Collita Roja (III)

Anterior

3 / Els gossos de caça del dolor extrem

En Nickter es va despertar a la gàbia.

No recordava com havia arribat fins allà ni quant temps portava ficat dins. L'últim record que tenia era estar assegut a la infermeria, esperant que l'Arljack tornés a mirar la ferida que tenia al clatell. De fet, durant un moment de confusió, va pensar que encara seguia allà. «Fa fred», va arribar a dir. «Escolta, Arl, et faria res pujar una mica la calefacció?»

Però no era a la infermeria.

En tractar-se d'incorporar es va copejar el cap contra les barres de metall amb tanta força que no va poder reprimir un gemec de dolor. Què és el que estava passant? La gàbia era tan petita que l'obligava a romandre encorbat, ja fos recolzat en les mans i els genolls, o bé assegut i amb les espatlles encongides. Li havien arrencat la part superior de la túnica i estava nu de cintura cap amunt. Un dolor espantós li recorria l'esquena, des del clatell fins als ronyons; era un dolor punxant i continuat que feia que li fessin mal fins i tot les dents.

La fosca sala on hi havia la gàbia era immensa, com si algú s'estigués burlant de la situació claustrofòbica en què es trobava. Des d'on estava, en Nickter podia veure gairebé tota l'estància. Era un espai circular, d'uns cinquanta metres de diàmetre, il·luminat per un reguitzell de pantalles parpellejants, espelmes i torxes. Per tot arreu hi havia material de laboratori. Tubs i cables cobrien les diferents taules, connectant munts de peces de diferents aparells i objectes com condensadors, flascons, cremadors i gots de precipitacions. Les parets estaven fetes de vidre i, malgrat que tot era fosc a l'exterior, en Nickter va tenir la impressió d'estar en un espai molt elevat.

De sobte ho va comprendre tot.

Estava a la part alta de la torre.

-Ja t'has despertat -va sentir que deia una veu.

En Nickter es va sobresaltar i va estar a punt de cridar.

Des de fora de la gàbia li mirava una figura alta i corpulenta coberta per una túnica negra que amb prou feines es distingia enmig de la foscor. En Nickter ja sabia de qui es tractava abans que la intermitent llum de les torxes li il·luminés la cara: la cara allargada, els trets ben cisellats, els ulls gairebé imperceptibles, la famosa corba de l'angulós llavi superior, com si hi hagués sempre alguna cosa que li fes somriure lleument. Va sentir una aprensió sobtada i un calfred li va recórrer l'esquena. Va pensar que el pitjor de tot eren els ulls: la forma en què s'assemblaven a la plata, la brillantor que semblaven tenir, entre l'ambició més desmesurada i la indiferència més absoluta.

-Lord Scabrous -va dir, o va intentar dir. Tenia la boca resseca; els pulmons semblaven incapaços d'aconseguir suficient aire-. Què estic fent aquí?

El lord Sith no va contestar, però va seguir mirant-lo fixament... com si el travessés amb la mirada, com si hi hagués alguna cosa més allà dins de la gàbia.

Podia notar la seva pròpia olor, el greix ranci i vulgar de la por i la suor que transpirava per tots els porus. Les punxades a l'esquena s'havien convertit en un mal més intens i constant que li arribava des dels ronyons fins al coll. Cada segon que passava el dolor augmentava, i el mateix succeïa amb la coïssor que li produïa la suor entrant en contacte amb les nafres. La ferida, fos del tipus que fos, era molt profunda, i els receptors nerviosos, com obedients gossos de caça del dolor, no paraven d'anar i venir portant males notícies.

Temptejant amb la mà a l'esquena, en Nickter va notar la presencia d'alguna cosa que li sortia de sota la pell, just a sobre de la base de la columna vertebral: era una mica fred i dur i suau al tacte. Es va girar i va veure què era allò el que Scabrous havia estat mirant: es tractava d'algun tipus de tub que estava implantat directament en una de les vèrtebres. Al voltant de la ferida hi havia un cercle en carn viva que s'estava inflamat i que li cremava cada vegada que el tocava. En desplaçar la mà cap a dalt es va trobar amb un altre tub, i després amb diversos més, tots enganxats a l'esquena. Hi havia almenys sis, i cada un tenia el mateix gruix que un dels seus dits. En Nickter es va adonar que eren els tubs els que pressionaven el canal medul·lar, i que aquí estava l'origen del punyent dolor.

-Però què... què és això? -va preguntar, conscient que la seva veu sonava estranyament aguda i tremolosa-. Què m'heu fet?

L'Scabrous no va contestar. Ni tan sols seguia mirant-lo. Hi havia passat a l'altre costat de la gàbia on els tubs, després de passar entre la tela metàl·lica, arribaven al que semblava un tipus de bomba mecànica amb un matràs col·locat a sobre.

En Nickter es va donar la volta com va poder dins de la gàbia i es va quedar mirant el matràs. Estava ple d'un líquid tèrbol de color groc vermellós. Al costat de la bomba hi havia una petita piràmide de color negre i en les seves cares hi havia gravats alguns textos; malgrat la por i al dolor que sentia, va ser capaç d'identificar aquell objecte: era un holocró Sith, els havien estudiat a l'acadèmia, encara que mai havia arribat a veure'n cap. A continuació va veure una altra cosa més, desenes d'elles, ficades en ampolles de vidre, alineades a la plataforma que hi havia al costat de la bomba.

Eren flors.

Totes de color negre.

Totes diferents.

Totes mortes.

En Nickter es va retorçar a l'interior de la gàbia. Res de tot allò tenia sentit, i la irracionalitat només aconseguia augmentar encara més la creixent sensació de terror. No parava de suar, les gotes li queien literalment del cos. La temptació de suplicar, de posar-se de genolls i pregar per la seva vida, o almenys per un final menys dolorós, es feia gairebé irresistible. L'únic que li ho impedia era la sospita, basada en totes les informacions que havia sentit sobre Scabrous, que el lord Sith no es dignaria si més no escoltar-lo. L'Scabrous va romandre darrere de la gàbia, observant les flors i l'holocró. Finalment, va triar una de les flors, va obrir la càpsula de vidre que hi havia damunt de la bomba i la va deixar caure a l'interior.

-Què és això? -va preguntar en Nickter-. Què estàs fent?

L'Scabrous el va mirar, com si no l'hagués sentit abans. Cuando per fi va trencar el seu silenci, va parlar amb una veu greu i ressonant, més profunda encara del que en Nickter recordava. Tenia un to enormement íntim, com si el lord Sith li estigués xiuxiuejant directament a cau d'orella.

-Avui al temple t'han humiliat, Wim Nickter, t'han humiliat terriblement. T'has mostrat com algú feble i fàcil de derrotar.

-Ha estat Lussk! -explotà en Nickter-. Va usar la Força contra mi, la...

L'Scabrous alçar la mà.

-Encara hi ha una manera que puguis ser útil. Vaig a fer-te una oferta perquè puguis redimir.

Tot seguit, va pressionar un dels botons que hi havia a la bomba.

En Nickter, que no li treia l'ull a l'aparell, va veure que la negra flor girava en un remolí dins del fluid de color groc vermellós i els seus pètals s'anaven desfent fins a desaparèixer. La bomba va deixar escapar un lleu xiulet i una mitja dotzena d'estranyes peces van començar a realitzar la seva inquietant tasca. En un primer moment només va sentir una rara vibració procedent dels tubs que tenia a l'esquena.

A continuació, el dolor que encara podia resistir es va tornar de cop molt més intens. Les convulsions li van recórrer tot el cos, cada petit mil·límetre de terminació nerviosa es va obrir per la meitat i es va posar al roig viu.

En Nickter es va arquejar cap endavant i va cridar. El dolor el va torturar i el jove va abandonar tot intent de resistència. Mentre el mecanisme, que semblava una immensa i compassada estrella de neutrons, el succionava cap endavant, va veure com Scabrous l'observava des de l'exterior de la gàbia.

L'últim que en Nickter va veure abans de perdre el coneixement va ser a l'Scabrous donant-li l'esquena i tirant a terra tots els recipients amb flors que hi havia sobre la bomba.

Següent