Un nou clarejar (XIV)

Anterior

Capítol 14

—Entenc que han capturat al sospitós de Cynda —va dir la brillant forma hologràfica del Comte Vídian—. Rebran a un esquadró de soldats d'assalt per prendre’l en custòdia en poc temps.

Skelly treia fum pels queixals. Mirant a través de la part posterior de la imatge, podia veure a Vídian, però Vídian no podia veure’l. O tal vegada podia. Lal amb prou feines havia informat a les autoritats que Skelly estava aquí quan l'expert l’havia anomenat. Tenia sentit, va pensar Skelly, que l'Imperi vigilés a tots els productors d'un compost estratègic com el thorilide.

Però no li importava el seu espionatge. Li importaven els ximplets grossos de quatre braços a l'habitació amb ell, que encara no l’havien alliberat de la cadira... i que havien decidit mantenir-lo emmordassat quan va trucar Vídian, malgrat els seus urgents crits esmorteïts que se li permetés parlar.

—Llum de lluna. La seva signatura és nova? —va preguntar Vídian.

—Només sota aquest nom, senyor —va respondre Lal—. He treballat en aquestes instal·lacions des de fa més de vint anys.

Skelly es preguntava si un holograma mostraria com de nerviosa que estava per parlar amb l'home de l'Emperador. Més li valia preocupar-se, va pensar Skelly. Perquè quan l'Imperi esbrinava el que ell sabia, tot el Gremi Miner podria quedar-se sense treball.

Lal va continuar.

—Som una empresa petita, però hem fet molts avanços en l'eficiència. Li asseguro que no sabíem res sobre...

—No importa el sabotejador —la va interrompre Vídian—. Vull veure aquestes eficiències. Vaig a començar la meva inspecció allà.

—Aquí? —Skelly va veure els ulls de Lal eixamplar-se. Va ajuntar tots dos parells de mans, en actitud d'oració—. Senyor... ens agradaria una mica de temps per preparar-nos per a la seva arribada. És el final d'una llarga jornada de treball. Ja sé que aquí no tenim matins, però podria possiblement...

Vídian va agitar la seva mà metàl·lica despectivament.

—Cicles diürns! Què molestos. Bé. En dotze hores, llavors... consideri-ho una recompensa pel seu servei. Però no vaig a mostrar cap indulgència en la meva crítica a causa de l'ajuda que em va prestar aquesta nit. Ho ha entès?

—No esperaria cap, senyor. Llum de lluna estarà preparada.

—Asseguri's que així sigui —va venir la freda resposta—. Un repulsor imperial arribarà en cinc minuts. Tingui llest al presoner. —Vídian va desaparèixer.

Lal es va quedar astorada, mirant l'espai on havia estat la imatge. Apartat a un costat, Skelly podia veure al seu marit cap de seguretat, Gord, gratant-se el cap.

—Pensava que vas dir que no creies que l'Imperi inspeccionaria aquí —va dir Gord—. Som massa petits.

—Jo tampoc ho entenc. —Lal li va llançar un cop d'ull a Skelly—. Suposo que és per tu.

—Mmmm-mmmf! —va respondre Skelly.

—Oh —va dir Lal, atordida—. Gord, treu-li això de la boca!

Gord es va queixar.

—Molt bé —va dir ell, aguaitant a l'assegut Skelly—. Però crec que és una mala idea.

Amb el drap finalment llevat, Skelly va tossir abans de dirigir la seva ira als besalisks.

—Aquest era Vídian! Per què no em vas deixar parlar amb ell?

Lal li va mirar amb ulls desorbitats.

—Ja estic aterrida d'ell. Definitivament no anava a deixar-te que li parlessis! —Gairebé atordida, es va deixar caure en la seva cadira d'oficina—. Dotze hores per fer que aquest lloc es vegi prou bo per a una inspecció Imperial?

Gord li va retornar la mirada.

—Està bé, Lal. Gerències un bon lloc. Cridaré als cosins amb algunes netejadores i estarà bé.

Skelly va posar els ulls en blanc. El cap de seguretat estava embadalit amb la seva esposa i el seu sentimentalisme era el fermall d'or per a un dia horrible.

—Millor preocupin-se més pel que Vídian dirà després que parli amb mi. Vostès i totes les altres empreses que alguna vegada van usar Bebè per trencar una paret allà a dalt.

—Oblida't d'aquest tipus —va dir Gord. Va fer espetegar els dits—. Oh, Lal, gairebé ho oblido. Aquest tipus Kanan va dir que renunciava.

Lal va bellugar el cap, decebuda.

—M'ho temia. Va ser el pitjor dia. Gairebé es mor. Però volia donar-li les gràcies... va acabar salvant les vides d'alguna de la meva gent.

—Tal vegada el puguis convèncer que es quedi —va dir Gord. Va sonar un timbre—. Hi ha algú en la porta de repulsors.

—Han de ser els soldats d'assalt —va respondre la seva esposa. Mirà a Skelly tristament—. Ho sento.

—Sí, és clar —va dir Skelly—. Vostès seran els que ho sentin.

Gord va xiular. Dos dels seus ajudants besalisks van entrar i van aixecar a Skelly, amb cadira i tot. El van portar al corral il·luminat per la lluna al costat del complex. Hi havia equip alineat en el perímetre interior de l'alt i negre tancat, amb un camí al mig prou gran perquè arribés un camió repulsor.

Skelly sabia què esperar, havia vist els transports de tropes imperials surant per Ciutat Gorse de tant en tant. Esperava que aquesta vegada, el portessin directament a Vídian. Mirà mentre Gord, deixant a Skelly amb els altres guàrdies, s'acostava a la porta i l'obria.

Ningú va entrar.

Curiós, Gord va sortir al carrer. Un segon després, el corpulent besalisk va tornar a entrar i va cridar als seus assistents.

—Nois... és Charko! Els Sarlaccs ens roben el nostre camió flotant!

Movent-se gairebé com un, els guàrdies companys de Gorse van desenfundar els seus blàsters i van córrer per unir-se a ell. Sol, Skelly va bellugar el cap. Amb l'alta taxa de criminalitat de Ciutat Tremolor, cap lliurament de subministraments estava fora de perill, ni tan sols quan els imperials estaven de camí. Va escoltar foc blàster des del carrer. Tal vegada tots es matarien entre si.

Llavors se li va ocórrer a Skelly que els Sarlaccs havien d'haver activat el timbre d'entrada. Per què ho haurien fet? Abans que pogués considerar-ho, va notar que algú estava darrere d'ell... i alguna cosa tirant de la corretja de la seva espatlla esquerra.

—Ets Skelly?

—Què? —Mirà a l'esquerra per veure una figura amb capa ajupida darrere de la seva cadira—. Sí. Però qui ets...?

—Hera —va dir la veu femenina. Una mà verda va inserir una vibrofulla sota una dels seus lligams—. I tu vas a sortir d'aquí.

—No, espera —va dir Skelly—. No puc anar-me’n. Haig d’explicar una història!

Per un moment, la dona va deixar de tallar, com si estigués perplexa. Però només per un moment.

—Puc ajudar-te a explicar la teva història. Però has de sortir d'aquí!

—Espera! —Skelly no tenia idea de qui era, o de què estava parlant—. Escolta...

—T'escoltaré. Però has de sortir —va dir, tallant l'últim llaç. Va arrencar les corretges—. Li vaig pagar a Charko perquè fes una distracció. Però no durarà molt.

Skelly va mirar per la porta de carrer. Estava buida. Però podia sentir a Gord i els seus companys en algun lloc corrent i disparant els seus blàsters i més enllà d'això, el gemec baix d'un vehicle repulsor.

No sabia què fer. Els soldats d'assalt el portarien a Vídian, que tenia el poder per detenir el que se li feia a Cynda. Però és clar que, potser no. I la dona encaputxada havia dit quelcom que ell no estava acostumat a sentir.

—T'escoltaré —va repetir—. Vés-te’n!

Skelly va mirar enrere, només per veure que ella ja no estava al seu costat. Sentint trepitjades cap a la porta, va obligar als seus músculs engarrotats a posar-lo dempeus. Caminant dolorosament, es va dirigir cap a la porta.

—On puc trobar-te? —va cridar.

La resposta va venir per sobre de la tanca, fora:

—Jo et trobaré!

Ja s'havia anat.

 Següent