Collita Roja (XXXVI)

Anterior

36 / Drear

Després de vint minuts passejant per la biblioteca, la Zo va haver de reconèixer que s'havia perdut.

Al principi, la veu de l'orquídia l'havia guiat a creuar la porta d'entrada i seguir per la nau principal, sala rere sala, algunes amb sostres tan alts que no arribava a veure'ls, i altres amb sostres tan baixos que havia d'ajupir-se per poder passar. La irregularitat era l'únic disseny vàlid, i la simetria havia patit la fractura del temps i de les condiciones climatològiques. A cada pas, l'aire subterrani s'havia anat tornant cada vegada més fred, i la Zo era plenament conscient que estava viatjant no només cap endavant, sinó també cap avall, com si les profunditats de la biblioteca s'enfonsessin sense límits en el nucli mateix del planeta. Sentia l'aire en els pulmons, i a la boca el gust oxidat dels encenalls de metall. L'única llum procedia de les torxes i els llums col·locats a gran altura, i l'únic so era el cruixit dels seus passos. Fins i tot en aquella profunditat, la neu havia trobat la manera d'entrar, inevitablement, a través de les esquerdes i els sostres trencats, i els flocs s'agitaven inquiets i fantasmals amb el greu gemec del vent. Quan la Zo mirà cap enrere, va veure que les seves pròpies petjades avançaven pel passadís, unes petjades solitàries lluents a la llum de les torxes.

Es va preguntar qui hauria encès les torxes i qui les mantindria enceses.

En Tulkh s'havia negat a seguir-la fins allà i havia deixat que anés sola. La noia s'havia enfrontat a ell i li havia dit:

«A veure si ho entenc, entres a la torre d'un lord Sith, però no en una biblioteca», però ell s'havia limitat a assentir amb el cap i li havia dit que sabia distingir un parany res més veure'l. La Zo havia protestat -coneixia el so de la veu de l'orquídia quan la cridava-, però estava començant a preguntar-se si el whíphid havia fet bé mantenint-se al marge.

«L'orquídia no et posaria en perill deliberadament. Ja ho saps.»

Sí, ho sabia, però...

Més endavant es va obrir davant seu una immensa sala amb el sostre com el d'una catedral, on parpellejava la llum d'unes poques torxes. Li va arribar un oloreta que va identificar com a fum i plastifí cremat. Mirà a dreta i esquerra i va permetre que la seva atenció es desplacés cap amunt per intentar abastar els prestatges que s'estenien aparentment sense fi. Una altra ràfega de vent va afectar l'espai obert i va desallotjar la neu vella i seca que hi havia aquí i allà en piles a l'atzar al llarg del sòl enrajolat.

La Zo es va aturar. No havia sentit la veu de l'orquídia des de feia diversos minuts. Es va preguntar, i no per primera vegada, si podria trobar el camí de tornada en cas d'haver de fer-ho. Va suposar que podria seguir les seves pròpies petjades de tornada, si el vent que es colava per les escletxes de les parets no les havia esborrat ja. Hi havia molts llocs on amagar-se si se sentia amenaçada... però i si l'amenaça l'estava esperant amagada en un d'ells?

Alguna cosa li va tocar la cara, fredament i conscientment.

La Zo es va quedar gelada i va contenir la respiració, amb la mirada fixa a l'espai que tenia just davant del nas. Allà no es veia res... però ella sentia la seva presència, una mà invisible amb guants de cuir acariciant-li la galta, recorrent la mandíbula i baixant-la pel coll, buscant les seves zones suaus amb la intimitat d'un amant. El pit se li va encongir i se li va tancar sobre el trèmolo espantadís dels batecs del seu cor.

Darrere d'ella, un soroll va esgarrapar el silenci, molt a prop.

La Zo es va girar i va mirar cap enrere, per on havia arribat. Les seves petjades seguien allà, allunyant-se fins a perdre's de vista...

I llavors les va veure.

Eren altres petjades que avançaven en paral·lel a les seves.

Les petjades s'aturaven, potser a uns deu metres de distancia, i s'apartaven de banda per després desaparèixer darrere d'una paret mig caiguda amb unes dimensions que quedaven enterrades entre les ombres. Allà hi havia alguna cosa dreta, mirant-la. La Zo va sentir que tot el pes de la seva presència queia sobre ella i l'ancorava on era, sense poder-se moure.

Es va posar en tensió per arrencar a córrer i va veure a Scabrous sortint de darrere de la paret i entrant en la penombra, de manera que gairebé la meitat de la seva cara va quedar il·luminada. La Zo va veure fugaçment la duresa esmolada dels seus ulls. La seva cara era una superfície clapejada de carn gris i músculs al descobert, i el seu somriure, amb les dents serrades, estava a mig camí entre la bogeria i el rigor mortis. Va comprendre que estava infectat... però que d'alguna manera se les havia arreglat per evitar la transformació completa, almenys de moment. La seva mirada es va posar sobre la motxilla d'instrumental mèdic, motors, tubs i les minvades reserves de sang que li penjaven de les espatlles anguloses. Aquella nova versió del lord Sith semblava més demacrada, però més imponent, com si els ossos del seu cos s'haguessin inflat i l'haguessin refet des de dins.

-Hestizo Trace -va dir, estenent una mà-. M'alegro de tornar-te a veure. Espero que no et molestis a intentar fugir.

La noia va obrir la boca per parlar i es va adonar que no podia respirar. L'Scabrous va fer un gest amb una mà i la Zo va sentir que alguna cosa tirava d'ella cap endavant, pel passadís, per caure en mans del lord Sith. En qüestió de segons estava tan a prop d'ell que va haver de mirar cap amunt per veure-li la cara.

-Aquesta biblioteca -va dir ell- és la part més antiga de l'acadèmia, més antiga fins i tot que la pròpia torre. La va construir fa més de mil anys un lord Sith anomenat Darth Drear. Va fundar l'acadèmia quan el planeta era jove encara. Segons els antics escrits, va usar els seus primers alumnes com a mà d'obra. Durant centenars d'anys, els mestres de la acadèmia van pensar que bona part d'aquests alumnes havien mort en aquestes càmeres usant la Força per desplaçar centenars de tones de neu i gel i excavar aquests passadissos i cambres per albergar la vasta col·lecció de... espècimens d'en Drear. Es pensava que en Drear feia treballar als alumnes fins que morien d'esgotament. -Va somriure sense el més mínim matís d'humor-. L'autèntica genialitat de l'edifici es troba per sota. Sota els nostres peus en Drear es va construir un temple secret, on practicava els rituals i ritus dels antics, codificats en un holocró Sith.

Els pulmons de la Zo van començar a obrir-se el just perquè pogués agafar aire.

«Creix», li va dir a l'orquídia. «Si us plau, si hi ets... si és que hi ets, creix, creix en el seu interior, creix ara...»

Però no hi havia res.

-Quan vaig descobrir l'holocró -va dir l'Scabrous-, no vaig entendre els seus protocols. -Es va assenyalar la cara, l'horror de la seva descomposició actual-. Però ara sí els entenc.

-Què vols de mi? -va preguntar la Zo.

-Ah. -A l'Scabrous se li van enfonsar les galtes i es va passar la llengua pels llavis. La Zo va poder veure la superfície grisa de la seva llengua com la d'un llangardaix enrotllant-se sobre les pedres grogues de les seves dents. En Darth Drear va escriure que havia trobat un elixir per protegir-se de la mort, i va gravar els seus ingredients a l'holocró... inclosa, per descomptat, la teva estimada orquídia. La barreja estava completa en si mateixa i tan sols tenia un defecte... -Es va assenyalar de nou la cara-. La inevitable dissolució dels teixits. Actuava immediatament després de l'exposició; primer s'estenia al cervell, des d'on portava la víctima a un estat de bogeria homicida, i després per la resta del cos fins apagar-lo. La carn segueix estant animada, però insensible... i només viu per tenir fam, per alimentar-se i matar.

-Si sabies tot això -va preguntar la Zo, -per què vas intentar recrear l'experiment?

El somriure de l'Scabrous semblava penjar dels costats de la cara com una cosa prènsil amb vida pròpia.

-Abans de morir, en Darth Drear va descriure per escrit l'etapa final del procés, el pas que ell mateix mai va poder aconseguir fer. Va enviar als seus guàrdies a un planeta proper a segrestar a un Jedi i portar-lo al temple secret sota la biblioteca. Després d'ingerir l'elixir, en les últimes hores abans que el seu cos li fallés completament, en les circumstàncies i condicions adequades, en Drear tenia previst utilitzar una espasa cerimonial Sith per obrir en canal el pit del Jedi mentre seguia viu i menjar-se el seu cor. Només llavors, amb aquesta infusió final de midiclorians de la sang del Jedi encara calenta, detindria el procés de descomposició i li concediria al lord Sith la immortalitat.

La Zo el va mirar fixament. No podia moure's ni respirar.

-Per desgràcia -va prosseguir l'Scabrous-, els guàrdies no van aconseguir portar-li a un Jedi amb la quantitat adequada de midiclorians en sang abans de què la malaltia d'en Drear acabés amb ell. Però aquesta nit, amb la teva ajuda, estic en condicions de poder fer realitat aquest destí personalment.

La Zo va sentir que alguna cosa se li embullava en els braços i tirava d'ells amb força per obligar-la a tirar els omòplats cap enrere. Unes gruixudes enfiladisses verdes li havien envoltat els colzes i li havien pujat pels costats. La noia va estirar el coll cap a la dreta i llavors els va veure.

Els morts: els cadàvers als quals s'havia enfrontat al sortint rocós, enfront de la torre. Seguien faltant-los-hi els caps. En el seu lloc, el caos de vegetació que ella havia fet créixer des de l'interior dels seus cranis s'havia tornat més abundant des de l'última vegada, i creixia desenfrenadament. Aquells eren els estolons i enfiladisses que l'havien atrapat i que s'estenien des dels monyons dels seus colls, desenes de sogues verdes que l'agafaven amb força dels braços.

Quan la Zo els va mirar, va comprovar horroritzada que les tiges estaven cobertes per desenes de petites orquídies negres que florien per tot arreu. Mentalment podia sentir a les flors xiular i cridar, cruixint histèricament de fam. Li van punxar els braços com si fossin xeringues assedegades, desitjoses de la seva sang.

«No», va pensar. «No, no, si us plau...»

-Les has fet créixer tu -va dir l'Scabrous-. Que bonic que et reconeguin.

Els cadàvers sense cap, envaïts per les enfiladisses, es van acostar més, a les palpentes i empentes, fins que la Zo va adonar-se que podia olorar-los. Feien pudor a tomba recentment oberta, plena de terra negra, floridura i carn podrida. Va sentir la seva pell freda empenyent mentre les enfiladisses li estrenyien encara més els braços i es retorçaven fins a pessigar-li la pell.

L'Scabrous va fer un pas endavant i va aixecar les espatlles fins que es va alçar sobre les criatures.

Llavors va obrir la boca de bat a bat i va cridar.

El seu alè era fètid; era l'alè d'una criatura que ja havia mort i s'estava descomponent per dins. La Zo va sentir que les criatures responien immediatament al crit, retrocedien i tiraven d'ella. I quan van cridar la seva resposta, va ser un soroll horrible que els hi va pujar bategant pel coll trencat, vibrant a través de les tiges, un raig sòlid de so agut que es va alçar, va canviar de freqüència i va tornar a caure, un missatge compost per complet en una freqüència aguda, gairebé ultrasònica.

Li van donar la volta.

En un acte de desesperació absoluta -una part d'ella devia de saber que fracassaria-, la Zo va intentar usar la Força contra ells, va tractar de contactar amb la presència vegetal a l'interior de les criatures. Quan es va posar en contacte amb ella, li va recórrer una sacsejada d'energia tòxica que se li va clavar al cervell com una destral de gel i li va fer cridar a plena veu. En el paisatge interior de les seves parpelles es van arremolinar colors marcits, tons de bronze torrat i groc anèmic.

Les enfiladisses l'estaven arrossegant pel fred terra del passadís de la biblioteca. La Zo va obrir els ulls. Per davant d'ella, a terra es va obrir un enorme forat rectilini i va deixar a la vista un pou d'ombres aparentment sense fons.

No obstant això, en el fons brillaven unes estranyes llums. La Zo va saber on la conduïen.

«Sota els nostres peus en Drear es va fer construir un temple secret, on practicava els rituals i ritus dels antics...». L'Scabrous va fer un gest i van tirar d'ella cap avall.

Següent