El Falcó Mil·lenari (XXI)

Anterior

CAPÍTOL 21

—Tinc un aspecte ridícul —va dir Poste. Quan va estirar els braços cap endavant, les mànigues del vestit jaqueta de color ocre que portava se li van pujar fins a l'altura dels colzes.

—Doncs és clar que sí. Però ha de semblar que ets un executiu publicitari, així que què més dóna?

Abillat amb un mico sencer de color magenta i botes fins al genoll, Jadak es va adonar que ell no tenia millor aspecte. Però si estava segur d'alguna cosa, era que tant ell com Poste seria capaços de seguir amb el joc fins que donessin per finalitzada la missió.

Els amos reals dels vestits, ara vestits únicament amb la seva roba interior, estaven desplomats en el terra d'una espaiosa habitació d'hotel amb les mans i els peus lligats i les boques tapades amb cinta adhesiva. Poste i Jadak havien arribat a Holess feia una hora local. En el port espacial van llogar un aerolliscador luxós i van volar directament cap a l'hotel per a rics primmirats del centre de la ciutat. En aquella habitació de la planta trenta-sis, que tenia unes vistes immillorables de la Muntanya de la Justícia, Jadak, Poste i dos pinxos de Rej Taunt van esperar la seva oportunitat. Amb prou feines havien obert l'equipatge els dos executius quan el parell de weequays els va deixar inconscients. El vestit del més alt, a Jadak li quedava fluix, però amb el del més baix, Flitcher Poste feia l'efecte d'estar embolicat en un llençol ajustable molt atapeït. Encara així, tots dos tenien molt millor aspecte que els dos weequays crestuts que els acompanyaven.

—Vosaltres llestos? —va balbucejar en bàsic el weequay anomenat Erf.

Jadak passà la mà per la jaqueta del vestit cap avall.

—Quan vulguis —va contestar mentre assentia mirant a Poste, que va arrufar les celles abans de separar-se del mirall de cos complet que hi havia a l'habitació.

Erf va treure dos blàsters de les àmplies butxaques del seu abric.

—Tenen fiador posat. Ja fixats per atordir. —Després de dir això, va comprovar el commutador per assegurar-se’n i va lliurar les armes a Jadak.

Jadak les va sospesar i li va passar la més potent a Poste, que va comprovar de nou el commutador, va revisar els nivells de bateria i gas, i la hi va guardar en una funda que portava penjada a l'espatlla.

—Aquí el maletí —va dir l'altre humanoide—; targeta de dades dins.

Jadak va agafar el petit maletí d'aliatge i va experimentar el que ell va considerar un déjà vu. De fet, la seva memòria li va transportar al moll de la planta baixa dels Annexos del Senat de Coruscant, on acabava de lliurar un maletí igual a aquest als senadors Des’sein, Largetto i Zar. Per a la memòria de Jadak, aquells records no tenien més d'un mes de vida.

La ranger antariana que es farà càrrec d'ell es diu Folee. La trobaran a Ciutat Salik, la capital de les regions occidentals. El seu codi per entrar serà...

—Tot bé? —va preguntar Poste.

Els records es van esvair i la imatge va desaparèixer.

—Semblava que t'havies anat.

Jadak va mirar cap a un altre costat.

—Només estava repassant el pla.

—T'ho estàs pensant millor?

—No, ho penso sense més —va dir Jadak, negant amb el cap.

Van agafar les seves motxilles, van localitzar l'aerolliscador llogat en l'aparcament de l'hotel i es van col·locar sobre els seus respectius seients. Era un Incom T-11 de quaranta anys amb una estructura estilitzada i la proa inclinada; estava trucada amb un potent repulsor i propulsors molt amples. Les mans d’en Jadak van anar instintivament als controls i uns segons més tard havien desenganxat i tallaven ja l'espès aire del planeta per barrejar-se amb el tràfic en un carril de trenta metres.

Holess era un món de terreny molt variat que albergava espècies d’humanoides corpulents que, per la qual cosa es deia, estaven emparentats amb els orelluts lanniks. La població nativa estava agrupada en ciutats molt altes construïdes amb la riquesa procedent dels dipòsits de durànium que portaven explotant i exportant milers anys en aquell planeta. Amb uns ingressos i una quantitat de temps lliure que la majoria d'espècies no sabrien en què emprar, els holessians havien elevat la seva reverència innata per la llei a la qualitat de religió. Com a conseqüència d'això, Holess tenia més lleis primmirades que qualsevol altre lloc de la galàxia i la població nativa recorria al litigi de forma sistemàtica. Les lleis servien a les pròpies lleis, i es promulgaven amb el convenciment que algú la infringiria i, per tant, buscaria defensa legal. Tractaven als jutges com si fossin déus i els advocats, tant fiscals com advocats defensors, vivien acostumats a la fama. Resultar triat per formar part d'un jurat equivalia a prendre part en un ritual sagrat. Els holessians seguien els casos judicials com altres espècies les temporades esportives. Apostar sobre un veredicte es considerava sacrilegi, però les decisions finals es debatien, discutien i analitzaven sense descans; de vegades, fins i tot durant anys després d'haver conclòs.

El centre de l'activitat jurídica estava a la Muntanya de la Justícia, una estructura amb forma de catedral construïda sobre una prominència natural al centre de la capital i reservada per als casos més rellevants; normalment, d'importància galàctica. Encara que de vegades es comparava amb la Torre de la Llei de Bimmisaari, la muntanya era el punt central de la vida holessiana, i destinació de peregrinació obligada per a tots els nadius, almenys una vegada en la seva vida. A la muntanya s'accedia per una rampa ampla que pujava en espiral des de la base monolítica tant a peu com amb lliscant fins a les enormes portes obertes de la pròpia estructura. Sobre l'entrada hi havia una holopantalla geganta que es veia a quilòmetres de distància i sobre la qual emetien, en directe, els casos que s'estaven jutjant, així com anuncis de diversos productes i serveis.

Els majestuosos capitells de la muntanya omplien les vistes que Jadak contemplava des de l'aerolliscador mentre maniobrava sense problemes entre el tràfic. Més enllà, els bulevards que envoltaven la muntanya s'omplien d'espectadors que animaven als jutges, advocats i membres del jurat quan aquests accedien a la base de la rampa. Diversos llocs improvisats al llarg de la ruta oferien menjar, beguda, facsímils d'expedients legals i records diversos; entre ells, rèpliques dels participants de més rellevància.

El que millor s'estava venent en aquell moment era un model a escala del testimoni principal d'un cas que portava diversos mesos consumint per complet l'atenció dels holessians. Es tractava d'un plet entre Colla-Arphocc Autòmat i el govern de l'Aliança Galàctica pel dret a reiniciar la producció dels droides de batalla que havien propiciat que els colicoides guanyessin una reputació de carnívors salvatges durant els anys que van precedir a les Guerres Clon. Després de veure's obligat a desarmar-se en acabar la guerra i per por de represàlies violentes per part de les forces imperials, el Niu de creació colicoide va haver d'amagar-se. No feia molt que havia tornat a donar senyals, ara representats per un famós advocat d’Epica que deia estar en possessió d'uns documents portadors del segell personal de l'Emperador Palpatine. Aquests suposats documents demostraven que la prohibició sobre la producció de droides havia expirat l'any anterior, i els colicoides argumentaven que haurien de recuperar la llibertat de competir amb Roche, el Càrtel Givin, Armes Tendrando i altres fabricants d'armament i munició.

El fet que el testimoni principal de Colla-Arphocc Autòmat fos un antic membre de l'equip d'experts conegut com a Dissenys Colla havia donat als fabricants de records de Holess l'oportunitat de lluir-se. Ara els facsímils que es venien en les botigues no només tenien la forma d'un droide destructor en miniatura, tret pels blàsters bessons i la característica bombolla defensiva, sinó que també podien convertir-se en una esfera gairebé sòlida. Això reproduïa el reflex, rares vegades presenciat, que es donava en els colicoides quan es trobaven amb un depredador antic anomenat hueche i que es devia a les escates epidèrmiques d'ivori superposades que eren la base de la closca òssia dels colicoides. Alguns xenobiòlegs creien que el compromís dels colicoides amb l'exterminació de l’hueche va ser l'impuls que els va portar a l'èxit en el camp del disseny d'armes.

Fins i tot a trenta metres d'altura, Jadak i Poste albiraven a nombrosos espectadors que es divertien amb les joguines de colicoides: jugaven amb elles, les llançaven a l'aire per tornar a agafar-les, les feien rodar per la vorera i simulaven baralles entre unes i les altres.

Quan s'acostaven a l'espai aeri controlat per la Muntanya de la Justícia, Poste va transmetre el codi d'accés que els hi havien robat als executius de l'hotel. Estava prohibit aterrar sobre la rampa helicoidal i als voltants de la mateixa, perquè molts dels participants i tots els pelegrins realitzaven l'ascens a peu, alguns fins i tot de genolls. Aquesta rampa estava vorejada per una tanca de durànium de poca altura, però oferia nombroses àrees de descans pels més cansats a les quals s'accedia per diverses portes i que estaven decorades amb làpides de durànium gravades amb lleis i decrets.

Quan els hi van donar permís per aterrar, Jadak inclinà la nau cap a la pista d'aterratge en la qual es trobava la cabina de control de la colossal holopantalla.

Un holessià amb túnica blava esperava en la plataforma de la pista d'aterratge.

—Són vostès els representants de Desodorants Desicare?

—Nouvinguts de Coruscant —va dir Jadak mentre deixava el seient de pilot.

—Completament secs i fragants.

Poste va mirar fixament al holessià i després va somriure.

—Ei! Coneix el nostre eslògan.

—Utilitzo el seu producte diàriament.

—Aquest és el client que ens agrada —va dir Jadak.

—Tenim lleis que controlen la transpiració —va dir solemnement el holessià.

—Alci les mans —va ordenar Poste.

—Li asseguro que estic sec... —va dir, girant-se cap a ell.

Quan va veure el blàster de Poste va aixecar immediatament els braços.

—Seria una ximpleria començar a suar ara —va dir Jadak mostrant també el seu blàster—. Porti'ns a la cabina de control i segueixi les nostres instruccions com si fossin lleis.

Tothom, excepte un únic guàrdia de seguretat, estava d'esquena a ells i no van veure que els conduïen fins a la cabina oval. El guàrdia va pressentir que alguna cosa no anava bé i va anar a pel seu blàster, però Poste va ser més ràpid: el va desarmar i li va dir el mateix que Jadak a qui els havia rebut moments abans. El xivarri va cridar l'atenció d'alguns dels tècnics, que van aixecar la vista de les seves pantalles individuals i van veure als executius de Desodorants Desicare, dos humans, apuntant amb blàsters.

—Si el que volen és més temps en pantalla, només han de dir-ho —va dir un d'ells, la qual cosa va provocar que li miressin tots els altres.

—Estan violant la disposició 1336/2/B del codi penal en relació a l'entrada il·lícita. Haig d'advertir-los que tenim dret a demandar-los, sense importar-nos...

El tret d’en Poste al sostre acústic va posar fi a la verborrea. Jadak va obrir el maletí i va treure una targeta de dades.

—Un anunci nou que volem que emetin.

El holessià a càrrec es va negar.

—Tots els anuncis han de passar primer pel Ministeri de Mitjans de comunicació per a una anàlisi de contingut; cal veure si s'ajusta a les lleis de consum públic o si cal limitar-ho d'alguna manera d'acord amb les directrius establertes fins al moment pel Consell de la Decència.

—Si no s'ajusta als seus estàndards, ens denuncien després, d’acord? —va dir Jadak.

—No li càpiga el menor dubte.

—Tenen vostès permís per portar un blàster? —va preguntar un dels tècnics.

Poste va disparar de nou.

—Atordiré al proper que parli.

Jadak va descendir per una escala emmoquetada que portaven al finestral d'observació de la cabina. Semblava que el monticle i aquella part de la rampa en espiral que acabaven enfront de les portes es podien tocar des d'allà. La gran pantalla mostrava un vídeo en directe en el qual es veia a un jurat assegut a la sala. Jadak es va donar la volta per encarar-se amb els tècnics de producció.

—Anem a esperar fins que el testimoni principal arribi al cim de la rampa. Quan ho faci, i després de la meva ordre, emetreu l'anunci per l’holopantalla. —Jadak va posar la targeta de dades sobre la mà del cap dels holessians, que li mirava amb fàstic.

—Si el que pretén és impressionar als colicoides —va començar a dir—, permeti'm dir-li que en ser insectoides no transpiren igual que els humanoides. Excreten les toxines per mitjans diferents a les glàndules sudorípares. Les glàndules que tenen són per defensar-se mitjançant feromones i olors peculiars.

—Anem a comercialitzar un producte especial per a ells —va contestar Jadak.

—I per què no ho fan al seu món?

—Perquè segur que la majoria del niu està veient la vostra transmissió en directe.

—En aquest cas, ens reservem el dret a reclamar participacions dels beneficis que es generin amb les vendes de... el que sigui que van a llançar al mercat.

Jadak va assentir.

—És clar, i si fracassa, Desicare es reserva el dret a cobrar-los el percentatge dels costos de recerca i desenvolupament.

De sobte es van iniciar diverses converses al mateix temps. Jadak es va tornar cap a la finestra; va estudiar els patrons de control dels lliscants de seguretat holessians i va calcular la bateria del turbolàser instal·lat en el cim del capitell més alt de la muntanya, un record de la guerra yuuzhan vong. Va baixar la mirada cap a la rampa, va espiar al colicoide que estava en la part més alta de la mateixa, escortat per un nautolà de complexió forta i per una dona prima que, segurament, fos l'advocada defensora de Colla-Arphocc Autòmat.

Jadak es va moure ràpidament cap a la pantalla més propera.

—Dóna'm un primer plànol del testimoni principal i els seus escortes —li va dir al tècnic que estava en els controls. El holessià va seleccionar una de les càmeres i Jadak va mirar la imatge per sobre de l'espatlla del tècnic. El nautolà era un dels pinxos que li havia assaltat a Nar Shaddaa. La dona, femella almenys, era la Koi Quire, de Salut i Vida.

—Com es diu l'advocat que representa als colicoides? —va preguntar Jadak quan els seus pensaments van deixar de girar.

—El senyor Lestra Oxic —va contestar el tècnic.

El nom no li sonava, però Jadak ho va memoritzar igualment.

—Prepareu-vos —va ordenar prou alt per fer-se sentir sobre les altres converses.

—S'adona que el seu anunci interromprà l'entrevista al Cap de Justícia Margo?

—Digues que és una notícia d'última hora.

—Això sí podríem fer-ho —li va dir el cap holessià al seu ajudant—. Almenys ens eximirà de tota responsabilitat que...

—Feu-ho —va dir Jadak, brandant el blàster.

De reüll va veure que la gran pantalla es quedava en blanc per un moment i després va aparèixer en ella la icona del telenotícies. Sota, el colicoide, el nautolà i la Koi Quire finalitzaven l'última corba de la rampa i es dirigien a la porta principal.

—Posa l'anunci, ara!

La imatge en 3D d'un felí rugint amb dues files de dents extremadament esmolades gairebé salta des de la muntanya, desconcertant a alguns dels espectadors, sorprenent a uns i espantant als altres. Però aquella cara de vint metres d'altura va inspirar veritable pànic en els colicoides. Saltant directament des de la rampa, el testimoni principal del demandant va encongir el cos i es va convertir en una bola metàl·lica de dos metres de diàmetre i va baixar rodant la rampa a una velocitat sorprenent.

El cap holessià es va acostar corrent a la finestra.

—Quin tipus d'anunci és aquest? I quina criatura és aquesta?

—Es diu hueche —va dir Jadak, sense treure la vista de l'alienígena rodant.

Els espectadors que encara pujaven per la rampa buscaven recer en veure com una bola passava entre ells i es posaven darrere de les tanques de durànium que marcaven la pujada. Gairebé semblava que el colicoide era a punt de saltar la tanca, però els sequaços de Rej Taunt estaven a prop per comprovar que això no ocorria. El colicoide havia aconseguit desviar-se cap a una de les àrees de descans, però ells li van llançar de nou cap a la rampa i va continuar el descens. Més a baix, un altre equip de sequaços va fer el mateix i va enviar a l'alienígena que fugia cap a la base de la muntanya on un camió lliscant esperava la seva arribada. A la base interior hi havia una esfera de contenció enorme; una de les tapes hemisfèriques estava completament oberta.

Jadak va fer senyals a Poste perquè anés cap a l'aerolliscador. Ell tenia pensat disparar un parell de vegades a la cabina de comunicacions, però al final va decidir que ja havia causat bastants danys. Segurament els de seguretat ja s'haguessin adonat del que ocorria i ell i Poste haurien de sortir fugint urgentment.

Els holessians estaven massa ocupats intentant que les emissions tornessin a la normalitat com per evitar que escapessin. Jadak i Poste, en la seva fugida cap a l'aerolliscador es van llançar des de la plataforma just quan el colicoide entrava en el compartiment del camió lliscant, que es va tancar immediatament deixant al colicoide atrapat en el seu interior.

—Cas tancat —va dir Poste des del seient de passatgers.

Al mateix temps, els vehicles de seguretat que patrullaven sobre el camió es van saltar els seus patrons d'actuació i van començar a córrer cap a la cabina de control.

—Allà anem —va dir Jadak.

Els hi portaven cert avantatge i amb una mica de sort arribarien al port espacial molt abans que el camió lliscant. Jadak va girar el volant i el T-11 virà bruscament, per si de cas algun temerari decidia usar el turbolàser. L'accelerador estava al màxim i Jadak virava la nau cap a un cúmul d'edificis alts al sud de la ciutat quan va sentir que Poste començava a jurar.

—Què dius? —va cridar Jadak.

Poste tenia mig cos fora del lliscant i mirava alguna cosa que portaven darrere.

—L'han perdut! L'esfera, el colicoide, els hi ha caigut.

—Caigut?

—No sé exactament què va passar però el fet és que va rodant pel carrer.

Pel cap d’en Jadak van passar mil possibles causes: «Un dels vehicles de seguretat ha calat foc al camió; el sistema que assegura l'esfera de contenció ha fallat; sigui com sigui, el colicoide s'ha descomprimit prou com per balancejar l'esfera des de l'interior...».

—Segueix rodant?

—I cada vegada més ràpid —va contestar Poste, mirant per sobre de l'espatlla—. Va pujol avall, cap al riu.

—I el camió?

—Darrere d'ell.

—Quantes patrulles ens segueixen?

Poste es va girar sobre el seient.

—Crec que tres, però encara estan lluny.

Jadak va ajustar els comandaments i va exhalar fort.

—Corda't el cinturó.

Encara no s'havia cordat Poste el cinturó quan Jadak va fer girar el lliscant cent vuitanta graus en direcció a la Muntanya de Justícia de nou.

—Em vas prometre que no faries més acrobàcies —li va recordar Poste quan va aconseguir empassar-se de nou el dinar.

—L'home és un animal de costums.

Jadak veia ja l'esfera de contenció però els vehicles de seguretat també els veien a ells i estaven retallant distàncies. Havien encès les sirenes i les llums de les seves naus. Els Sorosuub especials de policia era tan ràpids com els Incom, però només a les mans adequades. A més, els blàsters de repetició que portaven eren lleugers i de curt abast. En les pantalles que tenien instal·lades en el sostre de les naus es projectava el nombre de totes les lleis que Jadak i Poste s'havien saltat.

A menys de cent metres per davant i vint per sota, l'esfera de contenció baixava xiulant cap al riu, sense tocar el terra entre els petits pujols. A cinc metres del carrer, el camió lliscant no havia donat per conclosa la persecució però, a part d'interceptar al colicoide, no podien fer gran cosa. Jadak es va detenir un moment a estudiar el tram de calçada que hi havia just davant; després va inclinar més la palanca de control i va fer descendir l'aerolliscador gairebé fins al terra i tan prop del frontal del camió que es va veure obligat a virar. En veure el que s'apropava, Poste va estendre braços i cames per aferrar-se amb força al terra i a la porta del costat de l'acompanyant.

Jadak va esperar fins a la següent incursió en la calçada i després, just quan l'esfera va sortir disparada cap a l'aire, va posar al límit el T-11 i es va col·locar sota ella. La inèrcia provocada per l'avanç de l'aerolliscador va portar l'esfera cap a la proa, esbiaixada, per sobre del finestral i dels caps de Jadak i Poste i la va fer descendir després cap a la plataforma mòbil, on va trontollar uns instants fins a caure sobre els seients. El pes extra que acabava de rebre va fer que el T-11 xoqués contra el terra fent saltar espurnes del tren d'aterratge fins que Jadak va aconseguir recuperar el control dels propulsors i ascendir de nou cap al cel. Per llavors, els SoroSuub policials ja els havien atrapat i intentaven que l’Incom no guanyés altura.

Una tempesta de trets procedents del camió lliscant li va donar la volta a la truita. Dos dels vehicles patrulla viraren bruscament per culpa dels forats provocats pels trets i van caure al terra. Embolicats en flames i deixant anar una columna de fum es van desplomar sobre les tanques, van destruir la gespa sobre el qual relliscaven i van acabar en el riu.

L'esfera de contenció no deixava veure a Jadak el que venia darrere, però la desaparició sobtada dels SoroSuub li va fer suposar que ara només quedaven ells i el camió lliscant. Va accelerar i el T-11 va sobrevolar el riu a uns vint metres sobre les aigües picades, virà en direcció al sol del matí i va seguir el seu curs cap al port espacial.

El vaixell de càrrega que havia d'haver acceptat el lliurament de l'esfera estava escalfant motors en el moll. Quan Jadak va aparcar la seva nau just al costat, diversos humanoides i dos gamorreans es van apressar a traslladar l'esfera d'una a una altra per la rampa.

En veure la seva roba el capità de la nau va preguntar:

—Per què van així vestits?

Poste va somriure desganat.

—Actuàvem en l'obra del col·legi.

—Què li ha passat al camió?

—Els pilots van perdre la bola —va contestar Poste.

—L'últim que vam veure —va afegir Jadak— va ser que li seguien diverses unitats de policia.

El capità va sacsejar el cap i va dir:

—Aquest és el seu problema —va dir mentre es tornava cap al vaixell de càrrega—. El colicoide té una cita en un món molt lluny de qualsevol altre. —Va començar a pujar la rampa, es va parar, es va tornar cap a ells i va afegir—: Volen que els portem a algun lloc?

—Sí —va dir Jadak, tocant a Poste perquè reaccionés—, però l'on dependrà de si Rej Taunt pensa complir la seva part del tracte.

—Ho farà. Acomodin-se en les lliteres de la cabina comuna.

Es van dirigir cap allà immediatament. Després de provar totes les lliteres, Poste va col·locar la seva motxilla en una d'elles i va començar a treure coses mentre cantava en veu baixa; exactament el mateix que li havia vist fer Jadak a Nar Shaddaa en aquella cofurna el dia abans de partir.

—Quina cançó és aquesta?

—És per assegurar-me que no em falta res —va dir Poste, assenyalant els objectes mentre cantava—: «mitjons i jaquetes, pantalons i samarretes; pinta, botes, gorra i...».

—D’acord, ja ho pillo —li va interrompre Jadak.

—Me la va ensenyar un dels ancians del congost que freqüentava la meva tribu. Al principi jo tenia molt poques coses i totes eren molt importants per a mi. Per això em dolia tant perdre-les, independentment de si me les robaven o jo no anava amb compte de guardar-les. Aleshores tindria uns cinc o sis anys. Però a mesura que anava tenint més coses, afegia paraules noves a la cançó. Quan vaig arribar al segon vers, vaig pensar que ja era ric.

Jadak va assentir i va somriure.

—Si tot surt bé, xaval, et portarà una setmana sencera cantar la teva cançoneta.

Poste va somriure.

—L'ancià que me la va ensenyar va dir que era mnemotècnica.

El seu codi per entrar serà: «Restaurem l'honor de la República en la galàxia». La nostra aliada els està esperant. La frase que els hem donat és una ajuda mnemotècnica que li ajudarà a dur a terme la part de la missió que li correspon. I l'Emissari s'encarregarà de la resta.

Jadak va estendre la seva mà, tremolosa, cap a Poste.

—Tens un quadern de dades a mà?

 Següent