Capítol 6
—Dóna't pressa! Dóna't pressa!
Skelly mirava molest cap enrere mentre Tarlor Choh corria
per la caverna, incitant als treballadors. Un tipus alt de pell clara, Tarlor
era l'imbècil de Mineria Dalborg per a la Zona Trenta-nou... no havia de ser
confós amb tots els altres imbècils dirigint els esforços de la seva empresa en
aquest forat subterrani. També hi havia oficials imbècils en totes les altres
zones, ho sabia Skelly... i cap d'ells tenia ni un polsim de sentit comú.
Al moment, tots estaven nerviosos. Durant hores, els
treballadors que arribaven havien informat que l'Imperi els esperonava a
apressar-se, fins i tot circulava el conte que un Destructor Estel·lar havia
destruït al capità d'un transport per quedar-se enrere. Ara a través de Tarlor
havia arribat el rumor que el millor expert en eficiència de l'Emperador, el
Comte Vídian, vindria a inspeccionar-ho tot.
Skelly ho va veure com un alliberament. El millor inspector
del govern... venia a ell? Bé, no directe a ell, per descomptat, però això era
suficient. I millor encara, era Denetrius Vídian. Un magnat de negocis durant
la República, és cert, però tal vegada l'únic al que Skelly respectava. Vídian
s'alimentava de corporacions maldestres, beneficiant-se d'arreglar els seus
errors. El famós tractat de Vídian, Oblida
els vells costums era l'únic holo de negocis que Skelly posseïa.
Si Skelly podia lliurar la seva recerca a Vídian, l'Imperi
comprendria... i segurament tenia el poder per detenir el que feien les
empreses mineres.
Tarlor se li va acostar.
—Skelly, col·loca aquestes càrregues!
Skelly simplement va sospirar, llavors va tornar la seva
atenció a la columna de cristall al costat de la qual estava agenollat. Tenint
una suspensió de bisulfat de baràdium preparada en massilla, va començar a
formar un anell de la substància pastosa tot al voltant de la base de
l'estalagmita.
Era un treball ardu i lent... i difícil de fer prolixament
quan estava irritat amb l'univers i tots els seus habitants. Kanan, per
descomptat, la boca de Skelly encara li feia mal pel cop de l'home. Qui es
creia que era? Tarlor, també el fastiguejava... juntament amb tot el seu tipus
gerencial, especialment des que Dalborg recentment el va degradar de supervisor
d'explosius a humil tècnic de col·locació de demolicions.
I sobretot, odiava a la seva mà dreta, per ser inútil i
obligar-lo a fer el treball finament detallat amb l'esquerra. Ara amb prou
feines podia suportar mirar-se la mà falsa, la tenia corbada en una arpa la
major part del temps des d'aquest terrible dia en les Guerres Clon.
Les Guerres Clon eren una altra cosa més que li feia
enutjar. Tot sobre aquest conflicte havia estat una mentida. Els separatistes
havien estat aquest gran enemic, i després quan es va declarar l'Imperi
s'havien fos com si hi hagués prou amb prémer un botó. Les grans corporacions
havien orquestrat tot l'assumpte, Skelly estava segur. Les guerres venien més
naus, més armes i més dispositius mèdics. I en les Guerres Clon, fins i tot els
soldats de tots dos costats eren productes manufacturats.
La República i la Confederació havien estat sòcies en el
mateix joc de corrupció. L'Imperi probablement només era una altra iteració de
tot això, segons l'opinió de Skelly; ni més ni menys immoral. Pels oligarques
corporatius, les aliances polítiques només eren un altre canvi de roba. Aquesta
dècada, el règim central estava de moda. Una altra cosa vindria aviat. La
bèstia havia de ser alimentada, amb vides i membres en el camp de batalla i amb
la suor i la sang dels treballadors.
El problema era que fer explotar les coses era l'única cosa
que Skelly havia après a fer.
No es culpava a si mateix per això. Era el producte d'un
sistema construït només per destruir, segons ell ho veia. Havia après dels
millors... i havia après bé. Tot sempre es reduïa a aquesta llista simple, que
li van ensenyar durant el seu primer dia en demolicions militars: Uneix la
càrrega al teu iniciador. La ignició condueix a la reacció que condueix a la
detonació. Ja sigui aplicats a compostos de baràdium o al seu isòtop enormement
més poderós, el baràdium-357, aquests passos es referien a una sèrie de
reaccions complexes que tenien el mateix simple resultat.
Ara als quaranta, Skelly pensava que aquesta llista també
s'aplicava a la vida. Començaves amb un problema purulent. Algú iniciava un
canvi. El sistema reaccionava a aquesta pressió. I llavors, bang, tenies la
teva solució. Sempre havia estat el seu mètode. Ell havia estat el que iniciava
els canvis, sempre que fos possible, començant en el camp de batalla. Va ser
per això que s'havia ofert voluntari per a tot. Sempre que els merlets eren
massa perilloses per assaltar-los, Skelly arriscava la vida per excavar per
sota, plantant els explosius que obrien l'obertura decisiva. Va fer això i molt
més.
Però després va venir la Batalla del Pou d'Escòria. Una
càrrega absurda en nom d'un general idiota, que esperava utilitzar les
demolicions per comprar barat una fortificació separatista. El terreny no era
ferm, els explosius eren del tipus equivocat... i Skelly va plantejar moltes objeccions
per això.
Ningú li havia escoltat. Mai ningú li escoltava.
El general tenia el rang. Tot el que Skelly podia fer era
entrar ell mateix en la bretxa, confiant que el seu talent innat salvés el dia
per als seus companys.
No havia estat suficient.
Les Guerres Clon havien acabat mentre ell estava en coma;
més tard es va assabentar que cap dels seus companys havia estat salvat. La
seva mà va ser un altre cop devastador. Els droides mèdics li havien assegurat
a l'escamot que portaven tots els recanvis necessaris per a una adequada
cirurgia de camp de batalla. Però havien mentit. Només els havia quedat una mà
protètica klatooiniana per a Skelly, que mai havia funcionat bé amb la seva
neurologia humana. Pitjor encara, la seva malaptesa havia danyat el seu braç
fins al punt on un reemplaçament apropiat tampoc funcionaria. Skelly només
havia pogut cobrir aquesta cosa estúpida amb un guant i va intentar seguir
endavant.
La pobresa havia vingut després. No havia tingut cap més
remei que tornar al treball de demolició... i allà, només va trobar confirmació
de totes les seves creences sobre les males conductes corporatives. Eren tan
descurades com les militars.
Hauria estat insuportable si els seus viatges no l’haguessin
portat a Cynda.
Com algú que havia passat molt temps sota terra, havia
quedat sorprès per la bellesa de les cavernes de la lluna. Els pensaments que
es movien massa ràpid a través del seu cap semblaven anar més a poc a poc aquí.
S'havia imaginat que el seu paper era responsable, per una vegada: Si la lluna
anava a ser explotada de totes maneres, s'asseguraria que fos fet de manera
cautelosa i protectora del món i la gent que treballava en ell. Cynda tenia
incomptables cavernes; era inimaginable pensar que les corporacions poguessin
arruïnar-les a totes.
Però ara, Skelly podia imaginar-se exactament això. Cynda es
convertiria en un altre lloc saquejat més, per agregar a la pila de vides
estripades.
Amb el detonador armat, va tornar a posar l'aplicador en la
seva caixa d'eines. Una estalagmita més, llesta per ser decapitada. Un treball
monòton i avorrit, però ben fet. A algú havia d'importar-li.
—Està allà —Skelly va sentir dir al supervisor. Es va
aixecar del seu treball sobre l'estalagmita i es va donar volta. Allà, sent
guiats per Tarlor, hi havia un grup de quatre soldats d'assalt imperials.
Ah, va pensar
Skelly. Semblava aviat perquè l'equip d'inspectors arribés aquí, però això no
importava.
—Hola! —va cridar. Amb la caixa d'eines encara aferrada a la
seva mà dreta bona-per-res, va saludar amb l'esquerra. Va ser un acte impulsiu,
ell no era part de cap organització militar, però l'armadura era tan semblada a
la dels clons amb els quals una vegada havia servit, i s'alegrava de veure'ls,
en qualsevol cas—. Jo sóc Skelly. He estat escrivint a les seves oficines de
supervisió durant mesos...
—Què? —va dir Tarlor amb brusquedat.
—... i m'alegra veure que algú està escoltant. —Skelly va
mirar més enllà dels soldats d'assalt, que seguien marxant cap a ell—. Eh, està
aquí el Comte Vídian?
El soldat que venia per davant es va detenir i va aixecar el
seu rifle blàster. Els seus companys van fer el mateix.
—Skelly, està vostè arrestat.
Skelly va riure nerviosament.
—Estan bromejant. Per què?
—Se li acusa de parlar en detriment de l'Imperi.
Els ulls de Skelly es van obrir com a plats... i la seva
ment va córrer a tota velocitat.
—Esperin! Kanan em va denunciar?
Tarlor va sacsejar el seu cap calb.
—És tot seu. Skelly sempre ha portat problemes... i Mineria
Dalborg no vol a algú que molesti al Comte Vídian. Si us plau, diguin-li que
cooperem plenament. —Mirà a Skelly i va dir àcidament—: Sembla que acabo de
guanyar l'aposta. Estàs acomiadat!
Skelly va balbotejar.
—E-esperin. Es tracta d'un error! I Tarlor, tu no tens
autoritat per...
Abans que pogués acabar, els soldats d'assalt van començar a
avançar cap a ell.
—Deixi aquesta caixa! —va dir el soldat capdavanter, a només
uns passos.
Amb un blàster apuntant i venint cap a ell, Skelly va
prendre una decisió. Amb la mà esquerra en l'aire, es va ajupir.
—Bé, està bé. Vaig a fer-ho. Donin-me un segon. —Es va
agenollar...
... i va agafar el control remot que havia deixat en el
terra. Va caure darrere de la columna de cristall en la qual havia estat
treballant i es va arraulir en forma de bola, cobrint la caixa d'eines amb el seu
cos. Abans que els soldats d'assalt poguessin seguir-lo, Skelly va prémer el
botó.
El bisulfat de baràdium col·locat en la columna prop de
Skelly va detonar... i l'enorme cilindre dur com el diamant va caure cap
endavant, exactament com havia sabut que ho faria. Apartant-se d'ell... i cap
als soldats d'assalt. Un va cridar fort, aixafat immediatament per la base de
la columna descendent. En colpejar la superfície, tota l'estructura es va
trencar en fragments com di fossin dagues.
Skelly no va veure el que va passar amb els altres soldats
d'assalt perquè ja s'havia aixecat i estava corrent. Va córrer per un passadís
sense il·luminar que sortia de la Zona Trenta-nou cap a un ascensor de servei.
Sabia de memòria que li portaria als túnels de ventilació i altres rutes,
camins que podrien portar-lo per tot el submón de Cynda.
Bleixant mentre corria en la foscor, Skelly va intentar
comprendre què acabava de succeir. Així que algú havia escoltat les seves
paraules, després de tot. Però no havien entès el seu significat.
Bé, va pensar. Va
reconèixer la sensació de la caixa d'eines plena d'explosius, encara aferrada a
la seva mà dreta immobilitzada, rebotant contra la seva cama mentre corria. Li
reconfortà, i va somriure.
Hi ha més d'una forma d'enviar un missatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada