Collita Roja (XXXI)

Anterior

31 / Tempesta de carn

La Zo es va quedar allà plantada mentre la neu li queia per la cara, mirant la torre.

-No ho entenc -va dir-. Com hem acabat tornant aquí?

El whíphid no va contestar. Aquesta vegada, però, qualsevol resposta hauria estat gratuïta. La Zo sabia de sobres per què estaven allà. En algun lloc dins del tancat havien perdut el sentit de l'orientació per una il·lusió dels Sith, crua però efectiva, i ara havien tornat al lloc d'on havien partit.

Llavors va veure les figures.

Estaven disposades com grotesques talles a les parets més altes de la torre; semblaven estàtues a mida natural il·luminades per la brillantor vermella entretallada procedent de la part superior de l'edifici. Al principi, la Zo va pensar que eren precisament això: estàtues, gàrgoles.

Però es movien.

S'arrossegaven i s'enfilaven sobre les esquenes dels altres com una versió horriblement gran dels escarabats boski devoradors de carn que havia vist a la nau d'en Tulkh. I quan la llum els hi va il·luminar les cares, va veure que eren -o almenys havien estat en algun moment- humanes. La Zo es va adonar que els seus uniformes, que devien ser les túniques negres dels acòlits Sith, estaven fetes esquinçalls i onejaven darrere d'ells assotades pel vent, que no parava d'udolar. Va veure que uns quants s'agafaven a la paret i trepaven cap a les finestres de la torre. Un d'ells va tirar el cap cap enrere i va començar a colpejar la superfície amb el puny amb una determinació simiesca.

-Què estan fent?

-Intentant entrar -va grunyir en Tulkh.

-Per què?

De sobte van sentir un crit des de les altures, la descàrrega comprimida que la Zo recordava haver sentit a l'interior dels barracons, suposadament deserts, i el caça-recompenses va fer un pas enrere i deixà anar alguna obscenitat entre dents.

-Han...

Abans que pogués acabar, una d'aquelles criatures va caure des de dalt i va passar xiulant per davant d'ella.

La Zo es va tornar per mirar a Tulkh.

Hi havia desaparegut.

La Zo va retrocedir fent un bot i va mirar de nou cap amunt. A la part alta, una altra de les criatures que hi havia a la torre s'havia deixat anar i estava caient en picat com una llosa renegada feta de foscor, o un tros trencat de l'univers, i queia a tota velocitat, cridant, entre els flocs de neu.

La criatura udoladora va caure sobre les quatre potes i, encara que li donava l'esquena a la Zo, la noia va poder veure l'esquinç en l'uniforme per on se li veien les costelles i unes quantes vèrtebres. L'aire, carregat de neu, li entrava pel forat, i va veure diverses voltes d'intestí, ennegrides amb una crosta de sang seca, onejant al vent al costat dels esquinçalls de roba. Una part dels pulmons semblava haver-se deixat anar com a conseqüència de la caiguda i un s'havia quedat penjant, inflant-se i desinflant-se, esparracat, com un animalet panteixant.

«Tulkh. L'ha clavat a la neu en caure-li a sobre. I ara se l'està intentant treure de sobre.»

La segona criatura es va acostar al munt de neu amb el cap lleugerament inclinat, buscant un angle per atacar.

La Zo va sentir un altre crit procedent de dalt, i els dos cadàvers amb uniformes Sith van cridar al seu torn com a resposta.

El braç d'en Tulkh va sortir disparat de la neu sostenint la seva llança i la va clavar cap endavant. Un segon després, la criatura Sith que tenia a sobre va retrocedir trontollant a cegues, amb la punta de la llança clavada a la cara. La seva galta dreta era un forat supurant d'os destrossat. La llarga asta sobresortia del seu cap com una tosca banya més gran del normal.

En Tulkh es va incorporar, escopint neu.

-Escòria tremolosa -Va grunyir-. Espero que això t'hagi ensenyat que no cal saltar-me a sobre.

Va tirar la criatura cap enrere d'un puntada de peu, la va immobilitzar amb el peu i va tirar de la llança per treure-la de la cara. Després, amb les dues mans, va clavar la punta de llança al tors destrossat de la criatura, amb tanta força que li va fer miques la columna vertebral i la va seccionar per la meitat. Els segments superior i inferior es van retorçar amb desgana a la neu i després es van quedar immòbils.

-Espera. -Respirant amb dificultat, el whíphid mirà la Zo.- On és l'altre?

-No ho...

-Ajupa't.

Sense esperar que ho fes, en Tulkh llançà la llança directament cap a ella. La Zo va caure de genolls i va notar que la llança li travessava el pèl i passava fregant-li el cuir cabellut. Darrere seu, alguna cosa li va caure a sobre amb tot el pes de la seva carn, la va deixar sense alè, cega i sorda, i la va aixafar contra la neu. Va sentir fred, unes les mans que l'agafaven i el degoteig d'un fluid enganxós i oliós parcialment coagulat que li queia sobre la pell del coll, on la roba no li cobria la carn. La criatura també es va posar a cridar, però el crit es va interrompre amb un soroll ofegat, semblant a un aleteig, seguit d'una sèrie de cops aguts, fins que va cessar d'aletejar.

-Aixeca. -Va sentir la veu d'en Tulkh, esmorteïda, des de dalt.

La Zo es va arrossegar fins a incorporar-se. El caça-recompenses estava plantat davant d'ella. El cap tallat de la criatura que acabava de decapitar penjava de l'extrem de la llança formant un angle gairebé desenfadat, amb la punta entrant-li per la mandíbula trencada per acabar sortint per una conca ocular buida. Dels seus llavis grisos i flàccids penjaven gruixudes baves viscoses de color rosa, i l'únic ull que li quedava es tentinejava endavant i enrere, de manera que aconseguia semblar estúpid i astut al mateix temps sota la parpella inflada.

-Un adolescent -va dir la Zo. -Tindria uns disset o divuit anys com a molt. -Es va quedar mirant l'ull groc-. Encara m'està mirant.

-Estan morts. -En Tulkh va arronsar les espatlles mirant l'altre cadàver que havia deixat sobre la neu i va negar amb el cap-. Oblida'ls.

Es va produir una altra explosió de soroll procedent de les altures. La Zo mirà cap amunt tot el que va poder.

Semblava una crida de reunió.

La foscor ofegada per la neu que envoltava la torre es va omplir de sobte de cossos que queien, molts més dels que la Zo podia arribar a comptar. Queien de dos en dos o de tres en tres des de dalt de la torre, amb els ulls espurnejants i les dents brillants, i van caure a terra en totes direccions, alguns gairebé prou a prop per agafar-la des d'on havien caigut. Com no deixaven de cridar, semblava que aterraven sobre un coixí de so.

Enfront d'ella, en Tulkh es va col·locar en posició de combat.

-Als Jedi us entrenen per lluitar, no?

La noia va assentir amb el cap.

-Doncs lluita!

Les criatures Sith els tenien envoltats. Els seus crits eren constants i udolants i l'aire semblava solidificar-se amb els seus udols. La Zo es va adonar que ja no podia veure a Tulkh.

«No podrem vèncer-los a tots.»

I llavors va sentir una altra veu.

«Sí que pots.»

La Zo es va quedar parada, sorpresa per la veu. Sonava real, forta i clara. Al principi va pensar que era l'orquídia, però de seguida va comprendre que estava sentint la veu del seu germà Roig.

«Impossible, està molt lluny d'aquí...»

En realitat no era en Roig; les paraules sortien de la seva memòria, del magatzem de paraules d'ànim que el seu germà li havia donat en el passat, en l'època en què ella entrenava a l'acadèmia Jedi. De vegades s'havia sentit esgotada i desesperançada, i ell havia parlat amb ella i l'havia animat a aixecar-se, a ser forta i a ser fidel a si mateixa.

«Escolta, Hestizo. Els Jedi et van ensenyar moltes coses, a més de lluitar. Et van ensenyar a viure. A viure dins de la Força i a mantenir el vincle que comparteixes amb ella.»

Amb aquestes paraules, a Hestizo Trace li va envair una profunda sensació de bondat. En el temple Jedi havia sentit a altres de la seva disciplina intentar descriure l'experiència, dient que era així o aixà. Però per a ella tot es reduïa a l'experiència d'estar viva, a una creença salvatge i extàtica, però amplificada. Totes les càrregues de frustració i ansietat es van allunyar i van omplir la seva essència d'un univers sencer d'energia pura i vigoritzant.

Va tornar a mirar al seu voltant i va veure les criatures Sith estampant-se contra el terra per tot arreu, aixecant el cap i obrint la boca.

I tot.

Es va.

Alentir.

-Aju... -Va començar a dir en Tulkh, tirant un braç enrere lentament per treure del buirac una fletxa d'un metre de llarg, movent-se tan a poc a poc que semblava estar sota l'aigua. La Zo es va elevar d'un salt com una dona que es mogués a través d'una galeria de figures de cera. Va aterrar darrere d'una de les criatures Sith, va agafar el seu crani greixós parcialment descompost amb les dues mans des del darrere i va tirar d'ell amb força cap a l'esquerra. La columna vertebral va cruixir i el crani sencer es va deixar anar quan la noia el va arrencar de les espatlles. El cap seguia cridant quan la Zo el va llançar per sobre l'espatlla a la següent criatura desmanegada i la va colpejar amb tanta força que la va estampar contra la torre. Va agafar a una tercera pel coll i l'entrecuix, la va aixecar i la va llançar cap amunt, per on havia arribat.

Darrere va sentir la vibració de la fletxa d'en Tulkh quan es separava de la corda de l'arc. Sense mirar enrere, la Zo va estirar el braç i va caçar la fletxa al vol. Ho va fer sense esforç aparent, sense pensar-ho, com si estigués agafant un llibre d'un prestatge. Darrere d'ella, a través de la profunditat dels flocs de neu immòbils, els llavis d'en Tulkh seguien formant la última part de la seva primera paraula, mentre les cinc criatures Sith restants posaven com estàtues, gairebé sense moure's, en diferents posicions d'atac.

La Zo va saltar cap endavant, va partir la fletxa en dos i va clavar les dues meitats de la sageta en dos cranis amb la força suficient per travessar-los i fer que quedessin permanentment junts, cara a cara com uns horribles amants fosos en un petó etern. Tot seguit, va agafar del braç l'acòlit Sith somrient de cara florida que semblava haver-se menjat els seus propis llavis i l'interior de la boca fins al paladar. Crac! Pop! El braç se li va sortir fàcilment a l'altura del colze i la Zo el va descarregar com una porra sobre el crani del cadàver vivent que tenia davant.

Va percebre que tot començava a moure's més de pressa i que el seu domini sobre la situació tornava a relaxar-se. Els flocs de neu queien solts a la manera del confeti en una profusió imprudent. La criatura Sith que havia llançat cap amunt ara estava caient. Quan l'última de les criatures se li va acostar arrossegant els peus, va sentir un soroll sord, el cruixit agut d'una dotzena d'ossos trencats.

-... pa't! -va acabar de dir en Tulkh, però només llavors va semblar adonar-se que la fletxa havia desaparegut del seu arc i que les criatures Sith jeien totes destrossades a terra. Va mirar la Zo i li van tremolar les aletes del nas.

-No m'has deixat cap?

La Zo va assenyalar els dos cossos retorçant-se a la neu entre ells dos. En Tulkh va treure la llança, la va aixecar i els va travessar a tots dos. Tenia els ulls brillants, injectats en sang, gairebé saturats de plaer, i el somriure que se li dibuixava a la cara no deixava cap dubte. La Zo va pensar que mai havia vist a cap ésser viu, humà o no, extreure un plaer tan descarat de l'acte de matar.

«Hestizo...?»

Aquesta vegada la veu de l'orquídia era inconfusible.

«Hestizo, vine...»

La noia es va quedar parada, va escoltar atentament i va notar que somreia, envaïda per una sobtada sensació d'esperança. Des d'algun lloc entre la neu que queia, en Tulkh la mirava fixament.

-Què passa? -va voler saber.

-La Murakami -va contestar la noia-. Està viva!

-Em pensava que havies dit...

-Ho sé! Però puc sentir-la! M'està cridant!

En Tulkh arrufà les celles, escèptic.

-On?

La Zo mirà cap enrere, a través de la tempesta de neu, i va assenyalar amb el dit.

-A la biblioteca.

Següent