Jedi sota setge (XII)

Anterior

12

Les gruixudes branques de la humida i fosca selva es tancaven al seu voltant, exercint pressió. Al Zekk li van recordar els llòbrecs nivells inferiors de Coruscant. Se sentia gairebé com a casa.

Ell i les seves tropes de Jedi Foscos, havien baixat del cel amb motxilles repulsores.

Després de detenir-se finalment a les branques superiors, s'havien obert camí fins al nivell del sòl i es van dispersar per envoltar els aprenents de Jedi als quals el Mestre Skywalker havia rentat el cervell amb filosofies Rebels.

En Zekk sabia una mica de política. Ell només entenia que els seus amics i defensors eren els qui l'havien traït. Com en Jacen i la Jaina... Especialment la Jaina. Ell havia pensat que era la seva amiga, una companya propera. Només més tard, després que en Brakiss li ho havia explicat, en Zekk va poder entendre que la Jaina realment no pensava en ell, infravalorant el seu potencial Jedi i la possibilitat que ell pogués ser un igual per a ella i el seu germà bessó. Però en Zekk tenia el potencial, i l’havia aprofitat.

Tot i això, esperava que en Jacen i la Jaina no s'oposessin a ell perquè hauria de demostrar el seu poder i la seva lleialtat al Segon Imperi. Va recordar la seva primera prova contra en Vilas, l'estudiant predilecte de la Tamith Kai, i en Vilas havia pagat amb la seva vida.

A les branques superiors d'un alt arbre, un dels Jedi Fosc s'havia quedat enredat.

En Zekk va observar com l'arc brillant d'una fulla d'espasa de llum tallava completament les branques distants, aclarint un camí perquè el combatent baixés als nivells inferiors.

A la part alta, un grup de caces TIE van tronar a través dels cels, disparant a la selva.

Els Jedi Foscos es van dispersar, buscant víctimes potencials per si mateixos. En Zekk va congregar tres dels combatents més propers al seu costat i van marxar cap endavant, creuant a través de la mala herba.

Van aconseguir arribar a la vora de l'ample riu, el cabal verd-i-marró es movia tranquil·lament a través de la jungla, impressionant i frondosa. Més enllà, a prop de les altes ruïnes del Temple Massassi, va veure suspesa la plataforma de batalla de la Tamith Kai. En Zekk es va mantenir al costat dels seus Jedi Foscos a la ribera. Els altres combatents van intercanviar mirades i van apuntar al cel.

En Zekk inclinà el cap, sabent el que desitjaven fer.

-Sí -va dir -. Conjurem una tempesta, un gran vent per colpejar la selva i a aquests Jedi covards.

Va mirar cap el cel blau clar, i arribant al més profund del seu cor, va trobar una ombra de còlera, el dolor que sentia en la seva vida. Sabia utilitzar la seva còlera com a eina, com a arma. En Zekk va reunir els vents. Al seu costat, va sentir als altres guerrers del Costat Fosc fent el mateix, atraient els trons, fins que els núvols negres grumollosos van venir de l'horitzó. El vent va aparèixer i es va refredar, carregat-se d'electricitat estàtica. El folre escarlata de la capa d'en Zekk es va arremolinar al seu voltant. Els seus pèls foscos es batien al voltant de la seva cara a mesura que el vent els arrabassava de la seva cua.

Els llampegants raigs es movien ràpidament d'un núvol a un altre. L'estrèpit de la tempesta va ofegar completament el so dels caces TIE que s'entrecreuaven sobre els seus caps.

En Zekk va somriure. Sí, una tempesta venia, una tempesta de victòria.

Però a mesura que els núvols es reunien, deslligant la poderosa energia del clima, en Zekk va escoltar les repeticions dels canons làser disparant des del cel, on una altra batalla tenia lloc: una violenta baralla desigual. Una nau fumejant, perseguida per un solitari caça TIE que disparava una vegada i una altra, colpejant despietadament amb els seus raigs a la seva presa. En Zekk sorprès, va reconèixer la forma del Vara del Raig, la vella nau de càrrega del seu amic Peckhum, l'home amb el qual havia viscut molts anys.

En Peckhum! Havien estat amics propers, bons amics tot i el poc que tenien en comú. Massa tard, va recordar que el vell pilot guanyava crèdits extra fent embarcaments de subministraments per a l'Acadèmia Jedi de l’Skywalker. Podia ser que el seu vell amic estigués ja en la lluna selvàtica quan va començar l'atac al matí?

El seu cor es va enfonsar, i una sobtada desil·lusió es va recargolar al seu estómac. La seva concentració en la tempesta va vacil·lar. Com a efecte, els vents van batre els arbres propers, bufant i bifurcant-se a mesura que els altres Jedi Foscos lluitaven per mantenir el control.

- No, Peckhum! -Va dir en Zekk mirant cap amunt observant com el caça TIE bombardejava el desventurat Vara del Raig. Una petita explosió va flamejar a la nau, i en Zekk sabia que la vella nau de subministraments acabava de perdre els seus escuts.

El Vara del Raig estava caient i no hi havia cap cosa que ell pogués fer. Va escoltar els crits de sorpresa al seu costat a mesura que els Jedi Foscos flaquejaven en el seu control de la reunió de la tempesta. Els vents continuaven trencant branques i arrencant els arbres joves, llavors, gradualment van desaparèixer a mesura que els guerrers del Costat Fosc van deixar de manipular el clima. La seva atenció va ser atreta per un jove aprenent de Jedi que van descobrir en la mala herba, algú que, o havia estat avançant lentament cap a ells, o simplement amagant-se de l'avanç d’en Zekk.

El nen es regirava en la mala herba, amb el pàl·lid pèl cobert de restes totalment embullat al voltant de la seva cara. Les seves robes i túnica estaven ridículament impregnades de colors (porpres brillants, verds, color or i vermells) que feien mal als ulls d’en Zekk. Com se li va poder ocórrer en aquell jove amagar-se mentre vestia això?

El noi semblava espantat però decidit. Empenyent el seu llavi inferior i va romandre amb els seus braços en els seus malucs, amb les seves vestidures color arc de Sant Martí onejant al voltant seu a mesura que els últims vestigis de l’enfadat vent es dissipaven.

- Molt bé, no em doneu elecció -va dir el nen, i després va aclarir la seva gola -. Sóc en Raynar, Cavaller Jedi... Uh, aprenent. Us rendireu ara o m’obligareu a atacar-vos.

Dos dels companys d’en Zekk van riure amb diversió, van encendre les seves espases, i van anar cap al jove atrapat. En Raynar va fer un pas enrere fins que es topà amb el tronc aspre d'un arbre. Va estrènyer els seus ulls tancats, lluitant per concentrar-se. Va contenir el seu alè fins que la seva cara es va tornar vermella brillant i després moradenca. En Zekk va sentir un lleu empenta invisible a mesura que el nen tractava d'utilitzar la Força per empènyer-los de tornada. Els dos Jedi Foscos que portaven les espases de llum van semblar no adonar-se’n si més no.

En Zekk va descobrir però, que no tenia estómac per a una matança categòrica. Aquell nen semblava orgullós i descarat, però hi havia alguna cosa en ell,... innocència.

Pensant ràpidament, abans que els seus dos companys poguessin acostar-se a Raynar per fer el seu treball, en Zekk va estendre una mà a la Força i va agafar al nen per les seves brillants robes, aixecant-lo del sòl. Amb un copet de la seva ment, va llançar al Raynar per sobre els caps dels seus companys, llançant-lo al riu. En Raynar va udolar mentre volava, després va baixar ràpidament en les fangoses aigües. Els dos Jedi Foscos es van girar mirant enfellonidament en Zekk. Fora de l'aigua, en Raynar xipollejà a sota veu, completament cobert de fang, i amb les seves robes cobertes del llim fluvial.

-És major victòria humiliar completament al teu enemic que simplement matar-lo -va dir en Zekk -. I hem humiliat en aquest Jedi d'una manera que mai oblidarà.

Els guerrers del Costat Fosc al seu costat van riure ofegadament per l'observació, i en Zekk va saber que havia aplacat la seva còlera... de moment almenys. Després, va mirar anhelosament el cel, esperant albirar qualsevol empremta del Vara del Raig, però només va veure un núvol de fum que es dissipava a la part alta. Desitjava poder trobar algun camí parell ajudar al seu amic. Podria la Força explicar la pèrdua d’en Peckhum com a part de la victòria?

La nau danyada havia desaparegut de la vista cap a on la batalla aconseguiria el seu resultat inevitable. Estava segur que mai tornaria a veure el Vara del Raig o en Peckhum altra vegada.

Següent