46 / Fins al final
Quan
va tornar a Marfa, en Bennis l'estava esperant al Nivell Beta Set rere d'un
bosquet de bambú onderonià.
-Benvinguda,
Hestizo. -Va somriure veient-la apropar-se, es va apartar de les tiges de color
peltre pàl·lid que s'alçaven de les llums de creixement i li va allargar la mà.
La Zo
el va abraçar, potser amb massa força, i el va deixar anar quan va notar que en
Bennis feia una lleugera ganyota de dolor.
-Ho sento.
M'alegro de tornar-te a veure.
-El mateix
dic -Va contestar ell, donant-se un copet al pit-. Recorda'm que t'ensenyi la cicatriu
quan em treguin les benes. És impressionant.
-Ja estàs
recuperat?
-Ho estaré
aviat. La Força cura amb rapidesa. -El seu somriure es va esvair i la seva cara
es va entristir-. M'he assabentat d'això d'en Roig. Tots ens hem assabentat, és
clar. Hestizo, el... ho sento molt.
La
noia va assentir amb el cap i, durant uns segons, cap dels dos va parlar. A
vegades, les paraules no podien transmetre el dolor del cor, i el silenci era
la resposta més encertada. Passada una estona, va notar que en Bennis intentava
agafar-li la mà.
-Vine,
he d'ensenyar-te una cosa.
El va
seguir a través del llarg hivernacle, van deixar enrere les plantes i les
espècies conegudes, amb les seves tiges i branques alçant-se per sobre d'ella i
algunes xiuxiuejant el seu nom. També van passar al costat dels altres Jedi que
hi treballaven. Una mica més endavant va veure la càmera d'incubació. En Bennis
va obrir l'escotilla i van entrar tots dos.
«Hestizo?»
La
noia es va aturar i va mirar a l'orquídia Murakami que creixia davant dels seus
nassos, amb els seus amples pètals, gairebé tremolant d'expectació i emoció, i
va somriure.
«Hola.»
«Hestizo,
he sentit parlar molt de tu. Parlem, hem de...»
-La segona
de la seva espècie -va dir en Bennis-. Ha arribat aquest matí. No cal dir que
ha estat esperant el teu retorn amb molt entusiasme.
-No tinc
cap dubte -Va contestar la Zo, estirant el braç per tocar els pètals de la
flor.
«Tu
estaves amb la meva germana de llavor», va dir l'orquídia, arquejant-se cap a
la noia. «És cert?»
«Sí,
així és», va contestar la Zo, i va pensar en la veu de la primera orquídia, la
qual encara sentia mentalment. «I segueixo estant amb ella, en certa manera. Em
va salvar la vida. »
«De
debò?»
En Bennis
va somriure de nou amb el somriure indulgent d'un pare orgullós i li va donar
un copet a la petita orquídia.
-Tranquil·la
-Va dir-. Hi haurà temps de sobres per això quan Hestizo s'hagi instal·lat de
nou.
-En realitat...
-La Zo el va mirar als ulls-. Volia parlar amb tu sobre això.
-Ah?
-Me'n
vaig durant una temporada. -En Bennis esperà sense dir res-. Estic pensant a
tornar al temple Jedi a Coruscant per seguir estudiant. No és que no m'agradi
estar aquí, és clar, però sento... que em queden coses per aprendre.
En Bennis
es va quedar callat un moment i després va assentir amb el cap, com si allò no
li hagués sorprès.
-Tenia
el pressentiment que em diries això.
-Durant
la meva absència he vist coses... -la Zo va agafar aire i el va retenir fins
que va estar segura que la seva veu tornava a ser ferma-. Has sentit parlar del
que va passar a Odacer-Faustin?
-Algunes
coses -Va reconèixer en Bennis-. Sí.
-Tinc malsons.
Probablement segueixi tenint-los durant mesos. I crec que... -Negà amb el cap-.
I si no ha acabat? I si la malaltia que va crear en Darth Scabrous... va aconseguir
sortir d'allà?
En Bennis
no va contestar i es va limitar a quedar-se-la mirant, fins que la Zo va
sospirar i va esbossar un somriure.
-Vaig fer
un amic, un aliat improbable... Un mecànic. Es diu Pergus Frode. És un bon
pilot. Ell em portarà a Coruscant. I després... -Va arronsar les espatlles-.
Qui sap?
-Espero
que seguim en contacte. -Va dir en Bennis. I tot seguit, amb absoluta
sinceritat, va afegir-: Hestizo?
-Sí?
-Que la
Força t'acompanyi.
La Zo va
somriure en sentir aquella antiga expressió, unes paraules que havia sentit
durant tota la seva vida i el significat encara estava aprenent a entendre a un
nivell personal.
-Igualment.
Es van
quedar un moment sense parlar. La Zo es va ajupir i acaricià l'orquídia
suaument amb els dits. Després va donar mitja volta, va sortir de la cambra
d'incubació i va creuar el nivell d'investigació on s'havia passat bona part de
la seva vida adulta. Ho va fer sense pressa. Sabia que quan arribés a l'hangar,
en Frode estaria esperant-la amb la nau, a punt per portar-la a Coruscant i al
que l'esperava allà, fos el que fos. Percebia que el mecànic seria un bon
company de viatge. Semblava un tipus senzill que amagava desenes d'històries
per explicar i de successos que havien jalonat la seva vida i que l'havien
portat a l'improbable destí d'Odacer-Faustin. La Zo va sentir que ja començava
a confiar en ell.
Mentre
avançava cap al turboascensor que l'allunyaria de tot allò, la Zo va pensar en
tornar-se per mirar per última vegada les plantes, a tota la vegetació que
formava part de la seva vida en aquell lloc. Aquell era el món que coneixia.
Potser hauria de replantejar-s'ho, donar-se temps per recuperar-se abans de
passar a una altra cosa.
Les
portes de l'ascensor es van obrir; la Zo va entrar i va acostar el dit al botó el
temps suficient per agafar aire i olorar la vida vegetal que estava deixant
enrere.
Amb allò
n'hi havia prou.
El
futur era aterridor, però no podia evitar-lo, igual que tampoc es podia deixar
enrere el passat. Va prémer el botó sense mirar enrere.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada