28 / El que va dir la Malaltia
Al
menjador, en Lussk estava veient despertar els morts.
Ho va
veure amb dos parells d'ulls: els que tenia quan era viu i la curiosa nova
visió que li havia donat la Malaltia. Intuïa que els primers estaven
desapareixent, que s'estaven quedant cecs, i allò li semblava fantàstic. La Malaltia
li havia donat tot el que desitjava, tot el que volia: un poder i una força
inimaginables. Li havia alterat el nivell de midiclorians que corrien per les
seves venes i havia millorat els seus poders naturals exponencialment.
Havia
estat allà quan les criatures havien sortit de la cuina i s'havia defensat
hàbilment amb una sèrie d'empentes i salts acrobàtics inspirats per la Força,
mentre altres alumnes més febles i menys destres havien caigut i havien estat
devorats. Passats uns minuts, aquelles criatures sortides de la cuina havien
transformat el menjador en una ossera i en l'escenari d'una carnisseria sense
igual. El sòl estava cobert de sang.
Els
últims morts s'estaven alçant lentament i començant a arrossegar els peus. En alçar-se
amb ells, en Lussk es va quedar mirant les seves cares, unes cares que
reconeixia de l'acadèmia, ara recargolades fins a formar una cosa totalment
nova. No va sentir por veient-les, ni tan sols aprensió: tan sols una sinistra
fascinació.
«El
que estic veient és el meu futur», va pensar, i es va estremir només de pensar-ho.
Va comprendre que era un bon futur, un futur etern, un lloc ple de
possibilitats incommensurables.
De
sobte ho va entendre tot. Es rumorejava que en Darth Scabrous havia estat experimentant
amb una droga de la immortalitat, un remei per a la mort, i en Lussk va
comprendre que el lord Sith havia tingut l'èxit amb el qual no s'havia atrevit
a somiar ni en els seus somnis més desgavellats ni en els seus malsons més
pertorbats. Aquelles criatures havien transcendit la mort. El seu poder estava
més enllà de qualsevol cosa que ensenyessin a l'acadèmia. Davant d'ell, els
Jedi i els Sith no eren res, eren menys que res, engrunes infinitesimals en la
vasta extensió de l'univers.
En Lussk
va veure que les criatures que l'envoltaven se li acostaven cada vegada més.
Va ser
llavors quan ho va comprendre.
No
n'hi havia prou amb la transformació, amb veure el món a través d'aquells nous
ulls necroscòpics. La Malaltia li havia donat aquell do, però volia alguna cosa
a canvi, alguna cosa enorme i atroç, i en Lussk va comprendre tardanament de
què es tractava. La Malaltia volia aquella part d'ell que el convertia en qui
era, les habilitats excepcionals, els records i les particularitats que el
feien únic. La Malaltia volia treure-li-ho tot per incorporar-lo al organisme,
cada vegada major, dels morts.
La
Malaltia volia la seva ànima.
«No»,
li va dir en Lussk. «És massa. Fins i tot per al que ofereixes, fins i tot a
canvi de la immortalitat... el preu és massa alt.»
«Faré
que siguis l'últim», li va prometre la Malaltia. «De tots ells, tu seràs l'únic
que romandrà. Això és el que puc oferir-te.»
«No»
La
Malaltia es va aturar en el seu interior, com si estigués considerant les seves
paraules.
«És
una pena», va dir per fi. «Perquè ja no tens alternativa.»
En Lussk
es va posar la mà al pit i va sentir com se li parava el cor. Al seu voltant,
els recent morts estaven cridant sense parar.
Va tirar
el cap cap enrere i va obrir la boca.
I ell
també es va posar a cridar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada