Capítol 55
La càpsula de salvament es va disparar de la Recol·lectora. Kanan es va encorbar
sobre la petita finestra circular i va mirar enrere a la nau de recol·lecció.
Diverses altres petites càpsules s'estaven llançant, va veure... i l'Imperi
observava a cadascuna.
—Caça TIE en la nostra cua —va dir ell.
—No tenim cua. Amb prou feines tenim motor. —Hera guiava la
petita palanca per dirigir al vehicle. Era gairebé l'únic control que tenia—.
Crec que el TIE només ens està seguint.
—Ho sé. —No hi havia res a fer. Kanan es va apartar de la
finestra i va tornar a netejar acuradament el rostre cremat de la Zaluna amb un
drap embegut en bacta de la farmaciola.
L'Ultimàtum encara
disparava a la Recol·lectora; tan
aviat com acabés, Kanan sabia que probablement començaria a examinar totes les
càpsules de supervivència. Sloane estaria buscant a Vídian, però trobaria a
Kanan i companyia en el seu lloc.
—Encara no pots veure? —Kanan li va preguntar a Zaluna.
—De totes maneres no hi ha res bo per veure —va respondre
ella.
***
Vídian vorejava a través d'un riu d'àcid. Estava a tot arreu
en la part de la fàbrica de la Recol·lectora,
fins als turmells en alguns llocs, fins a la cintura en uns altres. Estava
destruint el terra, i ja s’havia menjat les mampares de baix; anticipava una
descompressió explosiva en qualsevol minut.
L'encreuament havia començat com una carrera mecànica plena
de pànic... i després s'havia reduït a un espantós arrossegament quan les seves
cames es van anar consumint fins a quedar convertides en puntals esquelètics.
Els seus braços també s'havien danyat més, durant el viatge. No hi havia hagut
cap altra opció, no hi havia un altre camí cap al seu destí.
Havia recordat una cosa. Els intrusos havien arribat en un
transport de baràdium. I estava intacte, va veure a través de les poques
càmeres de vigilància que encara funcionaven, llest per partir. L’utilitzaria,
evitant les càpsules de supervivència d'un sol viatge. El transport podria
perdre's en la confusió, esperava; podria ser capaç d'arribar a un dels llocs
de perforació de Cynda, on encara hi havia temps per detonar els explosius i
complir amb la quota de l'Emperador. Trobaria una manera.
D'alguna manera, això era obra del Baró Danthe. Havia de
ser-ho. Era impossible imaginar que un parell d'aspirants a rebels i una
capitana substituta poguessin haver reduït la seva reputació i la seva carrera
al caos. Detonar la lluna, estava segur, ho restauraria... entre la lluna i el
costat assolellat de Gorse, l'Emperador tindria thorilide per a mil flotes.
I si no ho feia, el transport encara tenia hipervelocitat i
un carregament complet de baràdium-357. Aquest era un recurs important, i
alguna cosa que aprofitar en algun altre lloc si era necessari. Ja havia tornat
del no-res abans. Potser aquesta vegada no trigaria vint anys.
Però no hauria de fer això. Anava a acabar el projecte.
Vídian va arribar trontollant sobre extremitats que fallaven
a la badia d'aterratge. El lloc era un desastre de bigues i mampares
caigudes... però el transport problemàtic estava just on se suposava que havia
d'estar, amb la rampa oberta. Va pensar que era irònic que, de totes les coses,
fora la seva salvació.
En arribar a la rampa, Vídian va mirar a través del camp
magnètic de la badia d'aterratge. La Recol·lectora,
girant fora de control, ara estava enfrontant la cara de Cynda. Convenient per a un viatge ràpid, va
pensar Vídian. Eficient.
Vídian va pujar trontollant per la rampa del vaixell de
càrrega i després no va poder arribar més lluny. Mirà cap avall. Allà, en la
coberta d'aterratge desplomat contra el costat de la rampa, estava Skelly.
L'home era un desastre malferit i ensangonat... i no obstant això havia tingut
l'energia per arribar al puntal de la cama de Vídian mentre caminava per la
rampa. Ara Skelly agafava el que una vegada va ser el turmell de Vídian amb la
seva mà dreta.
El comte va intentar sacsejar-se’l, però no va poder.
—Deixi'm anar!
—Aquesta és... la que no es deixa anar —va dir Skelly. Va
tossir—. No... es preocupi per mi. Només estava... per aquí... mirant la lluna.
—No s'acostumi a fer-ho —va dir Vídian, esforçant-se per
seguir pujant. Però les seves cames danyades per l'àcid no li permetien fer més
força.
—Ho sento, Vídian. Volar les coses... és el meu treball.
Regles del gremi, ja saps. —Skelly va girar sobre si mateix... i ara Vídian va
veure el dispositiu a la seva altra mà, connectat a una llarga línia de
microfilaments. Els ulls de Vídian van seguir la línia fins a la porta de la
nau—. Li vaig dir a Kanan... que no necessitaríem la meva bossa de trucs —va
dir Skelly—. Però no li vaig dir... que no tornaria per ella.
Ho va comprendre ràpidament.
—No! No, no ho faci!
—No rebo ordres de tu. —Després Skelly mirà a Cynda per
l'entrada de la badia d'aterratge. Picà un ullet—. T'he salvat, estimada!
Va prémer l'interruptor.
***
Al principi el centelleig va encegar a Kanan. L'explosió va
començar en la part posterior de la Recol·lectora,
ràpidament consumint les cobertes d'aterratge i estenent-se cap endavant. Quan
els seus ulls es van ajustar, Kanan va reconèixer el familiar color
característic d'una explosió de baràdium. Però això era més gran i amb més
energia que el que mai havia vist.
—Hera, vigila!
Hi havia poc que ella pogués fer, excepte posar l'escut
tèrmic de reentrada de la càpsula de supervivència entre ells i l'explosió. El
caça TIE que els perseguia va ser més lent a reaccionar. Les partícules
sobreescalfades de l'explosió van estripar les ales hexagonals de la nau, fent
que el caça estel·lar es partís violentament a trossets. Una ona de xoc
composta no d'aire sinó de plasma i matèria expandint-se cap a fora de la zona
d'explosió va xocar contra la càpsula de supervivència.
Sacsejada per l'impacte, Hera va lluitar amb els controls,
inclinant la càpsula de supervivència per enfrontar l'ona. Tot al seu voltant,
Kanan va veure més efectes de l'explosió. Les càpsules de supervivència menys
afortunades s'estaven desintegrant, igual que els seus perseguidors TIE. I les
torres electroestàtiques que havien estat els rajos de la Recol·lectora van ser llançats en totes direccions... incloent cap
a l'Ultimàtum. Una biga llarga i
dentada va colpejar la superfície del casc del Destructor Estel·lar, obrint una
ferida ardent.
Va ser suficient distracció perquè Hera, tingués
l'oportunitat d'anar cap a l'atmosfera de Gorse. Va apagar les llums interiors
de la cabina, i la càpsula de supervivència va quedar a les fosques mentre
avançava, només un altre tros d'enderroc.
En la foscor, Hera va reorientar la nau de manera que els
passatgers poguessin mirar enrere a les restes de la Recol·lectora. No hi havia molt a veure. Kanan no tenia cap dubte
que el Convenient amb la seva càrrega
completa de baràdium-357 era la raó.
—És bebè molt entremaliat —va dir Kanan.
Zaluna es va estremir. Ella no havia vist l'explosió, però
la va sentir.
—Jo... esperava que Skelly pogués haver sobreviscut abans.
Que pogués haver escapat.
Hera la va abraçar.
—Està bé. Nosaltres vam sortir. Tal vegada ell també ho va
fer.
—No —va dir Kanan, pensant en veu alta—. No ho va fer.
Ombrívola, Hera va mirar fora, cap a la tempesta a l'espai.
—La badia d'aterratge ha d'haver estat copejada pel
Destructor Estel·lar.
Kanan va bellugar el cap.
—No. Skelly va fer això.
—Si no ho vas veure —va preguntar Zaluna—, com ho saps?
Hera va estudiar a Kanan per un moment. Ell s'havia quedat
en silenci.
—Simplement ho sap —va dir finalment—. Simplement ho sap.
Va tornar a girar cap als controls. La càpsula de
supervivència es va enfonsar en els núvols de la nit interminable de Gorse.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada