Collita Roja (II)

Anterior

2 / Esquerda

Per al migdia, la notícia de la derrota d'en Nickter s'havia propagat per tota l'acadèmia. Cap dels altres alumnes sabia què havia estat d'ell, però en Jura Ostrogoth es va imaginar que hauria anat a la infermeria a què li curessin les ferides físiques... o que hauria tornat a la residència a llepar-se les altres, menys tangibles.

-Sigui com sigui, ara ja tant se val, no? -li va dir en Jura a la Kindra mentre els dos s'ajupien per esquivar el tort bloc de pedra que anunciava una de les cinc entrades a la biblioteca de l'acadèmia-. De totes maneres, sempre passava per la mínima.

La Kindra va assentir amb el cap, però no va dir res. Els dos anaven camí del menjador per prendre el dinar. Després del breu intermedi d'aquell matí, tornava a nevar, aquesta vegada amb més força. Els fins i compactes projectils cobrien el sòl que tenien davant, inundaven els camins i s'amuntegaven contra els murs exteriors de l'acadèmia. Jura, que s'havia criat a Chazwa, al Sector Orus, estava acostumat a un clima semblant, i portava el coll al descobert, gairebé ni va reparar en el vent que bufava a través del teixit de la seva túnica. Havia vist a altres acòlits procedents de regions més càlides intentant adoptar el mateix aire de descarada indiferència mentre els hi petaven les dents o se'ls hi tornaven moradencs els llavis, però el cert era que a ella el fred no li havia afectat.

-I què passa amb Lussk? -va preguntar la Kindra. En Jura la va mirar de reüll.

-Què passa amb ell?

-Algú ha vist on s'ha anat?

-Qui sap. -Li costava dissimular l'enuig-. En Lussk va i ve segons li plau. A vegades passen dies sencers sense que ningú el vegi. Pel que he sentit...

Va deixar la frase inacabada i va alçar la vista cap a la torre que s'alçava al centre just de l'acadèmia: un enorme cilindre de color negre que s'alçava contra el cel gris. De tant en tant, de dalt sortia un núvol de vapor de color negre que ensutjava l'aire i feia que ploguessin gruixuts trossos de cendra sorrenca, i l'olor era tan horrible que arribava a fer que li ploressin els ulls i li moquegés el nas. A diferència del fred, en Jura mai havia estat capaç d'acostumar-se al fum i a la cendra.

-Què has sentit? -va preguntar la Kindra.

En Jura negà amb el cap.

-No són més que rumors.

-Jo també els he sentit. -Es va quedar mirant-lo de forma deliberada.- I no només sobre en Lussk.

-A què et refereixes?

-A res -va dir ella, i va començar a caminar cap al menjador.

En Jura Ostrogoth tenia el dinar davant -un tros incansable de braó de mubasa i fruita de montra enllaunada-, però no deixava de mirar entorn seu amb gest vigilant. Tenia experiència de sobres per saber que la violència només engendrava més violència i que el que li havia passat a Nickter podia enardir els desitjos d'algun altre aprenent d'ascendir en l'ordre jeràrquic de l'acadèmia, i en Jura tenia una posició prou alta com per convertir-se en un possible objectiu.

Menjava sol, com la majoria dels alumnes, intentant sempre donar-li l'esquena a la paret. Tot just se sentia cap conversa, tan sols la constant dringadissa dels coberts i les safates. Allà tots engolien el més ràpid possible per tornar com més aviat a les sessions d'entrenament o a l'estudi, la meditació i els exercicis amb la Força. Relacionar-se amb els altres es considerava una pèrdua de temps: era una mostra de debilitat, de falta de disciplina i de cautela, i una invitació als possibles atacs enemics.

-Jura.

Va deixar de menjar i va tornar el cap. En Hartwig hi era dret amb Scopique al seu costat. Portaven les safates plenes, però cap dels dos donava mostres d'anar a seure.

-Què passa?

-T'has assabentat d'això d'en Nickter?

-De què, d'allò del temple? -va dir en Jura encongint-se d'espatlles-. Això ja és aigua passada.

En Hartwig va negar amb el cap.

-Ha desaparegut.

-Doncs quina notícia. -En Jura va arronsar les espatlles i va tornar al seu plat de menjar. Es va adonar que els aprenents que hi havia prop havien inclinat lleugerament el cap cap endavant per poder escoltar la conversa, i es va preguntar si hi hauria alguna cosa que valgués la pena escoltar-. Estarà per aquí compadint-se de si mateix.

-No, el que dic és que ha desaparegut així, de sobte, sense deixar rastre -va contestar en Hartwig-. Arljack, l'infermer, li ho ha explicat a l'Scopique. Havia anat a la infermeria a què li curessin el tall al braç. L'Arl va anar a veure a altres pacients i, quan va tornar, en Nickter ja no hi era.

-Se n'aniria pel seu propi peu.

En Hartwig es va inclinar cap endavant i va parlar en veu més baixa.

-És la quarta vegada que passa aquest any.

-I què vols dir amb això?

-Ja saps el que diuen per aquí.

En Jura va sospirar en adonar-se a on volia anar a parar.

-Has parlat massa amb Ra'at últimament.

-Pot ser -va dir l'Scopique, que havia guardat silenci fins llavors-, però és possible que en aquest cas en Ra'at sàpiga del que parla.

En Jura es va girar i se'l va quedar mirant. L'Scopique era un zabrak, els tatuatges tribals i els vestigis de les banyes que li sortien del cuir cabellut havien estat sempre per a ell motiu d'orgull. Quan parlava amb algú sempre intentava afegir cert dramatisme inclinant una mica el cap cap endavant de manera que, aprofitant la llum de la seva esquena, l'ombra de les banyes es retallés sobre la geometria del seu rostre com si fossin dos punyals. Els dos es van quedar durant uns segons mirant-se cara a cara.

-Tots hem sentit el mateix -va dir en Jura, sense alterar la veu-. Les desaparicions entre la tropa, els experiments... On vols anar a parar?

L'Scopique es va inclinar una mica més.

-Lord Scabrous.

-Què passa amb ell?

-Si està segrestant alumnes per dur a terme els seus plans -va dir l'Scopique-, algú ha d'esbrinar qui podria ser el següent.

En Jura va deixar escapar una rialleta, però no va sonar tan desdenyosa com hauria desitjat.

-I com penses aconseguir aquesta informació?

-No seré jo qui l'aconsegueixi -va contestar el zabrak. Li va assenyalar amb el dit i va afegir-: Seràs tu.

-Jo?

-És un treball ideal. Tots sabem que tens l'instint de supervivència d'un dianoga famolenc. Segur que trobes la manera de fer-ho.

En Jura es va tirar enrere i es va aixecar amb un ràpid moviment. Va aixecar la mà fins atrapar entre els dits el coll del zabrak i va fer pressió sobre la tràquea amb tanta força que va poder notar el so del cartílag. Malgrat la diferència de pes i de força, el moviment havia estat tan ràpid que havia agafat a l'Scopique desprevingut; però aquest va recuperar la compostura immediatament. Quan va tornar a prendre la paraula, el seu to de veu era tranquil, gairebé despreocupat, i va parlar prou baix com perquè només en Jura el sentís.

-Al meu planeta natal tenim una dita, Ostrogoth. Només un idiota li dóna l'esquena a un deute sense pagar. Pensa-ho. -L'Scopique va fer un gest amb el cap en direcció al braç d'en Jura. -Ara, i com encara et tinc en certa estima, permitiré que retiris voluntàriament la mà del meu coll per no fer el ridícul davant dels teus companys. Però la propera vegada que et vegi, m'explicaràs tot el que hagis descobert sobre les desaparicions. -El zabrak va somriure lleugerament-. En cas contrari, la resta de l'acadèmia podrà contemplar una faceta teva que no crec que sigui del teu gust, una molt poc afavoridora. Entens?

En Jura serrà les dents; estava massa furiosa com per donar una resposta adequada, així que es va limitar a assentir lleument.

-Molt bé -Va dir l'Scopique. El zabrak es va girar i va marxar. Quan en Hartwig i ell van sortir per la porta, en Jura Ostrogoth va portar el seu dinar, que estava intacte, fins la galleda de les escombraries i ho va tirar tot dins, safata inclosa.

Havia perdut la gana.

En sortir del menjador, de nou a la intempèrie, en Jura va anar caminant amb aire ofès a través de la neu, amb els punys premuts i tremolosos enganxats al cos. Després d'allunyar-se uns quants metres de la porta, quan va estar segur que ningú podia veure'l, es va acostar a una petita fornícula i es va quedar mirant el mur de pedra. El pit li cremava de fúria.

«O si no, la resta de l'acadèmia podrà contemplar una faceta teva que no crec que sigui del teu gust», ressonava en el seu cap la burleta veu de l'Scopique. «Entens?»

En Jura es va posar a pensar en el dia en què havia arribat a l'acadèmia, quatre anys estàndard abans, quan encara era un noi espantat i ignorant arribat de l'altra punta de la galàxia. Els dos primers dies se'ls havia passat intentant no cridar l'atenció, evitant a tot el món, confiant que seria capaç d'aprendre a comportar-se abans que ningú pogués dir-li res, però allà les coses no funcionaven així. Quan estava en el seu dormitori fent-se la llitera el matí del tercer dia, algú el va derrocar d'un fort cop de puny entre els omòplats que el va deixar sense alè.

Quan va aconseguir girar-se sobre si mateix i aixecar la vista, va veure un gegantesc aprenent Sith anomenat Mannock T'sank que el mirava amb gest amenaçador. Era més fort i més gran que en Jura, i en la seva boca portava dibuixat un somriure homicida.

-Estàs molt graciós aquí tirat, novell -va dir en T'sank llançant-li una mirada lasciva-. Però saps com estaries encara millor? Llepant-me les botes. -Li va acostar una de les brutes botes de pell cobertes de fems i li va ficar la punta sota el nas, prou a prop com perquè en Jura pogués olorar els excrements de tauntaun. A T'sank l'havien castigat a netejar els tancats per alguna falta lleu-. Vinga, novell. A veure aquesta llengua, que quedin ben netes.

En Jura va saber ja llavors que tot allò era una prova: la seva resposta determinaria la forma en què seria tractat en públic a l'acadèmia. Es va posar dret i, en to greu, com si estigués preparant el seu propi funeral, li va dir a T'sank on es podia ficar la seva bota.

Les conseqüències van ser pitjors de les previstes. En T'sank li va colpejar tan fort a la cara que li va fer perdre el coneixement i, quan va tornar en si, el cap li feia mal com si fos el batall tritllejant d'una campana. No es podia moure i a la boca portava ficat un drap brut que gairebé no li deixava respirar. De seguida va veure que estava nu, amb els peus i els turmells lligats a la llitera, i que en T'sank hi era dempeus, amb un somriure malèvol que voreja la bogeria. Al moment d'intentar agafar aire va començar a ennuegar-se i una por espantosa es va apoderar d'ell; va perdre el control i es va posar a plorar de por mentre en T'sank es petava de riure.

I llavors, de sobte, el riure es va aturar. L'últim record que va tenir d'en T'sank va ser el lleu crit de sorpresa que l'aprenent de sàdic havia proferit abans de sortir acomiadat contra la porta. Quan Jura, amb els ulls plens de llàgrimes, va aixecar el cap, va veure l'Scopique allà plantat. El zabrak no va fer cap gest de deslligar-lo, sinó que s'hi va quedar apuntant amb algun tipus d'holocàmera mentre la lent s'enfocava de forma automàtica.

-Somriu -Va dir l'Scopique des de l'altre costat de la càmera mentre donava la volta al voltant del llit i gravava a Jura intentant recuperar el control de les seves funcions corporals-. Espera, deixa que et tregui el teu millor perfil.

Quan es va donar per satisfet, va deixar la gravadora a un costat, li va treure el drap de la boca i el va deslligar.

-Aixeca't -li va dir-. Vinga. -Va fer un ràpid cop d'ull a la seva esquena, més enllà de la porta entreoberta, al lloc on T'sank romania encara mig inconscient-. Li he donat un bon cop al cap, però abans o després despertarà.

En Jura va aconseguir posar-se dret, es va netejar el nas de sang i mocs i va arrencar a córrer cap on eren les seves robes.

-Gràcies -va murmurar.

L'Scopique va rebutjar l'agraïment amb un gest desdenyós, va treure el cartutx de l'holocàmera i, després de donar-li un parell d'afectuosos copets, se la va ficar a la butxaca.

-La posaré en lloc segur -va dir, i en Jura va captar el missatge. Res d'allò havia estat un gest de bondat o de clemència. Ara depenia totalment d'ell, i era igual el temps que es quedés allà, el zabrak no anava a deixar que ho oblidés.

-Ah, i escolta, novell -va dir l'Scopique mentre es dirigia cap a la porta-. Benvingut a l'acadèmia.

«Benvingut a l'acadèmia.»

La immensa ràbia que sentia va fer que els seus pensaments tornessin al moment present i abandonessin la imatge del cartutx a la butxaca del zabrak. Aprofitant que estava en un lloc fosc, ocult entre dos edificis, no va poder reprimir per més temps el desig de desfogar-se. Va aixecar les dues mans i va llançar una descàrrega d'energia fosca contra el mur. Una elèctrica ardor va sorgir de les seves mans i canells i es va estavellar contra la roca, que va acabar partida per la meitat.

Va tancar els ulls i va respirar fondo, momentàniament alleugerit. Sabia que s'havia d'haver reservat la ràbia per usar-la en algun dels combats d'entrenament, però aquesta vegada no havia pogut contenir-se.

En tornar a obrir els ulls, es va quedar mirant l'esquerdat mur. Abans era fort i robust, però ara l'impacte l'havia debilitat en tota la seva essència.

«Jo sóc aquest mur.»

Es va donar mitja volta i va començar a caminar per allunyar-se de la penombra. Va començar a pensar en la forma d'aconseguir la informació que l'Scopique li havia demanat.

Següent