Collita Roja (XVIII)

Anterior

18 / Un dia més al paradís

En Ra'at va obrir els ulls lentament, com si li donés por el que podia trobar-se. No sabia quant de temps havia passat allà espatarrat, inconscient al peu del munt de roca que havia sota la torre, però ja era gairebé de nit, així que havien d'haver passat diverses hores. En els plecs de la seva roba s'havia acumulat una fina capa de neu.

Tenia tant fred que amb prou feines podia sentir-la ja, tot i que el dolor potser tingués alguna cosa a veure en això. El braç dret li feia terriblement mal per sota de l'espatlla. Se'l va tocar, passant-se la mà per sota de la màniga retorçada, i la va retirar immediatament amb un xiulet de dolor. Per sota de la pell tremolaven i li cremaven els tendons en carn viva com si fossin cables d'alta tensió.

Va tornar a introduir la mà amb més cura. La ferida era profunda i gairebé arribava a l'os. Va intentar aixecar el braç i va descobrir que estava pràcticament inservible. L'esquerre li funcionava millor, però tot el seu costat dret li feia tant de mal movent-lo que no podria servir de gran cosa en un combat. Amb gairebé la mateixa intensitat, va sentir una nàusea desequilibrant a l'estómac semblant a un pesat sac de sorra que es balancegés endavant i enrere al final d'una corda; potser es degués a una commoció. Es va preguntar amb quina força s'hauria colpejat el cap en caure.

Per tornar a orientar-se, va intentar recordar el que havia succeït. Els detalls de l'atac van acudir a contracor a la seva memòria com les restes d'un naufragi que traient el cap balandrejant a la superfície després d'una explosió submarina; passats uns segons va recordar-ho tot amb detall i va recordar aquella cosa que havia caigut de la torre: la criatura que havia estat en Wim Nickter. L'altre cadàver, el d'en Jura Ostrogoth, no estava per enlloc. En Ra'at es va preguntar amb una curiositat malaltissa si la criatura que ara era en Nickter se l'hauria menjat.

Fos com fos, mai s'havia enfrontat a res semblant al cadàver d'en Nickter, amb el seu ull mort i enfonsat, però amb una lluentor de fam ferotge, amb la boca tan oberta que havia començat a estripar-se a les comissures. El raonament lògic d'en Ra'at havia passat per sobre de la qüestió de la credibilitat. La incredulitat no anava a ajudar-lo; només aconseguiria alentir-lo, així que havia preferit creure-s'ho. Tot apuntava que els cadàvers estaven tornant a la vida, i aquell en concret volia menjar-se'l.

Va recordar que la criatura que havia estat en Nickter havia cridat quan s'abalançava a sobre d'ell per primera vegada i com havia reaccionat ell automàticament, traient-se del mig, usant les mateixes habilitats en la Força que havia estat desenvolupant al búnquer del dolor d'en Hracken. Ja en l'aire, s'havia agafat al bloc de roca de la construcció que sobresortia per sobre d'ells i s'havia balancejat sobre la criatura fins atrevir-se a mirar cap avall.

Fent ús dels recursos que li havien ensenyat com a part del seu entrenament, en Ra'at havia agafat el tros més gran de pedra solta que va poder aixecar -devia de pesar tant com ell- i l'havia llançat per sobre de la vora. Havia estat un blanc directe que havia arribat a la criatura anteriorment coneguda com Nickter i li havia fet caure a terra, on immediatament aquest havia apartat la pedra d'una empenta i havia començat a aixecar-se de nou. És més, estava grimpant més ràpidament que abans, impulsat per una gana inconfusible. En Ra'at ja havia comprès que no podia quedar-s'hi allà indefinidament: necessitava un pla millor. Mirà a l'esquena i va veure un munt encara més gran de roques, les restes d'un primer pis ensorrat molt temps abans.

Va actuar ràpidament però amb cura. Es va raspar els dits i els artells mentre amuntegava les lloses de pedra fins que va tenir una alta pila en precari equilibri que només es mantenia dreta perquè ell l'estava subjectant. En Ra'at havia invocat a la Força, l'havia concentrat en la pila de pedra i l'havia deixat anar. Les roques van trontollar, però no van caure. Va mirar al seu voltant i va veure que el que abans era en Nickter s'enfilava arrossegant fins al sortint amb els seus àvids ulls fixos en ell.

-Vinga, vine aquí -va dir en Ra'at, allunyant-se un pas.

En Nickter va carregar contra ell i en Ra'at va deixar anar les pedres, que van caure amb tota la seva força sobre la cama del cadàver, just per sota del genoll, i allà la van deixar immobilitzada. La criatura va fer una sacsejada, es va contreure espasmòdicament i li va cridar fins que en Ra'at agafà una altra roca -de nou servint-se de les mans- i la va llançar amb força sobre el coll d'en Nickter. Es va sentir un cruixit sorprenentment sorollós i profundament satisfactori quan la seva columna es va partir a l'altura de les vèrtebres cervicals i la criatura es va quedar flàccida i sense vida.

En Ra'at no volia arriscar-se, així que va aixecar la roca per segona vegada amb la intenció de matxucar el crani a la criatura. Però llavors aquesta va tornar a la vida, va carregar contra ell xiulant i cridant i va estar a uns centímetres de mossegar-li al canell. En Ra'at va retrocedir, va perdre el suport, va caure cap enrere i es va desplomar del sortint.

Després, la negror ho va envair tot.

Mentre es fregava el clatell, es va preguntar si la criatura seguiria allà dalt, a la part alta del sortint, amagada a la foscor, esperant-lo. No tenia intenció d'esbrinar-ho. El que necessitava, més que cap altra cosa, era anar a la infermeria, on podrien netejar-li i tractar el tall del braç i examinar la contusió. Un pensament fugaç - «I si era massa tard?» - Li va passar pel cap, però en Ra'at el va menysprear, decidit més que mai d'anar amb peus de plom. Tenia alguns coneixements de medicina i sabia que les possibilitats que es produís una hèrnia cerebral arran d'una ferida tancada al cap eren molt remotes. En tot cas, no s'havia passat diversos anys allà entrenant i treballant per morir d'una cosa així.

Es va agafar el braç i va caminar per la vora exterior de la paret oriental de la biblioteca. No li feia tant mal com uns minuts abans. O les seves endorfines estaven actuant per anestesiar la ferida o, simplement, s'estava acostumant al dolor.

Va deixar enrere la biblioteca sense deixar de fer una ullada de tant en tant a la torre, on al capdamunt es veien els llums encesos.

A la seva dreta va sentir un grinyol. Es va aturar i va contenir la respiració.

-Siguis qui siguis, surt d'aquí perquè et pugui veure.

Una figura va fer un pas endavant: era una noia morena vestida amb un uniforme de l'acadèmia. Va veure que era la Kindra, una de les alumnes, potser un any o dos més gran que ell.

-Ra'at? -va preguntar ella arrufant el gest-. Què t'ha passat?

-Estic bé.

La noia va fer un pas cap a ell.

-Estàs cobert de sang.

-No és tan greu com sembla.

-Aquest tall del braç...

-Enrere.

-El que tu diguis. -L'expressió de la Kindra es va aguditzar i va passar del desconcert a la més pura suspicàcia, però no va dir res i es va limitar a mirar a esquerra i dreta, amb el cap inclinat, com si estigués escoltant el silenci que els envoltava. En Ra'at també va prestar més atenció. En els últims segons la foscor s'havia espessit al seu voltant i s'havia tornat més profunda i extensa. La tènue boirina lluminosa que s'escapava entre les escletxes de les parets de la biblioteca tot just servia de remei.

Al Ra'at se li va regirar l'estómac, tenallat per la nàusea, amb un tomb explosiu, i aquesta vegada el va seguir un moment de desequilibri tan sobtat que a punt va estar de caure. No tenia ni idea de si la Kindra s'hauria fixat, però va comprendre que ara podria usar-la a ella -almenys fins que arribessin a la infermeria- com una mena de pòlissa d'assegurança. Ella no anava a lluitar per defensar-ho, però junts podrien tenir més possibilitats contra el que fos que hi havia allà fora. Només havia d'anar amb ojo per no revelar fins a quin punt se sentia feble, i això implicava inventar-se una història que expliqués la ferida.

-Estava... Entrenant amb el mestre Hracken -va dir-. Suposo que les coses s'han descontrolat una mica. M'ha donat una pallissa, res més.

La Kindra arquejà una cella, però no va contestar.

-On són els altres?

-Per aquí. -En Ra'at va arronsar les espatlles, aparentant indiferència-. No ho sé.

-Segur que estàs...?

-Estic bé -va repetir-, però en Hracken m'ha dit que hauria d'anar a la infermeria perquè em fessin una ullada. Vas cap allà?

La Kindra va negar amb el cap, aparentment preocupada.

-Em torno a la meva habitació. -Estirà el coll i va mirar cap a dalt de la torre. En Ra'at es va preguntar si hi hauria vist caure els dos cossos i estaria lligant caps sobre el que els hi havia succeït en realitat al seu braç i al seu cap. Finalment, es va limitar a afegir-: Passa una cosa dolenta.

-Què vols dir?

-Tinc un mal pressentiment.

En Ra'at pensà que era una curiosa afirmació, inusitadament reveladora i en absolut la típica impressió que hagués compartit anteriorment amb ell. Mai havien tingut ocasió de mantenir una conversa. Immediatament, en Ra'at va sospitar que estava intentant guanyar-se la seva confiança per fer-li baixar la guàrdia.

-Sobre què?

-No ho sé. Aquesta nit... Tot. No ho perceps?

-No -Va contestar ell, negant amb el cap, fingint una indiferència que no sentia ni remotament-. Pel que fa a mi, només ha estat un dia més al paradís.

La Kindra no va somriure; ni tan sols va semblar sentir-lo. Quan el vent li va apartar els cabells de la cara, en Ra'at va veure que les comissures dels llavis de la noia formaven una ganyota.

-Què passa? -va preguntar en Ra'at.

-Sigui el que sigui... -va dir ella sense mirar-lo -, ja és aquí.

 Següent