19 / De cap
A
l'altra punta de l'acadèmia, la neu acabada de caure havia començat a amuntegar-se
a l'exterior del dormitori al qual l'Scopique havia tornat després del seu
entrenament vespertí. El zabrak havia acabat de dutxar-se -tenia per costum rentar-se
en aquella hora, quan tot just disposava d'un moment d'intimitat- i estava
sortint del nebulós compartiment amb una tovallola embolicant-li la cintura
quan va veure un rastre de sang a terra.
Es va
quedar parat i va mirar a terra. Uns minuts abans, en entrar a la dutxa, allà
no hi havia cap rastre de sang. Les esquitxades eren fresques i brillants i
recorrien el sòl en direcció cap a les lliteres.
L'Scopique
va sentir que els seus mecanismes de defensa es tibaven i entraven en un estat
d'alerta i que la seva agressivitat natural augmentava fins a pujar de nivell.
Va acabar de sortir de la dutxa en silenci, es va vestir ràpidament amb el seu
uniforme i va seguir el rastre de sang cap a la dreta. Li arribava l'olor
d'alguna cosa, l'aroma rància de la carn quan comença a podrir-se. A cada segon
que passava semblava empitjorar.
Llavors
va veure el cadàver tirat a la seva llitera.
Anava
vestit amb un uniforme de l'acadèmia fet esquinçalls i les seves extremitats i
esquena estaven retorçades formant angles antinaturals. El cap penjava de
costat d'un coll que sens dubte estava trencat. Sense deixar de mirar-lo, l'Scopique
murmurà una maledicció de la seva infància en la seva llengua materna.
Ni se
li va passar pel cap la possibilitat que allò fos un truc o algun tipus de
broma poca-solta. Algú li havia donat una pallissa de mort a un alumne Sith de
l'acadèmia i havia abandonat el cadàver allà, a la seva llitera... encara que
no sabia si com advertència o com a amenaça.
Es va
acostar més amb l'esperança de poder reconèixer la víctima pel que quedava de
la seva cara. No hi havia gran cosa a identificar: el crani estava aixafat, la
meitat de la cara inflada i morada i l'altra meitat aplatada, de manera que una
comissura de la boca quedava aixecada cap amunt formant una horrible paròdia de
somriure.
L'Scopique
va donar un altre pas, es va inclinar cap endavant i es va ajupir per donar-li
la volta a la cara.
El
cadàver es va incorporar i es va abalançar sobre ell.
Era en
Jura Ostrogoth.
L'Scopique
va retrocedir d'un salt i el seu instint va prendre el control del seu cos quan
aquella criatura va carregar contra ell amb un moviment brusc i borrós. Va
sortir disparat pel terra del dormitori, tot seguit es va aixecar d'un salt
esperonat per la Força, es va agafar a la reixeta de ventilació que penjava a
cinc metres per sobre dels llits, amb les cames penjant, i va aprofitar la
superfície bisellada de la reixeta per agafar-se a ella mentre ràpidament
recorria amb la vista l'habitació a la recerca d'algun tipus d'arma.
Als
seus peus, el cadàver va deixar anar un grunyit i va carregar contra ell. Cada
salt que donava l'apropava una mica més a l'Scopique.
De la
seva mandíbula mig destrossada li penjaven espessos fils de bava. Des de dalt,
el zabrak hagués jurat que arribava a veure grups de cucs retorçant-se en el
cuir cabellut lacerat de la criatura. No hi havia dubte: a Jura Ostrogoth l'havia
reclamat la mort, però aquesta no havia acabat la feina.
El
zabrak es va quedar mirant el cadàver; el seu cor bategava a tota velocitat i
el seu instint assassí estava llest per entrar en acció. En certa manera, des
del moment en què havia gravat la cinta d'en Jura a la seva llitera, sabia que
entre ells hauria d'arribar l'hora de la veritat. Ara que aquest moment havia
arribat, tot i que en uns termes que mai s'hagués esperat, a l'Scopique li va
envair una salvatge set de sang carregada d'adrenalina i va notar que estava
somrient com un boig. És que estava gaudint d'allò?
«Sí»,
va pensar. «Sí, suposo que sí.»
Servint-se
de la Força, fent apilament d'ella com li havien ensenyat durant centenars
d'hores d'entrenament, va arrencar la reixa de ventilació. Es va deixar anar amb
un buit i metàl·lic pop, els cargols
van sortir disparats i va quedar a la llum un rectangle d'espai fred que es
comunicava per dalt amb un tub de ventilació obert. Penjant del tub, l'Scopique
girà la reixeta amb la seva mà lliure i avaluà la seva utilitat immediata com a
arma. Era fina i aerodinàmica i tenia vores esmolades: li serviria.
Va
mirar cap avall, la criatura que abans era en Jura.
-Siguis
el que siguis, digues adéu del teu cap -va murmurar l'Scopique.
Balancejant,
va llançar la reixeta amb totes les seves forces contra el cadàver d'en Jura.
El
disc improvisat va creuar l'aire xiulant, va trobar el seu objectiu a la
perfecció, li va tallar el cap i el va fer caure donant bots a terra. Una sang
espessa i mig coagulada començà a sortir a borbolls del monyó en què havia
quedat convertit el coll del cadàver. El cos decapitat va donar un altre pas
arrossegant els peus, es va decantar, va caure de genolls i es va desplomar de
cara.
L'Scopique
seguia penjat del conducte de ventilació obert -no pensava arriscar-se - i es
va quedar mirant a aquella criatura, fascinat. Res del que havia après a l'acadèmia
s'acostava al que estava contemplant en aquell precís moment. Quan li ho
expliqués als altres...
Va
sentir un soroll molt fort als seus peus: la monstruositat sense cap seguia
movent-se. És més, es va inclinar cap endavant, va buscar el seu cap tallat a
les palpentes per terra fins que el va trobar, va tornar a incorporar-se i va sostenir
el cap amb la cara cap endavant, a l'altura del pit, lleugerament inclinat en
direcció a l'Scopique, de manera que aquells ulls negres i plorosos se'l van
quedar mirant fixament sense que la seva boca parés de moure's amunt i avall
com si estigués mastegant alguna cosa.
La
criatura va obrir la boca i va proferir un crit.
L'Scopique
va veure que el cadàver decapitat d'en Jura Ostrogoth aixecava el seu propi cap
per llançar-lo, amb la boca oberta de bat a bat. Sense parar-s'ho a pensar, el
zabrak es va posar la mà que tenia lliure davant de la cara i va sentir que
unes dents li mossegaven la tendra carn de l'avantbraç i li estripaven la pell
i el múscul fins a arribar a l'os. El dolor era increïble, curiosament químic,
com si els incisius estiguessin banyats en una mena d'àcid de reacció ràpida.
Un dolor insuportable li va recórrer el braç fins arribar a la clavícula. Va
deixar anar el conducte de ventilació i va caure, amb el cap encara enganxat al
braç, i va colpejar el terra amb força. Amb la vista borrosa, va mirar el cap,
que estava emetent un clapoteig i tensant i deixant anar la mandíbula, amb els
ulls encara brillants.
-Deixa'm
anar! -va cridar l'Scopique intentant alliberar el braç, però incapaç de reunir
la força suficient. Tindria el braç trencat? -. Deixa'm anar! -Agafà uns quants
flocs de pèl de la criatura i va tirar amb totes les seves forces, però tot i
així no el va deixar-. Deixa'm anar el braç!
Durant
diversos segons horribles va intentar estampar-lo contra terra, colpejant-lo
amb totes les seves forces, però res semblava afectar-lo. Estava molt ben agafat;
a més, el dolor líquid i abrasador seguia gotejant-li a la ferida de
l'avantbraç.
L'Scopique
es va aixecar. Li va semblar que el terra estava tort sota els seus peus. Va
avançar cap al llit trontollant, va calcular malament la distància i va caure a
terra per segona vegada, però aquest cop va aterrar de morros. La vista se li
feia fosc i eclipsava la llum. Va comprendre que el dolor del braç havia
cessat, aixafat per un fred entumiment que havia començat a estendre's per tot
el cos.
L'Scopique
es va quedar completament immòbil.
Van
desaparèixer tots els sons.
La
sensació d'entumiment es va fer més profunda, acompanyada per una mena
d'eufòria que va escombrar la seva consciència amb una única onada de negror
sòlida.
«Això
no està tan malament», va ser el seu últim pensament fugaç. «Això no està gens
malament.»
En
algun moment dels següents trenta minuts, un grup d'alumnes va tornar al
dormitori i va veure l'habitació totalment desordenada. No van veure el que
quedava de l'Scopique -s'havia arrossegat fins a sota del llit- però sí van
trobar el cap tallat d'en Jura Ostrogoth.
Per
quan van sentir soroll a la seva esquena, sota la llitera, ja era massa tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada