Un nou clarejar (XLV)

Anterior

Capítol 45

—Moguin-se més animats! Si estiguessin carregant torpedes en la meva nau, els llançaria a vostès a continuació!

Els treballadors vestits de taronja van començar a moure's una mica més ràpid, però ara estaven caminant per evitar a Sloane, sense produir cap augment de velocitat.

No anava bé. Tres dels miners de Gorse havien deixat caure barrils, causant fuites de refrigerant que van buidar el pis durant deu minuts cada vegada. I encara que els treballadors de reparació havien llevat al maleit droide que d'alguna manera s'hi havia encallat en el tub pneumàtic, en el procés havien causat un llarg tall en la paret embuatada interior. Ara estaven reparant això. Civils!

Almenys aquesta experiència desmentia una mica la llegenda de Vídian, va pensar. Si se suposava que Dipòsit Calcoraan era el domini de l'home que ho veia tot i ho mantenia tot en moviment, estava dormint en el treball.

D'una altra manera no hi hauria hagut cap senyal de problemes. Conscient que el bombarder de Gorse podria estar entre els treballadors reclutats per carregar explosius, havia acceptat una pistola i la seva funda de les tropes d'assalt. No havia estat necessària. Tampoc cap dels treballadors havia ensopegat amb el que realment estaven ajudant a fer, la possible destrucció de les seves pròpies llars. Això, va pensar ella, podria posar-se lleig.

El seu comunicador va sonar. El va buscar.

—Sloane.

—Capitana —va dir una veu familiar.

—Comte Vídian —va dir ella enèrgicament—. La càrrega està gairebé completa. Estarem llestos per tornar a Gorse en poc temps.

—La necessito. Reporti's en les meves càmeres executives... sola.

El front de l’Sloane es va arrugar.

—És alguna cosa sobre l'informe a l'Emperador?

—Es podria dir que sí —va ser la resposta—. Vingui immediatament.

—Sí, senyor. —Va apagar el comunicador. S'estava cansant d'estar a la sencera disposició de Vídian, però el capità regular de l'Ultimàtum podria aparèixer per reclamar el seu comandament en qualsevol moment, enviant-la de tornada a la llista d'espera amb tots els altres. Havia de fer el que li deien.

Va passar a un tinent mentre marxava cap a un tramvia que esperava.

—Digui-li al Comandant Chamas que controli la càrrega —va dir ella—. De seguida torno.

 

L'avantcambra de Vídian estava ricament decorada, però els ocupants del lloc de treball semblaven aliens al seu entorn. Dues dotzenes d'homes i dones de diverses espècies, tots «millorats» amb implants cibernètics informàtics, vagaven per l'habitació opulenta com uns monjos, assentint amb el cap com si estiguessin escoltant música. Ningú s’adonà de l'arribada de l’Sloane. Cadascun estava en sintonia amb esdeveniments a molts sistemes de distància, tots dirigint el flux de béns i serveis vitals per al funcionament de l'Imperi en el domini gerencial de Vídian. Sloane es va preguntar si alguna vegada algú havia caigut pel pou d'un elevador obert mentre la seva ment estava ocupada a moure icones a Wor Tandell.

Identificant-se als soldats d'assalt que feien guàrdia, ella va entrar per un llarg passadís. Les portes dobles al final es van obrir quan hi va arribar. L'habitació més enllà jeia en la foscor.

Sloane va posar els ulls en blanc. Més rareses. Respirant profund, va fer un pas cap a dintre.

—Comte Vídian?

Un altre pas... i les portes darrere d'ella es van tancar sorollosament. Sloane va escoltar moviment en la foscor. Va buscar la seva arma de mà, només per sentir un dolor en el canell quan algú va arrabassar la pistola de les seves mans d'una puntada. L'arma es va allunyar repicant en la foscor. Una figura àgil i en ombra, va passar a la seva dreta, el seu agressor. La capitana va buscar una altra vegada, aquesta vegada el seu comunicador, quan algú li va aferrar amb força els braços des d'enrere, la va fer girar i va empènyer.

Sloane no va colpejar el pis, ni cap altra cosa. Va sentir el brunzit en l'aire per sobre, i va sentir la forta estirada d'una força invisible que mantenia el seu cos en el lloc. Era un camp d’estasis, com els que hi havia en el seu calabós. La persona que l'havia empès va caminar endavant en la foscor abans de girar i il·luminar-li la cara amb una llum portàtil.

—Capitana Sloane? —Era la veu de Vídian, procedent de la direcció de la llum.

—Comte Vídian? Què està passant?

La llum es va moure, i Sloane va veure que encara que la veu de Vídian efectivament havia parlat amb ella, l'home estava amarrat a una taula, immòbil. La llum va baixar lentament per la forma del comte. Hi havia un buit fosc en l'anell del seu coll on havia d'estar el seu altaveu electrònic.

—M'alegro que hagis rebut el meu missatge. —Aquesta vegada, Sloane es va adonar que la veu venia de la persona amb la llum portàtil... i entretancant els ulls, va poder amb prou feines distingir que la figura pressionava alguna cosa contra el seu propi coll—. És una petita xafarderia enginyosa. Accionat pels músculs de la gola.

—Vostè s'ha fet passar per ell!

—I molt bé —va dir el parlant, encara utilitzant el dispositiu. La llum va tornar cap a Vídian, i el parlant li va donar l'esquena—. Torna a connectar això —li va sentir dir a algú amb una veu diferent i més suau. Algú a la sala es va moure cap a la taula.

Sloane lluità per veure, moure's o fer qualsevol cosa.

—Deixin-nos anar ara —va dir en el seu to més imponent—. No se sortiran amb la seva.

No va haver-hi resposta.

—Més val que el comte estigui viu i no estigui ferit o tindran una marca de mort en cada sistema en la galàxia!

Encara no va haver-hi resposta.

Sloane va començar a preocupar-se. Als fanàtics com el bombarder de Gorse podria no importar-los escapar. Després d'un curt silenci, va decidir provar una altra tàctica.

—Mirin —va dir amb més calma—, puc aconseguir una audiència per a les seves queixes. Però això només succeiria si deixen que el comte i jo sortim d'aquí ara mateix.

La figura amb la llum la va tornar a dirigir cap a ella.

—Oh, no te n’aniràs tan aviat. Aquesta és la nostra primera cita!

Ella va reconèixer la veu. Bocabadada, va dir:

—Vostè és el pilot bocamoll!

Ell es va portar la llum sota la barbeta i li va mostrar un somriure diabòlic.

—És agradable ser recordat.

Sloane estava estupefacta.

—Vàrem comprovar la seva identificació a Gorse. Kanan alguna cosa més.

—Kanan Alguna cosa serà suficient. —Va tornar a apuntar la llum sobre ella.

Ella va ajuntar les peces.

—Un pilot de Llum de lluna. Així va ser com va arribar aquí. —Mirà cap a la llum—. S'ha desviat del recorregut, senyor.

—Havia de venir a veure't —va dir amb veu ensucrada—. Em vas estranyar, veritat?

—Kanan! —va venir un fort murmuri des de les ombres.

Els ulls de l’Sloane van saltar a la parlant.

—Ah. La companya de treball. —Ella era la persona que la hi havia fumut una puntada, va comprendre. I hi havia altres figures ombrívoles en la foscor, incloent a una persona prima en la taula manipulant el vocoder de Vídian—. Tots vostès van venir amb ell? Són còmplices. Què els va demanar que facin?

—Oblida't d'ells —va dir Kanan—. No t'has adonat? Jo sóc un infiltrat, però en una missió que aprovaràs. Serveixo a l'Emperador. —Va fer una pausa, abans d'agregar—: Directament.

Sloane va mirar fixament a Kanan durant diversos segons. Després va esclatar en riures.

—Vostè, un agent de l'Emperador?

—Què? —Kanan va arrufar les celles—. És possible.

Sloane es va esforçar per parar de riure.

—Crec que ell pot aconseguir una cosa millor que vostè! Què fan vostès els pilots suïcides, beure tot el camí de port a port? Es van escapar del seu guardià?

Kanan es va copejar el pit.

—Sóc un home amb una missió.

—És un trompellot amb un deliri. Sap quina és la pena per fer-se passar per un agent personal de l'Emperador?

—No.

—Un agent personal de l'Emperador ho sabria!

—T'equivoques. No existeix cap pena... perquè ningú mai faria tal cosa. —Kanan va recolzar el llum en el pis, inclinat apuntant cap a Sloane. Va anar a un panell de control prop d'on ella estava suspesa i va tocar un dial—. Ara escolta el que succeirà. Vaig a donar-te el meu missatge, i seguir el meu camí. El temporitzador del camp d’estasis t'alliberarà amb temps suficient per fer el que has de fer, abans que Vídian desperti. Ho has entès?

—Deixi que jo li digui a vostè el que succeirà en el seu lloc —va dir Sloane—. Em baixarà, encendrà les llums, alliberarà a Vídian... i llavors els acompanyaré fins al bloc de detenció. Podrà explicar-li tot el que vulgui a un droide interrogador.

—Seria un error. —Kanan va començar a caminar al voltant de l'habitació fosca—. Tinc informació que és vital per a tu i per a l'Emperador.

—Si vostè és un agent de l'Emperador, ja li està informant directament a ell. Què vol de mi?

—Vídian controla totes les comunicacions d'aquest dipòsit. No puc permetre'm que això sigui interceptat. Necessito a un capità imperial, amb els seus propis recursos. —La va mirar astutament—. Tu tens recursos, no?

—Puc adonar-me quan estan jugant amb mi. —Es va tibar contra el raig d’estasis—. Suficient. Algú vindrà a buscar-me.

—Llavors seria millor que parli ràpid —va dir Kanan—. I serà millor que tu escoltis. Com si la teva vida depengués d'això.

 Següent