Collita Roja (XXIII)

Anterior

23 / Profunditats

«On s'han ficat tots?», li havia preguntat la Kindra a Ra'at quan eren fora, i ell havia passat del tema, o havia fet com què passava, perquè no tenia una resposta... o perquè la resposta que tenia era massa inquietant per vocalitzar-la. Però va recordar la pregunta en els dormitoris, mentre recorrien una habitació rere altra sense trobar res a part de lliteres desocupades i silencioses i passadissos buits.

Portaven una bona estona corrent, però la Kindra no semblava haver-se quedat sense alè, i en Ra'at va comprendre que ell mateix estava començant a sentir-se millor: el moviment l'havia ajudat a aclarir-li el cap i a tranquil·litzar-se. Ni tan sols el braç li feia tant mal com abans. Ser jove tenia els seus avantatges.

Passar desapercebuts havia estat idea de la Kindra, una manera de guanyar temps fins a esbrinar a què s'enfrontaven. A pesar de la intenció declarada d'en Ra'at d'anar a la infermeria a què li fessin un cop d'ull, l'havia seguit a ella... almenys, de moment. Havien entrat corrent en un llarg passadís fins a arribar a un lloc on es dividia en tres. El sostre de permacer traspuava condensació i les llargues llums de tub incrustades en les parets desprenien una fulgor pàl·lida i acromàtica entre els núvols penjants d'humitat. A l'altra punta del passadís es creuaven altres dormitoris i allà va ser on es van trobar amb dos alumnes, Hartwig i Maggs.

-Què feu vosaltres dos aquí sota? -va preguntar en Hartwig, i va arrufar les celles en veure a Ra'at-. Tio, què t'ha passat al braç?

-Un accident en l'entrenament -va contestar en Ra'at sense alterar-se.

En Hartwig va somriure amb malícia.

-Suspens.

-Què vols dir?

-Doncs que això -va dir en Hartwig assenyalant la ferida- no s'assembla a cap accident en un entrenament que hagi vist mai. Què has fet, caure sobre una vibroespassa?

-He estat en el tub del dolor. -En Ra'at els mirà igual que mirava a la resta dels seus companys de classe, amb una mena d'indiferència plena de suspicàcia. Els seus motius eren purament egoistes, igual que els d'en Ra'at, ja que no tenia intenció de compartir una informació que no suposés una millora en la seva situació personal. En aquell moment tots sabien que estava succeint alguna cosa molt greu i que estava contaminant l'acadèmia o el planeta sencer; de moment eren aliats de conveniència-. Heu vist alguna cosa més aquí a sota?

-A què et refereixes? -va preguntar en Hartwig.

-A alguna cosa o algú.

-No. -En Maggs es va fer cruixir els artells nerviosament-. Encara no. És estrany, no? És massa d'hora perquè això estigui tan tranquil. He sentit que abans hi ha hagut una especie d'assemblea, però en Wig i jo no hem anat.

-Si volem seguir avançant -Els va interrompre la Kindra-, necessitarem armes. El millor que podem fer és separar-nos -va afegir, i va assenyalar al capdavant, on el passadís es dividia en tres-, pentinar aquests passadissos en grups de dos i...

-Un moment -va dir en Hartwig-. Qui t'ha posat al comandament?

-Al comandament? -Va replicar la Kindra, i en Ra'at va veure que estava mirant directament a Hartwig amb els iris dels seus ulls grisos, gairebé translúcids, semblants al gebre recentment caigut-. Ningú us ha demanat que us enganxeu a mi. -Acte seguit, va mirar a Ra'at-. A cap de vosaltres.

En Hartwig, nerviós, va arronsar les espatlles.

-L'únic que deia és que...

-Què?

-Que tots percebem una cosa dolenta en l'ambient, no? Com una mena de... malaltia. Però qui sap si no es tractarà d'un altre exercici de l'Scabrous.

La Kindra arquejà les celles.

-Com dius?

-Això podria haver-lo començat ell.

-Per què?

-Potser sigui un exercici d'entrenament -va dir en Maggs-. O potser estigui matant de manera selectiva als alumnes més febles. No seria la primera vegada. Us recordeu de les aranyes d'ulls unakki?

-Això és pitjor -va contestar la Kindra.

-No estiguis tan segura -va intervenir en Hartwig-. Onze alumnes es van quedar cecs i dos van morir. Us recordeu d'en Soid Enray?

-En Soid Enray ja era un deficient mental.

-Pot ser, però després va acabar penjant-se. I després vam esbrinar que l'Scabrous havia reactivat els ous d'aranya fecundats del banc de patògens com a exercici per posar a prova els reflexos nerviosos. -En Hartwig es va negar a baixar la vista-. Alguns dies encara em desperto amb sang als ulls.

L'expressió de la Kindra es va mantenir inalterable.

-A on vols anar a parar?

-Vols armes? Potser sàpiga on trobar-les. Però no penso arriscar-me a ficar-me en un embolic amb els mestres si ningú ha vist res. -En Hartwig es va quedar esperant una resposta. Va mirar-la, després al Ra'at i, finalment, va deixar anar un esbufec ​​burleta-. M'ho figurava -va afegir, i va fer mitja volta per marxar-. Ens veiem, mocosos.

-Espera -Va dir en Ra'at-. Jo he vist alguna cosa.

En Hartwig es va aturar i es va girar per mirar-lo. En Ra'at va veure que la Kindra es passava la llengua pel llavi superior per humitejar-se'l mentre escoltava atentament.

-De la torre de l'Scabrous han caigut dos cossos -Va prosseguir en Ra'at-. S'han estavellat contra el terra. Els he vist caure i he sentit el soroll que han fet: eren morts. -Tragà saliva; de sobte, tenia la gola molt seca-. Però després s'han aixecat.

En Maggs i en Hartwig l'estaven mirant amb una sensació intermèdia entre l'escepticisme i la incredulitat més absoluta. En Ra'at va arribar a la conclusió que no li importava. Que dubtessin tot el que volguessin; això només els convertiria en carn de canó, arribat el moment.

-Estaves sol quan els vas veure? -va preguntar la Kindra.

-Estava entrenant amb Lussk.

En Maggs parpellejà en sentir-lo i en Hartwig va obrir els ulls com plats. Potser fossin imaginacions d'en Ra'at, però va pensar que el fet d'haver nomenat a Lussk li havia donat una pàtina de credibilitat en aquell moment. Era un detall massa improbable per haver-s'ho inventat.

-Un dels dos que va caure era en Wim Nickter -va dir en Ra'at-. Després de caure, es va aixecar i em va atacar. Estava mort, però seguia... viu. He hagut d'immobilitzar-lo sota un munt de roques per poder escapar. - «Vaig a explicar-ho tot», va decidir-. I aquesta Malaltia en l'ambient de la qual parleu... ha estat cosa de l'Scabrous a la seva torre. Crec que... -Va tornar a empassar saliva i aquesta vegada la seva veu va sonar més ferma-. Crec que està ressuscitant als morts.

Van sentir un brusc so de passos procedent d'algun lloc.

En Ra'at va sentir un fred sobtat envaint-se per dins, com si uns quants litres d'aigua freda li estiguessin estirant la pell. En parlar, la seva veu semblava estar retransmetent un missatge des d'algun lloc llunyà.

-D'on ve?

La Kindra va decantar el cap i va assenyalar al capdavant, on el passadís principal es dividia en tres passadissos més petits, i en concret al que s'obria a l'esquerra.

-D'aquí -xiuxiuejà-. Ho sents?

En Ra'at va parar l'orella. Al principi no va sentir res. Després tots van sentir alguna cosa: un so metàl·lic, com si esgarrapessin o arrastressin alguna cosa. Avançava pel passadís amb una tosca absència de sigil i es feia cada vegada més fort.

En Ra'at va començar a concentrar-se únicament en si mateix i en la seva pròpia supervivència i es va oblidar dels altres. Els mestres de l'acadèmia els havien entrenat per a lluitar com un de sol quan fos necessari, però la veritable fortalesa d'un guerrer Sith residia en la força de voluntat de cadascú. Quan no podies confiar en ningú, lluitar només era una cosa axiomàtica, un estat natural.

Es va enganxar a la paret i va sentir que l'envaïa el costat fosc de la Força, un calfred elèctric que despullava de sentit la por i l'aprensió. En aquest moment només tenia una sensació d'alerta ingràvida i implacable. Des de la seva arribada a Odacer-Faustin, era el més proper a la felicitat que s'havia atrevit a experimentar. Encara que en certa manera era superior a qualsevol altra sensació de felicitat que hagués experimentat mai. Feia que la felicitat tradicional semblés anodina en comparació.

De sobte va comprendre que podia veure el que s'acostava, no amb els ulls sinó amb la ment.

-Tranquils -Va dir entre dents. -No passa res.

La Kindra va arrufar les celles i estava a punt de contestar quan el droide va sortir fent soroll de la boca del túnel, es va aturar i es va quedar mirant-los inexpressivament. Era una unitat d'entrenament de classe Sigma sense cap afegit. Comptava amb vuit braços, rodes d'eruga, retroalimentació de força i un implant d'intel·ligència tan rudimentari que podia considerar-se poc més que un moble. En Ra'at no havia vist a un d'aquells des dels temps en què realitzava pràctiques amb espasa de llum sent un novell, poc després de la seva arribada a l'acadèmia. El seu xassís de color blau rogenc era una mena d'armari abonyegat i brut de carbonissa amb centenars d'antigues marques que li havien deixat nombrosos anys de novells maldestres.

En Hartwig va deixar escapar un sospir, es va apartar de la paret i va veure que els altres també s'acostaven al droide.

-Què fa aquesta cosa aquí, tan avall? -va murmurar en Maggs.

El droide va emetre un espetec i va produir una sèrie de brunzits entretallats, el seu equivalent a la parla. Equipar una unidad com aquella amb un vocabulador hauria estat inútil.

En Ra'at va estirar el braç i va agafar una tira solta de segellador d'aliatges que penjava de la part baixa del droide, la va arrencar i la va ficar a pressió per sota del voluminós processador central. Va introduir la tira tot el que va poder i la va girar.

-Què estàs fent? -va preguntar la Kindra.

La tapa del processador es va deixar anar amb un espetec.

-Si no recordo malament -va dir,- aquesta cosa té un sistema visual de mapes. -Va deixar anar la mà dreta entre dues capes calentes de components-. Això vol dir que encara hauria de tenir una funció de reproducció d'imatges. Tot el que hagi vist últimament encara hauria d'estar emmagatzemat en algun lloc del seu banc de memòria. -No es va molestar a aixecar la vista-. El mestre Yakata sempre veia així els nostres exercicis d'entrenament, ja no us en recordeu?

-Sí -Va contestar en Maggs-, però...

L'espai que tenien davant va parpellejar i es va il·luminar amb un con de llum hologràfic blau, la imatge va cobrar definició i va guanyar resolució i profunditat. Tots es van quedar mirant-lo, amb la tènue fulgor blava reflectint-se en els seus rostres, sense que cap s'atrevís a pronunciar paraula.

Al principi, en Ra'at no va entendre el que estava veient. En Maggs ser el primer a parlar. La seva veu va sonar ronca, com si encara estigués intentant xiuxiuejar però necessités escurar-se.

-Què és això?

Ningú va contestar. L'holograma mostrava una zona profunda a l'interior dels túnels on en primer pla s'anava amuntegant una multitud indistinta de figures, encara que no a l'atzar. A jutjar pels seus uniformes, en Ra'at va comprendre que es tractava d'acòlits Sith...

Però hi havia alguna cosa estranya en com movien els cossos: un pas sobresaltat i irregular, a més de la impossibilitat de veure'ls-hi les cares. Des d'aquell angle resultava impossible saber quants hi havia. L'únic que podia veure era que estaven tots encorbats, afanyant-se sobre el que semblava un enorme munt de runes, empenyent alguna cosa, apilant-la i deixant-la anar al passadís que tenien davant. Uns segons després, el munt del túnel havia crescut considerablement. La llum que es veia a l'altra banda s'estava estrenyent fins a esdevenir una franja molt fina.

-Què estan fent? -va preguntar en Maggs.

-Construint una paret -va contestar en Ra'at en un murmuri.

-Potser sigui una mena de barricada -va dir en Hartwig-. Per poder contenir el que sigui que hi ha allà fora. -Va prendre alè-. Deu ser...

-Mireu -El va interrompre en Ra'at assenyalant l'holograma-. L'angle està canviant.

-Potser tinguin armes que puguem utilitzar -Va respondre en Maggs emocionat-. Sí, mireu, aquest té una espasa de llum. -Ja estava aixecant-se cap al lloc del que havia sortit el droide-. En marxa.

-Espera -Va dir en Ra'at.

-Què? -Va preguntar en Maggs tornant i arrufant el gest-. Què passa?

En Ra'at seguia mirant l'holograma. El droide havia ampliat el camp de visió, servint-se de l'ample de banda, i la relació senyal / soroll havia millorat dràsticament. Ara el con de llum blava mostrava una enorme multitud de cossos, dotzenes i dotzenes, més dels que podria comptar mai, amuntegats davant de la barrera. Era com si la meitat dels alumnes de l'acadèmia s'haguessin concentrat en aquella part del túnel.

En Ra'at els va assenyalar.

-Les seves cares.

En Maggs amb prou feines els hi va prestar atenció.

-No veig què és el que... -va dir, però no va acabar la frase-. Oh, no.

Diversos dels alumnes Sith de l'holograma estaven girant-se i mirant directament al droide. Tenien les cares flàccides i buides i desproveïdes de qualsevol emoció: tenien exactament la mateixa pinta que en Nickter al capdamunt del sortint. En Ra'at va veure que alguns tenien ferides a la cara i el coll, i que tenien els uniformes fets esquinçalls que els penjaven del tors com espelmes ensangonades. Va veure que un d'ells, un alumne de qui no recordava el nom, aixecava la cara fins a l'altura de l'holocàmera del droide amb un somriure apuntant-li als llavis.

-Igual que en Nickter -Va murmurar en Ra'at, i de cua d'ull va percebre que la Kindra es posava rígida al seu costat.

-Què...? -va dir en Hartwig.

-Hi ha llum a l'altre costat d'aquesta barricada -va contestar en Ra'at-. Però res més.

-Llavors, què estan fent?

En Ra'at li va tornar la mirada.

-Ens estan tancant.

Següent