Els deixebles (X)

Anterior

Capítol 10

Quan la nau va aterrar a Kodai, Obi-Wan es mostrava més animat; ja no tenia por.

Estava preparat per seguir endavant amb la missió. Per desgràcia, això no seria fàcil.

Tot i que els Jedi estaven bastant segurs d'haver donat amb el planeta correcte, no tenien tan clar on havien d'anar o el que havien de fer. Només sabien que s'estaven quedant sense temps.

Per no esmentar que semblava que eren atacats, fossin on fossin. El seu perseguidor, o perseguidors, no s'acovardia i volia detenir-los de totes totes.

Després de deixar als Jedi a la minúscula plataforma de la ciutat-illa de Rena, Elda va introduir noves coordenades al seu ordinador de navegació.

–No cregueu que em quedo per aquí només perquè heu desconnectat la bomba –va dir ella a contracor, mirant la deslluïda ciutat–. Us desitjo bona sort –va afegir, negant amb el cap–. Em fa la impressió que l’aneu a necessitar.

–Gràcies pel teu suport –va dir Obi-Wan amb fredor, mentre baixava per la rampa de la nau al costat d’en Qui-Gon–. I per portar-nos, és clar.

A l'exterior, l'encegadora llum del sol els hi va obligar a tapar-se els ulls fins que es van acostumar a la llum que reflectia l'enorme oceà. La ciutat era petita i semblava tenir pocs habitants. Hi havia algunes cantines, una única casa d'hostes i un mercat on els vilatans intercanviaven i compraven menjar, la major part del qual s'obtenia del mar. Els carrers estaven limitats per murs gegantins, l'objectiu era prevenir inundacions, va suposar Obi-Wan.

Tot i que els natius no es fixaven en ells, de fet, ningú els mirava en absolut, Obi-Wan va tenir la sensació que no passaven en absolut desapercebuts. Els kodaians s'esforçaven força a no mirar-los. Cada vegada que els Jedi passaven a prop, els vilatans baixaven els ulls grocs cap a terra o giraven els flexibles colls per contemplar l'horitzó en direcció contrària.

–No et dóna la impressió que els agradaria que fóssim invisibles? –va preguntar Qui-Gon –. La nostra presència sembla martiritzar-los.

–Del tot –va assentir Obi-Wan. Era una sensació estranya.

–Anem a la casa d'hostes –va suggerir Qui-Gon–. Necessitem un lloc on allotjar-nos, i pot ser que també trobem a Lundi allà.

Obi-Wan va fer que sí i tots dos es van acostar a un edifici brut però net. Darrere del taulell hi havia un prim kodaian. Res més veure els Jedi, que no anaven disfressats, es va aixecar, nerviós.

–Puc ajudar-los en alguna cosa? –va preguntar, jugant amb els seus dits grassonets i mirant a terra. Obi-Wan es va preguntar si sempre es posava tan histèric amb els hostes.

–Ens agradaria llogar un dels seus espais –va explicar Qui-Gon–. Té algun lliure?

El kodaian va tancar els ulls daurats un moment, sorprès per la pregunta, i Obi-Wan va endevinar que no solien arribar visitants a Kodai o l'hostal. Després d'agafar els crèdits que li va donar Qui-Gon, el kodaian va posar sobre del taulell una targeta amb el codi de la porta. La seva habitació era la 4R.

–També busquem a un hoste quermià que creiem es troba amb vostès. El doctor Murk Lundi.

El kodaian va semblar incomodar-se en sentir el nom d’en Lundi. Sense mirar-los als ulls, va assenyalar a un vell turboascensor al final del passadís.

–S’allotja a la segona planta, a l'habitació 2F.

El kodaian va mirar al seu voltant per veure si hi havia algú per allà abans de seguir parlant, i després es va acostar i va parlar mirant a terra.

–És un bon client. Tot just ha parlat amb ningú des que va arribar. Ni tan sols ha sortit de la seva cambra.

Obi-Wan va pensar que es tractava d'una dada interessant. S'havia adonat que al professor li encantava tenir públic. Fos quin fos.

–Gràcies –va dir Qui-Gon, agafant la clau.

Els Jedi van recórrer el passadís i van entrar al turboascensor. Un model antic que es va estremir en elevar-se cap a la segona planta.

L'habitació del doctor Lundi estava situada al final del replà, i l'estada contigua estava ocupada. Si no irrompien per les bones o escoltaven a través de la porta, no tindrien manera d'esbrinar el que passava dins.

Obi-Wan va enganxar l'orella a la porta i va agusar el seu sentit auditiu, però li costava concentrar-se. Era gairebé com si alguna cosa bloquegés la seva connexió amb la Força. No va poder sentir res a l'altre costat.

–Per què creus que vindria aquí a corre-cuita només per tancar-se en la seva cambra sense fer res? –va preguntar Obi-Wan.

–No sabem el que està fent –va assenyalar Qui-Gon–. És impossible saber què està passant allà dins.

Un altre carreró sense sortida. Obi-Wan va sospirar profundament. La por i la frustració van tornar a arremolinar-se al seu interior. Va tancar els ulls i va relaxar els músculs perquè es dissipessin aquestes sensacions. No era fàcil, però podia fer-ho.

Qui-Gon assentia i somreia lleugerament quan Obi-Wan va tornar a obrir els ulls.

–Ben fet, padawan –va assenyalar cap al turboascensor–. Potser puguem recopilar informació parlant amb els kodaians –va afegir, allunyant-se de la porta tancada. Obi-Wan el va seguir.

–D'acord –va dir amb sarcasme–. Això si aconseguim que ens mirin als ulls.

–M’alegra veure que conserves el sentit de l'humor –va dir Qui-Gon mentre tornaven a entrar al turboascensor.

Quan van tornar a l'exterior, aviat va quedar clar que seria gairebé impossible aconseguir que els kodaians els parlessin amb sinceritat.

–Disculpi –va dir Obi-Wan, intentant semblar amable mentre es dirigia a una dona kodaiana. La kodaiana es va aturar, però no va mirar al Jedi. Es va recolzar en un peu i després en l'altre, com si no pogués quedar-se quieta.

–Sí? –va xiuxiuejar.

–Estem buscant informació sobre un visitant quermià. Un catedràtic. Ha vingut per buscar un objecte que es troba en el fons marí...

Davant la menció del fons del mar, la dona va alçar la vista, clarament espantada. Tenia els ulls grans com plats i li tremolaven les mans.

–No els puc ajudar –va dir–. Me n'he d'anar.

Mentre la veia marxar, Obi-Wan es va preguntar si la seva por la causava la interacció amb estrangers o la menció de la mar, l'actual estat de les llunes i la imminent baixada de la marea. O potser era que els kodaians vivien en un permanent estat de temor, donat el seu difícil passat. Fos quin fos el motiu, era obvi que no volia compartir informació.

Obi-Wan va buscar al seu voltant a algú que volgués parlar amb ells, i va veure un noi que els contemplava des d'uns metres de distància. Al contrari que els altres kodaians, ell els mirava fixament i no semblava tenir-los por.

–Has vist a un visitant amb el coll llarg i molts braços i moltes mans? –Preguntà Qui-Gon, apropant-se al noi.

El xaval va assentir i va assenyalar l'hostal.

–Està dins, però no ha sortit encara. Si voleu informació, aneu a la cantina i pregunteu per Reis. Ell us dirà el que vulgueu saber.

Obi-Wan va somriure al noi, agraït per la informació.

–Gràcies -li Va dir.

No va ser difícil trobar a Reis. Estava assegut en un racó nu i llardós, prenent-se una drale, i era l'únic humanoide del lloc. Tenia els cabells grisos enganxats al cap i feia temps que no s'afaitava. Però els seus ulls foscos van mirar fixament als Jedi quan es van acostar a ell.

–Et fa res que ens asseiem? –va preguntar Qui-Gon.

Reis va seguir inspeccionant als Jedi un a un, i es va aturar en arribar als sabres làser que portaven en els cinturons.

–És clar que no –va dir–. Jo sempre tinc temps per parlar amb els Jedi. Suposo que voldreu saber-ho tot sobre l’holocró, no?

Obi-Wan es va estremir en sentir esmentar la paraula "holocró". Per fi algú l’esmentava abans que ells. Potser havia arribat el moment d'obtenir les respostes que necessitaven tan desesperadament.

Els Jedi van seure ràpidament, i Reis va somriure.

–Ja sabia jo que això us cridaria l'atenció –va dir. Va fer un llarg glop a la seva drale–. Està aquí, d'això no hi ha cap dubte –va dir, deixant el got a la taula–. Porta aquí milers d'anys. El problema és que ningú sembla ser capaç d'arribar fins a ell. Tots el volen, però ningú pot assolir-lo. Ho intenten, però tots acaben morts o bojos.

–Però encara hi ha intents de recuperar-lo? –va preguntar Qui-Gon.

–És clar que sí. La gent no pot ignorar un poder d'aquesta magnitud –va respondre Reis fent un gest de menyspreu amb una de les seves mans grassonetes. Es va apropar als Jedi, i Obi-Wan va comprovar que l'alè li feia pudor de drale–. He sentit que algú en algun lloc ha ofert una suma impressionant per l’holocró. Ningú sap qui. Però això fa que la recerca de l’holocró sigui una idea d'allò més interes...

Obi-Wan va deixar d'escoltar quan una figura coneguda va entrar al bar. Semblava Omal, l'alumne d’en Lundi de Coruscant. El jove Jedi va escodrinyar al nouvingut, però la cantina estava fosca i no estava segur de si era ell. Obi-Wan es va adonar amb un punt de culpabilitat que el seu talent com a observador no havia despuntat durant la classe d'en Lundi. Tenia les coses una mica borroses.

–Disculpeu-me –va dir Obi-Wan, aixecant-se de la cadira i fent cas omís a l'expressió inquisitiva d’en Qui-Gon. Si es tractava d'Omal, volia parlar amb ell.

Obi-Wan va travessar ràpidament la cantina, però no prou. Fos qui fos la persona de la barra, el va veure venir i, després de mirar alarmada per sobre l'espatlla, va desaparèixer per la porta, perdent-se en els carrers.

Següent