42 / Trepadores
A vint
metres de la part superior del forat, els va veure mirant-la fixament.
Estaven
a la gatzoneta, envoltant l'obertura rectangular de la fossa, agafant-se a la
vora, mirant amb els ulls brillants i famolencs la llum taronja i parpellejant
que arribava des del fons de la fossa. Un filet de color rosat degotava de les
seves boques entreobertes.
Hi
havia molts, moltíssims.
Durant
un segon, la Zo es va quedar parada i es va agafar amb força, tremolant, amb
els dits entumits i ensangonats per la interminable pujada per la paret. Sentia
tantes rampes a les mans que era com si algú li hagués ficat claus en els
artells. Els músculs de les cames li tremolaven i li suplicaven que els
alliberés. Si no hagués estat per la Força, sabia que mai hauria arribat fins
allà, però ara que veia el que li esperava allà dalt...
Van
obrir la boca com un de sol i van cridar.
La Zo
va apartar la cara amb una ganyota i va sentir la pudor de la infecció en l'alè
de les criatures mentre mirava cap avall, al fons del pou, on les flames
s'havien apoderat de l'antic temple d'en Drear i el fum pujava tant que ja no
podia veure el cadàver del seu germà ni les restes del que havia estat Darth Scabrous.
Després
va tornar a mirar.
Estaven
començant a baixar arrossegant-se per les parets. Els cadàvers dels alumnes de
l'acadèmia Sith d'Odacer-Faustin baixaven cap a ella a tota velocitat. La fam
en les seves cares ja era inconfusible.
«Hestizo»,
va murmurar la veu de l'orquídia. «Intentaré créixer en ells, vaig a
intentar-ho, però quan surtin les enfiladisses, no crec que...»
La Zo va
assentir amb el cap una vegada en un gest greu. No podía fer una altra cosa. Va
intentar invocar la Força, va buscar la sensació de protecció i de pau que
l'havia envaït just abans de lliurar-se de les corretges que la lligaven a la
taula, i només va trobar una absència entumida i muda, com la sensació fantasma
d'un membre amputat. Estava massa preocupada, havia permès que la por l'envaís
per complet i no podia concentrar-se.
La
criatura que tenia més a prop estava gairebé al seu costat i ja obria la boca,
nerviosa. La Zo va comprendre que anava a cridar de nou i després es llançaria
sobre ella. La noia va començar a retrocedir i els peus li van relliscar de
l'esquerda a la roca on estava recolzada.
La Zo va
sentir que se li escapava un sospir silenciós. Durant un segon angoixant, es va
quedar penjant de les puntes dels dits i donant-li puntades de peu al buit,
incapaç de trobar res al que agafar-se. La criatura que baixava arrossegant-se
cap a ella ja estava prou a prop com per a tocar-la, amb aquella ràbia urgent
irradiant des del centre de la seva estúpida cara de mort.
«Hestizo»,
va cridar l'orquídia. «Hestizo, no et deixis anar...» «No puc agafar-me, no puc...»
Se li
van relliscar els dits i va sentir que començava a caure.
En
aquell mateix moment, el que estava més a prop es va llançar sobre ella,
agafant-se a les inscripcions tallades en la superfície negra i brillant amb la
mà esquerra mentre estirava el braç dret per agafar-la del coll. Quelcom va
fer un soroll sord a la laringe de la Zo i va sentir la tensió freda i
relliscosa del polze i l'índex de la criatura subjectant-li el coll com una
abraçadora de ferro. Tot seguit, va tirar d'ella cap amunt.
La
criatura va tornar a cridar, tan fort que la Zo va sentir la pressió als timpans
i al crani, que la va travessar com si fos cera calenta. Ara estaven totes
cridant i arrossegant-se cap a ella, omplint l'interior de la llarga obertura
amb els seus cossos a mesura que avançaven cap a ella, de manera que els ulls
plorosos de la Zo ja no aconseguien veure la superfície, ni les paraules
tallades en la pedra. Ara la paret era una capa sòlida de carn ondulant.
La
criatura que la tenia subjecta per la gola la va aixecar amb una força
impossible cap a la seva boca, que no parava de salivar. La Zo va alçar les
mans en un gest instintiu de defensa i les va estampar contra la pell freda de
la criatura que avançava arrossegant-se per sobre del seu agressor,
possiblement amb la intenció d'arribar fins a ella abans que l'altre cadàver.
La va agafar del braç dret, i l'altre l'esquerre. Tots dos van començar a
estirar-la i a punt van estar de desencaixar-li els braços. Allà, a centenars
de metres per sobre de les restes cremades del temple de l'Scabrous, anaven a
fer-la miques.
«Creix...»
La Zo
ni tan sols estava segura de si era l'orquídia, o ella mateixa, que havia
pensat la paraula, però això no tenia importància. A punt de desmaiar-se, va
veure que de les orelles i les fosses nasals de les criatures sortien circells
verds, però ja era massa tard, eren massa.
Llavors,
un tret de desintegrador va fendir l'aire des de dalt i va obrir un forat a la
paret.
Quan la
Zo va mirar cap amunt, el va veure clarament. Era una llum blanca i brillant,
tan intensa que va fer que les parpelles se li omplissin de llàgrimes i després
li baixessin per les galtes.
«Però
què...?»
Una
segona descàrrega va donar a la paret, a diversos metres per sobre, i va fer
tremolar tot el forat. La Zo va aixecar una mà, es va agafar a la vora
irregular del cràter que havia deixat a la paret i va avançar recolzant els
colzes fins que va poder agafar-se amb seguretat. Ara la llum brillava a
impulsos per totes partes, ho omplia tot i inundava el forat des de dalt.
Quan
va sonar la tercera descàrrega, la Zo ja havia entrat arrossegant-se en el seu
nou amagatall i s'estava abraçant les cames. L'enorme forat va retrunyir amb
violència al seu voltant. Els cossos van anar caient en picat, desallotjats de
la seva posició privilegiada, i van passar al costat d'ella sense deixar de
cridar, agafats els uns als altres com si el vincle infernal que la mort havia
forjat entre ells pogués salvar-los.
La Zo
els va veure caure al foc.
Va
mirar cap amunt i va veure que encara quedaven moltes desenes, però pujaven
arrossegant-se cap a la part superior del pou per no caure.
La Zo va
parpellejar. Una cosa llarga i sense fi penjava davant dels seus nassos. «És una
enfiladissa», va pensar, «una altra enfiladissa, i desitjaria no tornar a veure'n
cap més en tota la meva vida.»
Però
no era una enfiladissa.
Era un
cable de remolc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada