El més buscat (I)

El més buscat

Rae Carson

Quan Lady Pròxima, la cap d’en Han i la Qi’ra, els proposa una perillosa missió que els pot treure del baix món, tots dos accepten sense pensar-ho. Els dos sobreviuen, i competeixen entre si, fent el necessari al planeta industrial de Corèllia. Lamentablement fallen en la seva comesa i ara es veuran obligats a fugir, doncs seran perseguits per pirates, l'Imperi i per Lady Pròxima. Això farà que la relació antagònica entre Han i Qi’ra desaparegui si volen sobreviure. En aquest llibre Rae Carson mostra la perillosa vida d’en Han Solo i Qi’ra als carrers de Corèllia, els riscos que corren, el descobriment de la confiança i l'amor que sorgeix entre ells. La quotidianitat a Corèllia, un planeta drassana, és una constant competència per subsistir. És als seus carrers on han transcorregut la infantesa i adolescència d’en Han i Qi’ra i on són part de la colla dels Cucs Blancs. Les probabilitats no estan del seu costat, però les probabilitats no importen molt quan no es té res a perdre.

Capítol 1

Se li havia fet tard a Han... una altra vegada. Si no arribava abans del toc de queda ho pagaria molt car.

Corria pel laberint d'embornals, pensant en com enganyar als guàrdies de Lady Pròxima. Un clàxon va sonar, fent ressò al llarg de l'humit i fosc túnel. El soroll va espantar a un grup de rates que van xisclar i s’escapoliren, passant sobre la bota d’en Han fins desaparèixer entre les ombres. El clàxon significava que en algun lloc de Corèllia, al fosc carrer que jeia sobre ell, en una fàbrica havia acabat el torn nocturn. Li quedaven amb prou feines uns pocs minuts per arribar a l'amagatall dels Cucs Blancs.

Han coneixia una drecera, afortunadament. O tal vegada desafortunadament. La ruta més ràpida el portaria a través del cau del vell Powlo. Segur que ell sol podria contra l'ancià, veritat? Només perquè un parell dels seus companys dels Cucs Blancs havien desaparegut al territori, no volia dir que el risc no valgués la pena. En Han tindria sort. Estava segur d'això.

Una reixeta va aparèixer a la seva dreta, amb prou feines si es veia al costat de la fosca paret empedrada. Per mil·lèsima vegada, Han va desitjar que Lady Pròxima il·luminés aquests túnels, però la majoria dels membres del seu grup eren grindàlids, una espècie amfíbia amb perfecta visió nocturna. Els humans no es mereixien tals comoditats.

Han es va ajupir davant de la reixa, la va subjectar amb ambdues mans i la va aixecar del seu lloc. Es va moure amb facilitat: l'únic rastre de la seva presència va ser un lleuger rastre de ciment. Han va travessar el buit i va col·locar de nou la reixa darrere d'ell.

Llavors havia de triar si moure's silenciosament o ràpid. No podia fer ambdues coses.

El seu estómac va rugir. No tindria tanta gana si tan sols deixés de créixer com una enfiladissa. Els seus pantalons eren massa curts per a les seves cames. Per això se suposava que havia de provar el seu valor davant Lady Pròxima. El càrrec de Cap s'havia obert recentment per la tràgica desaparició de l'antic i Han necessitava desesperadament aquest ascens... i la ració extra de menjar que rebria amb ell.

«Ràpid», va decidir.

El túnel era massa baix perquè corregués a màxima velocitat, així que es va encongir i va trotar tan ràpid com va poder. Estava tan fosc que podria perdre el lloc on havia de tombar, així que mentre avançava, fregava els dits sobre la paret. El fred mur estava enganxifós, cobert per alguna cosa tova i humida que aviat va començar a ficar-se sota les seves ungles, però va tractar de no pensar en això.

Va ser un alleujament quan els seus dits van tornar a fregar l'aire. Va donar la volta a la dreta, ajupint el cap per no fotre’s amb la biga que no podia veure, però que sabia estava aquí. Una aroma va fer que frenés en sec. Ni l'amagatall dels Cucs Blancs, ni cap de les seves entrades, estava situat en la part més fragant de Corèllia. De fet, deien als carrers que podies sentir l’olor d'un Cuc Blanc a un klick de distància, pels edificis abandonats i els embornals a les quals li deien llar. Han ja no podia distingir les olors de desaprofitaments i putrefacció; era rar que pogués sentir una olor com aquesta aquí a baix.

Però això era diferent, era aguda i amarga, amb un toc de carbó. El vell Powlo havia trobat alguna cosa que cremar per al sopar. Això estava bé: significava que les probabilitats que Han es convertís en el sopar eren menors.

Després d'uns quants passos més, una tènue llum va aparèixer entre la foscor. El túnel va passar d'un negre incomprensible a un gris enganxifós. Aquí, sota la part més vella de la ciutat de Coronet, els túnels estaven fets de blocs de duracret, plens de taques fosques de floridura i ciment escorrent-se pels costats. Era un avantatge que a Han no li preocupés en absolut la brutícia.

Uns quants metres més i hauria deixat enrere el cau de Powlo, i finalment estaria a casa. El sostre del túnel es va tornar encara més baix i Han no va poder fer més que disminuir el seu pas.

La lluentor va créixer. La llum es filtrava per una esquerda de la paret, tan gran perquè un gairebé adult passés per aquí, algú just de la grandària d’en Han. En comptes de seguir dret, va decidir acostar-se.

A contra corrent dels seus instints, Han va treure el cap. Havia vist al vell Powlo abans, a una distància segura, però mai li havia parlat. No podia evitar sentir curiositat.

L'esquerda donava a una petita cova rodona. Una fogata envoltada de maons es trobava al centre, en el mateix lloc que Powlo. Estava ajupit: el seu salvatge cabell gris estava aixecat, els seus ossuts genolls li arribaven fins a les orelles i sostenia alguna cosa fosca prop de la boca mentre mastegava sorollosament. Era esvelt; anava vestit amb roba espellifada. En aquesta distància, il·luminat només per la llum del foc, Powlo semblava humà, però Han sabia que no ho era. Ningú sabia a quina espècie pertanyia o de quina part de la galàxia havia arribat, però òbviament no era humà.

Han va seguir caminant, tractant que els seus peus suressin, pràcticament aguantant la respiració. Llavors donà una puntada a un tros de grava solta.

Va ser un soroll gairebé insignificant, però Powlo es va donar la volta i va mostrar les seves filoses dents. Els ulls de la criatura brillaven com l’or fos al voltant d'unes pupil·les esquinçades. Eren com els ulls d'una serp verinosa.

Han es va quedar congelat. La seva ment li va dir que corregués, però els seus instints li ordenaven que es quedés quiet, que córrer era el pitjor que podia fer. Han sempre confiava en els seus instints: L’havien mantingut amb vida més d'una vegada.

Es van mirar fixament durant diversos respirs.

«Quan tinguis dubtes, sigues descarat», era el lema d’en Han, així que va deixar escapar un somriure alegre i va obrir la boca.

—Hola, amic.

—Amic, no —va dir la criatura amb el gest arrufat—. Powlo —la seva veu era rasposa i de to baix.

—Cert —va respondre Han, parpellejant—. Error meu. Mmm, com sigui, el teu sopar fa una olor... —«Com de peix podrit bullint en cervesa barata», va pensar però no ho va dir—, deliciosa.

—No compartiré —va anunciar Powlo, entretancant els seus brillants ulls—. No pots obligar-me.

—No hi ha problema —va dir Han, aixecant les mans—. A mi m'espera el sopar en l'amagatall. Segurament Lady Pròxima està preocupada per mi —eren pures mentides, a Pròxima no li importava ni ell ni ningú, però Powlo no necessitava saber això—. Només vaig escoltar que hi havia algú aquí sota. Volia passar a... saludar. A presentar-me. Sóc Han.

—Han —va repetir Powlo.

—Sí, aquest sóc jo. I tu ets Powlo, veus? Ja som amics.

El foc cruixia mentre Powlo pensava en el que Han havia dit. Va donar una altra mossegada i va mastegar, però no va apartar els ulls d’en Han.

Han va observar amb cura el que Powlo tenia a les mans. Fos el que fos, tenia cames, moltes cames, i no era l'extremitat d'algun ésser humà.

—Bé, més val que segueixi pel meu camí —per fi va dir Han—, o Pròxima vindrà a buscar-me. Va ser un plaer conèixer-te, Powlo —Han es va acomiadar i va començar a allunyar-se de l'esquerda de la paret.

—Espera, Han.

Han es va quedar congelat.

—Visites de nou? —va preguntar la criatura amb un sanglot.

—Mmm, clar. Per descomptat.

Powlo va fer una ganyota, mostrant les seves filoses dents. No: estava somrient.

—Veiem aviat! —va dir.

—Compta amb això —va assegurar Han. Es va acomiadar amb la mà i va fugir pel passadís cap a l'amagatall dels Cucs Blancs. El guàrdia de l'entrada semblava decebut de veure que Han entrava just en l'últim minut possible, un segon abans que pogués tancar la porta.

Havia tingut raó en confiar en la seva sort.

***

Qi’ra va arribar a l'inici de la fila en la cafeteria. Va submergir un cullerot en l'olla geganta i va deixar caure en el seu bol la viscosa substància que pretenia sopar. Era verd i gris amb punts negres i feia gust de llot en escabetx. Però, en tots els seus anys amb els Cucs Blancs, mai havia emmalaltit per menjar això, la qual cosa significava que obligar-se a menjar era el millor que podia fer. Dia rere dia.

Clar que si guanyava el càrrec que recentment s'havia obert podria menjar peix, per variar. Potser fins i tot un tros de fruita de tant en tant.

Pensar en l'ascens va fer que voltegés cap a la porta. Tots els altres brivalls que estaven sent considerats per al treball ja havien tornat de les seves assignacions nocturnes a temps. Tots menys un: un humà anomenat Han. No creia que ell fos una competència dura, especialment si tornava a arribar tard. Lady Pròxima odiava els retards i, potser més important encara, no confiava en ningú que no pogués seguir les seves exigències irracionals.

Qi’ra va portar el seu bol a una de les moltes taules rodones que estaven escampades per la cafeteria. Cada taula tenia lloc per a sis humans o grindàlids i, encara que la majoria estaven fetes de fusta florida, les seves gruixudes i irregulars formes li recordaven a nenúfars gegants. De fet, l'amagatall sencer dels Cucs Blancs feia que Qi’ra se sentís com si estigués en un pantà. Les parets eren fosques, els pisos humits, hi havia algues per onsevulla i a més estaven aquestes taules de nenúfars.

En la taula ja hi havia altres dos: Rebolt, un nen humà alt d'espatlles amples i perpetu gest arrufat; i Tsuulo, un rodià de pell verda, una antena caiguda i una alegre disposició que gairebé compensava el fet que Qi’ra no entengués ni una paraula del que deia.

—Han encara no torna —va anunciar Rebolt mentre Qi’ra s'asseia en la taula.

—Així és —va assentir Qi’ra—. Tarda una altra vegada.

—Bé —va afegir Rebolt abans d’embotir-se en la boca una cullerada de menjar.

A més d'ella i Han, Rebolt i Tsuulo eren els candidats més forts per a l'ascens. Rebolt segurament pensava que Han era la seva competència més forta. Qi’ra va prendre un mos d'aliment per amagar el seu somriure. Rebolt no tenia ni idea de qui era la seva veritable competència.

Tsuulo va llançar una pregunta en huttès.

—Són rastrejadors, no faldillers —va respondre Rebolt, irritat—. I estan en la gossera, alimentant-se.

—Aquestes galetes que els hi dónes són millors que això —va murmurar Qi’ra deixant caure un tros del seu menjar des de la cullera cap al bol.

Els rastrejadors de Rebolt gairebé mai se separaven del seu costat. Eren feroços i enormes bèsties que bavejaven gairebé tant com menjaven, i a Qi’ra no li molestava que Rebolt hagués arribat al sopar sense ells aquesta vegada.

Tsuulo va dir una cosa més, però l'única cosa que Qi’ra va entendre va ser «Han». El cap de Rebolt es va elevar i Qi’ra va seguir la seva mirada cap a l'entrada on estava el mateix Han, caminant. Estava brut i despentinat, la brutícia dels embornals cobria les seves botes.

L'alarma del toc de queda va començar a sonar.

—Com sempre —grunyí Rebolt—. Just a temps.

Qi’ra compartia el seu desgrat, però va mantenir el rostre sense emocions. Sempre ho feia.

—Algú ha de descobrir a on va —va dir Rebolt—, per què sempre arriba tard o gairebé tard.

Rebolt volia informació que perjudiqués a Han, alguna cosa que el desqualifiqués en la lluita per l'ascens. Qi’ra no volia a Han més que Rebolt, però això no significava que fora a ajudar-lo.

Ella va mantenir la mirada fixa en Han mentre ell avançava ràpidament per la filera, prenia el seu bol i l’omplia de menjar.

—Hola —va saludar Han asseient-se en la taula.

—Hola —van respondre tots a l’uníson.

Els quatre gairebé sempre s'asseien junts. No és que fossin amics ni molt menys, però eren dels més vells en la colla i dels primers a ser acceptats en els Cucs Blancs sense ser grindàlids. Havien sobreviscut molt temps en aquest lloc i solien mantenir-se junts.

Gairebé sempre menjaven en silenci mentre els altres els miraven des de les seves taules. Les coses havien estat tibants últimament: tots sabien que un d'ells quatre tindria l'ascens a Cap i els grindàlids odiaven la idea d'haver de rebre ordres d'un humà o rodià. Però tenia sentit. Els grindàlids necessitaven d'un vestit d'ambient per romandre en la superfície de Corèllia per un perllongat temps. Les seves closques blanques i segmentades no podien suportar massa aire sec o llum. Els humans i el rodià podrien dur a terme negocis on i quan fos, no necessitaven un vestit car que mantenir i aquesta era la raó per la qual Lady Pròxima havia estat reclutant humans els últims anys. Nomenar a un d'ells com el seu nou líder era la decisió més lògica per a ella.

—Han —va començar Rebolt i Qi’ra no va poder evitar aixecar la mirada, segura que Rebolt era a punt de ser maldestre, arrogant i humiliat per Han, que era molt més intel·ligent.

—Rebolt —va dir Han amb la boca plena de menjar.

—Gairebé arribes tard. De nou.

—Tu dius gairebé tard, però jo en dic a temps. Vaig arribar a temps, de nou.

—A on vas sempre? Què és tan important que t'arrisques a arribar tard al toc de queda?

—Uau, sóc jo o aquest fang fa un gust especialment peixós avui? —va dir Han.

—Molt peixós —va assentir Qi’ra. Han tenia una forma molt eficaç de despistar a la gent. Rebolt estava tractant de ser assertiu, però amb unes poques oracions, Han li donaria la volta a la situació. Ella creia abans que era part d'una estratègia acuradament elaborada per Han, però ara sabia que no era així. No hi havia res estratègic en Han, tot el que feia era per instint.

Tsuulo va dir alguna cosa, però Qi’ra només va entendre la paraula «cremat».

—Sí —va estar d'acord Han—. Definitivament ho van coure de més.

—No canviïs el tema —va rondinar Rebolt—. Vull saber on estaves.

—No vas portar als quissos avui? —va preguntar Han raspant el bol amb la seva cullera—. Els va passar alguna cosa?

Rebolt estava enfuriat i Tsuulo va dir alguna cosa.

—Cert. Error meu—va dir Han—. Rastrejadors, no quissos.

Qi’ra entenia molt bé el desig de Rebolt de saber a on havia anat Han, si estava fent labors extra per a Lady Pròxima o alguna cosa que pogués donar-li un avantatge. Qi’ra també volia saber-ho, però l'atac directe de Rebolt estava destinat a fracassar i ell no podia veure-ho.

—Li diré a Lady Pròxima que hauria de demanar-li a algú que et segueixi —va anunciar Rebolt.

—Sí, fes-ho —va dir Han—. Malgasta els recursos de Pròxima així i seràs un de la colla per sempre més.

Rebolt va començar a queixar-se, però Qi’ra va deixar caure el seu bol amb força i els altres tres la van mirar.

—Tots tenen secrets —li va dir a Rebolt. Si un atac directe no funcionava, de vegades era necessari atacar de forma lateral—. Com bé vas dir, ningú sap a on va Han després del seu torn.

Han va entretancar els ulls en veure a Qi’ra, sense estar segur de què pensar. «Bé», es va dir ella.

—Per exemple —va continuar amb calma—, ningú sap per què l'antena esquerra de Tsuulo està caiguda. És massa jove perquè sigui per l'edat. Alguna cosa li va passar.

Tsuulo va arrufar les celles.

—Et donaré un altre exemple: ningú sap d'on vas treure als teus rastrejadors, Rebolt, o com un pobre nen dels Cucs Blancs, com tu, pot pagar el seu aliment i entrenar-los.

Una vora de la boca d’en Han es va convertir en un diminut mig somriure.

—Així que et suggereixo que ho oblidis —va dir Qi’ra—. O algú es veurà temptat a fer-te preguntes incòmodes.

—Estàs amenaçant-me? —va preguntar Rebolt.

—Clar que no —va respondre Qi’ra tractant de sonar indignada—. Estic ajudant-te. I no m’ho has d’agrair.

Rebolt alternava la seva atenció entre ella i Han, però a diferència d'altres vegades va triar sàviament i no va dir res.

—Això significa que tu també tens un secret, Qi’ra? —va preguntar Han acostant-se a ella.

El seu rostre encara tenia dibuixat aquest somriure tort. Ella odiava aquest somriure. Cada vegada que el veia li feien venir ganes de fotre-li a la cara.

—Tots tenen secrets —va dir equànime, conscient que el truc era no deixar que Han et posés a la defensiva—. Si et digués el meu hauria d'anar a buscar nous secrets.

Els ulls d’en Han no es van apartar d'ella tot i que Qi’ra va tornar la seva atenció al bol de menjar.

Tsuulo va dir alguna cosa que va fer que els dos nens riguessin.

—Què ha dit? —va preguntar Qi’ra—. Tsuulo, què has dit?

—Va dir que no és un secret el fet que et veus bella avui —va respondre Rebolt—. Veritat, Han?

—I que ets la joia del cau dels Cucs Blancs —va assentir Han—, això no és un secret.

—I que el sol corellià és una ombra fosca comparat amb la teva... —va molestar Rebolt—, mmm, alguna cosa molt brillant.

En aquest moment Tsuulo es va petar de riure.

—Està bé, no em diguin —va dir Qi’ra, assegurant-se que el seu rostre mostrés un gest arrufat. Deixar que es burlessin d'ella era una cosa bona, els relaxaria i faria que la subestimessin.

Un xivarri de l'altre costat del saló va cridar la seva atenció. L’escotilla rodona que donava al santuari interior es va obrir i dos petits grindàlids van entrar a la cambra amb mirades amenaçadores sobre els seus pàl·lids i blancs becs. Els seguia a prop Moloch, el Cuc que era la mà dreta de Lady Pròxima. Encara portava posat un vestit ambiental, una túnica caf tenyida de gris pels contaminants dels embornals. La túnica estava aïllada amb capes d'aire humit, al voltant del seu coll tenia un aparell bufant vapor blanc per tota la seva arrugada i blanca pell i cap als seus esquinçats i llargs orificis nasals. En una mà portava una vara elèctrica de color ivori, una vara que de tant en tant apareixia en els malsons de Qi’ra. Des de lluny es veia bella, esculpida amb la mateixa gràcia que les tiges de les flors i plantes però, a prop, les tiges es convertien en tentacles que envoltaven la vara fins a la punta, gairebé com si poguessin sentir dolor.

Moloch devia estar tornant de la superfície. Qi’ra es va preguntar on hauria estat i quin tipus de secrets guardava.

—Han! —va rugir Moloch.

Han va saltar i el seu bol va caure al terra, cridant l'atenció dels nouvinguts. El grindàlid va caminar cap a ells, la seva túnica s'arrossegava pel terra.

—Ha! —rigué Rebolt—. Després de tot, sí estàs en problemes per haver arribat tard.

Qi’ra gairebé se sentia malament per Han. Pròxima mai cridava a algú després del seu torn tret que hagués fet alguna cosa dolenta. Almenys ell ja no seria competència per al seu ascens.

—I Qi’ra també —va dir Moloch, assenyalant-la—. Lady Pròxima vol parlar amb vostès dos.

El cor de Qi’ra es va enfonsar mentre ella i Han es miraven aterrits.

Reticent, Qi’ra es va aixecar de la taula, malgrat que el seu bol encara tenia un parell de bocades. Tsuulo es va estirar per prendre-ho, però abans de fer-ho la va mirar: ella va assentir i va permetre que se l’emportés. Havia perdut la gana.

—Pren, amic —va dir Han, empenyent el seu bol també. El musell del rodià es va transformar en el que per a Han era un enorme somriure—. Acabem amb això —va anunciar en aixecar-se.

Rebolt va fer la seva cadira cap enrere i es va aixecar com si fora a acompanyar-los, però Moloch el va empènyer cap al seu seient.

—Només Han i Qi’ra —grunyí.

Rebolt es va tibar com si estigués llest per barallar, però Moloch era més gran que ell, de la mateixa manera que Rebolt era més gran que els altres nens humans, i Rebolt sabia que no havia de començar una baralla que no pogués guanyar.

—Què? Per què només ells?

—No és de la teva incumbència, púrria.

—El que sigui que ells poden fer per a ella, jo puc fer-ho millor! Sóc lleial, puntual i...

—Els teus rastrejadors estan famolencs —va dir Moloch prenent-lo per darrere del coll.

—Què...?

—Vés a alimentar als teus rastrejadors —va ordenar Moloch—, o tu seràs el seu aliment.

Rebolt es va quedar congelat per un instant i després va assentir. Qi’ra canviaria de lloc amb ell en un nanosegon si pogués. Ell creia que aquesta estranya reunió a plena llum era algun tipus de privilegi. Qi’ra sabia que allò només podia significar problemes. El rostre preocupat d’en Han deia el mateix.

—Segueixin-me. Ara —va ordenar Moloch a Han i Qi’ra. Després es va donar la volta i va caminar sense mirar-los, esperant que li obeïssin.

Tsuulo va ignorar a tots mentre devorava feliçment el menjar extra que li havien cedit, però Qi’ra sentia clavada la mirada furiosa de Rebolt mentre ella i Han seguien a Moloch cap a la cambra d'audiències.

Dos Cucs Blancs estaven parats fora de la gegantesca escotilla. Semblava ser la porta desllustrada d'una nau. Aquests túnels i cambres subterrànies eren vells i els rumors deien que el cau de la colla havia estat un enorme centre de producció. Algunes cambres encara tenien maquinària vella, com grans premses d'acer, uns pocs torns i fins i tot un tanc industrial buit i oxidat.

Algunes de les tènues llums sobre els seus caps encara funcionaven gràcies a Tsuulo, el geni local del cau, que els havia connectat il·legalment a la font d'electricitat d'una fàbrica propera. A més, tres bombes sèptiques controlaven el nivell de l'aigua. Però aquestes només eren tres de cinc bombes que hi havia en l'amagatall; per aquesta raó, el saló d'audiències, que els nois coneixien com «l'embornal», estava inundat d'aigua llardosa, viscosa i oxidada.

Darrere de la porta hi havia un túnel rodó que portava a l'estany subterrani de Lady Pròxima.

Qi’ra i Han van fer un pas al capdavant per entrar, però Moloch va col·locar la seva enorme mà en l'espatlla d’en Han, detenint-lo.

—Qi’ra entra sola —li va dir—. Tu passaràs després.

Ella i Han es van mirar, confosos. Moloch li va donar una empenta cap al front i ella va sentir l'humit aire del túnel. Estava sola.

Va donar uns passos al capdavant, confiada de si mateixa. D'alguna cosa estava segura: mentre més nerviosa se sentís, més confiada havia de mostrar-se. Va seguir el túnel fins al seu final just en la riba de l'estany. Les parets de l'embornal s'elevaven al voltant de l'estany, fent l'efecte de ser un antic canal de ventilació que es perllongava fins a la superfície a la recerca d'aire fresc. La llum del dia es filtrava entre algunes finestres estretes en la part superior del canal, com si fossin la promesa d'un futur millor, però la majoria de les finestres estaven pintades de negre, amb prou feines uns quants rajos aconseguien arribar al fons.

Qi’ra va enfocar la seva atenció en l'única cosa que importava. Lady Pròxima havia emergit del centre de la cisterna, com si fos un castell grindàlid envoltat per una fossa greixosa. Vestia un abillament que era meitat armadura i meitat joies, però tot estava fet de peces de maquinària recol·lectada dels escombriaires de les fabriques corellianes. Semblava ser la promesa que, encara que estigués obligada a viure sota terra, convertiria la indústria d'aquest planeta en la seva font de poder i fortuna.

Qi’ra admirava això. En ella veia un model de conducta.

Lady Pròxima la mirava fixament des de dalt, mentre flexionava les urpes dels seus braços, doncs era més alta que ella. El bec blanc del seu rostre semblava una destral, preparat per caure sobre la seva presa més propera. Quan va somriure, la seva boca es va omplir de bava i va fer que es veiés com un xerrac per tantes dents. Sens dubte, Lady Pròxima pretenia que el gest fos reconfortant.

—Què bo és veure't, Qi’ra estimada —va xiuxiuar.

—Bon dia, Lady —va respondre Qi’ra amb una postura perfecta, encara que el seu cor bategava tan fort que va pensar que se li sortiria del pit.

Lady Pròxima va mirar als seus lleials soldats. Qi’ra no sabia si els ordenaria que sortissin o ataquessin.

Llavors la porta es va tancar i es va quedar tota sola amb Lady Pròxima.

***

A Han no li agradava gens ni mica aquesta situació. Es va quedar mirant fixament cap a la porta, esperant que Qi’ra estigués bé.

No és que li importés la noia: era envanida, difícil de llegir i massa intel·ligent. Tractava de passar desapercebuda, però Han sabia que Qi’ra era la seva major competència per al càrrec de Cap. La seva vida seria molt més senzilla si alguna cosa desafortunada li ocorregués.

Però no podia desitjar-li el mal. Qi’ra podia ser presumptuosa i inescrutable, però mai havia estat dolenta amb ell. A diferència de Rebolt i Moloch. A més, no era lletja. També a diferència de Rebolt i Moloch.

A Han els minuts se li van fer interminables. Darrere d'ell podia escoltar el soroll de bols sent recollits, cadires arrossegant-se i als Cucs Blancs xerrant. Els sorolls a poc a poc van anar extingint-se quan tots van acabar el seu sopar i es van encaminar cap a les cambres o túnels per dormir una mica abans que el dia corellià es convertís en nit i de nou fossin enviats a treballar.

Aviat, Han es va quedar sol, de no ser per Moloch i els dos Cucs Blancs que protegien la porta cap a l'embornal.

Un droide atrapa-rates va passar enfront de les seves botes. El petit tanc havia estat un droide conserge en algun moment, però Tsuulo l’havia reprogramat perquè atrapés als rosegadors. En aquest moment, el cau comptava amb una petita flota de droides que aconseguien caçar diverses rates screer i vervikks al dia, que els integrants de la colla agregaven a la seva dieta com a proteïna.

Han va sospirar. Realment necessitava el càrrec de Cap. Volia deixar de menjar rates tots els dies.

—Llavors... —li va dir Han als guàrdies per trencar el silenci. Fins i tot la seva veu s'escoltava massa fort dins d'aquesta cambra buida—. Han tingut una llarga nit?

Moloch va fer un soroll amb la seva boca que podria haver estat una amenaça o un moviment per treure’s una cosa d'entre les seves dents, però no va donar major resposta. Els altres Cucs no van dir res, només van mirar al capdavant com si ell no estigués aquí.

—Tenen alguna idea de per què Lady Pròxima vol veure'ns a Qi’ra i a mi? —va intentar de nou.

Un dels guàrdies el va mirar amb menyspreu, però no va dir res.

—Bé... —va intentar Han per última vegada, només perquè parlar era millor que estar aquí assegut, esperant—. Tenim un joc de sàbacc a la cambra de dormir. Juguem totes les nits abans del treball, haurien d'acompanyar-nos alguna vegada.

Res.

—Amb prou feines estic aprenent. Vostès saben jugar al sàbacc?

Bé podria haver estat parlant amb una o fins i tot amb tres parets. Va aixecar les espatlles, semblava estar llest per rendir-se.

La porta es va obrir i una onada d'aire calent i humit gairebé li va fer esternudar. Qi’ra va sortir corrent, amb els ulls tan indesxifrables com sempre, però tenia les espatlles tibants i la mandíbula fermament tancada. Tenia el cabell negre i era petita, gairebé un cap més baix que Han, però d'alguna manera la seva presència podia omplir qualsevol cambra. Això li feia sentir-se intranquil.

—Qi’ra? Estàs bé?

Ella ho va ignorar i va seguir avançant sense mirar a esquerra o a dreta, va anar directament al túnel que donava als embornals.

—A mi també em va donar gust parlar amb tu! —va cridar Han.

—Entra, rata d'embornal —va ordenar Moloch empenyent a Han amb la seva horrible vara elèctrica.

—Està bé, està bé. Ja vaig —va dir Han aixecant les mans. La porta del túnel es va tancar darrere d'ell.

Lady Pròxima es va elevar des del centre de l'embornal. L'aigua es regava per les ribes de l'estany. No vestia més que cadenes i làmines de metall, la qual cosa li semblava bastant poc pràctic a Han. «Deu tenir molt fred, i tant metall s'ha d'oxidar sota l'aigua i segurament irrita la seva pell». Definitivament, això no era per a ell, qui preferia tenir botes i una jaqueta que li proporcionessin calor. Però cadascun tenia les seves preferències i ell no anava a jutjar-la.

L'aigua es va moure i Han va recordar que sota l'aigua tèrbola també estaven amagades, prop de la gegantesca grindàlid, les seves més recents cries. No tenia idea de quantes cries podia tenir alhora, potser centenars de petits cucs, tots demanant espai i aliment. Estava agraït que estiguessin tranquils en aquest moment, i de no poder veure'ls.

La resta de la cambra estava tranquil·la, ni tan sols els tinents més lleials a Pròxima estaven aquí. Això va fer que el clatell d’en Han pessigollegés, l'embornal sempre estava ple de Cucs. Alguns fins i tot dormien aquí, però per alguna raó Pròxima els havia tret a tots.

—Han, estimat —va començar—. Tinc una tasca molt especial per a tu.

—Per descomptat, Lady —va respondre ràpidament—. El que sigui que necessiti —va dir, però el seu cor es va enfonsar: qualsevol que fos la tasca, no volia que ningú més ho sabés, la qual cosa significava que era perillosa, així que ella el considerava com algú reemplaçable. No era més que una rata d'embornal per a ella. Adéu a l'ascens que tant volia.

Això sense esmentar que no dormiria aquest dia. Pròxima l’havia mantingut ocupat les nits anteriors, corrent per Coronet per recol·lectar pagaments, aconseguir informació i recollir petits enviaments. Després d'això ell havia d'atendre els seus propis negocis, la qual cosa sempre resultava en una carrera cap al cau per arribar abans del toc de queda. De vegades amb prou feines podia mantenir-se despert durant el sopar i era un alleujament deixar-se caure sobre el seu brut i humit llit.

Però avui no podria dormir.

—Vull que vagis a la Fonedora —va dir ella.

—Clar, sense problemes —havia anat a la Fonedora moltes vegades abans; de fet, fins i tot tenia un amic aquí.

—Vés pels túnels i entra pel soterrani. La porta d'accés estarà oberta per a tu.

—Porta d'accés. Entès.

Lady Pròxima es va inclinar cap endavant sobre el seu pedestal i va fer un espetec amb el bec: era el soroll que els grindàlids feien quan tenien gana.

—Han, estimat, ningú ha de veure't entrar o sortir. Sense importar el que passi. Entens?

—Clar —va respondre ell, parpellejant—. Puc fer-ho —la Fonedora tenia a milers d'empleats corellians que es dedicaven a fabricar components bàsics per a les naus de l'Imperi i alguns altres interessos. Fins i tot el soterrani podria estar ocupat—. Sense problema. Necessita que porti alguna cosa? O hi ha un missatge que vol que...?

—Sense preguntes, nen —va xiuxiuar ella, interrompent-lo—. No aquesta vegada.

Han va tancar fort la mandíbula i va esperar.

—En el soterrani —va continuar—, trobaràs a un contacte. Et preguntarà què has estat fent, hauràs de respondre que desempolsant les collites, el treball més fàcil de la galàxia. Ara, repeteix el que t'acabo de dir.

—He estat desempolsant les collites, el treball més fàcil de la galàxia.

—Bé, nen. Si no uses aquestes paraules exactes... bé, t'estranyaré moltíssim.

—Ja veig... —era just com temia. L'estava enviant en aquesta tasca perquè el considerava reemplaçable.

—Després que diguis aquesta frase —va continuar Lady Pròxima—, rebràs més instruccions que hauràs de seguir al peu de la lletra. Entens?

—Sí, honorable Lady —una lleugera capa de suor s'estava començant a formar en el seu front.

—T'envio a tu perquè necessito a algú que sigui discret. No has de dir-li a ningú sobre aquesta tasca i has de mantenir-te alerta en tot moment. Podria haver-hi... complicacions.

Han va obrir la boca per preguntar quin tipus de complicacions, però la va tancar quan va recordar que no havia de fer preguntes.

—Saps el molt que cuido als meus fills —va dir Lady Pròxima—. I em dol haver d'enviar al meu benvolgut nen humà en una missió tan perillosa, però si tot surt bé, fas exactament el que et demano i tornes fora de perill... —va continuar després de fer una pausa per mantenir-ho en suspens—, estic preparada per nomenar-te Cap dels Cucs Blancs.

En Han va haver d'ofegar un crit d'emoció, no podia creure la seva sort. De sobte la tasca més perillosa que havia tingut s'havia convertit en la millor oportunitat de la seva vida. Podia fer-ho, havia de fer-ho. Dormir podia esperar.

—No em decebis, estimat —li va advertir ella tractant de donar-li una amorosa mirada de la mateixa manera que fa una mare al seu fill. Han sabia que no havia de confiar en aquesta mirada. Cada vegada que el mirava així, ell se sentia com una sucosa aranya a punt de ser devorada per un mico-llangardaix.

—Quan l'he decebut, honorable Lady? —Ella va somriure i les cantonades dels seus ulls es van omplir d'arrugues. Lady Pròxima fingia que les opinions dels altres no li afectaven, especialment les dels seus fills, els Cucs Blancs, però li agradava que l'afalaguessin. Després va sacsejar la seva fragmentada i pàl·lida mà per l'aire—. Ara vés-te’n, necessito descansar.

—Sí, Lady.

La porta es va obrir i va sortir de l'embornal fent una reverència mentre sortia.

Quan es va tancar darrere d'ell, Han es va recolzar en la porta i va deixar escapar un sospir. Odiava haver de dir a Lady Pròxima tot el que volia escoltar. Odiava ser tan llepaculs. Clar que es tractava d'una decisió calculada, essencial per a la supervivència d'una rata d'embornal corelliana com ell. Però se sentia malament, anava contra la seva naturalesa.

Si obtenia l'ascens, per fi tindria una mica d'autoritat, de llibertat. Sense esmentar millor menjar i una mica més de temps per dormir. Tal vegada fins i tot un nou parell de botes. I per fi podria dir-li al desgraciat de Rebolt que s'anés a la...

—Camina, Han —va dir Moloch aixecant la seva vara per mostrar-li el camí: va ser un gest simple que no pretenia amenaçar-ho—. Tens treball a fer.

Han va anar corrent pel mateix túnel que Qi’ra havia travessat uns minuts abans. Què li havia dit Pròxima a ella? Qi’ra gairebé mai mostrava emocions, així que per l'expressió del seu rostre havia de ser alguna cosa terrible. Esperava que la noia estigués bé.

Es va ajupir en travessar els embornals i es va dirigir cap a la Fonedora.

 Següent