Reina Amidala (VI)

Anterior

ENTRADA 6

EL DESTÍ ÉS UN EMBOLIC

Qui-Gon ens va portar de tornada al mercat de Mos Espa. No podria dir què estava pensant. Va escanejar els grups de jugadors i pilots discutint. Què estava buscant?

Quan li vaig preguntar, ell només va dir tensament:

–Un camí.

Mentrestant, Jar Jar es va quedar enrere. El vam perdre de vista, i va ser un error. Vam saber més tard que Jar Jar va ser temptat per un taulell de granotes en una parada. La seva llarga llengua va sortir i va capturar una. Del que no es va adonar era que la granota encara estava lligada a un cable per evitar aquests robatoris.

Quan el botiguer va sortir de la parada, exigint un pagament, Jar Jar va obrir la boca i la granota va saltar lluny. La tensió del cable envià la granota cap a un bol de sopa, esquitxant la criatura que se l’estava menjant. Aquesta criatura va succeir que era d'un dels tipus més desagradables de Mos Espa, que era dir molt. Jar Jar semblava atreure la mala sort.

La criatura va atacar a Jar Jar. En aquells moments, Qui-Gon i jo havíem sentit la commoció. Ens girem just a temps per veure a l’Ànakin caminar entre l'enorme criatura, similar a una aranya i el gungan.

En lloc d'accelerar per ajudar, Qui-Gon es va alentir. La seva expressió es va tornar aguda mentre observava a l’Ànakin tractar amb la situació. Per quan Qui-Gon, R2, i jo hi vam arribar, la criatura –un dug anomenat Sebulba– s'havia anat enfadat.

Qui-Gon li va donar les gràcies a l’Ànakin i li va fer a Jar Jar una mirada d'advertència.

–Misa nafet ries! –va protestar Jar Jar.

–La por atrau els porucs, –va explicar l’Ànakin–. Estava tractant de superar la seva por esclafant-te. Tingues menys por.

Li vaig preguntar a l’Ànakin si això funcionava amb ell, i ell va dir que sí... fins a cert punt.

Era un punt de vista molt madur per a un noi. De nou, em vaig sentir atordida per la ment clara de l’Ànakin. La por atrau els porucs.

El vent de sobte es va aixecar. Abrupte i feroç, ens va sorprendre. La pols volava cap als meus ulls, fent que coguessin.

Ànakin ens va preguntar si teníem refugi, i Qui-Gon va explicar ràpidament que el teníem, als afores de la ciutat.

Ànakin semblava preocupat. Estava massa lluny. No sabíem com de ferotges que podien ser les tempestes de sorra a Tatooine. Vam haver d'anar amb ell a casa seva.

Vaig mirar a Qui-Gon. Fins i tot mentre vacil·lava, la força del vent es va aixecar, portant la sorra contra les nostres robes i pell. Jar Jar ploriquejà espantat, i Qui-Gon va assenyalar amb el cap a l’Ànakin.

No podia veure el carrer darrere de nosaltres, o el que hi havia per davant. Tot era una taca. Mentre seguia a l’Ànakin, vaig recordar la meva àvia dient-me: "El destí és un embolic. Segueix un fil."

El seu nom era Winama. Va morir l'any passat. No era una grangera com el seu fill, el meu pare. Ella sempre va preferir la vida a la ciutat. Jo vaig viure amb ella a Theed durant el meu entrenament. Era una teixidora.

Aquests són els fets que puc explicar-vos sobre Winama. Però els sentiments són una altra cosa. Com de properes érem, i què divertida era, i com em donava la sensació que podia fer qualsevol cosa.

Però ella tenia un hàbit de sortir amb dites que mai vaig entendre del tot. Ella ho sabia, també. Ella sabia que jo era impacient amb ella. Sabia que al meu cap estava preguntant-se. Què vol dir això?

Tant de bo pogués parlar amb ella ara. Tant de bo pogués dir-li: Winama, crec que estic començant a entendre.

La trobo tant a faltar. Però si sabés que Winama està en un camp ara mateix, no crec que pogués suportar-ho.

Em vaig posar la caputxa al meu voltant i em vaig cobrir la boca. Estava ofegant-me amb la pols i la sorra. Vaig tancar els meus ulls fins a gairebé unes franges. Mai havia sentit un vent tan fort abans. La tempesta va tacar els dos sols i va convertir l'aire en una força feridora. Ànakin va sostenir la meva mà amb fermesa, portant-nos a través de la tempesta udolant fins a estar fora de perill. I mentre ho feia, vaig tenir l'estranya sensació que havia conegut un fil del meu destí.

MÉS TARD

Ànakin ens va portar a la cambra on vivien els esclaus. Només podia entreveure els edificis, petits i esparracats i construïts en el que semblava ser sorra barrejada amb una substància més dura. Apilades les unes sobre les altres, les estructures semblaven més cubicles que cases.

Ànakin es va aturar davant d'una cabana que semblava idèntica a les altres. Va esperar fins que es va assegurar que estàvem tots junts. Llavors ràpidament va empènyer la porta per obrir-la i ens va urgir a travessar-la. Vam córrer dins perquè la sorra no entrés.

Com és la casa d'un esclau?

No sabia què esperar. La meva primera impressió va ser atenta. Algú aquí hi havia agafat una estructura similar a una cova i havia dedicat temps i amor a ella. Semblava neta i recollida. No hi havia molts mobles, però semblava robusta i ben protegida.

La cuina era petita, amb només un parell d'olles per cuinar. Podia veure alcoves que probablement portaven als dormitoris.

–Is acollidior, –va dir Jar Jar amb alleujament. Vaig haver d'estar d'acord.

Ànakin va cridar a la seva mare. Una dona gran que tenia uns ulls de la mateixa qualitat perforant que l'Ànakin va sortir d'una alcova. No va poder emmascarar la seva sorpresa en veure la seva cabana plena d'estranys polsosos i un droide.

–Aquests són els meus amics–, va dir l’Ànakin ràpidament–. Aquesta és Padmé, i... i...

La mare de l’Ànakin va esperar, una cella alçada. I per què has portat estranys a la nostra casa? Semblava dir. Ja que havia vist com de perillós que era el món de Tatooine, no la culpava.

–Necessiten refugi, –va dir l’Ànakin, assenyalant a la finestra. Podíem escoltar la sorra colpejant contra ella.

Qui-Gon ràpidament va fer un pas i ens va presentar a tots. La dona ens va dir que es deia Shmi Skywalker. No vaig tenir ocasió d'escoltar res més perquè Ànakin em va arrossegar cap a la seva alcova. S'havia convertit en un noi jove de nou, ansiós per ensenyar-me els seus projectes.

He d’admetre-ho, estic impressionada. Ha dissenyat un droide de protocol a partir de peces de rebuig. El droide no té coberta encara, i només té un ull. Però la programació sembla bona. Es diu C-3PO.

–També estic construint una Beina de carreres –va presumir l’Ànakin.

Tot i així no era una ostentació buida. Aquest noi té talents més enllà de la seva edat.

Quan vam tornar a la sala principal per al menjar, em vaig adonar de com de sovint i de càlidament que els ulls d’Shmi descansaven sobre l’Ànakin. Hi ha amor en aquesta casa, puc veure-ho. Però també hi ha certa tristesa. Una cosa aguaita als ulls d’Shmi que no entenc.

Qui-Gon està observant, també. Observa més encara que jo, si és possible. Però sembla reunir les peces. Jo simplement em moc entre elles i tracto d'esbrinar els significats.

Què veu ell que jo no?

Següent