Deute de vida (XL)

Anterior

CAPÍTOL 40

Això no és cap lloc.

Almenys, no és cap lloc que Sloane pugui identificar. Aquí fora, el buit de l'espai. No hi ha planetes, no hi ha estacions espacials, no hi ha altres naus. No hi ha res. No és cap lloc.

La petita nau de càrrega és l'única cosa que hi ha aquí fora. Sloane deté els motors. Va a la deriva. Pensa que aquesta nau podria ser la seva tomba.

Cada vegada que respira, té la sensació d'estar inhalant cristalls trencats. Almenys ha deixat de sagnar. En remoure's en el seient, els seus pantalons se separen amb un cruixit de sang seca.

«Sobreviure. Lluitar. Trobar a Rax».

Es planteja la possibilitat d'obrir un canal de comunicacions. Mentalment redacta un missatge per a Rax. Una amenaça amarga on li diu que va a per ell, encara que en realitat estigui morint enmig del buit. Rax sempre haurà de mirar per sobre de l'espatlla per si ella apareix del no-res amb un ganivet esmolat. Seria meravellós poder-li carregar una maledicció així. Un petit càstig enviat des de més enllà de la mort.

Té el dit just damunt del botó.

Sloane té la ment confosa. En lloc d'això, pensa anar a buscar assistència mèdica. Es mereix sobreviure. Però... on anirà? Té por que l'Imperi hagi caigut completament en mans del traïdor. I si va a qualsevol altre lloc, acabarà amb un bitllet de tornada a Chandrilà, perquè ara mateix intueix que ha corregut la veu i tothom va darrere d'ella. Pot imaginar el seu rostre en un munt de holocartells, com una criminal comuna.

Quina vergonya.

No. Ha d'esperar. Ja ha enviat el seu missatge, ja ha fet la seva jugada. No pot arribar sola a la lluna-desballestament, però hi ha algú que sí...

Un moment. Lentament, li envaeix la sensació de què no està sola en aquesta nau. És una bogeria, un pensament impossible. Segurament és culpa del seu cos moribund. Les toxines l'estan envaint. Està tenint al·lucinacions.

Però realment sent una mirada en el clatell. Es dóna mitja volta, paranoica.

Hi ha un home, pàl·lid i amb el pèl esvalotat. Porta un blàster. Un petit blàster de grafè.

—Fora de la meva nau —diu ella en un murmuri caòtic.

—Vostè m'ha fet això —respon l'home.

—Fer-li aparèixer en una nau de càrrega enmig del no-res? —pregunta Sloane, amb un riure trist—. No ho crec. Com ha arribat fins aquí?

—Vaig veure el seu uniforme. La vaig seguir. Per obtenir respostes.

—I per què no ha sortit fins ara?

—Perquè volia saber el que anava a fer.

Sloane baixa el cap.

—No obtindrà cap resposta de mi.

—M'ha convertit en un monstre!

Sloane parpelleja. Aquest rostre li resulta familiar.

—Vostè és un d'ells —no necessita explicar que es refereix a un dels captius convertits en assassins. Un home convertit en traïdor per l'Imperi. Encara que no el seu Imperi.

—Sí —l'home tremola—. I pagarà per això.

—Preferiria que no ho faci. Perquè no he estat jo qui li ha fet això. La culpa li pertany totalment a una altra persona —balbuceja Sloane—. Ni tan sols sé el que ha ocorregut allà. Per a mi ha estat tan inesperat com per a vostè.

—No ha estat el mateix! —crida l'home, i a continuació dispara el blàster.

Sloane ni tan sols s'encongeix. Té la ment lenta, li fa mal tot el cos i amb prou feines s'adona del tret, que deixa un forat en l'acer per sobre del seu cap. Sloane parpelleja.

—Ha fallat.

—Si no ha estat vostè, llavors qui ha estat?

—Un home anomenat Gallius Rax. Almenys, es fa dir així. Si busca a qui li ha fet això, vagi a buscar-li —li aletegen les parpelles i baixa el cap—. Deixi'm en pau.

—Vostè el coneix. Pot ajudar-me.

—Per ventura tinc aspecte de poder ajudar a algú? No puc... ni ajudar-me a mi mateixa.

—Està ferida.

Sloane desvia la mirada.

—De debò? Idiota.

L'home sembla prendre-s’ho malament. Quina pell més fina.

—Ni tan sols ha tocat el medipac que té sota el seient.

—El medipac... què? Sota el... —Sloane tempteja matusserament sota el seient amb la mà. Evidentment, troba alguna cosa—. Ah.

—Qui és l'idiota ara? —pregunta l'home, sarcàstic.

—Pfff. Amb això no em vaig a salvar. M'han disparat.

El desconegut rondina, llavors es guarda el blàster en la cintura, s'ajup i treu el medipac. L’obre amb els dos polzes i treu alguna cosa que sembla un blàster de dispersió de canó ample. Sense deixar de rondinar, agafa un grapat d'alguna cosa que sembla massilla per calafatejar i ho posa abruptament en la boca del canó.

—No es mogui —li diu—. Això pot doldre.

—Què està...?

L'agafa amb força i posa el dispositiu sobre la seva ferida. El canó s'estremeix... i el dolor la colpeja com un cometa. És quelcom calent i terrible. La crema per dins i no pot respirar. Deixa anar un udol mut i es doblega cap endavant, esforçant-se per no plorar.

Com si la foscor l'atrapés amb les dents, cau inconscient.

Al cap d'una estona, la foscor la deixa anar. Quan desperta està en el terra de la nau, tombada sobre un costat. Sota ella hi ha un toll de saliva.

—Què...?

—Una pistola de bacta —explica l'home, assegut en el seient del copilot—. Resina epòxica curativa. La Rebel·lió la utilitzava de vegades. Ens donaven una formació de campanya per sobreviure i poder lluitar més. Té la substància dins, intentant arreglar el que pugui. Però tard o d'hora haurà d'anar a un metge de debò. No és un remei perfecte.

Se sent com si algú li hagués donat una pallissa per dins.

Però també està més aclarida. I llavors respira profund... i ja no sent com agulles clavades en els pulmons.

Bé. Això ja és alguna cosa.

—Gràcies. Suposo.

L'home l'apunta amb el blàster.

—I ara porti'm fins aquest... Rax.

—Tant de bo fos tan fàcil. No puc tocar un d'aquests botons i fer-lo aparèixer. No és un holograma —«Encara que en realitat podria ser-ho», pensa—. Per arribar fins a ell, fa falta un ardit molt elaborat.

—Doncs anem a començar.

Sloane s'encongeix d'espatlles.

—No és tan fàcil. Estic esperant informació.

—Ho sé. He sentit quan feia la trucada. Qui és Mercurial Swift?

—Un caça-recompenses amb el qual treballo de vegades. A veure, digui'm. Com es diu?

—Mmm... —el rebel vacil·la—. Brentin.

—Jo sóc Sloane.

Es passen una estona així. Parlen de tant en tant, però majorment estan en silenci. Arriba un moment en el qual ella comença a fer becaines. Llavors es desperta, sobresaltada. Brentin està aquí al costat. Cara a cara.

És a punt d'atacar-lo quan Brentin diu:

—Hi ha una comunicació entrant.

És ell. Mercurial. Apareix sobre el tauler de comandaments, com un fantasma blau sortit del no-res. Amb una actitud desafiadora.

—Sloane.

—Digues-me —replica ella.

—Està sent prepotent.

—Pago i puc ser prepotent.

—Sap que els crèdits imperials gairebé no tenen valor, veritat? Gairebé són com plastofitxes en una partida de pazaak.

—Llavors et pagaré amb favors —respon Sloane serrant les dents—. Deu favors. Cent. Un destructor estel·lar sencer amb les parets plenes de favors —i aquí gairebé es descontrola, gairebé es posa a tossir. Però es controla i tanca la boca. El desconegut que porta a bord ja l'ha vist en estat de feblesa. Mercurial no tindrà el mateix luxe—. A veure, has arribat a Quantxi? Has trobat la nau?

L'holograma vacil·la.

—Sí.

—I?

—Amedda tenia raó. Tenia droides. Vaig fer que un tallacodis s’ho mirés.

—Vas trobar alguna cosa sobre Rax? El que sigui.

Mercurial assenteix amb el cap.

—Doncs sí.

—Digues-m'ho!

—Favors infinits, diu? —pregunta, però no li deixa temps per confirmar-ho—. El seu amic és d'un planeta de les Extensions Occidentals. A la frontera de l'Espai Desconegut. Jakku. Li envio les coordenades.

La consola del navegador s'il·lumina. Apareix un mapa en la pantalla on es veu la ruta de l’hiperespai fins a Jakku. És tot el que necessita, així que Sloane s'acomiada:

—Molt bé. Estic en deute amb tu —llavors tanca la transmissió.

I traça la ruta cap a Jakku.

***

El Devastador està travessant l’hiperespai.

Els que estan asseguts en la taula presidida per Gallius Rax saben on es dirigeix el superdestructor estel·lar, encara que cap d'ells està convençut del perquè. Es llancen mirades furtives entre ells: Obdur mira a Hux, Hux mira a Borrum. Randd és l'únic que mira cap endavant; un senyal d'urbanitat, lleialtat i por.

Rax ho aprecia.

—A hores d'ara, tots saben que hem perdut a la nostra benvolguda Gran Almirall —diu Rax. Nega amb el cap i fa espetegar la llengua—. Per descomptat, farem tot el possible per recuperar-la de les urpes de la Nova República, si descobrim que està viva. Afortunadament, està ben entrenada per resistir els interrogatoris. No cal esperar que desvetlli la ubicació de la flota. Es mantindrà fidel.

El primer a respondre és Hux. Està molt agitat.

—Ella ho sabia? Ella sabia el que anava a ocórrer? Està dient que la Gran Almirall Sloane estava darrere de tot això?

—Per descomptat. Jo només la vaig aconsellar en aquest pla, però aquest pla va ser seu des del principi. Té una ment incisiva. I la pèrdua d'aquesta ment ens deixa trontollant, no els hi sembla? —tots assenteixen amb el cap—. Per tant, és essencial que preservem la seva visió de l'Imperi. I hem de preservar el seu lideratge i la seva visió.

Rax fa una pausa, deixant les paraules surant en l'aire.

—Està reclamant per a vostè el rol d'Emperador? —pregunta Borrum.

—Mmm. No ho crec —respon Rax—. No sóc digne d'això.

—Gran Almirall, llavors.

—No. Sóc massa humil per a títols tan grans. Com sóc el conseller d'aquest grup i de l'Imperi en general, vaig a adoptar el títol de Conseller de l'Imperi. Serviré com a líder provisional només fins que torni la Gran Almirall Sloane.

—Això és una cosa mai vista —protesta Borrum. Per descomptat l'ancià havia de ser el primer a queixar-se. L'edat comporta tossuderia i disminueix la visió—. El títol de Conseller no consta en els nostres registres i ens deixa sense líder...

—Els nostres registres han d'evolucionar, igual que el propi Imperi —replica bruscament Rax. Massa bruscament, creu. És important mantenir la il·lusió. Ha de conduir aquests homes a la conclusió que ell desitja, no a la conclusió que ells volen o esperen—. Repeteixo que espero que sigui un títol temporal.

Una vegada més, Borrum li replica.

—Tan temporal com el títol d'Emperador quan Palpatine va deixar de ser Canceller de la República?

Rax somriu amb suficiència.

—Potser.

—I per què Jakku? —pregunta el general. Està temptant la sort—. Jakku és un erm. No té cap valor estratègic per a nosaltres. No hi ha recursos, no hi ha població que es pugui esclavitzar, no té...

—Serà el nostre camp de proves —respon Rax—. Ens posarem a prova en Jakku. I ho farem lluny dels ulls de la galàxia, lluny dels ulls de la Mon Mothma i els seus aduladors. I quan arribi el moment, quan estiguem esmolats com un ganivet letal, llavors tornarem a atacar. El Senat està en mal estat. La República està ferida. Sortirem a matar. Però ara mateix és massa d’hora, estem massa febles.

En els seus ulls percep la flama de la incertesa i la por. Això està bé. Els necessitarà només durant un temps. Excepte a Hux. Hux serà necessari.

 Següent