9 / Mirocaw
El
primer que va veure la Zo en despertar-se van ser les òrbites buides d'una
calavera.
No era
humana, era una cosa deforme, amb un dels forats més gran que l'altre, i amb un
tercer encara més gran just a sobre. El somriure desdentat semblava donar-li la
benvinguda a un nou i perillós regne en el que tot era una burla del sentit de
la proporció i on res tenia raó de ser. En l'únic incisiu que li quedava en
aquella criatura hi havia incrustat un safir de color blau fosc que
probablement seria fals. El propietari de la calavera havia enfilat diversos
trams d'un cable gruixut a través dels sins nasals, de manera que el crani pengés
d'un fil com un grotesc gra de collar. Fins que la Zo no es va incorporar i es
va apartar una mica de la calavera, no va aconseguir tenir una imatge completa
de l'habitació en la qual s'havia despertat.
Estava
a l'interior del que semblava ser una sala de trofeus.
El
cable recorria la sala d'un extrem a un altre. Diverses calaveres similars a la
primera penjaven de cada un dels extrems; les hi havia a desenes, la majoria
agrupades en raïms mentre que d'altres, reunides en grups de dos o tres, romanien
una mica separades, com si totes juntes formessin part d'una espècie d'àbac
espantós. Per sota, col·locats de qualsevol manera sobre uns aparells
calefactors, uns quants gresols bruts i algunes cisternes bullien a foc lent. La
Zo va veure que al seu interior hi havia més ossos i que sobresortien trossos
d'extremitats encara crus, alguns coberts de nervis i de greix groguenc, mentre
que altres semblaven cuits ja fins a la medul·la. El sostre estava folrat de
molsa i de floridura, un mantell de liquen que portaria allà anys, amb tota
mena de formes de vida que competien per les molècules de greix que arribaven
per l'aire procedent dels cassons. Una olor a vísceres escaldades impregnava
permanentment l'ambient.
La Zo va
empassar saliva per evitar les nàusees i en intentar moure's va sentir el frec
d'alguna cosa relliscosa i greixosa a la part posterior dels braços. En tornar-se,
va veure que tota la paret estava folrada de cuirs i pells cobertes al seu torn
per una capa de laboriosos i diminuts escarabats cecs dedicats completament a
la tasca de rosegar. Impotent, es va quedar mirant com furgaven en un dels
costats i es cobraven trossos de carn grisenca.
-Escarabats
Boski -va dir una veu a la seva esquena.
La Zo
es va donar la volta a corre-cuita i va veure el whíphid dempeus al costat de
la porta, mirant-la de manera penetrant, corrosiva, com si pogués veure a
través de la pell l'esquelet en el qual abans o després quedaria convertida:
uns ossos que posaria a coure en cas que no valgués la pena esperar al procés
natural de descomposició.
La Zo va
moure una mica el cap i una ganyota de dolor se li va dibuixar a la cara. De
seguida va recordar els últims instants a les instal·lacions de Marfa: l'extrem
rom de la llança del whíphid, un immens i punyent dolor, un borrós lliscament
pel passadís mentre s'anava deformant la lent de la seva cada vegada més
ennuvolada consciència.
I just
abans de perdre el coneixement, una escotilla.
La Zo
mirà darrere del whíphid, observant des d'aquella nova i desagradable
perspectiva totes les coses que havia al voltant. El gemec de les turbines que
se sentia per sota del sòl i la tremolor contínua de la mampara que creuava l'habitació
-i que no comptava amb cap finestreta a través de la qual es pogués veure el
que hi havia darrere- li van fer suposar que estaven en ple vol.
-Aquesta
nau és teva?
El whíphid
va assentir una vegada.
-El Mirocaw.
-A on anem?
En
aquesta pregunta ja no va respondre; es va limitar a avançar pesadament fins on
era la cassola més propera. Va aixecar la tapa, ficà dins un parell de pinces
oxidades i va treure una massa repugnant que semblava algun tipus de pota. De
l'extrem inferior penjaven trossos de cartílags i de músculs i un tros d'una
cama. Després de proferir un grunyit rutinari, el whíphid tornà a deixar el
tros a la cassola, posà de nou la tapa i va fer mitja volta disposat a marxar.
-Espera
-va dir ella amb la veu trencada.
El
caça-recompenses va seguir el seu camí sense aturar-se.
La
comporta es va tancar.
Uns
segons després la Zo trobà l'orquídia.
Seguia
ficada en un abonyegat recipient per a mostres que anava enganxat de qualsevol
manera entre un tauler per descarregar mercaderia i una galleda amb la tapa oscil·lant. El seu segrestador havia lligat la galleda fent servir el mateix
cable greixós amb el qual havia enfilat els cranis. Des de la posició una mica
més baixa en la qual es trobava, la Zo va poder veure que, tot i el temps que
ella havia estat inconscient, l'orquídia es trobava bé. Segons sembla, i
malgrat que bona part del temps havia estat a la intempèrie, la simple
proximitat física era suficient perquè es mantingués amb vida.
La Zo
es va quedar mirant-la.
«Hola.»
Res.
«Sóc
jo. Em sents?»
Establir
la primera comunicació mai resultava senzill. Al principi tot havia resultat
molt forçat, però amb la pràctica, després de nombrosos matins asseguda a soles
al costat de l'orquídia, la Zo havia aconseguit un nivell de mestratge que
havia aconseguit que la sensació d'estranyesa donés pas a una presa de contacte
més suau i orgànica.
«Estàs
aquí?»
La
planta, reconeixent-la, va tremolar suaument dins del recipient de vidre i es
va il·luminar. La Zo observà com la seva tija de color terra s'inclinava cap a
ella com si fos un dit fent un senyal. Alhora va sentir que l'essència vital
s'agitava dins del seu cos i omplia un buit gairebé físic situat darrere de
l'estèrnum i entre els pulmons: un lloc on ella pensava que estava situada
l'ànima. També llavors va començar a sentir els primers murmuris, encara poc
clars, d'aquella veu sense gènere definit: incoherents a principi i després
cada vegada més intel·ligibles, com si es tractés d'un estranger que es va
adaptant als matisos d'una llengua completament nova.
«Zo?
Què ha passat? Estem bé?»
La Zo va
somriure amb gest compungit i es va tocar el bony que tenia en la part de
darrere del cap.
«No
exactament.»
L'orquídia
es va quedar callada un moment i després va afegir:
«Sento
que les coses... han canviat.»
-I que
ho diguis -va murmurar la noia en veu alta.
«Pots
repetir això?»
«Ens
han raptat», li va dir la Zo. «Estem segrestades.»
De nou
es va fer el silenci. I a continuació:
«Sí,
és veritat. Ha estat aquesta criatura... Tulkh.»
Els
seus ulls es van clavar a la flor a la velocitat del llamp.
«Així
es diu?»
«El whíphid?
Sí. És un... »Es va quedar pensant en la recerca de la paraula correcta. «Com
es diuen els que detenen gent per diners?»
«Caça-recompenses»,
va contestar la Zo, i va percebre que l'orquídia assentia.
«Sí.
Actua en solitari, és d'una espècie sanguinària i molt agressiva.»
La Zo
esperà una mica i va intentar acabar d'entendre el comentari. L'orquídia tenia
el do de l'eufemisme, així que va intentar endevinar què volia dir amb aquella
valoració.
«I a
més col·lecciona flors», va dir ella.
Si
l'orquídia tenia alguna opinió al respecte, no la va expressar.
«Què
és el que vol?», Va preguntar la Zo.
L'orquídia
va romandre en silenci. Mentre la contemplava, la Zo es va adonar que la seva
presència, un cop despertada, havia afectat la biosfera de la sala de trofeus.
La molsa que creixia de forma natural al sostre havia augmentat
considerablement la seva velocitat d'expansió i començava a tragar-se els
cargols i les juntes que hi havia als murs interiors. Just per sobre del cap de
la Zo hi havia un interruptor de la llum amb un senyal escrit en un altre
idioma, probablement la llengua materna del whíphid, però la molsa l'havia cobert
ja de tal manera que li resultava difícil distingir les lletres. A l'interior
dels cranis, la floridura havia començat a estendre els primers circells a
través de les cavitats dels ulls i dels forats de les trepanacions. La mera
presència de l'orquídia havia posat en marxa el desenvolupament de la flora
accidental de la Mirocaw.
«Saps
almenys on ens porta?»
De
nou, l'orquídia trigava a contestar. La Zo es va preguntar si hi hauria arribat
al límit del coneixement de la flor.
A
continuació va notar que la nau espacial s'inclinava fortament cap a un costat mentre
se sentia el xiulet subsònic de la turbina canviant a manera postcombustió, i
va comprendre que molt aviat obtindria una resposta per a la pregunta que
acabava de fer.
«Què
passa? Ens anem a estavellar?», Va preguntar després.
«Estem
descendint», va contestar l'orquídia.
«On?»
La
flor va tornar a guardar silenci i després va respondre:
«Al
pitjor lloc de la galàxia.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada