Collita Roja (IV)

Anterior

4 / Dranok

A Pergus Frode les funcions de manteniment a la plataforma d'aterratge de l'acadèmia li resultaven força suportables. La seva tasca era revisar totes les naus que arribaven, revisió que no solia ser molt exhaustiva, i d'aquesta manera tenia accés a informació privilegiada abans fins i tot que els mestres Sith tinguessin constància. Per a un pilot convertit en ajudant de mecànic l'últim treball havia estat netejar motors a les Drassanes de Propulsors de Kuat allò no estava gens malament.

Aquella nit, sense anar més lluny, quan el creuer corellià es va decantar per emprendre el descens en direcció a les llums d'aterratge escampades entre la neu, en Frode sabia perfectament qui anava a bord. Ho hauria sabut encara que el droide HK d'en Darth Scabrous no hagués estat allà dempeus al seu costat, emetent alguns brunzits nerviosos. A Frode no li molestaven els droides; és més, moltes vegades els preferia a les formes de vida orgànica, sobretot allà, a Odacer-Faustin.

-Declaració: He d'alertar a lord Scabrous, senyor -va dir l'HK- de l'arribada dels seus convidats.

-És clar, està bé -va contestar en Frode, mentre observava com el creuer desplegava el tren d'aterratge i les cobertes esmorteïen l'enorme tonatge. Un moment després, l'escotilla principal es va obrir acompanyada d'un brunzit i la rampa de desembarcament es va desplegar després de sentir-se un brusc soroll metàl·lic.

Mentre s'apropava, en Frode va veure els caça-recompenses que baixaven de la nau caminant amb aire arrogant. El primer dels dos, un home calb, alt i fornit que portava unes ulleres protectores tintades de verd, es va aturar al final de la rampa i va mirar al seu voltant amb gest desdenyós, com si no estigués del tot segur de voler-s'hi quedar. Sota el braç portava un maletí metàl·lic enganxat al canell per mitjà d'una gruixuda cadena.

-Què et sembla, Skarl? -va preguntar el Calb.- Fa suficient fred?

El nelvaanià vestit de pilot que tenia al costat va arrufar el morro i va proferir un breu grunyit, deixant a la vista una filera d'esmolades dents superiors tortes cap a dins. A continuació, els dos es van girar en direcció a Frode, que ja havia retrocedit un pas.

-On és Scabrous? -va preguntar directament l'humà mentre aixecava en l'aire el maletí-. Li hem portat el seu paquet. Se suposava que havia de venir.

-Jo els conduiré fins on està lord Scabrous, senyor -va dir l'HK, assenyalant en direcció a l'acadèmia-. Estic al seu servei, ell m'ha enviat perquè els escorti fins a la torre, tant a vostè com al seu... -el droide va dubtar mentre mirava al nelvaanià- copilot?

-L'Skarl és el meu soci -va contestar l'home-. Jo em dic Dranok. Si hi ha alguna cosa de valor en la galàxia, nosaltres podem aconseguir-la. -No va fer cap gest d'acompanyar a l'HK-. Per cert, espero que el teu cap tingui la resta de crèdits que em deu per aquesta preciositat. No ha estat molt fàcil d'aconseguir-la que diguem.

L'HK va respondre immediatament.

-Contestació: El pagament total està preparat, senyor. Pot estar segur que rebrà el que li falta molt aviat.

En Dranok va assentir mantenint una expressió esquerpa i va donar un cop d'ull als terrenys coberts per la neu que envoltaven la zona d'aterratge.

-Quin infern. -Va mirar a Frode i va assenyalar amb el polze en direcció a la nau-. Mantingues-la llesta, campió. Quant puguem ens enlairarem d'aquest penyal. I ja que hi ets, omple els dipòsits. Creus que podràs?

-És clar -va contestar en Frode-, sense problemes. -Aquell tipus i el seu company li importaven un rave, però es va cuidar molt que el seu to de veu el delatés-. Estarà a punt per quan tornin.

El caça-recompenses es va girar sense parar atenció a la resposta i se'n va anar darrere del droide, seguit pel so de les àgils urpes nelvaanianes sobre la neu.

Quan van arribar a la torre, en Dranok ja tenia decidit el que anava a fer.

Fins al moment d'aterrar no havia tingut molt clar quin procediment seguir. No es tractava de res personal: a l'Skarl i a ell sempre els hi havia anat bé treballant junts. El nelvaanià era un rastrejador excel·lent, i era bo en combat. A més era lleial, tret que en Dranok evidentment no ho compartia. Però pel que fa als diners, les coses no els hi havien anat massa bé últimament: els últims treballs no havien estat tan ben pagats com ell esperava, i estava fart d'haver-ho de compartir tot.

Estava decidit: quant l'Scabrous els hi pagués la part que els hi devia...

-Declaració: és en aquesta direcció, senyor -va dir l'HK mentre assenyalava al capdamunt de la torre-. Per aquí.

En Dranok es va aturar un moment i va mirar cap amunt. Havia vist alguns edificis rars abans, però hi havia quelcom particularment inquietant a la torre del lord Sith. Era imponent, sí, i molt més alta del que semblava des de l'aire, però hi havia també quelcom més, una cosa indescriptiblement errònia, com si l'haguessin construït des d'una perspectiva absurda perquè la part més alta es corbés com si es tractés d'una urpa de color negre. En algun port espacial havia sentit parlar dels Sith i de com havien après a manipular la geometria espacial i havien creat edificis que s'allunyaven de la realitat física. El tipus que explicava la història sostenia que si et perdies en un laberint Sith, podies no tornar a trobar mai la sortida. En Dranok havia suposat que allò no eren res més que supersticions, però mirant ara la torre ja no estava tan segur. No li agradava ser-hi dempeus, davant d'ella, i la idea d'haver-hi d'entrar li agradava encara menys.

Però allà era on s'havia de fer efectiu el pagament.

No hi havia res més que parlar.

-Està bé. -Es va girar cap a l'Skarl-. És millor que esperis aquí fora per si de cas alguna cosa no va bé.

El nelvaanià se'l va quedar mirant i va grunyir de forma inquieta. «Normalment no fem així les coses», va voler dir. «Aquesta no és la forma de procedir habitual.»

-Escolta -Va dir en Dranok amb tota la brusca i planera jovialitat de la qual va ser capaç-, confia en mi, d'acord? Els dos estarem més segurs si et quedes aquí vigilant la porta. Arreglaré les coses amb Scabrous i tornaré amb els diners.

I abans que a l'Skarl li donés temps a contestar, en Dranok va seguir els passos del droide fins a l'interior de la torre.

Tot i que ara estaven resguardats del vent, la temperatura baixà bruscament. Hi havia tan poca llum que els primers passos els va donar seguint la resplendor blavosa del processador dorsal de l'HK. Al cap d'uns segons els ulls van començar a acostumar-se a la penombra i va començar a entreveure els pilars i els immensos arcs de pedra que sostenien l'ampli espai circular que formava la planta baixa de la torre. A part de la humitat, l'aire feia mala olor, i tenia un desagradable toc florit que li recordava a alguns dels banys públics dels planetes de la Vora Interior en què havia estat.

-Declaració: Segueixi'm -va dir l'HK assenyalant un turboascensor que els esperava. En Dranok va entrar, es va ajupir i la porta es va tancar darrere seu sense que el droide el seguís.

Estava sol.

El turboascensor va sortir disparat cap amunt amb la força suficient com perquè se li recargolés l'estómac. En Dranok notà una primera punxada de molèstia a la zona lumbar. L'ascensor seguia ascendint. Estaria portant-lo fins a dalt?

Finalment es va aturar, i les portes es van obrir.

-Lord Scabrous? -va dir en Dranok en un to de veu prou fort com per fer-se sentir-. El seu droide m'ha fet pujar. -Va caure en el compte que estava sostenint el maletí metàl·lic com si es tractés d'un escut-. Li he portat el seu paquet.

Tot estava en silenci. La sala era gran i circular: el caça-recompenses va pensar que allò semblava un laboratori decorat per algun fetitxista d'allò arcà. En Dranok havia sentit que alguns d'aquells lords Sith tenien un gust verdaderament peculiar a l'hora de barrejar la tecnologia amb els antics costums del seu poble, prevalent aquestes últimes, sempre que fos possible. El que tenia davant seu era una prova evident d'allò.

Els murs que l'envoltaven estaven formats per arquejats finestrals de gran alçada sobre els quals apuntaven aplics, espelmes, torxes i panells lluminosos. Els aparells emetien un brunzit irregular i gairebé inaudible que semblava provocar una vibració en l'aire: Dranok podia sentir-ho en els orificis nasals i en la gola. Va passar entre les taules on s'apilava l'instrumental científic, una mica molest per la forma en què la seva ombra, a la llum de les torxes, es desplaçava per terra a la seva esquena, com si algú li fos trepitjant els talons. En l'aire es podia olorar una aroma densa i familiar, però a la vegada indefinible... seria algun producte químic? No, era més dolça, i resultava gairebé embafadora, com si estiguessin cuinant alguna cosa.

Es va acostar fins a la finestra i es va quedar mirant l'acadèmia sota la neu. Semblava un lloc en ruïnes, abandonat i oblidat. Les esporàdiques i tremoloses llums que apareixien en les finestres d'un dels edificis -que devia ser algun tipus de residència, va pensar- només augmentaven encara més la sensació d'abandonament, l'aparença que aquell era un lloc habitat per fantasmes.

«T'estàs posant nerviós», es va retreure a si mateix. «Va, ja està bé.»

Es va girar i es va acostar a una pila de trastos parcialment ocults enmig de la foscor. Una cosa va cruixir sota el pes de les seves botes; es va aturar a veure de què es tractava.

Eren flors.

El caça-recompenses es va ajupir, va deixar de banda el maletí metàl·lic, que seguia emmanillat al seu canell, i va treure de la seva butxaca una barra lluminosa. La va encendre i va il·luminar el que tenia davant. El soroll procedia dels vidres trencats dels tubs d'assaig o dels recipients que van haver d'albergar les diferents espècies abans que s'haguessin caigut o algú les hagués tirat a terra sense cap cura.

A continuació va obrir el maletí, es va quedar mirant la seva flor, la suposada orquídia Murakami, i la va comparar amb les que hi havia tirades entre les llambordes. El traficant il·legal d'espècies que li havia venut li havia garantit que era autèntica: un dels exemplars menys comuns de la galàxia, robada en un biolaboratori secret que la República tenia a Endor. El traficant fins i tot li havia proporcionat unes equacions espectroscòpiques químiques i gasoses molt complexes que en Dranok havia fingit comprendre.

Però ara, observant les altres flors tirades per terra, entre les descartades va trobar-ne almenys dues que semblaven idèntiques a la seva.

En Dranok va contenir la respiració.

Li havien enganyat, i ara...

-Dranok.

El caça-recompenses es va quedar paralitzat sentint el seu nom i l'aire se li va gelar en els pulmons en sentir aquella veu. Interposant-se entre ell i la porta, dempeus, a l'altre costat d'una taula feta de pedra, l'alta figura coberta per una capa fosca l'observava. En Dranok es va adonar que la cara que estava veient era la d'un home, amb els seus allargats i refinats trets, el nas aguilenc, el front solcat d'arrugues i els prominents pòmuls tan estirats que gairebé semblaven una caricatura de l'arrogància. El pèl, que portava pentinat cap enrere, era canós i fort i tenia un to estranyament blavós. La figura va allargar una de les seves fines mans i li va fer un gest perquè s'acostés; en Dranok va veure que els ulls de l'home parpellejaven ràpidament i es contreien com si reaccionessin davant d'alguna remota explosió.

-Lord Scabrous.

-Has portat l'orquídia?

-Doncs...

-On és?

El caça-recompenses va comprendre que l'única opció possible era marcar-se un farol. Al capdavall, ja havia aconseguit sortir de situacions compromeses amb anterioritat.

-Aquí està -va dir amb una brusquedat assajada mentre mostrava el que contenia el maletí-. L'orquídia Murakami, tal com va demanar.

En Darth Scabrous no es va moure per agafar-la -de fet, semblava romandre absolutament immòbil-, així que en Dranok va deixar anar la cadena que anava enganxada al seu canell, va posar el maletí davant del lord Sith i va fer un pas enrere. L'Scabrous va seguir sense fer el menor gest d'acostar-se per examinar la flor. La seva mirada seguia fixa en Dranok.

-Has vingut sol?

-El meu soci m'està esperant a fora -Va contestar en Dranok-. Pel que pugui passar.

-El teu soci.

-Així és.

-I no has portat a ningú més?

En Dranok va arrufar lleugerament les celles.

-A qui més havia de portar?

A Scabrous no li va semblar que la pregunta mereixés una resposta. El caça-recompenses va tornar a arrufar les celles; estava desconcertat, i la confusió feia que el nus que sentia a l'estómac es fes cada vegada més gran.

-Ja està bé de preguntes -contraatacà, amb l'esperança que el to impacient l'ajudés a dissimular la por-. He portat l'orquídia, tal com vam acordar. On són el meu diners?

L'Scabrous va seguir sense fer el menor gest ni contestar. El temps es va aturar, i en el silenci que va esdevenir, en Dranok es va adonar que hi havia una olor nova, cada vegada més intensa, una mica més enllà de la pudor de les flors mortes, una aroma a carn rostida que va començar a impregnar l'aire. Malgrat la tensió, el caça-recompenses va notar que començava a salivar. Feia hores que no menjava res, i en el seu estómac es va sentir un sonor rugit.

-M'has fallat -va dir l'Scabrous.

-Com?

-Aquesta no és l'orquídia Murakami.

-Com pot saber-ho? Si ni tan sols l'ha vist.

L'Scabrous va alçar el cap lentament. Tot el seu cos va semblar estirar-se, com si guanyés en alçada; devia de tractar-se d'una il·lusió, sens dubte, però en Dranok va fer un pas enrere gairebé sense voler, com si fos un noi indisciplinat a qui li han cridat l'atenció, i va estendre les mans en actitud suplicant.

-Un moment, esperi...

-Seu.

En Dranok va sentir que els genolls se li doblegaven involuntàriament i es va deixar caure sobre un banc de pedra en el qual no havia reparat abans.

-Malgrat que has fallat, aquí tens la teva recompensa. -L'Scabrous va assenyalar a la seva esquena, una arcada que en Dranok no havia vist abans, d'on va sortir l'HK empenyent un carret amb una enorme safata de plata. El droide va portar el carro fins a la taula i va col·locar la safata, els coberts, una copa i una gerra davant d'en Dranok.

-Serveix-te.

En Dranok negà amb el cap. Fos el que fos el que amagava la tapa de la safata, ell no volia tenir res a veure amb ella. Va ser llavors quan es va adonar, amb la despietada lucidesa que atorga l'experiència, que tot el que havia fet -acceptar la feina, confiar en el tèrbol perista que li havia venut l'orquídia, tornar-hi sol- no havien estat més que baules d'una colossal cadena de desastrosos errors que li havien conduït fins aquell penúltim moment abans de descobrir la veritat. Malgrat tot, no va poder evitar estendre la mà en direcció a la safata.

I un cop estesa, va aixecar la tapa.

Es va quedar mirant el que hi havia sota i l'espant li va paralitzar la gola com si fos un sifó obstruït. De seguida es va adonar que la cosa peluda que tenia davant era el cap estofat del seu company Skarl. Li havien obert la boca prou com per ficar-li a pressió una fruita jaquira vermella entre la gola. Els cuits ulls sense vida el miraven amb un gest gairebé acusatori.

-Què passa? -va sentir que deia la veu de l'Scabrous, com si vingués de molt lluny-. Tenies pensat trair-lo, no? Tan sols t'he estalviat la molèstia. -Després, inclinant-se cap endavant, va afegir-: Un traïdor i un incompetent. El més curiós és que hagueu sobreviscut durant tant de temps.

Quan va tractar de posar-se dret, en Dranok es va adonar que no es podia moure del banc. Tot d'una, cada part del seu cos semblava pesar una tona.

-Deixi que me'n vagi.

-Els traïdors acaben devorant als seus aliats. -L'Scabrous va agafar el ganivet i la forquilla i els va posar davant de la cara del caça-recompenses-. Aquesta és el teu últim menjar, Dranok, així que hauràs de menjar-te fins a l'últim mos. Aquest és el tracte que t'ofereixo. Si ho aconsegueixes, podràs sortir d'aquí pel teu propi peu.

En Dranok va retrocedir, redoblant els esforços per alliberar-se, però l'única part del cos que va poder moure va ser la mà dreta, la mateixa que l'Scabrous li permetia aixecar en direcció als coberts per al sopar. Amb la mandíbula premuda, va agafar el ganivet que sostenia el lord Sith i va intentar clavar-l'hi amb totes les seves forces.

El ganivet ni tan sols es va acostar al seu pretès objectiu. L'Scabrous va moure una mica la mà en direcció al caça-recompenses amb un ràpid i senzill gest de rebuig i en Dranok va sentir que la gola se li obturava i la tràquea es reduïa a una mida ínfima. Era com si un enorme pes li immobilitzés de cop els pulmons. Es va posar a plorar de por i va sentir que el cor se li sortia del pit mentre lluitava frenèticament per aixecar-se i la vista se li començava a ennuvolar. Tot d'una, li va semblar que tot allò li estava passant a un altre, en algun lloc lluny d'allà.

Quan l'Scabrous el va deixar anar, en Dranok es va desplomar a terra. L'últim que va sentir va ser a una criatura que respirava profundament, arrossegant els peus, i feia uns sorolls que recordaven als d'un estrany riure.

Següent