que veure amb Tobb Jadak?

Jadak es va posar tibant.

—Es podria dir que sí.

—Ets el seu fill, no? —va preguntar Decree després d'humitejar-se els llavis.

—El fill de qui? —va preguntar Poste.

—El fill del pilot que va morir en la col·lisió —va contestar Decree sense treure la vista d’en Jadak.

—No, la veritat és que sóc jo —va acabar dient Jadak. Decree empal·lidí per complet.

—Però... això és... impossible.

—Vaig sobreviure a l'accident.

—Vas sobreviure a l'accident... —Decree intentava assimilar la informació que acabava de rebre—, però així i tot...

—No aparento la meva edat, ho sé —va dir Jadak, assenyalant-se a si mateix—, però creu-me, Bammy, sota tot això, sóc més gran que tu. Però, digues-me, com sabies el meu nom?

—Pel registre de vol de l’YT —va dir Decree quan va recuperar la veu—. Vaig reconstruir la història completa de la nau. —Es va passar la mà per la cara abans de continuar—: I ara l'estàs buscant?

—Sí.

Decree va entretancar els ulls.

—Rej deuria saber on va acabar. Jo puc ajudar-te a trobar-li.

—On està, Bammy?

—Bé, va estar a Oovo IV durant un temps. Ara està a Carcel.

—A la presó? —va preguntar Poste.

—No crec que estigui allà per les aigües —va dir Decree, somrient.

Quan Bammy Decree va abandonar finalment el Slag Pit II tres hores més tard, trontollava molt més encara que quan havia arribat. Acabava de recontar tot el que havia descobert sobre el passat de l'Emissari Estel·lar i Jadak li havia explicat el que havia ocorregut en els seixanta-dos anys que va estar en coma. Jadak li llevava importància al fet que estigués buscant la nau i menyspreava al Grup República com si fos una mica més que un servei de correus. No havia esmentat que l'Emissari fos la clau per localitzar un tresor amagat, encara que sabia que hauria de fer-ho en algun moment si volia que Poste li ajudés amb la cerca. El xaval no era molt hàbil amb el blàster ni l'aerolliscador, però tenia altres habilitats de les quals Jadak mancava, i estava al corrent de la vida moderna. A més, era molt observador, i no li vindria malament un altre parell d'ulls per detectar qui anaven darrere d'ell ara que havia començat a moure's.

Jadak li va pagar a Bammy més del que Poste hauria imaginat per la informació sobre la vella nau i el va enviar de tornada al Sector Duro en una aerolimusina privada quan la breu nit planetària de Nar Shaddaa començava a decaure.

—Vaja, no m'esperava una cosa així de tu —va dir Poste quan Jadak va haver tornat a la taula.

—I tu em recordes a un vell amic meu —va contestar Jadak—. Es deia Reeze i era el meu copilot quan ens vam estavellar contra el vaixell de càrrega. Ell va morir en l'accident.

Poste va arrufar les celles.

—Aquest Reeze té alguna cosa a veure amb el fet que estiguis buscant la nau?

—Sí, encara que no és l'única raó —va contestar Jadak mentre s'inclinava cap endavant per acostar-se al seu interlocutor i parlar-li en veu baixa—. Poste, què em diries si t'expliqués que l'Emissari Estel·lar és la clau per trobar un tresor d'un valor incalculable?

Poste li va mirar per sobre de l'ampolla de cervesa.

—En quin sentit: sobre si ho sabia o sobre si puc calcular aquest valor?

—Ambdues coses.

Poste va beure un glop, va baixar l'ampolla de nou i es va netejar la boca amb el revers de la mà.

—Primer et preguntaria que com ho saps.

—M'ho van dir els tipus que m'estaven pagant per pilotar l’YT. Reeze i jo havíem de lliurar-la-hi a algú quan vam tenir l'accident.

—I l’YT és la clau per trobar aquest tresor?

Jadak va assentir.

—Llavors no saps on està el tresor.

—El suficient. I el que no sé jo, ho sap la nau.

De sobte, una expressió de sorpresa va inundar la cara d’en Poste.

—M'estàs demanant que t'acompanyi a la caça d'un tresor?

—L'oportunitat de la teva vida, noi.

Poste va trencar a riure.

—Has de sofrir demència espacial.

—Has sortit alguna vegada d'aquesta roca?

—No, però...

—T'estic oferint una oportunitat que no pots deixar escapar.

Poste no deixava de moure el cap d'un costat a un altre.

—Jadak, permet-me recordar-te que hi ha un grup de tipus armats amb blàsters buscant-te. T'agraeixo l'oportunitat que m'ofereixes de veure la galàxia, però no em vindria de gust tornar a Nar Shadaa dins d'una bossa.

—Podrem amb ells —va contestar Jadak amb un gest de desdeny.

—Podrem... —Poste va prendre un altre glop de l'ampolla de cervesa—; per cert, per què et persegueixen?

—Suposo que esperen que els porti fins al tresor.

—Potser pots fer un tracte amb...

—Oblida-ho —va dir Jadak just abans d'acabar la seva beguda d'un glop—. No et menteixo amb això de la nau, Poste, i l'única cosa que t'espera a Nar Shaddaa és una temporada a la presó. Ho saps tan bé com jo.

Poste va ajuntar les mans i es va recolzar sobre el respatller de la cadira.

—Encara en el suposat cas que aquesta nau teva seguís d'una peça, podria estar oxidant-se en l'altre extrem de la galàxia.

—No vas a dir-me res que no se m'hagi ocorregut a mi abans. Ja li he donat moltes voltes al tema. Sí, potser ara és un munt de ferralla. Potser la van fer miques durant la Rebel·lió, o va desaparèixer per complet durant la guerra contra els yuuzhan vong. Potser està en un desballestament feta peces. Si al final resulta que es compleix alguna d'aquestes opcions, et pagaré pels teus serveis com a guia en la vida moderna, ens encaixarem la mà i ens direm adéu. —Va parar per prendre aire i va continuar—: Però si la trobem...

Ara era Poste el que s'acostava al seu company de confidències.

—Si trobem la nau, ens repartim a la meitat, trobem el que trobem.

Poste es pessigava suaument el seu llavi inferior amb els dits polze i índex.

—A part, qui finançaria la cerca?

—Tinc alguns petits estalvis.

—Quant?

—Prop de vuit mil crèdits.

Poste no va dissimular la seva sorpresa davant les bones noves.

—Vajai, amb aquesta quantitat podríem viatjar una bona temporada; bé, depèn d'on estigui la nau perquè, és clar, com hàgim de viatjar fins a Ord Mantell o alguna cosa així...

—Què tal si comencem per Carcel i veiem on ens porta la següent pista?

Poste va esbossar un somriure.

—Segur que fa dècades que Rej Taunt no rep visites.

 Següent