diumenge, 17 de gener del 2016

Collita Roja (XIX)

Anterior



19 / De cap

A l'altra punta de l'acadèmia, la neu acabada de caure havia començat a amuntegar-se a l'exterior del dormitori al qual l'Scopique havia tornat després del seu entrenament vespertí. El zabrak havia acabat de dutxar-se -tenia per costum rentar-se en aquella hora, quan tot just disposava d'un moment d'intimitat- i estava sortint del nebulós compartiment amb una tovallola embolicant-li la cintura quan va veure un rastre de sang a terra.
Es va quedar parat i va mirar a terra. Uns minuts abans, en entrar a la dutxa, allà no hi havia cap rastre de sang. Les esquitxades eren fresques i brillants i recorrien el sòl en direcció cap a les lliteres.
L'Scopique va sentir que els seus mecanismes de defensa es tibaven i entraven en un estat d'alerta i que la seva agressivitat natural augmentava fins a pujar de nivell. Va acabar de sortir de la dutxa en silenci, es va vestir ràpidament amb el seu uniforme i va seguir el rastre de sang cap a la dreta. Li arribava l'olor d'alguna cosa, l'aroma rància de la carn quan comença a podrir-se. A cada segon que passava semblava empitjorar.
Llavors va veure el cadàver tirat a la seva llitera.
Anava vestit amb un uniforme de l'acadèmia fet esquinçalls i les seves extremitats i esquena estaven retorçades formant angles antinaturals. El cap penjava de costat d'un coll que sens dubte estava trencat. Sense deixar de mirar-lo, l'Scopique murmurà una maledicció de la seva infància en la seva llengua materna.
Ni se li va passar pel cap la possibilitat que allò fos un truc o algun tipus de broma poca-solta. Algú li havia donat una pallissa de mort a un alumne Sith de l'acadèmia i havia abandonat el cadàver allà, a la seva llitera... encara que no sabia si com advertència o com a amenaça.
Es va acostar més amb l'esperança de poder reconèixer la víctima pel que quedava de la seva cara. No hi havia gran cosa a identificar: el crani estava aixafat, la meitat de la cara inflada i morada i l'altra meitat aplatada, de manera que una comissura de la boca quedava aixecada cap amunt formant una horrible paròdia de somriure.
L'Scopique va donar un altre pas, es va inclinar cap endavant i es va ajupir per donar-li la volta a la cara.
El cadàver es va incorporar i es va abalançar sobre ell.
Era en Jura Ostrogoth.
L'Scopique va retrocedir d'un salt i el seu instint va prendre el control del seu cos quan aquella criatura va carregar contra ell amb un moviment brusc i borrós. Va sortir disparat pel terra del dormitori, tot seguit es va aixecar d'un salt esperonat per la Força, es va agafar a la reixeta de ventilació que penjava a cinc metres per sobre dels llits, amb les cames penjant, i va aprofitar la superfície bisellada de la reixeta per agafar-se a ella mentre ràpidament recorria amb la vista l'habitació a la recerca d'algun tipus d'arma.
Als seus peus, el cadàver va deixar anar un grunyit i va carregar contra ell. Cada salt que donava l'apropava una mica més a l'Scopique.
De la seva mandíbula mig destrossada li penjaven espessos fils de bava. Des de dalt, el zabrak hagués jurat que arribava a veure grups de cucs retorçant-se en el cuir cabellut lacerat de la criatura. No hi havia dubte: a Jura Ostrogoth l'havia reclamat la mort, però aquesta no havia acabat la feina.
El zabrak es va quedar mirant el cadàver; el seu cor bategava a tota velocitat i el seu instint assassí estava llest per entrar en acció. En certa manera, des del moment en què havia gravat la cinta d'en Jura a la seva llitera, sabia que entre ells hauria d'arribar l'hora de la veritat. Ara que aquest moment havia arribat, tot i que en uns termes que mai s'hagués esperat, a l'Scopique li va envair una salvatge set de sang carregada d'adrenalina i va notar que estava somrient com un boig. És que estava gaudint d'allò?
«Sí», va pensar. «Sí, suposo que sí.»
Servint-se de la Força, fent apilament d'ella com li havien ensenyat durant centenars d'hores d'entrenament, va arrencar la reixa de ventilació. Es va deixar anar amb un buit i metàl·lic pop, els cargols van sortir disparats i va quedar a la llum un rectangle d'espai fred que es comunicava per dalt amb un tub de ventilació obert. Penjant del tub, l'Scopique girà la reixeta amb la seva mà lliure i avaluà la seva utilitat immediata com a arma. Era fina i aerodinàmica i tenia vores esmolades: li serviria.
Va mirar cap avall, la criatura que abans era en Jura.
-Siguis el que siguis, digues adéu del teu cap -va murmurar l'Scopique.
Balancejant, va llançar la reixeta amb totes les seves forces contra el cadàver d'en Jura.
El disc improvisat va creuar l'aire xiulant, va trobar el seu objectiu a la perfecció, li va tallar el cap i el va fer caure donant bots a terra. Una sang espessa i mig coagulada començà a sortir a borbolls del monyó en què havia quedat convertit el coll del cadàver. El cos decapitat va donar un altre pas arrossegant els peus, es va decantar, va caure de genolls i es va desplomar de cara.
L'Scopique seguia penjat del conducte de ventilació obert -no pensava arriscar-se - i es va quedar mirant a aquella criatura, fascinat. Res del que havia après a l'acadèmia s'acostava al que estava contemplant en aquell precís moment. Quan li ho expliqués als altres...
Va sentir un soroll molt fort als seus peus: la monstruositat sense cap seguia movent-se. És més, es va inclinar cap endavant, va buscar el seu cap tallat a les palpentes per terra fins que el va trobar, va tornar a incorporar-se i va sostenir el cap amb la cara cap endavant, a l'altura del pit, lleugerament inclinat en direcció a l'Scopique, de manera que aquells ulls negres i plorosos se'l van quedar mirant fixament sense que la seva boca parés de moure's amunt i avall com si estigués mastegant alguna cosa.
La criatura va obrir la boca i va proferir un crit.
L'Scopique va veure que el cadàver decapitat d'en Jura Ostrogoth aixecava el seu propi cap per llançar-lo, amb la boca oberta de bat a bat. Sense parar-s'ho a pensar, el zabrak es va posar la mà que tenia lliure davant de la cara i va sentir que unes dents li mossegaven la tendra carn de l'avantbraç i li estripaven la pell i el múscul fins a arribar a l'os. El dolor era increïble, curiosament químic, com si els incisius estiguessin banyats en una mena d'àcid de reacció ràpida. Un dolor insuportable li va recórrer el braç fins arribar a la clavícula. Va deixar anar el conducte de ventilació i va caure, amb el cap encara enganxat al braç, i va colpejar el terra amb força. Amb la vista borrosa, va mirar el cap, que estava emetent un clapoteig i tensant i deixant anar la mandíbula, amb els ulls encara brillants.
-Deixa'm anar! -va cridar l'Scopique intentant alliberar el braç, però incapaç de reunir la força suficient. Tindria el braç trencat? -. Deixa'm anar! -Agafà uns quants flocs de pèl de la criatura i va tirar amb totes les seves forces, però tot i així no el va deixar-. Deixa'm anar el braç!
Durant diversos segons horribles va intentar estampar-lo contra terra, colpejant-lo amb totes les seves forces, però res semblava afectar-lo. Estava molt ben agafat; a més, el dolor líquid i abrasador seguia gotejant-li a la ferida de l'avantbraç.
L'Scopique es va aixecar. Li va semblar que el terra estava tort sota els seus peus. Va avançar cap al llit trontollant, va calcular malament la distància i va caure a terra per segona vegada, però aquest cop va aterrar de morros. La vista se li feia fosc i eclipsava la llum. Va comprendre que el dolor del braç havia cessat, aixafat per un fred entumiment que havia començat a estendre's per tot el cos.
L'Scopique es va quedar completament immòbil.
Van desaparèixer tots els sons.
La sensació d'entumiment es va fer més profunda, acompanyada per una mena d'eufòria que va escombrar la seva consciència amb una única onada de negror sòlida.
«Això no està tan malament», va ser el seu últim pensament fugaç. «Això no està gens malament.»

En algun moment dels següents trenta minuts, un grup d'alumnes va tornar al dormitori i va veure l'habitació totalment desordenada. No van veure el que quedava de l'Scopique -s'havia arrossegat fins a sota del llit- però sí van trobar el cap tallat d'en Jura Ostrogoth.
Per quan van sentir soroll a la seva esquena, sota la llitera, ja era massa tard.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada