29/1174-AA
En Ra'at
va trobar l'arsenal abans que arribessin a la barrera.
Havia
sentit dir que aquells túnels estaven flanquejats de subcàmeres, algunes de
centenars d'anys d'antiguitat, tan antigues com l'acadèmia. Segons els rumors,
diverses generacions de lords Sith les havien usat per emmagatzemar o amagar
coses que no volien que ningú trobés.
La Kindra
i ell havien trobat la primera càmera vint minuts després que el grup hagués
acabat de veure l'holograma del droide d'entrenament. Ningú havia parlat massa
des d'aquest moment; havien avançat en silenci, escoltant atentament.
-Mireu
-Va dir la Kindra, assenyalant la placa metàl·lica oxidada de la paret on
posava:
ARSENAL 1174-AA
-Doneu-me
una mà -va demanar en Ra'at, agafant el tirador. Era una escotilla lateral
rudimentària que es negava a obrir-se, no tant per seguretat, sinó com a
resultat de la humitat i la brutícia que havia acumulat a l'interior dels seus
components amb el pas dels anys.
En Maggs
la va agafar d'un extrem i en Hartwig i la Kindra de l'altre. Es va obrir amb
un soroll metàl·lic. Tots es van quedar uns segons mirant el que hi havia a
l'interior.
En Hartwig
va deixar escapar un xiulet.
-És el
més bonic que he vist en molt de temps -va dir.
En Ra'at
estava d'acord amb aquella afirmació. El cubicle que tenien davant era ple de
material: algunes armes bàsiques, una armadura d'entrenament, protectors de cap
i armadures de pit i, a la part de darrere, en un compartiment diferent, tres
espases de llum.
La Kindra
va estirar el braç i va agafar una a cada mà. Quan en Ra'at es va fer amb
l'última, es va preguntar per què la noia n'hauria agafat dos, i va suposar que
simplement intentava augmentar les possibilitats d'agenciar-se una arma que
funcionés. Encara que en teoria les cèl·lules d'energia emmagatzemaven una
càrrega gairebé indefinida, no hi havia manera de saber si alguna seguia
funcionant, ni tan sols d'esbrinar el temps que portaven guardades allà baix.
Encara que havia entrenat amb elles sovint, les espases de llum seguien
embolicades en un misteri que les convertia a la vegada en una cosa fascinant i
vagament inquietant, un vincle amb el passat més antic dels Sith.
En Ra'at
va estrènyer amb el polze la placa d'activació i la fulla escarlata va cobrar
vida. Va sentir la vibració des de la mà fins al colze, el brunzit del seu
poder autoritari per tot el braç donant-li força i determinació. Es va acostar la
fulla a la cara per contemplar-la i va sentir que se li estarrufava el
borrissol dels braços. Al seu costat, la Kindra havia encès les dues espases.
Després de comparar-les durant uns segons, les va apagar.
-Maggs
-Va dir, i li va llançar la que portava a la mà esquerra. El noi la va atrapar
amb facilitat.
-Gràcies.
En Hartwig
va arrufar les celles.
-Un moment.
I la meva?
-Només
n'hi havia tres.
-I què
passa, que no he tingut sort?
La Kindra
va arronsar les espatlles i en Ra'at va comprendre que l'altra raó per la qual
havia agafat dues espases era que això li atorgava la capacitat de decidir qui
portaria la tercera. La hi havia donat a Maggs, que, tot i no ser el millor
duelista, probablement era el menys propens a perdre els nervis a causa de la
pressió i acabar tallant-li el cap a algú per accident o com a resultat d'una
mala elecció.
-Ja prou
-va dir en Hartwig-. Hem de tirar a sorts qui es queda amb cada arma. En cas
contrari...
-Del
contrari, què? -va preguntar la Kindra. Seguia sostenint davant seu l'espasa de
llum que li quedava, mirant a Hartwig fredament des de darrere de la fulla-.
Vas a marxar? Bon viatge! De tota manera, aquí l'única consigna és «campi qui
pugui».
En Hartwig
la va fulminar amb la mirada, justament indignat. En Ra'at suposà que al final
aconseguiria fer que el matessin. No obstant això, la Kindra semblava haver
perdut ja l'interès en ell: va apagar l'espasa de llum, se la va penjar del
cinturó i es va posar a mirar el passadís que tenien davant.
-Vinga,
hem de seguir. Podria haver-hi un altre arsenal més endavant.
-No em
donis l'esquena -va dir en Hartwig.
-És una
amenaça?
-Només
és una advertència.
La
noia va despenjar l'espasa de llum del cinturó.
-Llavors,
suposo que el millor serà que et mati quan abans millor, no?
-Seràs...
La Kindra
aixecà el braç. La fulla, que ja estava encensa, va realitzar una escombrada letal
i borrosa fins aturar-se a uns centímetres del coll d'en Hartwig. Aquest va fer
un pas enrere, va mirar a Maggs i va veure que estava esperant a veure què
passava. Durant uns segons ningú es va moure ni va obrir la boca, i l'únic so
que se sentia a l'interior del túnel era el brunzit tènue i constant de
l'espasa de llum.
-No t'atreviràs
-va dir en Hartwig-. Em necessiteu massa. -Tenia intenció que les seves
paraules sonessin desafiants, però més aviat van sonar com un grall
estrangulat. La Kindra no va contestar i es va limitar a mirar-lo fixament als
ulls. La fulla no es va moure del lloc. En Ra'at va veure que la seva llum es
reflectia en les gotes de suor que havien començat a acumular-se al llavi
superior d'en Hartwig.
-Kindra
-Va començar a dir en Ra'at.
-Calla.
-Té raó.
Ja has vist aquestes criatures a l'holograma. Ens superen en nombre. Necessitem
a tots els...
-Et vaig
a dir el que no necessito -va respondre la noia, sense deixar de mirar fixament
a Hartwig-. No necessito estar constantment mirant per sobre l'espatlla. -Va assentir
amb el cap; semblava que acabava de prendre una decisió-. No, Hartwig, crec que
hauré de convertir-te en un cadàver ara mateix.
En Hartwig
va arrufar el llavi, intentant pronunciar unes paraules que van trigar uns
segons en sortir.
-Fes-ho
-va dir amb veu ronca-. Endavant.
La mà
d'en Ra'at va lliscar cap avall, en direcció al mànec de la seva espasa de
llum. La situació s'estava deteriorant més ràpid del que havia previst, encara
que tampoc li sorprenia gaire. Potser fos millor així.
«De
debò vols prendre partit?», Va pensar, i de moment va deixar la mà on era.
-Ei...
Nois? -va dir en Maggs a la seva esquena-. Em jugo alguna cosa que voleu veure
això. És...
Una
tos maldestre que va sonar massa fluixa i humida va fer que no pogués acabar la
frase. Semblava que estigués intentant que no li donés una arcada.
En Maggs
va deixar escapar un xiulet.
-Algú més
ho olora?
Així
va ser com van trobar la paret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada