16 / Convocació
«Hestizo?»
La Zo
seguia corrent quan el seu cap va retrunyir amb la veu de l'orquídia. Va
sorprendre-li tant que va trontollar i gairebé es va aturar en sec.
No havia
deixat de moure's des que havia sortit del turboascensor de la torre. No sabia
si havien passat deu minuts o una hora. El temps s'havia convertit en alguna
cosa increïblement subjectiva, una extensió embogida i il·lògica semblant al
paisatge de l'acadèmia. Mentre corria entre els edificis grisos i parcialment
derruïts, es concentrava en allunyar-se tot el possible de la torre, però cada
vegada que mirava cap enrere la torre semblava estar en un lloc diferent.
El cap
li donava voltes. Va intentar no pensar en el que havia passat allà dalt, però
els pensaments no paraven de travessar les seves defenses com un tall que no
deixava de sagnar. Va veure la cara del noi -Era un noi? - Mentre sortia arrossegant-se
de la gàbia i s'abalançava sobre l'Scabrous, la manera en què havia ensumat
l'aire, el soroll que havia fet... Era com un animal, però molt pitjor.
«Hestizo»,
la va interrompre la veu de l'orquídia. «Queda't quieta. Ajup-te.»
La Zo
va mirar al seu voltant. Estava plantada davant d'una enorme estàtua d'algun
antic lord Sith que havia caigut de costat, de manera que la part dreta dels
seus trets s'havia desgastat, erosionada després de diverses dècades de vent i
neu. Va caure de genolls i va sentir altres veus parlant entre si a l'altre
costat del monument.
Mirà
en aquella direcció.
Un
grup d'alumnes avançava per un sender a vint metres d'on es trobava ella. Un
home gran -La Zo va suposar que seria un mestre-, avançava a grans gambades per
davant d'ells. Portava la seva llarga cabellera grisa recollida en una trena
platejada que accentuava el seu nas aguilenc i el seu prominent front. L'última
llum de la tarda projectava la seva ombra sobre la neu acabada de caure i la
silueta negra de la seva túnica feia que semblés que tenia ales.
«Quants?»,
Va murmurar l'orquídia mentalment. «Quants, Hestizo?»
La
noia va comptar dotze, divuit, vint i va tornar a mirar sobre un turó de roca i
gel on un segon grup molt més gran d'alumnes s'havia reunit amb dos o tres
mestres que els esperaven. El grup era massa nombrós per comptar-lo. Pel que
semblava, estaven realitzant algun tipus de reunió a l'aire lliure o de
meditació en grup. Per un moment, la Zo es va limitar a observar. Malgrat el
fet que caminaven junts i alguns d'ells arribaven a parlar entre si en veu
baixa, la Zo mai havia vist un grup d'individus tan distants els uns dels
altres. Quan les seves mirades es creuaven, ella només veia fredor en els seus
ulls, com si estiguessin avaluant i intentant trobar alguna cosa que els donés
avantatge sobre els altres.
-Atenció
-Va dir el mestre amb duresa, aixecant una mà-. Silenci.
Els
alumnes que hi havia a l'altre costat de la senda van callar i molts es van
acostar més per poder-lo escoltar.
-Per a
aquells de vosaltres que acabeu d'arribar, ho explicaré només una vegada. -Les
seves paraules eren estridents i s'elevaven sense esforç aparent per sobre del
terreny assotat pel vent-. Encara que, francament, no hauria d'haver d'explicar-ho.
La vostra sensibilitat a la Força hauria de ser prou per comprendre que ens
enfrontem a un desenvolupament imprevist a l'acadèmia... una cadena
d'esdeveniments que, a hores d'ara, encara no estan clars. -Es va posar dret i
va mirar al grup-. Gairebé tots heu detectat una pertorbació en el funcionament
normal del centre. Sospitem que algú ha pogut sabotejar l'acadèmia, i que el
sabotatge ha partit de la torre.
Sense poder
evitar escoltar-lo; mentrestant, la Zo es va adonar que el grup d'alumnes havia
crescut. Ara semblava haver-hi diversos centenars, potser la majoria dels
alumnes, i tots miraven al mestre.
-Com a
precaució, anem a suspendre totes classes i els exercicis d'entrenament fins al
proper avís. Els àpats se serviran amb tota normalitat. D'altra banda, heu de
tornar a les vostres habitacions per estudiar en privat i mantenir-vos a l'espera
de més instruccions. Un dels mestres es posarà en contacte amb vosaltres quan
hi hagi algun canvi en la situació.
Mentre
escoltava, la Zo va percebre una lleugera però inconfusible tremolor de
preocupació en el to de veu del mestre. Estava fent tot el possible per
ocultar-ho, i potser aconseguia enganyar als alumnes, però per a ella era com
si portés un rètol que digués: «FAIG TOT EL POSSIBLE PER ESQUIVAR UN PROBLEMA
QUE NO ESTIC CAPACITAT PER COMPRENDRE, NO DIGUEM CONTROLAR, I...».
«Hestizo!»
-va cridar l'orquídia en un to urgent-. «Ajup-te!»
Va
girar el cap cap a la dreta i va comprendre que un dels alumnes situats a la
part exterior del grup l'estava mirant fixament.
L'alumne
es deia Ranlaw. Igual que la resta dels seus companys de classe, portava tota
la tarda sentint una espècie de nerviosisme del qual desconeixia el seu origen
i que havia afectat el seu rendiment en la sessió d'entrenament. Encara seguia
enfadat perquè aquesta sensació havia fet que li posessin un ull morat. Però
alguna cosa s'havia torçat a l'acadèmia. La Força no parava de dir-li que es
mantingués alerta, i la convocació dels mestres no havia fet més que afirmar-lo
en la seva sospita.
Quan
va veure a la noia mirant des de darrere de l'estàtua, es va parar en sec i li
va tornar la mirada amb la intuïció que ella tenia alguna cosa a veure en tot
allò.
«És
una Jedi.»
No
necessitava més. En Ranlaw va sentir una onada de violència recorrent-li el
pit. No sabia què perseguia la Jedi espiant-los, però la portaria a ròssec
davant els mestres perquè poguessin treure-li la informació a cops.
La
resta del grup estava escoltant al mestre Traan i ningú es va adonar que en Ranlaw
havia estat mirant cap a un altre costat. A Ranlaw li va semblar bé, ja que
així podria endur-se tota la glòria del descobriment. D'un sol salt es va
elevar per sobre de l'estàtua caiguda, va aterrar sobre la noia i la va immobilitzar
contra el terra, agafant-la dels canells. Era una presa fàcil... gairebé massa
fàcil.
-Què fas
aquí, Jedi?
Panteixant
i furiosa, la Zo el va fulminar amb la mirada.
-Deixa'm
anar.
-Ja.
-Apartà una mà del canell de la noia, l'agafà del pèl i tirà d'ella per
obligar-la a aixecar-se-. Vegem què opinen de tu els mestres.
En Ranlaw
es va posar dret, disposat a portar-la a ròssec, i va respirar fondo per cridar
als altres.
Encara
estava prenent aire quan una mà amb urpes li va tapar la boca i li va fer
callar. En Ranlaw es va retorçar per intentar-se alliberar i una llança de
fusta li va colpejar a la part alta del cap amb un sonor cruixit que li va fer
desplomar-se de costat.
La Zo
va veure a l'estudiant Sith trontollar cap endavant, afluixar la pressió que
exercia sobre ella i deixar-li anar els cabells mentre queia. En el lloc on
abans hi havia la seva cara, la Zo va veure una enorme mà de tres dits que
l'agafava l'espatlla i l'obligava a ajupir-se perquè ningú la veiés. Llavors va
comprendre que era en Tulkh a qui estava mirant. Tenia les espatlles prou
arquejades per deixar a la vista el buirac ple de fletxes que portava a
l'esquena.
El whíphid
li va donar la volta a la llança, va aixecar l'extrem esmolada i el va acostar
a la cara de la Zo prou perquè la noia sentís la pressió a la galta. Tot en el
més absolut silenci.
-Què estàs
fent?
En Tulkh
no es va moure. La seva expressió era dura com la pedra.
-Necessito
ensenyar-te una cosa.
-No...
-En marxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada