10 / Una capa rere l'altra de fantasmes
L'impacte
lateral la va llançar contra la paret de pells i la Zo va retrocedir, va
recuperar l'equilibri i es va treure els famolencs escarabats de closca dura
que se li s'adherien a la pell abans que poguessin clavar-li les seves peces
bucals. Les criatures van caure sobre la coberta, es van escapolir a cegues
durant un segon i després van desaparèixer entre les esquerdes, com si la nau
del whíphid no fos més que un altre cadàver per a la seva investigació.
Sota
els seus peus, els motors s'havien quedat en silenci. En aquella calma, va
notar que la Mirocaw es resignava a
la força de la gravetat i redistribuïa les vicissituds de torsió a través de les
seves milers de petites biguetes i connectors amb un profund sospir
d'esgotament.
La Zo
encara no sabia si s'havien estavellat o si només havia estat un aterratge
brusc. Va esperar contenint la respiració mentre els propulsors es refredaven,
feien tic-tac i finalment quedaven en silenci. A l'exterior podia sentir el
vent. Aquell so va portar amb ell una mena de desolació alienígena que es
filtrava des d'algun lloc de l'exterior del casc reforçat amb duracer. Va
sentir que un calfred li tensava la pell de l'esquena. Era com si haguessin
aterrat en un lloc estret i sense finestres al fons de la galàxia, un lloc que
inexplicablement estava desproveït d'entrades i sortides. Va tornar a mirar
l'orquídia amb l'esperança d'obtenir una explicació, una manera de comprendre
el que sentia.
«Alguna
cosa va malament aquí fora», va pensar. «Pots sentir-ho?»
A
l'altra punta de la sala, el panteix de la porta segellada al buit la va agafar
desprevinguda. El whíphid estava de nou a l'escotilla oberta amb la llança en
una mà i un munt de pells arrugades en l'altra. Va llançar les pells als seus
peus.
-Posa-te-les.
La Zo
no es va moure.
-Què fem
aquí?
-Agafa
la planta.
-Penses
contestar-me?
El whíphid
va fer mitja volta i va tornar a sortir, però aquesta vegada va deixar
l'escotilla oberta a l'esquena com volent-li dir que el seguís. La seva
brusquedat es devia a alguna cosa més a part de la impaciència? Estava el
caça-recompenses tan intranquil com ella?
La Zo
li va donar un cop d'ull al munt de pells. Les havien cosit bastament per
formar mitenes, botes, una gorra i una cosa que semblava una mena de capa. A la
gatzoneta, va ficar els peus a les botes i va descobrir que, tot i ser tan
voluminoses, li venien força bé si se les lligava al voltant dels turmells. Es
va adonar que procedien de preses matades recentment; encara podia sentir els
residus de les vides que les havien portat com a pell. Era com posar-se una
capa rere l'altra d'inquiets fantasmes.
Va
recollir la capa, se la va tirar per sobre de les espatlles i va estirar el
braç per agafar la cubeta de laboratori transparent i tancada on era l'orquídia
i va despenjar-la del cable amb el qual estava lligada. L'orquídia semblà
tremolar i enganxar els pètals contra la paret del seu contenidor que quedava
més a prop de la mà de la noia, com si l'atragués la calor. No parava de
murmurar per a si, no en veu alta sinó mentalment, en un dels mil idiomes
diferents que la Zo no entenia, una llengua fosca composta de brunzits i
xiulets.
La Zo
va sortir a un llarg i estret passadís il·luminat per panells irregulars de
llums interiors, va començar a caminar per ell i va travessar una altra
escotilla oberta. En aquest punt el passadís es va estrènyer encara més i el
sostre es va fer tan baix que li va fer pensar que s'havia equivocat de camí.
La Zo
es va encorbar per poder donar mitja volta i llavors es va adonar del fred que
feia. Una sobtada ràfega d'aire glacial li va assotar la cara i els avantbraços
i es va girar, bocabadada i espantada, per assaborir el fred a la gola. Els
flocs blancs s'arremolinaven a la rampa d'aterratge i gràcies a la malaltissa
fulgor verd-pàl·lida de les llums d'aterratge i va poder veure per primera
vegada on havien aterrat.
No
s'havien posat en cap plataforma; en el cas que n'hi hagués, l'havien evitat
per complet. A l'exterior de la nau el paisatge consistia en poc més que una
àmplia estepa coberta de neu, capa sobre capa de blanc. El vent va fer que els
ulls se li cobrissin d'una fina pel·lícula de llàgrimes. La Zo se'ls va
netejar. Al lluny, a través del buit, va poder distingir uns pics retallats que
s'alçaven com si d'una columna vertebral negra es tractés. El perfil d'aquelles
muntanyes tenia alguna cosa d'irregular i d'estranyament deliberat.
Un
segon després va comprendre què eren en realitat.
No
eren muntanyes.
Va
intentar empassar saliva i no va sentir cap humitat a la gola. L'aire sec i
gelat l'havia eliminat per complet. L'orquídia, a la qual portava en braços i premuda
contra ella, havia començat a emetre un espetec repetit una vegada i una altra,
com si estigués absorta en un únic pensament, un quequeig compulsiu que a la Zo
no li agradava gens.
La
punta d'una llança li va tocar el clatell just per sobre de la vasta vora del
coll.
-En marxa
-Li va dir en Tulkh a l'esquena.
Els
peus de la Zo no es volien moure; semblaven estar paralitzats de por.
-Espera
-Va contestar ella sense donar-se la volta-. Aquestes formes negres que es
veuen al lluny són...
-Sé el
que són.
-En quin
planeta estem? -va preguntar la noia fredament-. A Ziost?
La
punta de la llança li va pressionar lleugerament la pell, però no li va fer
mal. La Zo estava massa absorta en el que tenien davant per sentir el dolor.
-No hauríem
d'haver vingut -va dir la noia-. Hi ha un nivell de toxicitat que no arribo a
explicar-me. És...
-En marxa.
-Tens un
droide que pugui extreure mostres de l'atmosfera per assegurar-nos que...?
La
punta de la llança la va pressionar encara més.
Insistent.
Dolorosa.
La Zo
es va quedar mirant la rampa d'aterratge.
Pertanyessin
o no a preses recentment mortes, va donar les gràcies immediatament per les botes
i les pells que li envoltaven les espatlles i el coll. La neu no era molt
profunda -era prou ferma per permetre'ls-hi caminar per sobre-, però el vent
tallava com un bisturí, un instrument de precisió amb agulles en lloc de dents
que trobava la manera d'accedir als punts de la seva pell que quedaven al
descobert per atacar-los. Passats uns minuts, la seva cara era una màscara
entumida i les galtes se li havien tornat pesades i insensibles.
Es va
quedar mirant fixament la columna negra i retorçada de pics a l'horitzó. Ara
estaven més a prop, i qualsevol semblança inicial amb les muntanyes s'havia
esvaït feia molt de temps. Les ruïnes i escarpes tenien un aspecte mecànic, i
en veure tota aquella extensió semblava que hi haguessin enterrat a mitges el
gegantí esquelet d'alguna màquina antiga -de la mida d'una ciutat o un planeta-
i l'haguessin abandonat mentre encara estava prou viu com per aconseguir-lo
desenterrar.
I al
mig, a manera de pivot sobre el qual tot girava, una altíssima torre negra.
Aquella
inclinada pila monolítica construïda de brillant roca negra s'alçava retorçada
a manera de làpida d'alguna divinitat morta feia molt de temps. Fins i tot des
d'allà la seva altura feia que el complex mig en ruïnes que tenia sota semblés
molt més petit: un bon pilot podria haver fet aterrar un vaixell de càrrega de
llarg abast a la part alta del seu terrat pla. A l'interior dels seus pisos
superiors s'amuntegaven i brillaven llums vermelles que formaven un
imprevisible dibuix i inundaven el núvol de neu d'una intensa fulgor arterial.
Era com contemplar la lectura digitalitzada d'un cervell mentre es tornava
boig i moria.
El
cruixit de les petjades d'en Tulkh va flaquejar i es va aturar i la Zo posà la
mirada en el que tenien just davant. A vint metres de distància, el sòl baixava
en picat i s'alçava una mena de tosca reixa quallada de coàguls de gel. La Zo
era conscient que els envoltava el silenci, ja que el vent havia desaparegut
bruscament i els havia deixat en una bossa de completa quietud. La noia va
respirar fondo i va contenir l'alè per a continuació pronunciar les paraules
que portaven turmentant-la des del moment en què havia sortit de la nau del caça-recompenses.
-Això és
una acadèmia Sith. -El whíphid va seguir caminant i la seva confirmació
silenciosa la va afectar encara més del que esperava. -En quin planeta estem? -El
seu segrestador no li va fer cas-. A què hem vingut?
El whíphid
va passar pel seu costat fins arribar a la reixa. Malgrat la seva mida i
imponent alçada, va vacil·lar mentre s'acostava, com si no sabés què esperar
més enllà d'aquell punt.
-És per
l'orquídia, oi?
En Tulkh
es va girar cap a ella amb la llança a la mà. La Zo veure alguns nusos de gel
penjant-li del pèl. Tenia els ulls perduts a l'ombra.
-No m'estranya
que tinguessis por -va dir la noia-. Sigui el que sigui el que hi ha dins, és
pitjor del que puguis imaginar. Només intento advertir-t'ho -va prosseguir-. Ja
saps que sóc una Jedi. Puc percebre...
Llavors
va passar una cosa, un truncament del moviment, com si algú hagués enganyat el
temps i l'hagués despullat dels seus drets. Abans de poder reaccionar un caramell
de dolor, una punxa radial, se li va clavar a la part inferior de la barbeta, i
quan la Zo va obrir els ulls va veure en Tulkh dempeus just davant d'ella, amb
la part esmolada de la llança clavada en la seva carn, d'on sortia sang. El whíphid
s'havia mogut més ràpid del que ella hagués imaginat mai, més ràpid fins i tot
del que havien pogut detectar els seus poders perceptius millorats.
La Zo
es va tirar cap enrere per deixar-se anar.
-Què volen
els Sith de l'orquídia Murakami?
En Tulkh
parpellejà una vegada, lentament, com parpellejaria una criatura que preferís
estar sola.
-Digues-m'ho
-Va prosseguir-, o mata'm. Però has de saber que no penso fer un pas més sense
saber què és el que m'espera allà dins. -Va pensar en tot el que havia sentit
sobre les acadèmies, ruscs de foscor tan sinistres i tòxiques que es consumien
en la seva particular classe de maldat, inimaginable a tots aquells que mai
l'havien presenciat de primera mà. Fins i tot els llocs més sinistres semblaven
nets comparats amb la rància sensació de contaminació que emanava d'aquelles
particulars estructures mig devastades, les seves lloses i la torre negra que ho
coronava tot-. Però ja saps que l'orquídia no pot viure sense mi.
En Tulkh
es va passar una estona sense contestar; una estona tan llarga que la Zo va
arribar a preguntar-se si no tindria pensat ignorar-la per complet.
Passat
un moment, el whíphid va obrir la boca.
-Has sentit
parlar de Darth Scabrous?
La Zo va
sentir que alguna cosa li tenallava el pit. Aquella tensió li resultava familiar,
com un ressò emocional d'alguna por infantil oblidada feia molt de temps. Va
recordar que l'havia sentit res més aterrar la nau. Ara tenia nom.
«Darth
Scabrous.»
Va
notar que la seva mirada se sentia inexorablement atreta per la torre.
-Vol la
planta -va dir en Tulkh-. I jo vaig a portar-la-hi. Per això em van contractar.
-Entenc.
-No -Va
contestar en Tulkh-. No ho entens -va afegir, negant amb el cap-. Però ja ho
entendràs.
La Zo
intentà parlar, però només va aconseguir articular un gemec ronc.
En Tulkh
es va quedar mirant-la des de l'altre extrem de la llança. El seu ultimàtum
inarticulat expressava molt més que qualsevol paraula.
Uns
segons després, la Zo va entrar per la porta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada