22 / Pràctiques
Quan la
Zo va veure el que estava assenyalant en Tulkh, se li va regirar l'estómac.
El whíphid
l'havia portat fins a dalt d'una llosa de roca plana i relliscosa pel gel que
en algun moment podria haver estat el terrat d'algun edifici de poc ús. Estaven
a les fosques, però en Tulkh tenia un tub lluminós fosforescent que il·luminava
la nit amb un gruix feix de llum, i al final la noia va veure molt més del que
volia.
Després
d'uns quants segons obligant-se a mirar aquella cosa carnosa que es recargolava
davant d'ella, la Zo va comprendre que estava veient l'alumne del laboratori de
l'Scabrous, el que havia sortit arrossegant de la gàbia. En Tulkh devia haver-lo
reconegut i per això l'havia portat fins allà perquè el veiés.
La
cama de la criatura estava immobilitzada sota un munt de pedres i el seu cap
es balancejava de la part superior del tors, formant un angle impossible, com
si tingués el coll trencat per diversos llocs. Així i tot, es retorçava,
cridava i intentava mossegar, impulsant-se cap endavant com si així pogués
partir-se per la meitat i atacar amb qualsevol part del seu cos que pogués alliberar,
per petita que fos.
El whíphid
li va donar un cop amb la llança.
La
criatura que tenien davant va tornar a cridar i el seu cap es va retorçar fins
a donar una volta completa, com una serp. Per horrible que fos, la Zo va pensar
que els últims vestigis d'humanitat que apuntaven a la seva cara eren molt
pitjors. Si s'esforçava, en ella aconseguia veure reflectit a l'adolescent
mort, atrapat a la presó de la seva pròpia carn en descomposició.
-Explica
això -va dir en Tulkh.
-Jo?
-va preguntar la Zo. -Si has estat tu qui ens ha portat aquí. Ara estem els dos
atrapats.
El whíphid
li va donar uns copets a la meitat del pit amb un dit.
-Ets tu
qui està atrapada.
-I tu?
-Jo ja
me n'he anat.
En Tulkh
va fer mitja volta, va caminar tres passos i es va aturar per mirar cap avall,
per la vora del sortint. El llarg i oscil·lant crit que es va alçar al seu
voltant no procedia de la criatura aixafada sota el munt de roca, sinó de baix,
i quan la Zo es va reunir amb Tulkh al costat de la vora del sortint va veure
el que aquest últim estava il·luminant amb el tub lluminós.
Els
altres.
Eren sis.
La Zo
va veure a sis alumnes amb la part frontal dels uniformes coberta de coàguls
de sang i amb les cares grises girades cap amunt per mostrar uns ulls que
brillaven amb una única sensació compartida de fam voraç. Van cridar tots a
l'uníson. Un d'ells era un zabrak. Els altres eren -o havien estat- humans.
La Zo
tornà a mirar fugaçment el cadàver que tenia la cama atrapada sota la roca.
«Els
està cridant», li va comunicar mentalment la veu de l'orquídia. «Els està dient
que vinguin cap aquí, Hestizo...»
Quan
van cessar els crits, la Zo va sentir un soroll ansiós, com si algú estigués
esgarrapant la roca. Els altres alumnes ja s'estaven agafant amb les ungles a
la superfície irregular que tenien davant.
I van
començar a enfilar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada