Collita Roja (XXVII)

Anterior

27 / Tancat

La Zo i en Tulkh es van ajupir per entrar per la llarga estructura a manera de túnel i el caça-recompenses es va aturar i va aixecar el cap per ensumar el vent, com si hagués captat alguna olor sinistre.

-Què ha estat això d'abans? -va preguntar la Zo, mirant enrere per mirar pel túnel per on havien entrat. La seva veu li va sonar llunyana, i li va semblar que tenia un tap de cera a les orelles per la força de l'explosió.

-Un turbolàser -va contestar en Tulkh amb un grunyit-. Artilleria pesada.

-Ha estat Scabrous, no? -va preguntar la noia-. Ens està buscant.

Si el whíphid va sentir la pregunta, no li va fer cas; uns segons després es va internar sigil·losament en aquell lloc recòndit de l'edifici on regnava una olor pudent. La Zo el va seguir a contracor. Encara estava intentant entendre els atacs, el canó làser que havia sortit del sòl, i l'atac encara més horrible que l'havia precedit: el d'aquelles criatures udoladores, morts vivents que tan interessats estaven en devorar-los.

-L'orquídia -va dir, a falta d'un lloc millor per on començar.

En Tulkh no va contestar i va seguir caminant. L'olor que els envoltava estava empitjorant a cada pas que donaven.

-Ha estat l'única raó per la qual he pogut rebutjar en aquestes criatures. És perquè l'Scabrous la va usar en un experiment. Crec que ha aconseguit entrar en els seus cossos. Li he dit que creixés, però... -La Zo negà amb el cap-. Ja no hi és. Ara no aconsegueixo que em contesti. Podria estar morta.

El whíphid li va respondre amb un grunyit.

-Has acabat?

-Pensava que voldries saber com he aconseguit salvar-nos la vida abans. Al cap i a la fi, has estat tu qui m'ha demanat una explicació.

-Doncs ho lamento.

-De debò? -va preguntar ella-. Vaja, ho sento. Potser hauries d'haver-t'ho pensat millor abans de segrestar-me i portar-me a la força a un planeta ple de morts vivents.

El whíphid no va respondre.

-Per cert, on anem?

-A buscar refugi. Esperarem que passi la tempesta. Al matí vaig a tornar a la meva nau.

La conversa va acabar aquí. Gairebé sense voler-ho, la Zo començà a entrar en els pensaments del caça-recompenses, explorant cautelosament la seva ment a la recerca d'alguna idea d'on es podien estar dirigint. Normalment, els seus poders telepàtics no eren especialment forts en formes de vida no vegetals, però el whíphid podia considerar-se una criatura a la qual resultava fàcil llegir-li el pensament. De fet, des de dins la seva ment s'assemblava en gran manera a la sala de trofeus de la nau on s'havia despertat: un lloc ple de mort, una sala d'exposicions de grotescs trofeus i antigues preses. Algunes eren espècies alienígenes que la Zo no havia vist abans. Altres eren humanes. Totes es trobaven allà reunides amb les expressions universals de dolor, desesperació i impotència que havien tingut els seus rostres en el moment en què el caça-recompenses els havia clavat el cop de gràcia. La seva ment s'havia convertit en un magatzem dels moments de les seves morts. Aquella cripta del sofriment, aquell reliquiari, no solament era el que portava al cap cada dia... sinó que era el seu cap pròpiament dit.

Impertèrrita, la Zo es va internar cada vegada més en la seva ment i es va adonar que, amb un cert esforç, podia travessar aquells pensaments i entrar en una altra cambra de la consciència del whíphid, en els seus records més llunyans. Va veure cares alçant-se al seu voltant, altres membres de la seva espècie, potser algun parent, antics enemics del seu planeta Toola. L'ambient en aquella cambra era molt tranquil i feia temps que ningú penetrava en ella, gairebé com si estigués segellada hermèticament, i es va preguntar si hi hauria arribat a alguna part del passat d'en Tulkh que ni ell mateix tot just visitava. Ella mateixa tenia llocs com aquell en la seva pròpia ment, aspectes de la seva vida que havia separat dels altres per mitjà d'una paret amb la vana esperança que moririen ofegats o oblidats. La Zo gairebé podia sentir que la membrana que envoltava aquella part dels pensaments del whíphid la començava a constrènyer.

Llavors va sentir algú respirar.

Allà dins hi havia algú amb vida.

Va deixar de concentrar-se en els antics records i va veure l'home mirant des de dalt amb calma i amabilitat. Els seus ulls grisos eren transparents i en ells bullia la intel·ligència. Els seus llavis gruixuts i gairebé sensuals semblaven constantment a punt de parlar, però es limitaven a arrufar-se en un somriure de desconcert. Era el lord Sith.

-Surt del meu cap, Jedi!

El grunyit d'en Tulkh va retrunyir en les cavernes mentals que l'envoltaven amb una força devastadora. La Zo va retrocedir, va trontollar batent-se en retirada i, en mirar al seu voltant, va veure que estaven en una càmera àmplia i metàl·lica d'on sortien diversos túnels, cadascun en una direcció. Del sostre baix i extens penjaven uns caramells similars a estalactites mig translúcides. No podia respirar. Va trigar un segon a comprendre per què. El whíphid l'agafava del coll amb una mà i li oprimia la tràquea entre el polze i l'índex. La cara amb ullals del seu captor s'alçava uns centímetres per sobre de la seva.

-La propera vegada que t'enxampi al meu cap -va dir-, tu perdràs el teu. Està clar?

La Zo va assentir i en Tulkh la va deixar anar; li va permetre així retrocedir trontollant i orientar-se. A l'altra punta de l'estada, en un dels túnels contigus, va poder sentir un xiulet agut sonant incessantment. No era una alarma necessàriament, sinó algun mecanisme que sonava per casualitat, potser una cosa tan senzilla com una llum que havia començat a sobrecalentar-se i que acabaria per fondre's.

En aquell moment, però, la zona estava molt ben il·luminada. Era de suposar que en Tulkh l'havia triat precisament per això. Quant a la temperatura, aquell espai era una càmera de congelació, però almenys veia el que tenia al voltant i entre cadascuna de les columnes que suportaven el sostre.

El whíphid es va girar amb el cap de costat i es va posar a escoltar mentre retrocedia pesadament pel passadís. La Zo, que s'havia passat molt de temps mirant-li l'esquena, es va adonar que el seu port i la seva manera de caminar eren diferents: eren més rígids, s'havia posat tens pel nerviosisme. Sense deixar de caminar donant gambades, va agafar l'arc i va començar a treure una fletxa del buirac.

-Hem entrat per aquí? -va preguntar la Zo.

-Tu què creus?

-Crec que no estàs segur i que estàs intentant dissimular-ho. -Es va aturar i va ensumar l'aire; l'olor salvatge i fètida d'amoníac s'estava espessint al seu voltant-. Anem a quedar-nos aquí baix tota la nit? Què és aquesta olor?

En Tulkh no va respondre. És que esperava resposta la Zoen aquelles altures? La noia va a caminar darrere seu per l'esplanada, en direcció a la sortida. Els llums estaven tremolant de manera encara més irregular i espetarregant durant un segon o dos seguits.

La fortor s'havia tornat tan intensa que a la Zo gairebé li ploraven els ulls. La noia es va tapar el nas i la boca, però no li va servir de res.

-No hem entrat per aquí -va dir tossint-. Em recordaria...

En Tulkh es va aturar. A la seva dreta, la Zo va veure una filera de compartiments. Dins d'un d'ells va veure alguna cosa remoure's i exhalar grans quantitats d'aire. La Zo va escoltar atentament i va sentir un grunyit inquiet i amb prou feines audible. Després tot va quedar en silenci, i més tard es va sentir un murmuri de peus, seguit d'un violent grall bronquial.

El whíphid tornà a guardar la fletxa que havia tret i va donar un pas endavant.

La criatura que hi havia dins del compartiment deixà anar un altre grall nasal i estrident i treure el seu llarg cap a l'exterior. Va tirar el musell cap enrere i la Zo va veure dos parells d'orificis nasals, grans i petits, aletejant per deixar anar un altre alè humit. Va balancejar el seu grenyut cap cap als costats i amb les seves banyes corbes va estar a punt de fer-li un esvoranc a la cara d'en Tulkh abans de retrocedir.

-Són...?

-Tauntaun -Va dir el whíphid com si estigués insultant a la mare d'algú-. Almenys això explica l'oto...

Una escopinada de bava espessa li va encertar de ple a la cara i en Tulkh es va tirar cap endavant mentre se'l netejava per mirar al tauntaun de front. Semblava que tots dos tinguessin la mateixa altura. Els llavis del llangardaix de les neus ja estaven preparant una altra descàrrega de saliva -a la Zo li va semblar que aquella criatura li estava somrient al whíphid- quan en Tulkh va somriure de sobte. Era la primera vegada que la Zo l'havia vist expressar alguna cosa diferent a la impaciència o la indiferència, i l'efecte li resultava desconcertant.

-Bona noia. -En Tulkh li va passar una mà pel morro i li va despentinar el pèl que li sortia de sota d'una de les banyes-. Segur que encara queda una mica de fruita mook per aquí per a tu. -Acte seguit va mirar la Zo i el seu somriure va desaparèixer-. Què?

-D'haver sabut que escopir-te a la cara era la clau per posar-te de bon humor -va dir la Zo, ho hauria fet fa molt de temps.

En Tulkh va fer cas omís i va tornar a concentrar-se en la criatura.

-Ets una noia pudent, eh? -li va dir afectuosament-. Quan era a Toola caçava amb un com tu. -Es va quedar mirant el gruix arnès que lligava la criatura a la cleda i es va girar per mirar cap amunt, en direcció al lloc d'origen d'un altre soroll, més greu i dissonant.

La Zo prestà atenció i també el va sentir. Els compartiments que tenien davant es van omplir d'un aldarull cada vegada més gran, de brams i esgarips que creixien en intensitat a cada segon.

-Hi ha una cosa que els ha espantat -va dir la noia.

-Sí. -L'alerta va fer acte de presència a la cara del whíphid-. Crec que tens raó.

En els estables, semblava que els tauntaun estaven cridant i piafant.

Llavors es van apagar els llums.

La negror que els va embolicar era completa i aclaparadora. La Zo notà que en Tulkh estirava la mà i l'agafava del braç, just per sota de l'espatlla.

-No et separis de mi -li va xiuxiuejar a cau d'orella, i va sentir el cruixit del buirac de cuir que portava a l'esquena-. Enrere.

La Zo notà que se li acostumava la vista, tensa després de buscar els lleus rastres de llum que va aconseguir a albirar a l'altre costat de la tanca, però hi havia molt poca llum, i la que hi havia creava un fangar miop d'ombra grisa i fosca. Va notar que els seus sentits intentaven introduir-se en tots els racons i rebotaven a les parets i el sostre. Li feien mal les pupil·les de tant com intentava treure alguna cosa substanciosa de la foscor. Immediatament, davant d'ella va sentir a Tulkh inhalar aire profundament.

-Què? -va xiuxiuejar la noia.

El whíphid tirà d'ella cap endavant amb tanta força que a la Zo li carrisquejaven les dents i de sobte va comprendre que estava movent-se a cegues, mig corrent, mig arrossegant-se a través d'un mar negre i cec. El caça-recompenses l'agafava del braç com si els hi unissin unes manilles. La Zo va relliscar, va perdre l'equilibri i va tornar a recuperar-lo, tot i sentir que el terra li desapareixia de sota dels peus. Es va preguntar com podia el whíphid veure alguna cosa, o si és que s'estaria orientant per l'olfacte, o si seria simplement qüestió de sort.

Llavors va percebre que se'ls hi acostaven per darrere.

No sabia si era un de sol o si eren molts, però la presencia semblava nombrosa, una intrusió inoportuna d'alè, moviment i carn pudent que apuntava pel passadís a les fosques i l'omplia.

Va sentir un crit, un so que no s'assemblava a res que hagués sentit abans.

... IIIIIIIIIII...

Es va elevar com un xiscle punyent, alliberat a pressió i enfilat al registre més alt de l'espectre sonor audible, milers de vibracions per segon, fins que la Zo va pensar que rebentaria i s'estellaria en esquinçalls de veus individuals. Però va passar tot el contrari: es va sostenir i va sufocar els crits dels tauntaun i qualsevol altre so.

... IIIIIIIIIII...

La Zo es va adonar que aquella nota tenia una qualitat exploradora, gairebé prènsil; era el soroll ecolocalitzador d'alguna cosa -o d'algunes criatures- que investigaven la negror que els envoltava amb una voracitat desesperada i mecànica.

Tan aviat com havia començat, l'udol va cessar. Els crits dels tauntaun també s'havien esvaït i havien deixat pas a un silenci absolut. La Zo va agafar aire i invocà la Força. El que va aparèixer a continuació va ser una imatge mental, no superior a un segon o dos, com a molt, semblant a una granada lluminosa que li explotés al cap. En aquest moment va albirar el perímetre que els envoltava, el tancat i l'espai entre ells dos. Ja havia vist prou per intuir el que havia de fer en aquell precís moment.

Va passar una cama per davant del turmell d'en Tulkh, va recolzar el peu i va notar com el whíphid ensopegava en ella i queia de costat, grunyint una maledicció, en un compartiment per tauntaun buit just a la seva dreta. La Zo va caure sobre d'ell. La capacitat de veure a les fosques que la Força li havia donat ja havia desaparegut. Va notar una cosa llarga i suau clavant-se-li dolorosament a la galta i després va caure en el compte que havia d'haver estat un dels ullals del whíphid.

-Però què...? -li va dir en Tulkh, i aquesta vegada va ser ella qui el va agafar a ell i va clavar-li els dits amb totes les seves forces en la pell escamosa i relliscosa per la suor del caça-recompenses. Sorprès, o potser conscient del que succeïa, el whíphid es va quedar quiet.

Els esdeveniments dels propers minuts no van ser simplement qüestió de so o olor, sinó la connivència de dues percepcions, la sensorial i l'extrasensorial. Guiada per la Força, la Zo va comprendre que podia sentir els compartiments que tenien a una banda, en la foscor més absoluta, plens del moviment nociu de molts cossos, enganxats els uns als altres, passant al costat d'ells.

Buscant-los.

En un moment donat, la Zo va percebre que passaven trontollant tan a prop que, d'haver tret una mà del compartiment, podria haver-los tocat.

I ells podrien haver-la tocat a ella.

Ja no estaven cridant, ni tan sols respiraven. Aquelles criatures, fossin el que fossin, emetien petits grunyits, el so d'una multitud de cossos avançant pel motiu més simple de tots: la fam, l'odi, la ira.

La Zo va contenir la respiració i no es va moure.

Després d'una estona, que se li va fer eterna, els grunyits van cessar fins que del seu pas tan sols va quedar un núvol pútrid que la va obligar a respirar per la boca.

A sota d'ella, en Tulkh es va remoure, es va estirar i la va apartar d'una empenta.

-Si tornes a fer això, et mataré amb les meves pròpies mans.

La Zo va mirar cap al lloc per on havien desaparegut les criatures.

-Em sembla una mica redundant, donades les circumstàncies.

-Jo no fujo. I no m'amago.

-Escolta -Va dir la noia-. Hem vist el que són aquestes criatures. Jo no les puc vèncer, i tu tampoc. De moment, la nostra única escapatòria és fugir i amagar-nos.

Per a la seva sorpresa, el whíphid no va replicar. Van sortir del compartiment i van avançar a través de la foscor, cap a l'estranya llum de color gris peltre que havia vist abans. Va anar-se fent cada vegada més brillant fins que la Zo va comprendre que el que veia era la sortida prenent forma davant d'ells. L'aire era més fred i va veure els primers flocs de neu entrant des de l'exterior.

En Tulkh es va aturar i va decantar el cap; el vent li va despentinar els cabells de la cara.

-No hem entrat per aquí -va dir.

-Com ho saps?

En Tulkh va aixecar una mà. La Zo va mirar cap on estava assenyalant. Va trigar un segon a comprendre el que estava mirant. Però un cop ho va comprendre, ja no va poder apartar la vista.

Havien tornat a la torre.

Següent