12 / Ingredient
En
sortir del turboascensor, la Zo va sentir que les seves esperances minvaven.
Ja no
era possible escapar, si és que alguna vegada ho havia estat. El whíphid
l'havia conduït a través de les ruïnes de l'acadèmia, on s'havien creuat amb
alguns alumnes i mestres Sith que s'havien quedat mirant-la amb la cara
enfosquida per la ira i la determinació. Si l'orquídia havia percebut alguna
cosa, no havia dit res.
Era
mitja tarda quan van arribar a la torre.
Un
droide HK els va rebre a l'entrada, va confirmar la identitat d'en Tulkh amb un
escàner de retina que va deixar al whíphid parpellejant i assecant-se els ulls,
fastiguejat, i es va oferir a acompanyar-los. El turboascensor se'ls va
empassar i els va dipositar allà.
En
aquella sala.
Durant
uns segons la Zo no va poder fer res més que mirar. Un laboratori que no
s'assemblava a res que hagués vist al llarg de tots els seus anys
d'investigació s'estenia fins a omplir tot l'espai que tenia davant. Podia
sentir a petites criatures movent-se pels racons. Des d'un punt de vista horrible,
semblava un insidiós reflex fosc del laboratori vegetal de Marfa, amb els seus
instruments dissenyats no per fomentar la vida, sinó per infligir dolor en el
que encara pogués estar viu allà dins. Hi havia alguna cosa en una gàbia entre
les ombres emetent espetecs amb la boca.
-La tens?
Amb un
sospir involuntari de sorpresa, la Zo es va girar i va mirar cap enrere. Al
centre del laboratori els observava un home alt amb una túnica fosca. El seu
rostre era una amalgama cisellada d'ombra i ossos, amb les galtes cruelment esmolades
i les òrbites dels ulls similars a les conques buides d'una calavera. La Zo va sentir
que un filferro fet de por li baixava pel pit fins arribar a la boca de
l'estómac, on es quedava penjat, retorçant-se en la foscor. Va pensar en el nom
que en Tulkh havia esmentat de camí: Darth Scabrous.
El
lord Sith l'estava mirant amb expressió inescrutable, tot i que la crua
intensitat de la seva mirada resultava inconfusible. Era com si estigués
mirant una cosa que voldria posseir i destruir al mateix temps.
Sense
dir res, el whíphid li va arrencar l'orquídia a la Zo, es va acostar fins on
estava el lord Sith i li va oferir la flor.
-Aquí està.
Darth
Scabrous va agafar la flor, la va mirar succintament i tornà a centrar la seva
atenció en la Zo. Ara els seus ulls tenien una brillantor del qual no tenien un
segon abans.
En Tulkh
es va quedar esperant.
-Els
meus diners -va dir.
Si el
lord Sith ho va sentir, va fer cas omís de les seves paraules. Seguia mirant
fixament la Zo.
-Es diu
Hestizo Trace -va dir el whíphid-. És la cuidadora de l'orquídia. La flor la
necessita per...
-Sobreviure
-El va interrompre l'Scabrous-. Ho sé. Per això he sabut que em portaves
l'autèntica. -Va aixecar la mà i li va tocar la cara a la noia. La seva freda
mà enguantada contra la galta li va recordar a la Zo a una barra de ferro
embolicada en cuir-. Va ser l'única informació que vaig ocultar sobre
l'orquídia.
-Llavors,
el nostre negoci ha conclòs -va dir en Tulkh. El lord Sith va assentir amb el
cap.
-El meu
droide et pagarà a la sortida.
El whíphid
va assentir i va començar a caminar en direcció a la porta.
-No! -Va
cridar la Zo en veure que marxava-. Espera! -Va sentir que la por li tenallava
el pit com si fos una cinta d'acer, pressionant dolorosament cap a dins i deixant-la
sense alè. Va sentir els passos del whíphid cada vegada més lluny pel llarg
passadís de pedra, i a continuació el tènue xiulet hidràulic en obrir-se i
tancar-se de nou les portes de l'ascensor.
S'havia
marxat.
El
lord Sith seguia mirant-la. Va tornar a fer-se el silenci, que semblava omplir
el laboratori amb una irritant boira d'aire fred i sec. La Zo era conscient que
l'orquídia estava emetent sorolls d'ansietat dins el seu cervell, un suau
espetec irregular d'energia nerviosa davant el que podria succeir a
continuació. Encara que sabia que ella era l'única que podia sentir aquells
sons, la Zo sentir l'impuls irracional de fer-la callar.
-Ets una
Jedi -va dir l'Scabrous.
-Així és.
-La noia es va preparar per al menyspreu, la rabia fins i tot, del lord Sith,
però aquest es va limitar a assentir amb el cap com si hagués estat esperant la
seva aparició... o l'hagués desitjat fins i tot. El Sith va estendre la mà,
sense arribar a tocar-la, i ella va sentir una certa pesadesa per sota del seu
pit esquerre, com si el palmell d'ell estigués empenyent directament el múscul
del seu cor.
El sith
va baixar la mà i la pressió va desaparèixer. Va agafar la flor i se la va
emportar a l'altra punta del laboratori, al lloc on la Zo havia sentit els
suaus espetecs.
El que
va veure allà va fer que se li recargolés l'estómac i lentament li envaís la
nàusea. L'adolescent que hi havia a la gàbia estava mirant-la sense parpellejar,
amb uns ulls brillants que denotaven una bogeria absoluta. En fixar-se més
atentament, la Zo va veure un embull de tubs de plàstic que sortien directament
de l'esquena del jove. Semblaven haver-los implantat a la columna vertebral i a
la base del crani. Un líquid vermell groguenc lliscava lentament en ambdues
direccions a través dels tubs. La Zo els va seguir amb la mirada per terra fins
arribar al lloc on es connectaven a una bomba electrònica amb un enorme
cilindre de vidre a la part superior. Algú havia creat una mena de circuit
horrible, un híbrid entre humà i màquina.
L'Scabrous
va realitzar un ajust a la bomba. El fluid dels tubs va començar a moure's més
de pressa. El noi es va posar rígid i va començar a colpejar la cara contra la
gàbia, una vegada i una altra, amb una horrible intensitat rítmica. La gàbia va
retrunyir amb l'estrèpit de l'impacte fins que de la cara del noi va començar a
sortir sang i a caure-li gotes vermelles del nas, els llavis i les comissures
dels ulls. Així i tot, el noi no va parar. La Zo va comprendre que estava
donant cops per perdre el coneixement o potser simplement per suïcidar-se i
posar fi al turment que encara estava per arribar.
-Prou!
-La Zo mirà l'Scabrous-. Què està passant?
-Observa
i veuràs.
-Què li
estàs fent?
L'Scabrous
no va respondre. Un segon després va obrir la tapa del cilindre de líquid groc
vermellós i va tirar l'orquídia dins.
Jura
Ostrogoth ho va presenciar tot.
S'havia
esmunyit a l'interior de la torre en sortir el whíphid, sense donar-li temps a
pensar-s'ho dues vegades. L'experiència li havia ensenyat que no podia
malgastar una oportunitat així. I per això havia entrat.
Des de
la desaparició d'en Nickter el dia anterior, els rumors sobre Darth Scabrous i
el que podria estar succeint en el seu laboratori havien anat a la velocitat de
la llum. Aquell matí, en Jura havia sentit a Pergus Frode, un tècnic, en
l'hangar de l'acadèmia, explicant-li a un mestre que l'Scabrous havia rebut uns
visitants -dos caça-recompenses- que no havien tornat a la seva nau la nit
anterior. I la Kindra li havia dit a Jura que havia vist dos forasters més un whíphid
i una noia, dirigint-se a la torre. Segons la Kindra, portaven alguna cosa.
Ningú sabia el què.
Només
era qüestió de temps que algú sortís d'allà.
Després
de l'entrenament amb l'espasa de llum, en Jura s'havia anat sol i s'havia
ajupit sota les pedres cobertes de neu d'unes ruïnes davant de l'entrada
principal de la torre. El fred no li molestava en absolut. Li havia donat temps
a pensar i aclarir-se. Ja havia decidit que no anava a passar-se la vida
preocupant-se per l'amenaça de l'Scopique de posar-ho en evidència. Si volia
escapar del control de l'Scopique, havia de canviar les regles del joc. És
clar, no podia contraatacar en aquell moment -havent-lo acorralat, l'Scopique
estaria esperant que es vengés-, però va decidir que quan s'assabentés del que
estava succeint a l'interior de la torre, organitzaria una trobada en privat
amb el zabrak. L'hi explicaria tot a l'Scopique, confiaria en ell, es guanyaria
la seva confiança. I quan l'Scopique baixés la guàrdia per delectar-se, Jura el...
què?
El
mataria?
Potser.
O
potser només l'humiliaria, igual que l'Scopique l'havia humiliat a ell.
En
qualsevol cas, les coses anaven a canviar molt.
Vint
minuts abans, en sortir del turboascensor i arribar al laboratori obert a la
part alta de la torre, en Jura no podria haver-se imaginat fins a quin punt
anaven a canviar les coses. Les espelmes i les torxes esquitxaven la sala amb
una llum parpellejant i intermitent. Li preocupava que poguessin sentir-lo -l'ascensor
no era silenciós, precisament-, però abans fins i tot que les portes
s'obrissin, havia sentit un crit i un soroll metàl·lic. El so va rebotar en les
finestres i el sostre de pedra i va tapar tota la resta.
En Jura
es va escapolir a través de bassals d'ombra, obrint-se pas entre els equips
fins que va poder distingir la silueta inconfusible d'en lord Scabrous i una
altra persona, una noia, dreta al costat del que semblava un animal engabiat:
el causant dels sorolls i els crits.
En Jura
tornà a aturar-se, aclucant els ulls i el va mirar atentament.
L'animal
engabiat era en Nickter.
En Nickter
s'estava sacsejant a la seva petita presó, cridant, retorçant-se i proferint
sorolls que recordaven només vagament a paraules. Tenia sang regalimant-li per
la cara i enganxada a les galtes, com si hagués estat assegut sota una espelma
vermella fonent-se. Estava mig nu, amb el tors descobert brillant per la suor.
Però
el pitjor eren els tubs.
Li
sortien directament de l'esquena com llargues canonades procedents de la
columna vertebral en direcció a una màquina amb un gran cilindre transparent a
la part superior. L'Scabrous li estava fent alguna cosa a la màquina, sostenint
algun objecte que en Jura no va poder identificar, i ficant-lo a l'interior del
cilindre. El líquid va començar a enterbolir-se, canvià de color, de sobte es
va tornar sorprenentment incandescent i va avançar a impulsos a través dels
tubs en direcció a les vèrtebres d'en Nickter.
Els
crits van cessar.
En Jura
el veure desplomar-se sobre el terra de la gàbia, immòbil i en silenci, amb la
boca entreoberta i les parpelles flàccides. L'únic so que se sentia era el
brunzit agut i constant d'un monitor cardíac en parada. En Jura deixar anar
l'aire que havia estat contenint en els pulmons durant els últims deu segons.
No va
tenir necessitat d'acostar-se més per saber que en Wim Nickter era mort.
La Zo
es va quedar mirant l'alumne Sith mort a la gàbia. Encara tenia els ulls
oberts, vidriosos i sense vida. Tenia la boca caiguda, amb una bombolla de
saliva sanguinolenta sortint-li per la comissura dels llavis. Una pal·lidesa
cerosa se li havia començat a estendre per les galtes i li havia tenyit la pell
d'un gris pàl·lid.
En el
cervell de la Zo, l'orquídia seguia cridant.
No es
podia moure ni pensar. Res del que havia experimentat a les instal·lacions de
Marfa, ni abans encara, l'havia preparat per a allò. En les últimes
quaranta-vuit hores estàndard, les rutines de la vida quotidiana s'havien
convertit en una farsa sagnant de la realitat.
Els
seus ulls es van il·luminar en mirar el cilindre de vidre on l'Scabrous havia
deixat caure la flor. Ja no hi era -el líquid semblava haver-la absorbit i dissolt-,
però encara podia sentir-la, a on sigui que se n'hagués anat, independentment
del que li hagués passat... cridant, suplicant-li que fes alguna cosa, que
l'ajudés, que posés fi al dolor.
«Crema,
Zo. Em crema. EM CREMA...»
L'Scabrous
estava contemplant el cilindre.
A la
gàbia, el noi mort es va incorporar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada