32 / Ciutat en flames
Cremar era un plaer.
El
neti ho veia clar i s'aferrava en aquesta senzilla tautologia com mai s'havia
aferrat a res en la seva llarga vida. Uns segons després que l'Scabrous l'hagués
deixat allà tot sol amb la seva missió de cridar la Jedi, fer que hi anés,
sobretot a l'interior de la seva ment de fusta sense edat havia començat a
créixer meravellosament la idea i amb una gloriosa claredat.
Cremar era un plaer, i tant que sí.
El
bibliotecari va agafar una fila rere l'altra d'holollibres amb una llarga
branca a manera de mà i els va llançar a les flames, cada vegada més altes. I
les flames es van elevar encara més.
Després
que el lord Sith li mossegués, en Dail'Liss havia patit un espasme breu però
dolorós de debilitat física i angoixa. El dolor se sumava a l'inquietant por
que havia estat creixent en el seu cap durant tot el dia. Allò era el que havia
percebut a l'altre costat de les parets del seu santuari. La Malaltia ja hi
era, havia travessat les barreres de seguretat i protecció, i la tenia en el
seu interior, corrent per les seves arrels i estenent-se per les seves branques
i fulles.
I la
Malaltia s'estava rient.
En un
primer moment aquell riure li havia semblat tan burleta, tan amarg i fred que
el neti s'havia acovardit davant seu. Ni tan sols els mateixos Sith podien
arribar a tanta maldat sinistra com tancava aquella veu.
«Vell
neci», li havia dit, «vella criatura estúpida, has malgastat la teva vida aquí,
entre els teus llibres.»
El
neti havia intentat respondre per dir-li que no, que aquells rotllos de pergamí
i aquells textos eren la seva vida, però la Malaltia no s'havia mostrat gens
interessada. Encara li quedaven coses per dir, i el neti va comprendre que era
un públic captiu.
«No és
massa tard», va dir la Malaltia. «T'he donat una nova vida, un nou objectiu, i el
coneixeràs si busques el meu rostre. Vols, vell arbre? Buscaràs el meu rostre?»
«Quin
és?», Va preguntar el neti. «Quin és el teu rostre?»
«El
meu rostre és el de la sang i el foc.»
Dit
això, tot va canviar. El neti va mirar al seu voltant, al contingut de la
biblioteca, els incomptables rotllos de pergamí i textos antics, els fons i les
piles que havia passat la seva vida acumulant, organitzant i catalogant durant
mil anys o més, i els va veure com el que eren.
Combustible.
«La
carn és el nostre combustible», li va aconsellar la Malaltia, i la seva veu va
sonar com el tro, «i els llibres són el nostre combustible, i aquest planeta és
el nostre combustible. Tot és el nostre combustible i només existeix perquè
puguem consumir-lo.»
«Sí,
sí...»
«Dóna
de menjar a la bèstia.»
«Sí».
«I la
bèstia ets tu.»
«Sí.»
A
partir de llavors, el neti es va adonar que tot ho percebia amb una facilitat
sorprenent i gratificant. S'havia lliurat per complet a la Malaltia i havia
encès el foc sense la menor vacil·lació. Allà hi havia molts anys de
combustible acumulat, moltes coses que cremar. Uns minuts després, l'ala central
de la biblioteca estava en flames i el somriure embogit del neti brillava en
reflectir la llum ataronjada del foc.
Encara
que allà no hi havia miralls ni cap manera de veure el seu reflex, en Dail'Liss
sabia que la Malaltia l'havia transformat. Havia començat a mudar fragments
sencers de la seva altre temps orgullosa escorça; les seves branques
s'enroscaven, ennegrides, i regalimaven secrecions espesses i pudents que
queien al voltant de les seves arrels. Però la transformació més profunda era
la que s'havia produït al seu interior. La Malaltia li havia ensenyat. El neti
havia buscat el seu rostre, i ara reia davant el foc. Els seus ulls, abans
amables, ara estaven retorçats i premuts formant ranures nuoses, i la seva boca
havia quedat enrotllada en un ampli somriure que salivava en parlar amb la veu
de l'orquídia.
«Vine,
Hestizo Trace. De pressa. Vine a la biblioteca.»
Mentrestant,
més rotllos de pergamí i més holollibres anaven caient pasto de les flames. La
saba bullia entre les brases.
«Espero
la teva arribada amb impaciència, desitjo veure't, et necessito urgentment...»
El
neti es va quedar parat i es va girar, amb les seves branques xiuxiuejant. La
noia ja estava de camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada