Collita Roja (XIV)

Anterior

14 / Precipitats

-Lussk.

Rance Lussk es va parar i va fer mitja volta. Anava de camí a la biblioteca de l'acadèmia per passar la tarda meditant i estudiant en solitari quan va sentir una veu a l'esquena.

Era en Ra'at.

L'aprenent, eixut i més baix que ell, hi era plantat amb les mans a l'esquena, contemplant-lo desafiant a través del vel de la neu que queia. Semblava completament diferent a la última vegada que en Lussk l'havia vist: alguna cosa havia canviat en la seva postura, en el seu port, en com aixecava les espatlles. Fins i tot la seva veu sonava més valent i directa. Els seus ulls eren com dues pedres polides, plens d'una determinació nova i obstinada.

-Què vols?

-Aquest matí no has estat en la pràctica amb espasa de llum.

En Lussk ni es va molestar a encongir-se d'espatlles i li comunicà la seva indiferència únicament a través d'una absència total d'expressió. A l'acadèmia tots sabien que només acudia a les sessions d'entrenament quan li venia de gust, quan volia posar-se a prova o demostrar alguna cosa a algun dels mestres. Va donar un pas en direcció a Ra'at. Estaven sols darrere de la immensa extensió de la biblioteca, amb els mestres i alumnes de l'acadèmia ocupats entrenant-se o estudiant, com solien fer al migdia. Per sobre d'ells s'alçava la torre, amb la seva ombra projectant-se sobre el sender com un crepuscle prematur. A Lussk se li va passar pel cap que allò podia tractar-se d'alguna cosa deliberada per part d'en Ra'at. Potser fins i tot confiés en què lord Scabrous pogués estar mirant cap avall des de la torre.

-Bé, què passa?

En Ra'at va treure les mans de darrere de l'esquena i li va ensenyar el que en Lussk ja sospitava que portava: un parell d'espases de llum d'entrenament que brillaven en la grisenca llum de la tarda.

-El Mestre d'espases Shak'Weth sap que t'has emportat dues de les seves joguines? -va preguntar en Lussk.

En Ra'at no va somriure; la intensitat de la seva expressió no va flaquejar.

-Et desafio.

Incrèdul, en Lussk va arquejar una cella.

-Ara?

-Ara.

Durant un segon, en Lussk gairebé s'ho va plantejar. Acte seguit, va negar amb el cap.

-No vols fer-ho.

-De què tens por?

-De tu? -En Lussk parpellejà amb displicència-. D'avorrir-me, per començar.

-Doncs m'asseguraré de no avorrir-te -va contestar en Ra'at, i li va llançar una de les espases. En Lussk la va atrapar amb un moviment reflex, però la va baixar a un costat.

-Ara mateix estic ocupat -va dir-. Si estàs decidit a què t'humiliï, hauràs de fer-ho en públic davant dels...

«Mestres» hauria estat l'última paraula de la frase, però en Lussk no va tenir ocasió de pronunciar-la, ja que en Ra'at es va llançar sobre ell sense que els seus peus semblessin tocar terra. Com a primer toc d'alerta va ser brutal però efectiu, un moviment on la gracilitat hauria estat més fàcil d'admirar-la si no hagués acabat amb l'espasa d'en Ra'at colpejant-lo al mig del pit i amb una fuetada de dolor just per sota de la clavícula.

En Lussk girà cap enrere, amb l'espasa cap amunt, conscient que estava obligat a participar, volgués o no. També va comprendre que amb Ra'at no seria tan senzill com tombar-lo: havia de donar exemple; si no, qualsevol alumne de l'acadèmia podria voler-lo posar a prova. Però sobretot en Lussk va sentir una mena d'exasperació. És que no hi havia hagut prou amb l'exemple d'en Nickter? En Ra'at era un suïcida o simplement estava boig?

En Lussk carregà cap al front amb la seva pròpia espasa, tens a l'espera de l'impacte, però en Ra'at no hi era on l'havia vist un segon abans i semblava que s'havia esvaït en un núvol de neu. En Lussk va mirar cap amunt. L'altre aprenent estava donant una tombarella en l'aire just per sobre d'ell, baixant en espiral, i l'instint d'en Lussk li va fer apartar-se gairebé un segon abans que en Ra'at aterrés.

-El teu Ataru ha millorat -va dir en Lussk amb un grunyit-. Has estat practicant.

Girà amb força i va descarregar l'espasa en el punt just on va predir que estaria en Ra'at, i aquesta vegada no es va equivocar. Quan Ra'at va aixecar la vista, es va trobar davant la punta de l'espasa d'en Lussk. Amb un cop posaria fi al duel; amb dos el mataria.

Però hi havia una altra opció.

-I ara, deixa anar l'espasa -va dir en Lussk, mantenint la mirada en l'altre aprenent i deixant que fluís la Força a través d'ell com un corrent elèctric.

En Ra'at serrà les dents fins que el tendó li sobresortir de la mandíbula. El seu braç va tremolar, però no va deixar anar l'espasa.

-Deixa l'espasa -va repetir en Lussk.

En Ra'at va seguir immòbil. En Lussk va sentir que s'apoderava d'ell una ràbia tangible, una ràbia que poques vegades arribava a experimentar. Sense dubtar-ho, va llançar una estocada al seu rival. Si en Ra'at estava tan decidit a morir així, allà, darrere de la biblioteca, en Lussk li faria el favor.

En brandar l'espasa, va sentir que una finestra es trencava per sobre d'ells.

Va mirar cap amunt i va veure que alguna cosa explotava i sortia acomiadada de dalt de la torre, embolicada en una aurèola resplendent de vidres trencats. Al principi, en Lussk va pensar que es tractava d'una espècie alienígena, ja que tenia massa braços i cames, però llavors es va adonar que estava veient a dues persones, una abraçada a l'altra.

La caiguda des de dalt de la torre devia tenir uns cent metres o més. Les dues figures van caure juntes, es van retorçar en l'aire, es van desplomar en picat i es van estampar contra el camí de pedra cobert de neu amb un cruixit carnós i esgarrifós.

Malgrat la seva reputació de tipus dur, en Lussk va haver d'apartar la vista. La força de la gravetat havia fet puré els dos cadàvers i els havia retorçat d'una manera poc habitual. Els ossos trencats travessaven la carn. Un d'ells -una bossa de vísceres regalimants descamisada i plena de sang- estava tirat en un angle que feia que en Lussk pogués veure l'ull dret sobresortint-li de l'òrbita.

Tot seguit, es va incorporar.

En Lussk es va quedar bocabadat, paralitzat per una onada de sorpresa. «És impossible», va pensar. «Ningú és capaç de sobreviure a una caiguda així. Ningú...».

Però aquell pensament, o el que quedava d'ell, va caure pel seu propi pes. El cadàver cobert de sang l'estava mirant amb el seu ull bo i un somriure salvatge i inhumà creuant-li el que li quedava de cara. A més d'haver-li saltat un ull, la caiguda li havia fet alguna cosa a la seva columna vertebral i les seves espatlles, les havia retorçat i ara les clavícules sobresortien i havien desplaçat l'os del braç fins a fer-lo travessar la pell. Semblava un vestit acabat de tenyir que algú hagués plegat imprudentment en la seva pròpia perxa.

I tot i així es movia.

Amb els braços trencats va agafar l'altre cadàver, el va aixecar amb un moviment sec i impacient i se'l va endur a la boca. En aquest moment en Lussk va comprendre que, més enllà dels ossos trencats i les capes de sang, el que estava veient eren els cossos destrossats d'en Wim Nickter i en Jura Ostrogoth.

La criatura que abans era en Nickter decantà el cap i va clavar les dents en les restes carnoses de la cara de l'Ostrogoth. Gairebé immediatament, en Lussk va poder sentir els sorolls, una sèrie de grunyits àvids i bavosos. L'Ostrogoth -o el que quedava d'ell- no va oferir resistència.

-Què és això? -va preguntar la veu d'en Ra'at a la seva esquena-. Què és aquesta cosa?

En Lussk negà amb el cap fent un pas enrere. No tenia ni idea de què era el que acabava de presenciar -quelcom que tardaria a processar, en decidir com havia d'enfrontar-s'hi o usar-lo en benefici propi-, però de moment ho afrontaria a la seva manera.

-Esbrina-ho tu. -En Lussk tirà l'espasa a terra, es va girar cap a Ra'at, va agafar al petit aprenent de la túnica amb les dues mans i va tirar d'ell cap endavant amb tanta força que les dents d'en Ra'at van entrexocar com si fossin castanyoles. En Ra'at estava tan impressionat que s'havia tornat vulnerable, un blanc fàcil. A Ra'at se li va relliscar l'espasa de la mà i va rebotar en les pedres amb un soroll metàl·lic abans de clavar-se en la neu acabada de caure.

-Espera. Què fas? -va preguntar en Ra'at-. No pots...

En Lussk el va girar i el va empènyer cap enrere amb totes les seves forces, en direcció cap a la criatura bavosa i devoradora que estava de genolls sobre en Jura Ostrogoth. En Ra'at va cridar, agitant els braços com si pogués agafar-se a alguna cosa en l'aire. Gairebé immediatament se li van enredar els peus, va ensopegar, va relliscar i per fi va caure primer de genolls i després d'esquena.

La criatura que abans era en Nickter aixecà el cap. De la mandíbula li va relliscar un fil de sang que li va degotar dels llavis. El seu únic ull bo va tremolar com un ou cru en una copa. Va apartar el cadàver d'en Jura i va dedicar tota la seva atenció a Ra'at amb la gana d'una criatura a la qual se li ofereix un animal viu.

-No -Va dir en Ra'at, intentant aixecar-se-. No, no...

En Lussk va girar cua amb les cames en tensió, a punt per arrencar a córrer. L'últim que va sentir, un segon abans d'entrar corrent a la biblioteca, va ser el crit d'en Ra'at.

Següent