7 / Marfa
Hestizo
Trace va fer mitja volta, va deixar escapar un profund sospir de resignació i
va aixecar el cap del coixí. La tènue llum artificial ja havia començat a
il·luminar el petit i insuls dormitori on s'acabava de despertar. Encara estava
sola, sentia que l'orquídia l'esperava més avall, a uns dos-cents metres
d'allà, però prou a prop com perquè pogués sentir-la amb claredat dins del seu
cap.
«Hestizo!
És una emergència!»
La
noia es va incorporar immediatament i va apartar el cobrellit.
«Què
passa? Què passa? »
«La meva
càmera incubadora. Afanya't.»
Quan
va comprendre a què devia estar-se referint, es va relaxar una mica.
«Ah.»
«Ah?»
En el to de la flor es notava l'alarma. «És una cosa greu.»
«Baixo
de seguida.»
«Afanya't,
si us plau»
«Està
bé», li va dir. «Està bé. No et tiris dels pètals, en un minut estic aquí.»
L'orquídia
es va retirar de la seva ment, apaivagada només en part, com si encara esperés
una disculpa formal. A la Zo no li importava que interferís en els seus
pensaments; el vincle que les unia, al capdavall, formava part de la seva
pròpia identitat: la d'una Jedi del Cos Agrícola, una més del reduït grup
d'afortunats que gràcies a les seves dots parapsicològiques i a la seva bona mà
amb les plantes estaven destinats en els vivers i laboratoris de les
instal·lacions de Marfa.
Marfa
era un hivernacle en el qual les diferents atmosferes, temperatures i nivells d'humitat
estaven acuradament controlats per albergar la més variada fauna
interestel·lar existent en aquella part dels planetes del Nucli. Encara que en
realitat, el que feia que les diferents espècies creixessin d'aquella manera
era la sensibilitat a la Força que demostraven la Zo i els seus companys Jedi.
Als vint anys d'edat, la Zo va entendre el valor i fins i tot la noblesa que
residia a cuidar les diferents formes de vida botànica i en fomentar cada
faceta del seu desenvolupament i anàlisi.
Després
de deixar enrere els últims vestigis del son, es va posar una bata i va
recórrer el passadís que conduïa a la cambra de bany. No aconseguia treure's de
sobre certa sensació de desassossec, la resta desagradable d'algun somni
oblidat. Es va vestir, triant d'entre la sèrie d'uniformes idèntics una túnica
de laboratori amb caputxa, mentre atribuïa aquella inquietud l'incert malestar
que sentia de vegades en despertar-se a Marfa.
Després
de descartar l'opció d'esmorzar, va deixar enrere l'explanada fins a arribar al
Nivell Beta Set. La situació planetària de Marfa canviava contínuament segons
la posició de l'activitat solar i la nuvolositat galàctica, però el B-7 era
actualment l'espai de cultiu més atrafegat i actiu dels molts que cobrien la
superfície del planeta. La majoria dels seus companys Jedi hi eren des de
primera hora del matí. Les jornades solien començar amb una reunió a la qual es
posaven al dia dels avenços i investigacions que es portaven entre mans, i
compartien els diferents plans per al futur més immediat.
Les
portes del turboascensor es van obrir per donar pas a una desorbitada extensió
de color verd; la Zo es va aturar, tal com sempre feia, i va deixar que l'immens
núvol de càlida humitat l'emboliqués. Les olors que desprenien les nombroses
varietats de plantes competien per cridar la seva atenció: les sabes, fruites i
flors es barrejaven fins a donar com a resultat un banquet inconcebible de
fragàncies.
La Zo
va tirar el cap cap enrere i contemplà els cent cinquanta metres estàndard
d'altura que tenien els sostres coberts d'enfiladisses i d'arrels penjants.
Arreu es veien estrets boscos autosuficients de suculentes subespècies i alts
emparrats en què les plantes creixien formant corbes i espirals que ho
inundaven tot amb una varietat de mides i formes que només la familiaritat que
li concedia el contacte diari li permetia a la Zo processar tota aquella
informació.
Ja
podia sentir-les.
La
seva ment va sintonitzar de seguida el brunzit interior dels centenars de
diferents forces vegetals, cadascuna vibrant d'acord al seu particular estat
d'ànim: algunes en un to agut i oscil·lant, altres bategant agudes amb força
per acompanyar les explosions de flors que brollaven de les seves tiges. Moltes
de les plantes s'havien tornat tan del terreny que ja reconeixia la forma en
què la saludaven en passar. La Zo caminava entre totes elles permetent que el
xiuxiuejant entusiasme de les fulles i les tiges la distragués de la persistent
inquietud de la qual no aconseguia desempallegar-se.
-Bon
Dia, Hestizo. -La d'en Wall Bennis era la primera veu real que sentia aquell
matí. El director del laboratori agrícola Jedi, un home alt, de veu suau i
assossegats ulls marrons, l'estava esperant darrere de les gruixudes i
vermelloses tiges d'un arbre de Malpas, amb dues tasses de caf a les mans-. Has
dormit bé?
-Sí, fins
que m'ha despertat l'orquídia.
-I saps
què li passa? -va preguntar mentre li oferia la tassa.
-Tinc alguna
sospita que una altra.
-Ah, sí?
-Sí.
-Molt bé.
-Sense prestar-li més atenció, va tornar al seu treball, fins que de sobte va
semblar recordar alguna cosa-. Ah, una cosa, Zo. Et faria res fer-li un cop
d'ull després a les colònies de molsa pulsifariana que hi ha al B-2? Sembla que
a la terra està creixent algun tipus de paràsit secundari.
-Sempre
em fas uns encàrrecs d'allò més complicats.
-Ets l'única
que l'entén.
-A la
molsa o al paràsit?
-A tots
dos, diria jo.
-Els hi faré
una ullada. -Amb el caf a la mà, va recórrer el B-7 fins arribar al
compartiment privat d'incubació que hi havia al final d'una de les sales. Va desactivar
el tancament hermètic, va entrar i va tornar a segellar la porta.
«Per
fi», va dir bruscament l'orquídia. «Per què has tardat tant?»
«Hi ha
més plantes a part de tu en aquest nivell.» Sense presses, va revisar els
nivells de temperatura i humitat a la paret de la unitat, va augmentar dos
indicadors i, a continuació, es va acostar fins on era l'única planta que hi
havia a la cambra: una petita orquídia de pètals negres i una fina tija de
color verd amb unes fulles que semblaven tremolar d'impaciència. La Zo es va quedar
observant mentre li donava glops al caf.
«He
passat fred durant la nit. Ha estat summament desagradable.»
«Vaig
reduir la temperatura de la teva càmera incubadora», va dir ella. «Uns dos o
tres graus, però va ser a propòsit».
«Per
què?»
«Fa
segles que estic dient-te que ets més forta del que creus. Ara ja ho saps.
Segurament podries sobreviure una baixada de temperatura de vint graus, o potser
més, i estaries perfectament.»
«Quanta
falta de delicadesa, podries haver-me avisat.»
«Si
t'ho hagués dit», va contestar la Zo, «t'hauries posat frenètica de seguida.»
L'orquídia
guardà un malhumorat silenci. Pel que a flora es referia, era una de les
espècies més sensible a la Força de tota la galàxia. El problema era que era
molt conscient d'això. A la Zo això no li importava, i gaudia dedicant-se a
estudiar les seves habilitats i solucionant les necessitats que pogués tenir.
Encara que molt sovint calia recordar per què tenia mil anys de vida: era molt
més resistent del que ella mateixa pensava.
«Zo?»,
Va dir l'orquídia.
«Què
passa?»
«Passa
una cosa dolenta.»
«Què
passa ara?»
«Aquí
fora... està passant alguna cosa.»
La Zo
tornà a obrir l'escotilla de la incubadora i va sortir a l'exterior. Allà
dempeus, quieta davant de la càmera, va caure en el compte de diverses coses
alhora.
La
primera, que l'estranyesa que sentia aquell matí no tenia res a veure amb el
seu treball a Marfa. Contràriament al que havia suposat en un principi, aquesta
sensació provenia d'una font externa, d'un intrús, d'alguna cosa que clarament
no pertanyia en aquell lloc. No hi havia estat un somni, sinó un senyal
d'alarma.
I la
segona, que malgrat que no se sentia cap soroll, hi havia algú més.
«Zo?»,
Va preguntar la veu de l'orquídia. «Què passa?»
«Espera
un moment.» La noia es va posar a escoltar l'hivernacle amb les orelles i no
amb la ment. No va sentir cap conversa, però això entrava dins del que
s'esperava. Sovint, els seus companys Jedi treballaven durant hores amb les
seves espècies sense intercanviar ni una sola paraula. La major part del
treball diari es duia a terme en absolut silenci.
La Zo
es va aturar a meitat d'un llarg passadís envaït per frondoses tiges i va
aixecar la vista. Per sobre d'ella, a força alçada, va veure el que buscava: un
salze panòptic de vuit-cents anys d'edat, un espècimen perfecte de vigilància
orgànica amb les branques que estaven disposades formant un dens dosser
d'encaix maragda. Un petit ull daurat sorgia de cadascuna de les seves
nombroses gemmes.
La Zo va
estendre la mà i va recolzar el palmell al pelut tronc perquè l'envaís la força
de les arrels, conscient al mateix temps que l'arbre l'abraçava com si fos una
igual. De seguida va sentir que la seva perspectiva a nivell del sòl s'alçava a
través de les branques i es distribuïa per tota la colònia d'atents ulls. Allò
que veia va anar canviant gradualment: es va tornar borrós i després nítid de
nou. Ara podia veure's a si mateixa i a la resta de la superfície des d'una
posició més elevada, des del punt de vista del salze. Les branques de l'arbre
es van moure i la Zo va sentir un instant de dissonància cognitiva fins que es
va acostumar a la nova perspectiva i va poder veure la coneguda silueta d'en
Wall Bennis amb la seva bata i amb la cara repenjada contra el sinuós i sedós
tronc del pi malpasià.
Però en
Bennis no estava recolzat.
Estava
tirat cap endavant, immòbil, amb els braços penjant i el tors col·locat en una
posició forçada, travessat per una llança que havia penetrat per la seva
esquena fins a clavar-se en el tronc de l'arbre. Una allargada taca de sang en
forma de punyal li recorria la columna des de l'altura dels omòplats fins amarar
el cinturó. La tassa de caf estava tirada per terra, entre els seus peus.
La Zo
es va adonar que podia veure la cara d'en Bennis. Penjava flàccida i lívida,
com una màscara de carn que no conservés cap signe de vida. La sang corria per l'asta
de la llança esmolada i la Zo va poder veure, sense parpellejar, gràcies a
l'agudesa visual del salze, que una gota s'anava formant en el seu extrem fins
a caure al bassal de sang ja coagulada que s'havia format al costat de els
peus.
Plaf.
A la
seva esquena va sentir un cruixit de fulles.
Mentre
la seva consciència tornava des de les branques del salze fins als seus nervis
òptics i auditius, la Zo es va girar i es va adonar, ja massa tard, que havia
abaixat la guàrdia. El cruixit es va sentir encara més fort a l'altre costat de
l'arbre, en algun lloc entre l'espès embolic de branques. Una d'elles es va
partir. Després, unes branquetes van cruixir sota el pes d'una trepitjada. La Zo
va sentir la presència d'alguna cosa que es dirigia directament cap a ella i
que ja ni tan sols es preocupava per no fer soroll ni per ser descoberta.
La por
la va paralitzar i els pulmons se li van quedar sense aire. El brunzit de les
plantes havia emmudit -fins i tot l'orquídia guardava silenci- i el nivell on
es duien a terme les investigacions semblava molt més gran i desolat que un
segon abans. Mentre mirava al seu voltant, l'únic que va aconseguir sentir va
ser un lleuger espetec en la seva gola; de sobte, va sentir un desig
irrefrenable d'arrencar a córrer, però no va saber en quina direcció fer-ho.
Per impossible que semblés, els sorolls que havia sentit a l'altre costat de
l'arbre semblaven acostar-se des de totes les direccions. Es va sentir
desvalguda, aïllada i sola, acompanyada tan sols pel murmuri de l'ingràvid
eixam de les seves pròpies pors.
Una
figura de dos metres d'altura va sortir de sobte d'entre la vegetació. La Zo no
li arribava ni a l'altura del seu voluminós i pelut tors. L'allargat rostre no
era humà: tenia els pòmuls prominents, igual que el front, i de la mandíbula
inferior li sortien cap amunt un parell d'ullals bruts. Els ulls que
resplendien des de sota del front eren lluminosos i penetrants. La Zo es va
adonar que es tractava d'un whíphid, el més gran que havia vist mai. Un sec
grunyit va sorgir del robust pit; allò podia significar qualsevol cosa, des de
cert grau d'estima fins al més profund desinterès.
La Zo
va fer mitja volta i va arrencar a córrer. No hi havia donat tres passos quan
un braç de la mida d'una biga mestra la va colpejar en un costat del crani. Un
dolor immens es va propagar per la part dreta del seu cap i se li va ennuvolar
la vista; en el seu lloc va quedar un immens buit fosc il·luminat per punts
intermitents.
Quan
va recuperar la vista, va comprendre que era a terra, que el coll li feia terriblement
mal i que el whíphid intentava ofegar-la aixafant-li la cara amb la planta del
seu cornut peu. Ara el podia olorar perfectament: una pudor acre i
claustrofòbica que s'assemblava a l'olor de la floridura o de la mort. Per un
moment va pensar que potser aquesta olor de mort provenia d'ella mateixa.
La
clapada carn de la planta del peu li va cobrir la boca i el nas i va començar a
estrènyer fins a asfixiar-la, pressionant el cap sencer. La va embolicar un
buit fosc i pudent. Llavors va sentir per primera vegada la seva veu, que
sonava esmorteïda, com si vingués de molt lluny.
-L'orquídia.
La Zo
es va retorçar i va sentir que la pressió s'alleujava el suficient com per
poder dir alguna cosa.
-Com?
-L'orquídia
Murakami. -El to de veu procedent de l'àmplia boca plena d'ullals era ronc i
greu, semblant a un grunyit-. On és?
-Per què?
-No em
facis perdre el temps, Jedi -va dir entretancant els ulls-, o acabaràs embotit
com el teu amic. -Després es va inclinar cap a ella fins que la Zo va poder
sentir el fètida pudor del seu alè que bullia per entre les escletxes de les
seves fosses nasals-. Digues-me... on... està.
-Està al
conreador d'incubació primari. -La Zo es va incorporar el just com per
assenyalar cap a l'esquerra amb el cap i va sentir que una punxada d'intens
dolor li travessava el plexe braquial, en el mateix punt en què el whíphid
havia deixat caure tot el seu pes.
-Està allà,
darrere teu. Però no pots...
-Ensenya-me-la
-Va dir, i a continuació la va agafar del braç i se la va emportar arrossegant.
La Zo va albirar l'arc i el buirac de fletxes que anaven enganxats per una
corretja al voltant de la musculosa gepa que naixia de la seva esquena, així
com la cabellera de color gris daurada que es balancejava endavant i enrere. De
l'extrem del pèl penjaven, enganxats per mitjà de trenes, petits ossos,
mandíbules i falanges que xocaven els uns amb els altres, alguns de procedència
clarament humanoide. Si els seus coneixements taxonòmics no l'enganyaven, els whíphid
eren depredadors nats: vivien per caçar i matar. Aquells que s'aventuraven a
explorar nous territoris solien trobar treball com a mercenaris, caça-recompenses
o coses pitjors.
El whíphid
tirà d'ella agafant-la del coll i la va estampar contra la porta de la
incubadora.
-Obre-la.
-Només
cal prémer el botó de tancament hermètic.
El whíphid
la va empènyer a un costat i mentre mantenia la mà dreta al voltant del seu
coll, amb l'esquerra va agafar el passador i va desactivar el tancament. Un cop
oberta la porta, la va arrossegar a l'interior, mantenint-la en tot moment a
certa distància mentre avançava a les palpentes per l'interior de la
incubadora. La Zo intentà aixecar una mica el cap per relaxar la pressió a la
gola, però el whíphid la sostenia gairebé a mig metre del terra... i amb prou
feines aconseguia recolzar-se ni tan sols amb les puntes dels peus. De reüll va
poder sentir com explotaven diversos components electrònics. Algun objecte de
prou pes va caure després contra el terra. Quan l'altra mà del whíphid tornà al
seu camp de visió, els seus dits envoltaven la tija de l'orquídia, que ja
començava a donar signes de marcir-se.
-Què li
passa? -va preguntar el whíphid.
-És especial
-va contestar amb prou feines la Zo. -No pot viure fora de la incubadora,
necessita...
-Què?
-Va preguntar amb impaciència mentre afluixava una mica la pressió perquè ella
pogués per fi tocar el terra amb els peus.
La
resposta li va semblar odiosa, però finalment va contestar:
-Em necessita
a mi.
-Com?
-Si està
fora de la incubadora, he d'estar a menys d'un metre de distància. Cal que
estigui a prop. Si no, perd tots els seus poders.
La Zo
dirigí la vista cap a l'exterior de la incubadora, el lloc pel qual acabava
d'arribar. La seva mirada va recórrer el terra del laboratori fins a arribar a
Wall Bennis. El cadàver, alliberat ja del arbre, jeia desplomat a terra, amb
una de les mans estesa i oberta, com si hagués intentat aferrar-se a una última
corda que no havia acabat d'aparèixer. Algú havia extret la llança que l'havia
clavat contra el pi.
A la Zo
li va donar el temps just a fer-se la pregunta en quin moment l'hauria
recuperat el whíphid. Un segon després, la part roma de la llança la va
colpejar a la templa dreta i la va submergir en una profunda i immensa nit
sense estrelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada