Collita Roja (I)

Collita Roja

Joe Schreiber

L'era de l'Antiga República és una època fosca i perillosa en la qual els Cavallers Jedi s'enfronten valentament als lords Sith i als seus despietats exèrcits. Però els Sith tenen plans inquietants, i el més inquietant de tots és la posada en pràctica del somni fanàtic d'en Darth Scabrous, que està a punt de convertir-se en una realitat de malson.

A diferència d'aquests altres Jedi marginats al Cos Agrícola -joves Jedi amb unes capacitats que no han demostrat estar a l'altura-, Hestizo Trace posseeix un extraordinari talent per a la Força,... un do amb les plantes. De sobte, la seva tranquil·la existència entre espècies d'hivernacle i de jardí queda destrossada violentament per l'arribada d'un emissari d'en Darth Scabrous. La singular orquídia negra que ha cuidat i amb la qual ha establert un vincle és l'ingredient que falta en una antiga fórmula Sith que promet concedir-li a Darth Scabrous seu major desig.

Però en el cor de la fórmula hi ha un virus desconegut fins al moment que és pitjor que letal: no només mata, sinó que transforma. Ara els morts famèlics i en descomposició s'estan alçant, impulsats per una fam sanguinària per tot el que és viu i liderats per un Mestre Sith amb una set de poder insaciable que persegueix el premi definitiu: la immortalitat... costi el que costi.

1 / Anell

3645 ABY

Wim Nickter estava dret, a la vora del cercle, a l'espera que comencés el combat.

El regust a ozó del fred aire del matí a Odacer-Faustin li havia deixat la llengua i els llavis entumits, i el cor li bategava cada vegada més fort, fins arribar a agitar la pesada tela de la túnica resistent al vent. En companyia de la resta d'alumnes havia ascendit els setanta-set esglaons que conduïen a la part més alta del temple; els músculs encara li feien mal mentre la brisa assecava les gotes de suor provocades pels exercicis acabats de realitzar. La sessió d'entrenament amb espasa de llum havia acabat. Havia arribat el moment que comencessin els duels.

Durant els tres anys estàndard que portava a l'acadèmia, en Nickter havia fantasiejat imaginant com serien aquells enfrontaments. Es va quedar mirant l'interior del cercle fixament; tenia disset anys, era alt, prim i tenia els cabells de color negre atzabeja. Els seus anhelants ulls de color blau grisenc encaixaven a la perfecció amb l'implacable paisatge.

En Nickter va mirar cap avall. Des de dalt del temple, l'acadèmia Sith semblava una roda mig derruïda, amb els seus radis estenent-se torts des de la torre central. Feia molt que la neu acumulada durant dècades, el gel i els constants i excèntrics moviments tectònics de l'escorça del planeta havien fet efecte en les antigues estances, els passatges coberts, els túnels, els temples i la gran biblioteca, que exercia de centre neuràlgic de tot el complex. El resultat era un dispers grup d'oblidades ruïnes, algunes d'elles encara majestuoses, que jeien sepultades sota tones d'arquitectura Sith maltractada pel temps.

I allà era on Nickter i uns quants centenars més havien arribat per aprendre tot el que necessitaven saber sobre el costat fosc de la Força.

Just davant d'ell, lord Shak'Weth, el mestre d'espases Sith, va donar tres passos cap al centre del cercle i va anar contemplant als alumnes des de sota de la caputxa de la seva capa. El vent va deixar de bufar per un instant; no se sentia cap soroll, excepte el frec de les seves botes sobre la desigual plana. Ni el més mínim gest trencava el petri semblant del mestre d'espases. La fina escletxa sense llavis que formava la seva boca no es va moure en cap moment. No va fer cap comentari; no calia que ho fes. Havia arribat el moment del primer desafiament, i en Nickter i els seus companys estaven al corrent dels rumors.

Aquell dia en Lussk anava a desafiar algú.

En Rance Lussk era el millor alumne de l'acadèmia; la ferocitat i el potencial d'aquell acòlit dels Sith eren tals que gairebé ningú s'atrevia a acostar-s'hi, i no diguem a enfrontar-se a ell en un duel. Havia passat la major part d'aquells dies fent sessions particulars d'entrenament amb Shak'Weth i la resta de mestres de l'acadèmia. Es deia que havia estat meditant a la part alta de la torre al costat del mateix lord Scabrous... encara que en Nickter tenia els seus dubtes al respecte. Encara no havia conegut cap alumne que afirmés haver estat a l'interior de la torre.

Malgrat tot, es va quedar esperant, contenint la respiració.

Tot el grup mantenia un silenci absolut.

Uns segons després, en Lussk va fer un pas endavant.

Sota la capa i la túnica es podia percebre la seva àgil i musculosa figura; tenia la cara allargada i una cabellera pèl-roja que portava recollida en una trena, tan tirant que tirava cap enrere de les comissures dels seus ulls verd clar fins a donar-los un aspecte lleugerament esquinçat. L'atribut que més destacat en ell era el silenci que l'envoltava com si d'un núvol letal es tractés. Una suau sensació de terror envaïa a qualsevol que se li acostés; les poques vegades que en Nickter s'havia topat amb ell en els passadissos de l'acadèmia havia sentit una baixada en la temperatura i en el nivell d'oxigen. D'en Lussk emanava una sensació d'amenaça, l'espirava per la boca com si fos diòxid de carboni.

Quan el jove acòlit, amb una mirada indiferent, més pròpia d'un rèptil, es va girar en direcció als seus companys, en Nickter va sentir que tot el seu cos, a excepció del seu cor, que seguia bategant amb força, es quedava paralitzat. Pel que fa als possibles contrincants, tan sols uns pocs semblaven estar a l'altura. La mirada d'en Lussk va anar recorrent a alguns dels millors duelistes que hi havia al grup: Jura Ostrogoth, Scopique, Nace, Ra'at. En Nickter es va preguntar si algun d'ells acceptaria el desafiament d'en Lussk. La humiliació de fer-se enrere no era res comparada amb la possible catàstrofe d'acabar derrotat per Lussk a l'interior del cercle; a les seves mans, fins i tot una espasa d'entrenament, amb el mànec de duracer i els milions de barbes plenes de toxines, podia causar una ferida de conseqüències desastroses.

En Lussk es va aturar, i en Nickter es va adonar que l'acòlit pèl-roig l'estava mirant fixament.

Les paraules d'en Lussk van ressonar a l'aire.

-Desafio a Nickter.

En un primer moment, en Nickter va creure que havia sentit malament. Després, la realitat va acabar per imposar-se i va sentir que se li regiraven els budells, com si de sobte el sòl s'hagués evaporat sota els seus peus. El temps va semblar aturar-se. Shak'Weth i tots els aprenents l'estaven mirant, esperant que decidís entre donar un pas endavant o fer-se enrere. Des del punt de vista pràctic, que li hagués triat no tenia cap sentit; tot i ser capaç de fer les coses bé durant l'entrenament, en Nickter era clarament inferior a l'altre alumne, i aquell enfrontament no serviria tan sols per posar a prova les seves habilitats ni per oferir almenys una bona actuació a la resta dels presents.

Malgrat tot, el desafiament seguia surant en l'ambient a l'espera de resposta.

-I bé, Nickter? -va preguntar el mestre d'espases-. Què contestes?

En Nickter va ajupir el cap mentre una sensació de calor que li resultava familiar li envaïa lentament les galtes i el coll. Sabia que no era necessari donar una resposta formal, n'hi havia prou amb què inclinés el cap i donés un pas enrere; immediatament començarien els murmuris, i el poc prestigi que havia aconseguit en els dos últims anys començaria a evaporar-se. Es tractava d'un dilema irresoluble, però almenys així podria sortir sa i estalvi. Diversos dels alumnes que s'havien enfrontat a Lussk anteriorment no havien corregut aquesta sort: els tres últims havien abandonat l'acadèmia després d'enfrontar-se a ell. Un d'ells s'havia suïcidat. Era com si el fet de perdre davant Lussk els hagués... fet alguna cosa, una ferida interior de la qual era impossible recuperar-se.

La resposta era òbvia: Nickter havia de donar un pas enrere i retirar-se.

Per això es va sorprendre tant com els altres quan es va sentir dir:

-Accepto.

Els murmuris de sorpresa es van estendre entre la resta d'aprenents. Fins i tot  en Shak'Weth va aixecar una de les seves punxegudes celles.

Wim Nickter va obrir i tancar els ulls, incrèdul encara davant el que acabava de dir. No havia tingut intenció d'obrir la boca; aquella paraula havia brollat ​​del seu interior de forma involuntària. Quan va alçar la vista i va veure que la petita i inapreciable boca d'en Lussk esbossava un somriure, es va adonar que de tots els presents, ell era l'únic a qui no li havia sorprès la resposta.

I per primera vegada, en Nickter es va adonar del que estava succeint.

Allò no tenia res a veure amb enfrontar-se en duel. Es tractava d'una altra cosa.

-Molt bé -va dir en Lussk, fent un senyal amb la mà que tenia lliure perquè s'acostés-. Endavant.

Abans de poder-se adonar, en Wim Nickter es va veure atret cap al centre del cercle; primer un peu i després l'altre van arrossegar a la resta del cos. El cor se li va accelerar quan el seu cos va comprendre que allò estava succeint de veritat. «No», va protestar mentalment, «no sóc jo qui està fent això, no vull», però poc importava, perquè l'únic que podia veure era que en Lussk somreia prou com perquè sota dels llavis s'entrellusqués el suau reflex groguenc dels seus ullals. En Nickter sabia el que estava succeint i, pitjor encara, el seu contrincant era conscient de tot. Els ulls d'en Lussk resplendien amb un gest de sadisme i de plaer tan intens que el seu anodí rostre havia adquirit una aparença espantosa.

Estaven l'un davant de l'altre, a tan poca distància que en Nickter podia sentir el fred que emanava de la pell del seu oponent. En Lussk va alçar l'espasa d'entrenament i el mànec va xiular en l'aire mentre el seu portador es col·locava en posició.

«No ho facis», va voler dir en Nickter mentre els seus ulls suplicaven clemència, però va veure que la seva espasa també s'alçava. Fos el que fos el que li estava passant -el que en Lussk li estava fent-, ja era massa tard.

L'espasa d'en Lussk va caure amb força. En Nickter reaccionà a l'instant, amb una agilitat i una velocitat instintives adquirides en les nombroses sessions d'entrenament. Els dos metalls van produir un soroll quan van xocar que va reverberar amb un brunzit per tot el cercle que els envoltava, com si es tractés d'un circuit d'alt voltatge. Una cosa li va fer reaccionar i, quan el seu oponent es va llançar sobre ell per segona vegada, el desafiat va desviar l'atac amb una parada forta i decidida i es va recuperar amb un moviment que deixava una considerable obertura entre els dos. En Wim va sentir al lluny que el públic deixava anar un tímid murmuri elogiós. De moment, havia aconseguit superar les previsions més pessimistes.

En Lussk tornà a carregar de front, i en Nickter saltà per esquivar el cop, si bé aquesta vegada ho va fer amb menys perícia. La fugaç sensació de triomf s'havia evaporat i l'havia substituït una confosa pèrdua de perspectiva. Com havia pogut acostar-se tant i tan de pressa? En Lussk es movia massa ràpid; l'espasa d'en Nickter semblava haver cobrat vida pròpia i no deixava de moure's i de colpejar per contenir els atacs, però el fred somriure d'en Lussk no deixava cap dubte. Ets meu, cuc, retrunyia la força de voluntat de l'altre cadet en el cap d'en Nickter. I faràs el que t'ordeni.

«No». En Nickter serrà les dents i va reunir tota la determinació de la qual va ser capaç. Es va adonar que la seva única esperança era poder alliberar la seva voluntat del control a què en Lussk el tenia sotmès. L'altre acòlit estava practicant amb ell algun tipus de tècnica avançada de control mental que hauria après d'algun dels lords Sith a l'acadèmia, potser del mateix Scabrous. Serien veritat els rumors que parlaven de la seva tutela secreta? En qualsevol cas, i per raons que només en Lussk coneixia, aquell matí havia decidit posar a prova aquests poders amb Nickter, i aquest no tenia res amb el que fer-li front.

En Wim Nickter va proferir un grunyit i es va tirar cap endavant amb l'espasa en posició. En Lussk l'esperava amb un somriure de menyspreu, com si no esperés res més d'ell. Després d'una sèrie de moviments, en Lussk concatenà a la perfecció un precís i ferotge atac Makashi amb una forma IV, es va elevar d'un salt des d'una posició parada, va girar en l'aire i va caure darrere d'en Nickter abans de donar-li temps a reaccionar. Aquest va sentir el brunzit de l'espasa en copejar el seu colze dret i va donar un crit de dolor mentre la mà se li quedava entumida i els dits se li relaxaven i deixaven anar l'espasa.

Indefens i desarmat, va sentir la freda punta del duracer d'en Lussk contra el clatell clavant-se a la pell just sota la base del crani. En Nickter coneixia de sobres aquella sensació d'entumiment que es produïa just abans que la terminació nerviosa registrés una sobrecàrrega de dolor.

Almenys tot havia acabat.

I ara, tira't cap enrere fins a clavar-te l'espasa. La veu d'en Lussk tornà a ressonar dins del seu cap. Sonava greu i monòtona, com una ordre irresistible.

En Nickter va intentar resistir-se, fent força cap endavant amb tots els músculs del coll, però no va servir de res. Allò era més fort que ell. El dolor era cada vegada més gran, es redoblava, augmentava fins a l'infinit i el travessava; en el seu interior va prendre forma una certesa sinistra i instintiva: en pocs segons es tallaria la seva pròpia medul·la espinal, deixaria sense reg sanguini al cervell i faria que tot pensament s'extingís en aquell segon final de consciència. Va respirar fondo amb les dents premudes i va mirar les cares dels que li observaven des de fora del cercle com si els hi separés una gran distància. Tots observaven ansiosos esperant l'inevitable cop de gràcia.

«Maleïts sigueu», va pensar en Nickter. «Maleïts sigueu tots vosaltres, tant de bo patiu tots el mateix que estic patint jo. Espero que...»

En Nickter va proferir un crit ofegat i va donar una sacsejada cap endavant, sobtadament lliure, per allunyar-se de l'espasa. Tot seguit es va portar una mà a la ferida, superficial però molt dolorosa, que tenia just a sobre de la vèrtebra prominent. Amb prou feines va aconseguir mantenir la mà aixecada. El combat, tant físic com mental, havia deixat el seu cos reduït a un holograma borrós del seu antic ser: els músculs li tremolaven, tenia la roba feta esquinçalls i la pell i el pèl amarats de suor. El cap semblava a punt d'explotar-li i era incapaç de recuperar l'alè. Amb les cames disposades a trair-lo en qualsevol moment, es va girar cap a Lussk i va aconseguir veure els ulls verds i impenetrables de l'altre acòlit.

Si vius és tan sols perquè jo t'ho he permès, li va dir l'altre amb la mirada, i en Nickter va entendre finalment que el gest de pietat d'en Lussk li havia sentenciat a la humiliació encara més gran d'haver sobreviscut sense cap raó.

Va apartar la vista, es va girar i es va obrir pas entre la multitud. Ningú va dir res ni fer cap soroll mentre descendia pels graons de pedra des de dalt del temple fins al sender esborrat per la neu.

Següent