24 / Llavor
Va ser
l'orquídia qui els va salvar.
Vist
en retrospectiva, la Zo ni tan sols havia estat conscient del que estava fent,
encara que això en si mateix no hauria d'haver-la sorprès: bona part del poder
d'un Jedi era una cosa instintiva, una funció de la Força. Però això no feia
que la situació resultés menys inquietant.
Les
criatures que tenien a sota havien començat a enfilar-se per la paret de roca
amb una mena d'agilitat frenètica i avançaven cap a ella i en Tulkh amb espàstics
moviments. El whíphid ser el primer a reaccionar; va treure la llança i la hi va
clavar al primer, li va travessar el pit i el va aixecar enlaire usant el pes
de la criatura per empalar-lo encara més i completar la feina. En Tulkh brandà
la llança amb el cadàver encara empalat, va colpejar amb aquesta als altres i
els va fer retrocedir amb una sèrie de violentes empentes.
El pla
va sortir malament gairebé des del principi. Tot i estar travessada de part a
part, la criatura que es trobava a l'altre extrem de la llança no es quedava
quieta... ni tenia intenció de disminuir la velocitat del seu avanç. La Zo es
va adonar que els altres cadàvers havien canviat de tàctica i havien començat a
enfilar-se al sortint des de l'altre extrem, mentre en Tulkh seguia intentant
matar al primer per tots els mitjans.
«No
podeu matar-los», li va dir mentalment una veu. «Ja estan morts, mira'ls.» Al
principi va pensar que estava sentint els seus propis pensaments, però després
va comprendre que era l'orquídia Murakami, retorçant-se en la seva pròpia
culpabilitat i sofriment, protestant amb paraules que només ella podia sentir.
«Morts però vius, Hestizo, morts però vius. Això ho he fet jo. Ha estat culpa
meva. Quan l'Scabrous em va ficar en aquella horrible bóta... I ara estic dins
d'ells...»
La Zo
es va posar rígida. Devia ser llavors quan va lligar caps, almenys en cert
sentit, perquè un segon després ja estava mirant de front la criatura morta que
es recargolava a l'altra punta de la llança d'en Tulkh. Encara que ja no estava
a l'altra punta, sinó que havia avançat tirant de la llança fins a situar-se
prou a prop com per agafar la cara al whíphid.
«Tinc
una idea», va dir a l'orquídia. «Creix.»
«Com?»
«Ara
estàs dins d'ells, no?», Va contestar la noia. «Formes part d'ells. Això és el
que has dit. »
«Sí,
però...»
«Doncs
creix.»
«No
puc...»
«No
m'ho discuteixis! CREIX!»
Potser
va ser aquella última ordre, la seva desesperada vehemència, el que va fer
reaccionar a l'orquídia. La Zo va veure que la criatura que estava a l'altra
punta de la llança d'en Tulkh es posava rígida i de sobte es quedava immòbil,
com si acabés d'adonar-se que alguna cosa profundament desagradable estava fent
arrels en el seu interior. Un segon després, un fi circell verd va començar a sortir
per l'orella dreta de la criatura i va donar pas a una enfiladissa que es va
anar fent cada vegada més gruixuda mentre baixava serpentejant. Una altra
enfiladissa li va sortir per l'orifici nasal esquerre, i després una tercera i
una quarta: tiges i estolons ja sortien serpentejant de les dues orelles, i
algunes comptaven ja amb petits raïms de fulles, i altres amb diminutes flors
negres. El cadàver va obrir la boca i una altra tija, aquesta vegada amb un
diàmetre com el d'un dit de la Zo, va sortir disparat de la seva gola plena de
sang.
«Hestizo,
això fa mal. Això em fa mal...»
«Creix»,
va contestar la noia. «Creix, segueix creixent, CREIX...»
Va
mirar al seu voltant i va veure que els altres estaven experimentant el mateix
efecte: els hi sortien tiges i pecíols de tots els orificis visibles. Les seves
cares es retorçaven amb aquella vida vegetal que els tremolava per sota de la
pell. La Zo va saber que allò estava funcionant. L'orquídia estava en el seu
interior i estava creixent. Es va concentrar encara més i va arribar a veure la
flora que creixia a l'interior d'aquelles criatures cada vegada amb més força i
més de pressa mentre l'orquídia començava a cridar, suplicant-li que parés,
dient-li que allò li feia mal, que no ho podia seguir fent...
La Zo
no li va prestar atenció i es va quedar mirant fixament la criatura que estava
enfilada en la llança d'en Tulkh.
Va tornar
a pensar en aquella paraula; va pensar en ella amb tota la intensitat i
determinació que va ser capaç de reunir, una vegada i una altra en una suau i
sòlida ona mental.
«CREIX-CREIX-CREIXCREIXCREIX...»
El
crani del cadàver va explotar amb un immens paf!
de color vermell, negre i verd. On abans hi havia el seu crani, ara s'agitava
un intens ramell de fulles que sortia serpentejant de la cavitat cranial i es
vessava fins embolicar tota la part superior del tors de la criatura. El seu
cos es va deixar caure sobre la llança, completament pansit i flàccid.
En Tulkh
es va lliurar de la criatura amb un gest ràpid i aquesta va caure rodant per
sobre de la vora del sortint. Tot seguit, va mirar la Zo.
-Això ho
has fet tu?
-La flor
i jo.
-Doncs
més et val tornar-ho a fer. -El whíphid va assenyalar per sobre de la vora del
sortint a les altres criatures. La Zo va veure que seguien apareixent, però no
tan ràpidament, i que tornaven a enfilar-se per intentar assolir-los.
«Hestizo,
si us plau», va dir l'orquídia, tot i que ara semblava més feble. «Ja no més.
Ja no... No puc, em fa mal...»
-Has de
fer-ho -Va contestar la Zo sense adonar-se que estava parlant en veu alta-. Has
de fer-ho. Si no, no s'aturaran. Ens mataran. Van a matar-me, és que no ho
entens?
«Ho
sento molt, Hestizo...»
Silenci.
I la
veu va desaparèixer.
Des de
baix, una mà li va agafar del turmell i va tirar d'ella cap endavant. La Zo va començar
a caure i va aterrar de costat just quan una de les criatures donava una
sacsejada i s'enfilava fins a quedar-se a la vista. La noia va intentar
apartar-se, però no va aconseguir moure's.
«Creix»,
li va suplicar a l'orquídia. «Creix, CREIX ARA...»
Però
la flor, arreu on hagués anat i independentment de quins haguessin estat els
seus poders uns segons abans, ja no podia ajudar-la. La Zo ni tan sols podia
sentir ja la seva veu. I el moviment que havia vist per sota de les cares de
les criatures semblava haver-se aturat. Ja no podien fer res més al respecte.
L'orquídia estava cansada, o absent... o morta.
La
criatura que li havia agafat de la cama l'estava atraient cap a ella.
-Què estàs
fent? -Va cridar en Tulkh mentre els hi clavava la llança als altres sense
aconseguir gairebé cap efecte-. Detingues-los!
-No puc!
-Va contestar la Zo.- L'orquídia ha desaparegut!
De
sobte, una cosa enorme va emergir del terra just davant d'ells: era un monòlit,
negre i llis, que va arrossegar una enorme corona de roca i gel al seu pas. Pel
que la Zo va aconseguir veure, semblava una torreta feta de pedra i duracer,
més alta que el sortint rocós on es trobava lluitant per salvar la vida. En el
seu interior es veien pulsacions lluminoses. Quan la seva part superior,
voltada, va girar cap a ells, la Zo va veure la brillantor d'una pesada turbina...
El
desintegrador va emetre dues pulsacions i el cadàver que tenia davant va
desaparèixer en una esquitxada acre. La Zo va parpellejar, es va netejar els
ulls i una força enorme es va estampar contra ella per darrere -va comprendre
que era el whíphid- i la va tirar del sortint just abans que la tercera
descàrrega la polvoritzés per complet.
Van
aterrar de cara sobre la neu bruta. A la Zo li brunzien les orelles i el seu
cap vibrava per la repetició de les descarregues del làser a l'esquena. Uns
trossos enormes de roca fumejant i neu van caure de les altures. La Zo va girar
el cap i va mirar el cràter on abans estaven situats.
-Corre!
-li va ordenar en Tulkh.
-Què?
-Cap allà!
-En Tulkh va assenyalar amb el braç la llarga i buida estructura tubular que hi
havia a uns vint metres davant d'ells. Com la noia no es va moure, el whíphid
la va empènyer cap endavant just quan el canó làser tornava a pivotar per
apuntar-los-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada