Un nou clarejar (XIII)

Anterior

Capítol 13

Mai prenguis una decisió que canvia la vida amb l'estómac buit. Un bon consell de l’Okadiah. Però el menjar en El Cinturó d'Asteroides només era comestible en teoria, i encara que Kanan Jarrus no anava a canviar d'opinió sobre anar-se de Gorse, el seu últim menjar no anava a venir de les sobres en els bols d'entrepans d'un bar. Sobretot després del dia que havia tingut.

Això significava anar al menjador al costat de Llum de lluna. A pocs metres creuant el Bulevard Trencat —ningú utilitzava el nom oficial, Voguen— l'establiment havia sobreviscut anys de temps difícils al barri de Ciutat Tremolor no només per la qualitat del seu menjar, sinó també per la força del seu xef. El temperament volàtil de Drakka l'havia fet notablement poc apropiat per treballar en l'empresa minera de la seva cosina Lal, però això —i els seus quatre gairebé còmicament musculosos braços— ho havien fet eminentment capaç de despatxar a qualsevol esvalotador.

També feia un potent bol de guisat.

—Gràcies —va dir Kanan, acceptant una altra porció fumejant.

El cuiner no va respondre, mantenint la cresta òssia beix del seu cap cap avall sobre el seu treball mentre quatre enormes mans treballaven en les olles i paelles.

—Estranyaré aquestes grans converses —va agregar Kanan.

Drakka va aixecar la mirada prou com per grunyir, un so esborronador que es feia més esborronador per la forma que palpitava el sac carnós sota la seva boca. Després va tornar a la seva cuina.

Això estava bé amb Kanan. S'enorgullia d'enginyar-les-hi per si sol. És clar que parlava amb la gent tots els dies, la gent amb la qual havia de tractar per fer el seu treball. Majorment, no obstant això, no parlava més de l'absolutament necessari. No era a causa dels secrets del seu passat; només li resultava còmode. Les persones podien ser veritables maldecaps.

Okadiah era l'excepció. L'ancià havia estat amigable, des del principi, oferint un lloc per quedar-se a un rodamón i, més tard, un treball. La mineria de thorilide havia deixat Gorse per Cynda, però les pedreres al costat sud de la ciutat seguien aquí, allò que formava una gran quantitat de béns immobles barats; Okadiah havia obert la cantina allà, al barri conegut com Els Pous. Havia contractat a Kanan per conduir el seu antic autobús flotant, transportant miners d'anada i volta entre la instal·lació de Llum de lluna i el bar. Més tard, havia recomanat a Kanan per al treball de transportar explosius per Llum de lluna. Ningú a Gorse era tan amable amb els nouvinguts.

Així i tot, Kanan havia mantingut a l'ancià a certa distància. Hi havia hagut algú com Okadiah en tots els planetes que havia visitat, l'única persona disposada a ajudar a un estrany, sense fer preguntes. I Kanan havia deixat tots aquests mons sense dir adéu a aquestes persones.

Podria haver estat irònic, si Kanan es molestés a pensar molt sobre aquestes coses. Els Jedi sempre havien predicat en contra de formar connexions, per evitar que els seus acòlits donessin massa valor a qualsevol relació. En fer-ho, sense adonar-se’n, havien entrenat als seus estudiants per ser els fugitius perfectes, capaços de tallar i sortir corrent en qualsevol moment. Sempre que no es detinguessin a preocupar-se, podrien continuar indefinidament.

Així i tot, Kanan va pensar mentre menjava, Okadiah era una mica diferent. Kanan mai havia conegut al seu pare; els padawans prospectius tendien a ser separats de les seves famílies molt joves. Kanan només havia conegut mentors, com la Mestra Billaba... i encara que no ho sabia per experiència, sospitava que els pares eren diferents. Els pares també ensenyaven, però sense jutjar tant. Els bons pares, almenys. I en aquest aspecte, Okadiah probablement havia estat més paternal que qualsevol dels patrons que Kanan havia trobat en els seus viatges. A Okadiah no li molestava l'actitud irritable de Kanan, o la beguda o les hores que treballava; l'ancià estava allà amb ell, una part del temps. I amb desenes de treballadors en el seu destacament miner, Okadiah sempre podia assenyalar a algú pitjor en totes aquestes puntuacions.

Però per alguna raó, Okadiah no l’havia tractat com a un membre més del grup. L'ancià havia vist alguna cosa en ell —què, Kanan no ho sabia— i ho havia fet tot bé. Okadiah mai havia tractat de forçar al rodamón a ajudar; havia deixat que Kanan decidís quin tipus d'assistència prendre.

Havia funcionat... en la seva major part. Perquè encara que Kanan mai havia compartit cap secret sobre el seu origen amb el capatàs, s'havia quedat a Gorse més del que pretenia. El transport d'explosius, amb tots els seus inconvenients; la casa a l'altre costat del bar; i Okadiah, el seu amfitrió: Tots havien fet a Gorse més habitable que alguns dels altres llocs que havia provat.

Però havia vist tot el que el món havia d'oferir. I hi havia un munt de coses que no anava a estranyar. Una estava en la porta darrere d'ell.

—Pilot suïcida! Mostres la cara per aquí, després de l'última vegada?

Kanan va mirar al mirall darrere de la graella, ja coneixia la identitat del parlant.

—Hola, Charko —va dir. Va palpar la pistolera en la seva espatlla però d'altra banda no es va moure.

Charko, dos metres de mesquinesa cornuda chagriana, no posaria un peu en el Menjador de Drakka... el cuiner guardava no una, sinó quatre grans pistoles darrere del mostrador. En canvi, Charko simplement va cridar com un idiota des de la porta principal oberta.

—T'estem esperant, pilot. Surt a jugar.

El cuiner besalisk va maleir i va anar a buscar els seus blàsters. Charko no es va quedar esperant. La porta es va tancar de cop. Despreocupat, Kanan va acabar el seu guisat mentre Drakka donava la volta al mostrador, amb quatre armes en quatre mans. Un besalisk totalment armat defensant el seu negoci era un gran igualador.

Charko mai anava enlloc sense almenys mitja dotzena dels membres de la seva banda, els Sarlaccs. Un sarlacc era un monstre voraç que era poc més que una boca; Kanan va pensar que el nom era adequadament descriptiu. Els Sarlaccs de Charko tenien un apetit sense fi pels crèdits de qualsevol que fos tan ximple com per passejar-se pels carrers de la zona industrial. L'activitat de les colles havia proporcionat a Okadiah una oportunitat de negoci, obrir la seva cantina a l'altre costat de la ciutat i transportar als miners de forma segura més enllà dels punts problemàtics.

Tres vegades, Charko havia intentat —i fallat— separar a Kanan dels seus crèdits guanyats amb esforç mentre caminava pel Bulevard Trencat. La tercera vegada, Kanan havia trencat una de les banyes en el cap de Charko; el chagrian havia jurat venjança.

—Segueixen aquí? —va preguntar Kanan sense aixecar la mirada.

—S'han allunyat una mica per parlar amb algú —grunyí Drakka—. Però sí, encara estan allà. Idiotes. —Va tancar la porta i va tornar a la seva cuina.

Bé, no té sentit deixar enrere assumptes inconclusos, va pensar Kanan mentre es netejava la cara. Va apartar el bol amb una mà i va treure la seva pistola amb l'altra. Kanan va caminar cautelosament fins a l'entrada, blàster en mà. Va obrir la porta empenyent amb la punta de la bota.

—Ei, lleig! —va cridar—. On has anat?

En l'exterior, va veure la inconfusible silueta d'una banya de Charko com a part d'una reunió fosca al carrer. Eren vuit o nou, tots membres de la banda de Charko, però ignoraven a Kanan, parlant amb algú més.

Abans que Kanan pogués veure més, el grup es va dispersar ràpidament, dividint-se en grups de tres i dirigint-se als carrerons, mentre que amb qualsevol que havien estat parlant es va quedar, a vint metres de Kanan pel carrer.

Vestint una capa negra que no donava cap indicació de la persona per sota, la figura estava sota la llum de la lluna, mirant no a Kanan, sinó a la instal·lació de Llum de lluna a l'altre costat del carrer. Clarament no era un dels Sarlaccs.

Alguna cosa li va dir a Kanan que enfundés la seva arma. Mentre ho feia, l'observador es va tornar cap a ell i va cridar.

—Disculpi! —No podia veure la cara del parlant, però la veu era femenina i gairebé melòdica—. On puc trobar l'entrada per repulsors de Llum de lluna?

El terra inquiet sota els peus de Kanan va retrunyir mentre parlava, però no ho va sentir. Encara estava tractant de processar la veu, tan càlida i amable que estava totalment fora de lloc en un carrer de Ciutat Tremolor. Li va sorprendre tant que només va poder articular:

—Eh?

—No importa —va dir primmirada la figura—. La trobaré jo mateixa.

Amb un remolí de la seva capa, es va encaminar en la direcció oposada.

Kanan, que no havia tingut cap missió en la vida, ara es va trobar amb una, veure a qualsevol que pogués estar unida a una veu com aquesta. Gorse li tenia guardada una última sorpresa, després de tot. No importava que ella hagués estat xerrant amigablement amb una colla de carrer. Els seus peus, van desenvolupar voluntat pròpia, i van començar a desplaçar-se per seguir-la.

No van arribar lluny, i tampoc la resta d'ell. El primer Drakka va aparèixer darrere d'ell, tustant dos parells d'enormes mans greixades sobre les espatlles de Kanan.

S'havia oblidat de pagar el compte.

 Següent