17 / Neti
A la
biblioteca regnava el silenci.
Que
ella sabés, la Kindra era l'única alumna de l'acadèmia que anava allà
regularment. Era l'edifici més gran i antic d'Odacer-Faustin, anterior a la
torre, la qual cosa implicava que també estava en pitjor estat. Diversos segles
d'un clima hostil i de moviments de plaques tectòniques s'havien acarnissat en
els seus pavellons i havien enterrat sales senceres, escales i passadissos sota
tones de neu i gel. Des de l'interior semblava un enorme monument que hagués
patit un xoc frontal amb alguna cosa encara més gran que ell i s'hagués
abonyegat greument en els dos extrems i en el centre.
La Kindra
estava asseguda a l'ala sud-oest, davant una de les llargues taules de pedra
que hi havia sota l'esquerdat sostre de la catedral, contemplant les seccions
més recents de rotllos de pergamí Sith que havia descobert. Les inscripcions
eren arcaiques i s'havia passat bona part de la tarda traduint-les. El procés
era lent, però gratificant, i donava com a fruits antics secrets que sabia que
només l'ajudarien a avançar més ràpidament que els seus companys. Corria el
rumor que el mateix Darth Scabrous havia acudit allà i que havia trobat alguna
cosa, una relíquia d'un poder gairebé incalculable amagada en una de les sales
que havien quedat aïllades. Fos o no cert -un objecte com un holocró Sith no
estava fora del camp del possible-, la Kindra ja havia trobat material
suficient per fer que la seva investigació allà valgués la pena.
Va fer
una pausa, va assenyalar amb l'índex un punt a mig camí d'una llarga sèrie de
gravats i decantà lleugerament el cap.
Alguna
cosa anava malament.
No era
res tan evident com un soroll, ni tan sols una vibració; era més aviat una
sensació intuïtiva de desassossec que se li va allotjar a l'estómac i li va
recórrer tot el pit, com si milions de diminuts cilis s'haguessin estès des del
seu interior, tremolant d'inquietud.
Es va
posar dreta i es va oblidar dels rotllos de pergamí.
-Qui hi
ha aquí?
La
seva veu, buida, va retrunyir en el buit i es va esvair en el silenci. No hi va
haver cap resposta. Un segon després es va adonar que en realitat no
l'esperava. No era aquesta mena de sensació; era una cosa més abstracte, com si
de sobte hagués recordat un malson on el contingut no arribava a sorgir-li a la
memòria.
«Què
és? Què està passant?»
Exhalà
un sospir tremolós sense arribar a entendre aquell motí del seu sistema
nerviós. Estudiar per convertir-se en un guerrer Sith consistia a engendrar la
por en els altres, no en un mateix... però havien començat a suar-li els
palmells de les mans i el cor li bategava el doble de ràpid que de costum. Tot
d'una va voler sortir d'allà, trobar-se en una estança menys reduïda. Va mirar
cap enrere, a la llarga escala que portava cap amunt, a la galeria i a
l'esplanada que hi havia més enllà, l'escala que la trauria d'allà.
Va
ficar a corre-cuita les seves notes a la motxilla, va agafar la seva capa i va
donar mitja volta per marxar.
Per
sobre del seu cap, el sostre esquerdat va deixar escapar un llarg cruixit i,
quan la Kindra va mirar cap amunt, va veure que una de les esquerdes
s'engrandia.
-Qui és?
-va preguntar en veu alta-. Qui hi ha aquí?
Les
esquerdes s'havien obert prou per veure alguna cosa colant-se a través d'elles,
desenroscant-se a les profunditats del sostre per deixar a la vista una sèrie
de llargues branques prènsils. Es van bifurcar cap avall com serps i van fer
caure trossos de roca i sorra en treure el cap. Un segon després, la Kindra va
veure l'enorme cara de fusta del bibliotecari, un neti, mirant-la des de dalt.
-Dail'Liss
-Va dir. Va empassar saliva en un intent de recuperar la veu-. Què vols?
-Hi ha
alguna cosa que t'inquieta, Kindra? -La seva veu era densa i aspra-. Alguna
incertesa mental?
-No.
El
bibliotecari no va contestar i es va limitar a seguir lliscant les seves
branques cap avall fins que el seu immens tronc va quedar penjant cap per avall
davant seu, mirant-la amb els seus miops ulls berrugosos de molts segles
d'antiguitat. Ningú recordava quant temps portava en Dail'Liss sent el
conservador de la biblioteca, potser més de mil anys. Encara que el seu complex
sistema d'arrels estava permanentment arrelat en els fonaments de l'edifici,
una xarxa aparentment interminable de branques li permetia lliscar lliure
d'obstacles a través de les seves parets i esquerdes. Curiosament, era aquell
constant retorciment i lliscament que soscavava la infraestructura de
l'edifici. Corria el rumor que només era qüestió de temps que el neti provoqués
que la biblioteca se li esfondrés a sobre i el sepultés per sempre entre els
seus preuats béns. Ara que la Kindra es parava a pensar-ho, li semblava un
final d'allò més apropiat.
-Ho sento
jo també. Sí, sí -va dir per fi, encara que el seu estrany accent feia que
aquelles paraules sonessin així: «szzí, szzí».
-No he
dit que...
Una
branca va passar al costat de la seva cara, es va posar a toquerejar la pila de
pergamins i allisar i treure la pols que la Kindra havia deixat sobre la taula.
-No cal
que ho diguis tot. Escrit ho portes a la cara.
-No sé
de què estàs parlant.
-Parlo
de la Malaltia, allà fora, flotant en el vent.
Allò
la va agafar desprevinguda.
-Com?
-Sent.
No ho perceps?
La Kindra
no volia quedar-s'hi més temps -una llarga i críptica conversa amb un arbre era
el que menys li interessava en aquell moment-, però es va adonar que el neti
havia resumit a la perfecció la seva pròpia sensació d'inquietud.
Certament,
el vent portava una malaltia, algun tipus de mal, i ella podia percebre-la.
Donades les circumstàncies, el millor era afrontar-ho directament.
-Saps què
és? -va preguntar la noia.
-No hauries
d'aventurar-te allà fora -va dir el neti, que havia agafat els rotllos de
pergamí amb les branques i estava començant a enrotllar-los amb uns moviments
deliberadament lents-. Aquí estàs més fora de perill, szzí?
-Si hi
ha cap problema, puc fer-me càrrec.
-D'aquest
no, no ho crec.
-Escolta
-Va dir la Kindra, negant amb el cap, cada vegada més irritada pel caràcter
evasiu del bibliotecari-. Hi ha dues opcions: o em dones respostes o no me les
dónes. De qualsevol manera, no penso quedar-me aquí amagada.
-Seria
el millor, m'atreveixo a dir. -La Kindra va assenyalar els rotllos de
pergamins. -Aquests no els guardis. Tornaré més tard. Entesos?
-Crec que
ets tu, Kindra, qui no ho entén.
La
noia va negar amb el cap.
-El que
tu diguis.
El
neti no li ho va discutir ni pronunciar una paraula més; es va limitar a
mirar-la amb els seus tristos ulls de fusta mentre pujava per l'escala en
direcció a la sortida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada