La Guerra Clon (XIX)

Anterior

DINOU

Per què no deixar-los separar-se de la República?

Per què hem d'entaular una guerra per això?

Què és una república si no permetre a un poble decidir qui li governa? No ho entenc.

Trucada rebuda en el xou d'opinió de Notícies d’HoloNet

NAU DE DOOKU, TATOOINE

—El vostre pla s'ha esfumat —va dir Ziro—. Tinc una senadora suplicant-me que digui a Jabba que el segrest ha estat un ardit seu per desacreditar als Jedi, Comte Dooku.

Dooku no tenia temps per deixar-se portar pel pànic, sobretot no quan havia de perseguir i atrapar a Skywalker. Es va mantenir dempeus davant de l'holograma, amb la millor posa del tipus «no-m-estaràs-retirant-el-teu-suport».

—Per ventura és només el meu pla? No oblidem que aquest va ser un acord de mutu benefici pels dos.

—Bé, el nostre pla. S'ha quedat fet xixines.

—Penseu això, Lord Ziro. Per descomptat que hi haurà els qui creuen que els separatistes estan darrere d'això. Però també els caldrà pensar que és la República la que està darrere. Estic segur que Jabba pensa que ambdues parts són igualment capaces de fer-ho i no confia en cap d'elles, per la qual cosa tot el que vol és una prova de qui és la culpable aquesta vegada. Ho tinc tot sota control. He dit a Jabba que el Jedi va assassinar al seu fill, i que està de camí per matar-li a ell també.

—Jabba matarà al Jedi quan el vegi! —va contestar Ziro, exasperat.

Dooku es va treure els guants. El desert era fred de nit.

—I perdreu la son per això?

—No, però...

—Si Jabba mata al Jedi, l'Orde Jedi, fent ús de la seva gran autoritat moral, es veurà obligada a portar davant la justícia a Jabba, la qual cosa us deixarà a vós el camí lliure per prendre el control de tots els clans Hutt. No era això el que volíeu?

La imatge fantasmagòrica blava de Ziro recapacità en silenci les paraules de Dooku durant un moment, com si sobtadament el hutt hagués caigut en el compte d'alguna cosa.

—Ah. O sigui, que així és com penseu fer-ho.

—No satisfà això les vostres necessitats?

—Les satisfà, Comte Dooku.

—També les meves. Obtinc d'això un o dos Jedi morts i els meus exèrcits obtenen un accés en exclusiva a la Vora Exterior. Per què li sorprèn aquesta estratègia?

—Jabba perdria autoritat si fes l'efecte d'haver pagat un rescat a la República. Això seria suficient per enderrocar-li. Però aquest camí és molt més dràstic.

Dooku va somriure. Era tranquil·litzador pensar que el pla semblava tan ferm des de fora. Sí, tot estava previst, però aquest pla requeria d'un constant reajustament cada vegada que un dels seus components fallava; de fet, en aquell moment es feia necessari tornar a ajustar.

—M'alegro que tots dos quedem satisfets, Lord Ziro.

—I què faig amb aquesta senadora?

—No li feu cas. Quina altra cosa podria reclamar una senadora de la República? És obvi que ella acusarà al seu brut enemic de fer alguna cosa indignant. Contrapropaganda, teoria de la conspiració, digui-ho com vulgui; en les guerres, els governs s'acusen mútuament. El que resultaria cridaner seria que no ho fes.

—No puc fer-li cas omís.

De vegades, Ziro semblava una mica lent a captar les coses, tenint en compte la seva fama de ludòpata subtil, i per un moment Dooku es va preguntar si Ziro no estaria intentant fer-li dir alguna cosa que li incriminés i que quedés registrat. Li va semblar divertit, considerant els esdeveniments més recents. Va comprovar el cronòmetre i buscà a Anakin Skywalker en la Força. Havia de tallar aviat la trucada. Havia de matar a un Jedi.

—Els senadors són individus molt propensos a sofrir accidents —li va dir Dooku—. Procureu que ella sofreixi un i els meus contactes s'asseguraran que així quedi registrat. La tràgica pèrdua d'una jove i prometedora política. Un funeral d'Estat. Ja sabeu com funciona.

Va haver-hi una lleugera oscil·lació a l'enllaç amb Ziro i el hutt es va girar ràpidament, com si d'improvís algú hagués entrat a la seva habitació. Un dels droides sentinella va aparèixer en la imatge arrossegant a la senadora Amidala.

—No, volia dir que ja no puc ignorar-la —va dir Ziro—. Ha disparat a un sentinella droide que la va sorprendre espiant-me. Per tant, un accident és l'única opció que ens queda.

Dooku la va mirar, la qual cosa significava que ella també el podia veure. Per això ell normalment preferia els enllaços de comunicació només d'àudio, encara que el fet que ella li hagués vist no canviava res.

—Senadora —va dir fent una reverència—. Com esteu? Se'm fa tard per a la meva altra cita, així que ja em disculpareu.

Ella li va mirar despectivament. Era el que solia fer.

—Així que sou vós qui està darrere d'això, verinós traïdor.

—Senadora, voldria deixar clara una cosa: no sóc un traïdor. Jo mai vaig estar del vostre costat. Em dieu enemic. —Dooku ja se n’havia d'anar—. Lord Ziro, tal vegada vulgueu reconsiderar el meu suggeriment respecte a l'accident. Alguns dels meus aliats separatistes us pagarien un interessant preu per ella.

Ziro parpellejava com si estigués sota la càlida llum del sol.

—Excel·lent suggeriment, Comte Dooku. Així també puc sufragar les despeses de substitució del meu droide.

—Quedeu-vos amb el canvi —li va contestar Dooku, tallant l'enllaç. Va sortir a la freda nit del desert, amb el seu sabre làser preparat, i muntant la seva speeder bike.

EL DESERT, A CINC QUILÒMETRES DEL PALAU DE JABBA

Anakin gairebé va agrair poder sentir a Dooku aproximar-se. Allò permetia que els seus pensaments no es dispersessin molt lluny.

Es va asseure a meditar sota l'aire fred de la nit, amb la seva motxilla lligada a les espatlles i mirant a les tres llunes sense parpellejar fins que les va veure borroses i la seva ment es va tranquil·litzar. La seva respiració s'havia fet més pausada, les seves pulsacions s'havien reduït dràsticament. En aquest estat, que rares vegades havia aconseguit en els últims dies, les coses li parlaven, encara que no sempre volgués escoltar-les.

Hi havia capes en el seu estat de consciència. En la més exterior, buscava a Ahsoka creuant les dunes cap al palau de Jabba amb Rotta, i desitjava que també ho fes amb R2-D2. Gairebé haurien d'haver arribat per a aquell llavors. Però no podia detectar al seu droide, per més que ho intentés, només les pertorbacions que aquest causava de vegades sobre els organismes vius. Ahsoka s'havia esvaït també, engolida per les impressions de la Força de capes més profundes, on Anakin va percebre a Dooku, precís, concret, controlador, un tauró firaxa pul·lulant per l'oceà. En les profunditats, no obstant això, estava Tatooine.

No eren només records. Era la misèria, la cobdícia i la desesperació acumulada d'anys, generacions d'éssers vivint sota el jou de la pobresa i la servitud, i la seva petita experiència del que era amb prou feines visible entre aquesta massa. Una veu sense paraules murmurava, preguntant per què sempre havia fet el que li deien, sense formular les preguntes més òbvies ni demanar respostes.

Per què no els vas fer tornar a buscar-la? Per què no vas poder veure que ella t'enviava a un lloc segur, sacrificant-se a si mateixa, enfonsant-se una vegada més en aquest terrible oceà perquè tu tinguessis una oportunitat en la vida? Per què no vas tornar abans, per canviar el curs de les coses i rescatar-la abans que fos massa tard?

Mai havia necessitat definir qui era ella. Ella era la seva mare. Aquesta nit, ella deixava en un segon pla tota la resta, fins i tot els pensaments de la seva dona. La ironia de la seva tasca, salvar a un hutt, vacil·lava a la vora de convertir-se en un missatge final, un ultimàtum al seny.

A partir d'ara, has de salvar a tots aquells que puguis. Has de salvar aquells que ho mereixen.

Dooku es va acostar. Anakin va emergir de les profunditats del Tatooine que mai li havia abandonat, sorgint entre remolins de Dooku i Ahsoka i trencant una superfície que simplement es componia d'ones sorgides de lluites llunyanes en altres mons. Es va ajustar les corretges de la seva motxilla carregada de pedres.

Dooku devia saber que el so d'una speeder bike se sentia des de molt lluny en la nit del desert. Anakin es va preguntar per què Dooku no havia intentat tendir-li una emboscada. Però cap dels dos necessitava proves físiques per poder trobar a l'altre, no es podien ocultar.

Anakin va sentir com es detenia el motor a uns pocs metres d'ell. Cada pas cruixia en la sorra. Finalment, Dooku es va parar davant d'ell, amb la seva capa ondant entre la brisa. Una cosa més causava una pertorbació en la Força, però, en aquell moment, Anakin només podia concentrar-se en Dooku, i va ignorar l'altre. Es va aixecar, va recol·locar les pedres que portava en l'esquena, i va encendre la seva espasa làser.

—Lliura'm al petit hutt, Skywalker —li va dir tranquil·lament Dooku—. En cas contrari, hauré de matar-te.

O sigui, que s'havia empassat el seu ardit.

—Crec que això és el que faràs de qualsevol forma.

—Molt bé.

El to de la confrontació va ser estranyament cortesa, com un duel entre nobles irmenu. Dooku va estirar la seva mà cap endavant i van brollar rajos de Força que van volar sobre la sorra en direcció a l’Anakin, al mateix temps que il·luminaven la nit. Anakin va esquivar els rajos i els va desviar cap a la seva espasa làser.

—Vas progressant —va dir Dooku. Va fer un moviment cap endavant amb la seva espasa làser, obligant-li a replegar-se, i després va donar una tombarella per sobre d'ell—. Estar aquí és dolorós, veritat? La teva llar. Massa fantasmes que contemplar. Has estat fora massa temps, potser...

Gairebé sense pensar, Anakin va sacsejar la seva mà cap amunt enviant un remolí de Força i de sorra cap a les dunes, que virà cap a Dooku, embolicant-lo i gairebé tombant-lo. El comte es va encongir durant un moment, mentre el remolí li passava per damunt, i es va protegir amb la capa, però novament va ressorgir amb la seva espasa làser encesa.

—Estava sent insensible? —Va fer un pas endavant—. Tots hem d'enfrontar-nos als nostres fantasmes, Anakin. Jo m'enfronto als meus. Mai se’n van, ja ho saps. Poden ser una càrrega, igual que el hutt que portes amb tu, o un mestre, si aprens a viure amb ells.

Per ventura Dooku sabia alguna cosa sobre Shmi Skywalker? Semblava conèixer tota la resta, o tal vegada era el clàssic truc de l'endeví, que diu frases genèriques per fer que el client reaccioni i li reveli detalls. Fos el que fora, Anakin no podia fugir d'això ni eliminar-ho. Sentia cada polsim del dolor, seu i de la seva mare, i es va abalançar sobre Dooku amb l’espasa làser. El seu atac era feroç i cec, aliè al rastre de la mort que havia deixat al seu pas, tallant l'aire i donant-li estocades fins a conduir-ho a la tova sorra, on va perdre l'equilibri.

No obstant això, Dooku havia estat un gran mestre batent-se en duels, fins i tot entre els propis Jedi, cosa que Anakin va oblidar en un instant de cec dolor. Dooku li va esquivar, ajupint-se i saltant darrere d'ell, i tallà la seva motxilla semirígida, fins a gairebé tocar-li la columna vertebral. El sobtat moviment de les pedres que portava tan atapeïdes va obligar a Anakin a detenir-se un moment per no perdre l'equilibri.

—Oh, estimat —li va dir Dooku suaument—. Em sembla que he tallat a Rotta en dos.

—Això és el que volguessis.

Anakin empunyava la seva espasa làser per defensar-se de Dooku, al mateix temps que afluixava les corretges i deixava caure la motxilla en la sorra. Les pedres van caure.

Dooku va arquejar les celles.

—És una pena que no fos un hutt...

Anakin va trigar a acceptar que Dooku no era tan fàcil d'enganyar. Això és només un joc per a ell. Juga per guanyar temps. Just quan Anakin pensava que ja havia traspassat la línia de meta que li convertiria en un adult, experimentat i madur, s'adonava que encara tenia vint anys, Jedi o no, i amb el nen ferit que portava dins encara tan recent, que li despertava un violència furiosa, la por a ser abandonat i la necessitat de l'aprovació dels altres.

Dooku jugava a caçar-lo.

—De totes maneres, és massa tard per a tu —li va dir Anakin. Era necessari triar: lluitar contra Dooku fins al final, o córrer i tractar d'arribar fins a Ahsoka. Tenia l'ull posat en l’speeder bike—. Ja hauria d'estar en el palau de Jabba.

—T'adonaràs que no t'he preguntat on està ella —li va dir Dooku, traient un holoprojector de la seva capa—. Sé que no pots comunicar-te amb ella, però m'agradaria mostrar-te el que han trobat uns amics.

Anakin va pensar que es tractava d'un altre truc, però l’holoimatge blava que va sorgir semblava bastant real. L'angle suggeria que estava sent gravat per algú bastant més alt que Ahsoka. Ella retrocedia davant dos droides MagnaGuàrdia, saltant per la sorra, amb Rotta a la seva esquena en un arnés improvisat que s'havia fet.

Era real? Anakin no confiava en res del que veia en aquell moment.

—El bebè hutt serà una altra víctima de la guerra, per desgràcia, però la teva padawan serà lliurada viva a Jabba. —Dooku va traçar la figura d'un vuit en l'aire amb la punta de la seva espasa làser, en un lent moviment—. Ell necessitarà descarregar el seu dolor i la seva ira en alguna cosa, i no et tindrà a tu per jugar, veritat?

Anakin va arrencar a córrer ràpidament cap a l’speeder bike.

L'havia tingut a la vista en tot moment, des de l'instant en què Dooku s'havia baixat d'ella. Dooku va semblar anar en la seva caça, però Anakin li va deixar enrere, perdut darrere d'un núvol de sorra.

Mentre es dirigia al palau de Jabba, no estava segur que allò no formés part d'una més de les tretes de Dooku. Realment sóc més fort que ell, o m'ha deixat escapar? Per què m'ha mostrat l'holograma, per enganyar-me o per desmoralitzar-me, fent que baixés la guàrdia durant la lluita? Per què?

Anakin va deixar de pensar. Allò només li distreia. Havia pres la seva decisió, havia de seguir endavant. L'única cosa que sabia era que Dooku havia intentat retardar-li per algun motiu, encara que ara havia de córrer el risc que el seu objectiu fos simplement apressar-li perquè anés al palau.

Tal vegada, Ahsoka s'havia enfrontat als MagnaGuàrdies amb èxit, després de tot. Potser ella ja estava en el palau, lliurant a Jabba al seu fill.

L'única forma d'esbrinar-ho era arribar allà.

MONESTIR DE TETH

—Quin embolic! —va dir Cody. Va donar una puntada a un tros de carcassa de droide mentre s'obria pas entre la catifa de destrucció que quedava al pati—. I talla't el cabell.

Rex, amb el seu casc sota el braç, es va gratar la pelussa que li havia crescut en el cuir cabellut des de l'última vegada que havia pogut afaitar-se.

—Sí, serà el proper que faci!

—Haurem de començar a lluitar de forma molt més intel·ligent que ara, o ens quedarem sense homes.

—Digues-m'ho a mi.

—No és la primera companyia d'infanteria que perdem. I no serà l'última.

Rex va decidir no prendre's allò com si Cody li donés una palmada en l'espatlla buscant evitar que se sentís culpable. Ell sabia que no ho era.

—És la primera companyia que perdo, senyor.

—No val la pena pensar massa en això, capità.

—Ho intentaré. El problema és que si no pensem, podríem acabar sent com droides.

Cody no li va pressionar més. Passejaven pel camp de batalla, a la cerca d'alguna cosa pràctica que els ocupés, més enllà de veure quina tecnologia i intel·ligència s'havia extret dels droides que havien capturat, o el que quedava d'ells, i aprendre dels seus errors. Kenobi no estava per aquí. Els dos oficials clon van realitzar la seva pròpia avaluació per decidir què coses fer millor la propera vegada, perseguint amb major afany la mort de l'enemic. Era igual que lluitessin contra éssers inorgànics. Rex va imaginar una escena amb baixes de carn i os i va desitjar no haver de veure-ho mai. Ja era bastant dolent haver de passar sobre els seus propis homes, realitzant el recompte de baixes, a pesar que aquesta havia estat una tasca assignada a la 212, que ara s'obria camí entre el metall, recuperant tot el que podia. Havia tingut l'esperança que algú de la Companyia Torrent aparegués viu, però aquesta esperança no li havia durat molt temps. No obstant això, havia aconseguit mantenir als últims cinc dempeus. O potser ells li havien mantingut a ell. Sospitava que més aviat la segona opció era la correcta.

—Bé, la propera vegada no ho intentarem sense cobertura aèria —digué Rex—. Insensat. Els larty no són suficient. El que necessitem són V-19.

—No se suposava que aquesta fos una batalla d'infanteria.

—El rescat d'ostatges en una posició fortament defensada i inaccessible? Hauríem d'haver enviat forces especials per preparar el camp de batalla, després establir superioritat aèria i després aterrar amb tropes. No arrossegar-nos a través de la selva i perdre una quarta part dels nostres homes abans d'entaular ni tan sols batalla. I això requeria la força d'un batalló, no d'una companyia. Se suposa que era una missió fonamental i haurien d'haver assignat els recursos necessaris.

—D’acord, tothom aprèn. —Cody es va portar les mans a la cintura i va baixar la vista—. Però no esperis que les coses millorin tan a curt termini.

Rex no estava segur de qui havia de mossegar. Skywalker no tenia molt més que afegir sobre els efectius que se li havien assignat. I probablement, Kenobi tampoc. El problema estava més amunt en la cadena de comandament, i una cosa que havia après ràpidament després de sortir dels confins de Kamino, on només s'ensenyaven solucions militars i es donava formació per ser els millors soldats, va ser que els polítics no pensen com soldats, i que fan coses estúpides per raons que només ells coneixen.

En ocasions, Rex havia escoltat a Skywalker murmurar sobre el Consell Jedi i els seus... desacords. Ara ho entenia. Corresponia al Consell Jedi dir-li al canceller que triés amb cura les seves batalles.

Rex es va empassar la frustració del moment. Podia veure que Cody estava esgotat per la seva forma de bressolar-se de nou lleugerament sobre els seus talons.

—Bé, aquests trastos són realment inútils en situacions no habituals i en espais tancats —va dir Rex—. Comprovat. L'única cosa que semblen saber és aixecar-se i marxar cap endavant disparant. Si fem el mateix, ens limitarem a seguir perdent homes. Hem d'evitar embardissar-nos en aquest tipus de terreny. Potser assignar menys tropes terrestres i colpejar més dur des de l'aire. Tal vegada Kenobi pugui reforçar aquesta última part de la cadena.

—On està Skywalker? —va preguntar Cody.

—Es va estavellar a Tatooine, però el hutt segueix encara viu, segons l'informe del General Kenobi.

—Missió complerta, llavors. No ha estat en va, Rex.

Rex anava a dir que si l'accés a les rutes de la Vora Exterior es comparava amb una visió més realista sobre el nombre de batalles que podien entaular-se, llavors s'hauria aconseguit alguna cosa. Però tenia la sensació que no canviaria res, sinó que simplement només escamparia i dissiparia una mica més el Gran Exèrcit.

Tenia fe en Skywalker, perquè l'home estava allà amb ells, en el més profund, i entenia quin era el joc. Rex trobava que la seva fe era com l'atmosfera: com més alt pujava, més tènue es tornava.

—Tornaré amb els meus homes, llavors —va dir Rex, referint-se a l'estació d'auxili que s'havia muntat en una de les naus que havien aterrat en el perímetre—. No trigaré molt.

Següent