9 BERU WHITESUN LARS
Meg Cabot
No és com si no ho hagués estat esperant. El dia que Ben
Kenobi va posar a aquest petit bebè en els meus braços va ser el millor i
pitjor dia de la meva vida. El millor perquè Owen i jo no podíem tenir un fill,
i de sobte ho vam tenir.
I el pitjor perquè... bé, sabia que aquella felicitat mai
anava a perdurar.
I tenia raó, veritat?
Mira, ho entenc. Per a la majoria de persones, sóc només la
tia Beru de Luke Skywalker, la vella senyora que sempre està atrafegada en la
cuina, servint-li llet blava a tothom. Sóc la que no deixa de molestar a Owen,
l'oncle d’en Luke, perquè el deixi anar a l'Acadèmia al més aviat possible. «No
pot estar aquí per sempre, la majoria dels seus amics s'han anat», li deia
sempre. «Significa molt per a ell».
No era perquè jo volia que Luke se n’anés. És perquè això és
el que Luke volia. I jo volia que Luke tingués el que sigui que volgués.
I, bé, hi havia una petita part de mi que esperava que si
s'anava, tot podria acabar bé. Potser si Owen m'hagués escoltat, estaríem vius
avui dia... visitant a Luke on sigui que estigui, malcriant als seus fills, o
mirant el vesprejar dels dos sols a Tatooine.
Però crec que mai ho sabrem ara.
No m'estic queixant. La meva família ha estat en el negoci
del cultiu d'humitat durant generacions. Jo sabia en el que m'estava ficant
quan em vaig casar amb Owen Lars... o almenys pensava que ho sabia.
Vols saber un secret? Vaig tenir altres opcions. Vaig
prendre una classe de cuina a l'escola i el mestre em va dir que el meu
formatge de llet blava era el millor que havia provat: va dir que era com si
hagués nascut per fer formatge de llet blava! Va dir que fàcilment podria haver
tingut el meu propi negoci —un tapcaf, o fins i tot un petit restaurant— en
Anchorhead.
Pots imaginar-me a mi, Beru Whitesun Lars, amb el meu propi Tapcaf?
No et mentiré, ho vaig pensar. Especialment just abans que
Luke arribés, quan Owen i jo acabàvem de descobrir que mai podríem tenir fills
propis. El nostre únic recurs era començar a acudir a un d'aquests luxosos
droides de fertilitat de Mos Eisley. No obstant això, gairebé no semblava valer
la pena, si tenim en compte com era Mos Eisley en aquests dies. Oh, estrelles,
el soroll i la brutícia i la violència... podies rebre un tret només per entrar
a una cantina, ni què dir de servir un agradable formatge de llet blava a les
persones d'aquí.
Gràcies a Luke, mai va passar això.
No obstant això, va haver-hi moltes vegades en les quals em
vaig preguntar si havia comès un error. Aquest dia en què el vell Ben Kenobi va
arribar amb el bebè, el meu primer instint va ser fugir. Puc ser una noia de
poble que mai ha estat fora del seu planeta, però fins i tot jo sóc conscient
que quan un Jedi arriba i et diu: «Aquí tens, pren un bebè», no acabarà bé. Una
part de mi va pensar: «Beru, escolta al teu mestre. Deixa al bebè i fes allò per
al que vas néixer!»
Però resulta que quan algú posa un dolç nounat en els teus
braços, no pots dir que no... fins i tot si aquest nadó és el nebot del teu
marit per part del seu germanastre que ha caigut en el costat fosc. Saps que
les coses poden no acabar bé, però com amb el formatge de llet blava, fas el
teu millor esforç.
I va resultar ser la millor decisió que he pres. Luke era un
nen tan dolç i feliç. No era un problema en absolut. No vol dir que no era
entremaliat, sempre ficant-se en una dificultat o en una altra. Però ell no
tenia un sol poc de maldat en el seu cos... a diferència de cert algú que
podria esmentar (bé, bé. Ho esmentaré: em refereixo al seu pare).
Quan passes gairebé cada minut de cada dia amb algú per
dinou anys, fent que acabi la seva llet per ajudar-li a créixer i rentant els
seus calçotets, comences a conèixer a aquesta persona, i com li vaig dir a
Owen, Luke tenia molt del seu pare en ell... però em referia a les millors
parts... i de la seva mare, també, del poc que sabia d'ella. Va ser obvi per a
mi des que Luke era un nadó que anava a créixer per fer alguna cosa sorprenent,
i no ho deia només perquè era la seva tia. Només ho sabia.
I tenia raó.
No tracto de prendre crèdit pels assoliments d’en Luke, no
obstant això, Owen i jo tractem de donar el nostre millor esforç per a ell.
Sempre vaig pensar que era molt trist, el que va passar amb els pares d’en
Luke, i també amb la seva àvia. Jo vaig estar en el seu funeral. Vaig servir
llet blava (i formatge) a tots quan va acabar. Crec que el meu mestre estava
equivocat: fer formatge no era per al que jo havia nascut. Vaig néixer per fer
que les persones se sentissin bé quan tot al seu voltant semblava horrible.
Que, si ho penses bé, és el que s'espera que facin tots els
bons pares, i els amos d'un tapcaf.
Després que Luke va arribar a viure amb nosaltres, li vaig
dir a Owen: «Criarem a aquest nen com si fos nostre. Mai tindrà un dia de
tristesa, per compensar totes aquelles coses terribles que van succeir abans
que naixés».
En veritat crec que ho vaig aconseguir... a excepció que
Owen no li permetia a Luke anar a l'Acadèmia...
I per descomptat, allò que ens va passar a Owen i a mi
aquell dia amb els soldats d'assalt. Realment desitjaria que Luke no hagués hagut
de veure això.
D'altra banda, si no ho hagués fet, mai s'hauria anat amb el
vell Ben, conegut a la princesa, destruït l'Estrella
de la Mort i salvat a la galàxia.
Així que suposo que les coses van resultar bé al final,
cert?
Especialment ara, perquè fins aquest moment, mai ningú em va
donar l'oportunitat d'explicar la meva història.
Els ho agraeixo.
Ara vés a prendre la teva llet. I que la Força t'acompanyi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada