Collita Roja (XXXVIII)

Anterior

38 / Una visita inesperada

Tot i que mai s'havia considerat un home afortunat, en Pergus Frode havia tingut l'aplom suficient durant les últimes hores per adonar-se que tenia molta sort.

El celler de càrrega del creuer d'en Dranok, on estava amagat, l'havien construït per passar mercaderia de contraban, òbviament. Al seu voltant, en la penombra, els contenidors buits i els amagatalls estaven oberts, exhalant les restes humides i fragants de les espècies transportades il·legalment que havien estat amuntegades allà al llarg dels anys.

En Frode es va remoure una mica, va aixecar el cap, va estirar les cames i l'esquena i es va redreçar prou per restablir la circulació en les seves extremitats. Va notar el formigueig als dits dels peus quan la pesadesa plomissa del teixit muscular adormit va començar a despertar-se a contracor. Sabia que, en cas d'haver d'arrencar a córrer de nou, anava a necessitar utilitzar els peus.

Esperava no haver d'arribar a això. Ja havia corregut de sobra aquella nit, encara que per descomptat allò era preferible a l'alternativa.

Tot havia començat diverses hores abans. Quantes? No estava segur. Havia acabat de retirar l'ordinador de vol de la nau d'en Dranok i l'havia traginat fins al taller per fer-li algunes proves. Durant tot aquest temps, inconscientment havia estat plantejant com anava a manejar la signatura de calor procedent de la nau desconeguda que es dirigia cap a l'hangar d'aterratge d'Odacer-Faustin.

Informar a Darth Scabrous, o no informar-lo, era la pregunta que s'havia estat fent quan el palmell ensangonat d'una mà s'havia estampat contra el vidre de la cabina de control.

Tret a la força dels seus pensaments, en Frode s'havia incorporat i s'havia donat la volta just a temps de veure una cosa -que en algun moment va poder haver estat humana- arrancant l'escotilla de la cabina. La seva cara semblava sortida d'un malson, una màscara grisa i somrient amb trossos de vísceres que havien començat a sortir-se-li dels seus llavis. Mirant-la fixament, el cervell d'en Frode havia recordat un cadàver que un altre mecànic i ell s'havien trobat a la cabina d'un speeder que havien intentat salvar.

L'única diferència era que els ulls d'aquell cadàver estaven oberts com plats i el miraven amb avidesa.

Si s'hagués parat a pensar-ho durant un segon, en Frode ja estaria mort. Per sort per a ell, pensar no era la seva tendència natural... i la seva primera reacció havia estat arrencar a córrer. Hi havia deixat anar una puntada de peu a la placa frontal que hi havia sobre el panell de comandaments de la cabina. El plexi s'havia deixat anar i ell havia sortit lliscant; una vegada a l'hangar, havia començat a córrer més ràpid del que havia corregut en tota la seva vida.

L'hangar estava pràcticament buit i oferia molt poques possibilitats de protecció. S'havia deixat portar per l'instint, s'havia acostat a la nau més propera -el creuer en el qual havien arribat aquells dos caça-recompenses condemnats -Dranok i Skarl-, havia pujat per la rampa d'aterratge que encara estava estesa i havia tancat l'escotilla de la nau darrere d'ell.

En Frode havia pilotat moltes naus abans d'esdevenir mecànic, i aquella li semblava un vehicle d'escapament tan bo com qualsevol altre. Fos el que fos la criatura que havia intentat atacar-lo, no tenia intenció de quedar-se per lluitar contra ella. Cap treball valia tant la pena.

Havia començat a preparar la nau, a punt per activar l'ordinador de vol, quan es va adonar del seu error.

El forat al panell de comandaments s'obria davant els seus nassos com una boca buida.

«No», va pensar, recordant les peces que havia arrencat amb tant d'entusiasme tan sols una hora abans. L'ordinador de vol seguia sobre la taula de la seva cabina, i no podia volar-hi sense, igual que tampoc podia...

La criatura va aterrar a la cabina just davant d'ell, somrient amb una ganyota horrible, i es va posar a colpejar i esgarrapar el transpariacer. En Frode va proferir un crit. No va poder evitar-ho. No creia que hagués cridat tan alt en tota la seva vida, i menys en la seva vida adulta, però la por li estava envaint amb grans onades de desesperació. Es va sentir marejat.

I llavors va veure una cosa pitjor.

L'hangar era ple de morts vivents.

Els alumnes Sith, en Frode va comprendre fins a quin punt els odiava, avançaven arrossegant els peus cap a la nau, procedents de tot arreu, sacsejant-se i retorçant-se, amb les boques obertes en uns grans somriures. Darrere d'ells avançava una criatura enorme i desmanegada que semblava un arbre vivent, arrossegant una llarga malla d'arrels negres que no paraven de gotejar i apuntant-li amb les branques. Els seus ulls només reflectien bogeria. Mentre en Frode, que no havia trepitjat la biblioteca de l'acadèmia i mai hauria reconegut les restes infectades del seu arbori bibliotecari, estava amagat a la cabina, una de les branques que li servien de braços havia donat un copet a la finestra de transpariacer. L'hi havia donat amb tanta força que, per un segon, va pensar que l'havia sentit trencar-se. Impossible, però...

Va ser llavors quan hi havia retrocedit corrent fins a la part de darrere de la nau, baixat la rampa d'aterratge, passat a través d'una escotilla i aterrat allà, al lloc més segur que havia pogut trobar, al compartiment destinat al contraban, on s'havia arraulit i d'on no s'havia mogut fins...

-Pergus?

Es va incorporar una mica, sense saber si havia sentit la veu o si simplement se l'havia imaginat. No era una persona especialment imaginativa, i la veu -d'una dona- sonava real. Passats uns segons va comprendre que sortia del comunicador que tenia sobre el cap. En Frode va estirar el braç i va prémer la tecla del micròfon.

-Pergus?

-Qui ets? -va preguntar en veu alta-. Com saps el meu nom?

-Kindra.

-Com és que puc sentir-te...?

-La Força, Pergus. Ets a dalt. Ho sé.

En Frode va escoltar la veu. Li resultava inquietant, com si la persona que parlava, Kindra -qui vulgui qui fos-, s'estigués esforçant a semblar tranquil·la i relaxada, com si no passés res. Però per sota va detectar un fort rerefons de... de què? Por? Pànic?

-On estàs? -va murmurar en Pergus.

-A l'hangar -va dir la veu-. Fora. Treu-me d'aquí.

-Què passa amb aquestes criatures? Ja no hi són?

No hi va haver resposta. Es va preguntar si ja no la sentia perquè li havia passat alguna cosa.

-Kindra?

-Tu... Obre l'escotilla de la nau, Pergus. Obre i deixa-m'hi entrar. Seré ràpida. Marxarem volant els dos junts. No ens podem quedar aquí. Però afanya't. Estic just aquí fora.

-No puc va contestar ell-. He desinstal·lat l'ordenador de vol de la nau... No es pot navegar sense ell. Amb aquest temps no estaríem recorrent ni tres klicks. Acabaríem estavellant-nos contra la neu.

-T... T'ajudaré. Aconseguirem escapar, t'ho prometo. Si us plau, Pergus... deixa'm entrar... si us plau. Afanya't.

En Frode va fer una ganyota. Una de les raons per les quals havia recorregut tot aquell camí fins a l'altra punta de la galàxia era la seva mala sort amb les dones, especialment la seva incapacitat per negar-los-hi res. I allà estava de nou. Lamentant-se per endavant, es va posar dempeus a l'interior del dipòsit, va aixecar la placa metàl·lica i va sortir arrossegant-se fins a la rampa d'aterratge principal. En realitat, no estava segur de per què ho feia. Sabia que no estava bé -obrir l'escotilla tenia una cosa de dolent-, però la veu de la noia, les seves súpliques, la seva desesperació, li van servir de motivació i li van fer actuar d'una manera que no podia comprendre. A més a més, potser ella pogués ajudar-lo a sortir d'allà, potser...

«La Força», li va dir la veu de la raó tot just audible des del més profund del seu ésser. «Està usant la Força amb tu per manipular els teus actes». Encara que sabia que era veritat, no podia oposar resistència.

Va arribar a l'escotilla principal, va posar la mà sobre la palanca, la va girar i va empènyer cap endavant.

-Mira -Va començar a dir-. No crec que això sigui...

I es va quedar callat.

A l'altre costat de l'escotilla, l'hangar estava completament a les fosques.

En Frode estava agafat a la mampara que tenia darrere, amb les pupil·les dilatades, intentant distingir sense èxit la forma més vaga. Era com si el que estigués rondant per allà hagués destrossat els llums i tallat l'energia per consumir aquell enorme espai en la foscor més absoluta.

Però podia sentir-los.

Va contenir la respiració i va sentir els sons del moviment de molts cossos junts, el so humit que emetien tantes espatlles, braços i torsos amuntegats en la foscor. No respiraven, però emetien sorolls buits i aspres que podien considerar-se un obscè intent de posar-se a parlar.

Llavors, al seu voltant, les espases de llum es van començar a encendre.

S'activaven de forma individual i en grups, brunzint, com broquetes de llum vermella, per desenes, disparant cap amunt, omplint l'aire amb un brunzit oscil·lant que va fer que a Frode li tremolessin les moles del darrere. Els seus ulls van començar a acostumar-se a la foscor i per fi va començar a distingir que les fulles brillants il·luminaven les cares famèliques dels alumnes que les mantenien en posició vertical, els seus rostres inexpressius, amb els ulls ombrívols i àvids que el miraven a ell. La bava els hi brillava en els llavis i la sang vermella i resseca s'incrustava en les seves dents i llavis.

«No», va pensar en Frode. «Oh, no!»

Mirant aquelles criatures va sentir que alguna cosa en el seu interior es deixava anar, es tornava líquida i després s'allunyava arremolinant, una cosa abstracte i alhora terriblement visceral, com la sang que li arribava al cor. Allà on mirés, veia més i més ratlles vermelles apareixent una sobre una altra, brollant en totes direccions, com si alguna cosa estigués obrint-se pas a través de la foscor a base d'esgarrapades i la foscor estigués sagnant.

En mirar el que tenia davant més de prop, va veure la noia.

Estava dempeus al fons de la passarel·la, a l'interior d'una presó feta de barrots de fulles de color vermell, envoltada pels cadàvers en descomposició dels seus companys de classe, que li agafaven els braços i les cames amb les mans mentre la tenien presonera. Les espases de llum es creuaven per davant d'ella, planaven sobre el seu cap i la immobilitzaven. Una de les criatures tenia la boca oberta enganxada al seu coll nu. Una altra ensenyava les dents, a punt per clavar-se en una zona de pell de la seva espatlla que quedava a la vista. Dos més esperaven a la seva esquena, amb les gargamelles tan obertes que gairebé semblava que poguessin devorar el cap sencer d'una sol mossegada.

-He fet el que volíeu! -els hi va cridar la Kindra-. Ha obert l'escotilla! Ara deixeu que me'n vagi! Deixeu-me...

Les criatures es van abalançar sobre ella i amb les fulles roges la van fer miques. Fins i tot des d'on estava Frode, els sorolls que se sentien eren espessos, sucosos i guturals, com el so d'algú mossegant una poma madura. Diversos cadàvers es van separar del grup i van començar a avançar pesadament per la passarel·la en direcció a l'escotilla oberta mentre en Frode tornava a tancar-la de cop.

Va decidir que, després de tot, podia pilotar la nau sense l'ajuda de l'ordinador de vol.

Següent