Vol d'expansió (VII)

Anterior

7

Sorprenentment, Ànakin no va fer cap entremaliadura en el temps que li va portar a Obi-Wan arribar al carrer i reunir-se amb ell. El jove brolf, per la seva banda, continuava en el seu camí, aparentment inconscient al fet que estava sent seguit.

Obi-Wan havia comprovat molt aviat que el Districte Patameene incloïa barris rics així com a pobres, de classe treballadora. L'adolescent els va conduir a un dels últims, entrant finalment en una de les unitats d'un anell de cases lleugerament derruïdes.

L'anell de cases era una estructura urbana brolfi estàndard, consistent en un cercle de cases o edificis d'apartaments construïts al voltant d'un pati central. El pati estava dissenyat per ser una àrea d'entreteniment per l'anell, però a través d'un buit on una de les cases s'havia esfondrat, Obi-Wan va veure que aquest pati particular s'havia convertit en alguna cosa que s'assemblava més a una ferrovelleria.

–S’assembla a la part posterior d’en Watto –va murmurar Ànakin, acotant el cap per veure l'interior–. Aquí tenen almenys tres projectes en marxa.

–Algun d'ells sembla una cosa que usés propulsors d'explosió? –va preguntar Obi-Wan.

–Difícil de dir –va dir Ànakin–. El de l'esquerra.

–Guarda aquest pensament –va tallar-lo Obi-Wan silenciosament. Hi havia hagut una espurna en la Força...

–Podem ajudar-vos? –va preguntar una veu desconfiada darrere d'ells.

Mantenint les seves mans a la vista, Obi-Wan es va girar. Hi havia tres brolfi adults dirigint-se cap a ells, les seves túniques estaven usades però endreçades i netes.

–No, gràcies –va dir ell amb cortesia–. Ens hem fixat en tot el treball de construcció d'allà i ens preguntàvem que estarien construint.

–Per què li interessa? –va preguntar l'interlocutor.

–El meu jove amic solia construir Beines de carreres –va explicar Obi-Wan–. Sempre li fascinen aquest tipus de coses.

–De debò? –va dir un dels altres bolfi mirant a Ànakin de dalt a baix–. Saps alguna cosa sobre toveres split–X?

–Mai les he fet servir per mi mateix –va dir Ànakin–. Però puc instal·lar-les o arreglar-les si hi ha algun problema.

–De debò? –El brolf va omplir els seus pulmons–. Duefgrin!

Hi va haver una lleu pausa; llavors l'adolescent al qual havien estat seguint va aparèixer en el buit de l'anell.

–Sí oncle? –va respondre ell.

–Un parell d'humans diuen que coneixen els sistemes Split–X –va dir el brolf–. Segueixes tenint problemes amb els teus?

–No ho sé –va dir l'adolescent, mirant dubtosament a Obi-Wan i Ànakin–. Acabo de recollir un nou control de compressió. Potser això ajudi.

Obi-Wan va suprimir una ganyota de disgust. Així que això era el que ell i l'adult havien estat fent abans a la plaça del mercat. El noi havia deixat els propulsors d'explosió i havia pres el controlador a canvi.

O això, o havia robat el controlador abans en aquest dia. En aquest cas, encara podria tenir els propulsors.

–Només si els Split–X no tenen un problema d'estabilitat posterior –va dir Ànakin–. Quin tipus d'acoblament li has posat? Binari o terciari?

–Binari –va dir Duefgrin–. No em podia permetre un terciari.

–Deixa'm fer-li un cop d'ull –es va oferir Ànakin dirigint-se cap ell–. Si et sembla bé –va afegir, mirant a Obi-Wan.

Obi-Wan va mirar inquisitivament cap als tres brolfi adults.

–És clar, endavant –va dir l'oncle d’en Duefgrin movent una mà–. Com més aviat aconsegueixi fer funcionar aquest munt de ferralla i treure’l del pati, abans deixaran de queixar-se els veïns per això.

–Gràcies –va dir Obi-Wan, ratllant als tres adults de la llista de sospitosos. Si estaven disposats a deixar passejar a estranys lliurement per l'àrea, probablement no estaven amagant cap complot–. D'acord, Ànakin, però fes-ho ràpid.

–És clar –va dir Ànakin per sobre de la seva espatlla. Ja, va notar Obi-Wan, ell i Duefgrin estaven immersos en una conversa tècnica–. Estaré a punt per partir quan tu ho siguis.

–He sentit això abans –va dir Obi-Wan en veu baixa mentre els seguia a l'interior del pati. Tot i així, Duefgrin podia estar involucrat amb un grup de conspiradors sense que el seu oncle ho sabés. No li faria cap mal a Obi-Wan donar-se un lent passeig o dos al voltant de l'anell de cases mentre els adolescents treballaven, estenent-se amb la Força per si hi havia signes de violència.

I després d'això, desenganxaria l’Ànakin del que fos que Duefgrin estigués construint i veurien que tipus de sort estava tenint la Lorana.

***

El jove lladre brolf, s'havia fixat la Lorana, havia deixat la cita amb un caminar casual, sense cap indicació que sospités que podia ser seguit o, de fet, cap indicació que li importés si ho era o no.

L'adult brolf era un calder de Giju totalment diferent. Estava gairebé tan clarament nerviós i desconfiat com era possible estar sense portar realment cap signe d'aquest efecte. Cada dotze passos llançava un mirada sobre la seva espatlla, i creuava un i altre cop el carrer, almenys una vegada per bloc. Cada bloc o dos canviava de direcció, alguna vegada s'aturava en una de les botigues a l'aire lliure alineades al carrer i pretenia examinar la mercaderia mentre estudiava realment als vianants a la seva esquena.

Era tan ridícul que gairebé semblava graciós. Però Lorana no sentia cap urgència per riure. Riske era un professional, amb la subtilesa i el port d'un professional. Aquest brolf era justament el contrari: un conspirador aficionat, amb la manca de delicadesa o habilitat d'un aficionat. I era l'aficionat –descuidat, irreflexiu, impredictible– el que solia ser l'oponent més perillós.

Afortunadament, era també l'aficionat el més fàcil d'enganyar. Lorana havia aconseguit alguns trucs sobre seguir de prop a la gent durant els seus anys d'entrenament Jedi, i durant la propera hora va acabar fent servir cada un d'ells. Variava la distància que la separava del brolf, s'introduïa a través de carrerons i carrers laterals per avançar-se a ell, i periòdicament alterava la seva aparença posant-se o llevant-se la caputxa o usant un cordó per lligar el seu pèl negre en lloc de deixar-lo solt.

Finalment, la paranoia del brolf va semblar remetre, i el seu enrevessat pas es va redreçar quan es va girar cap al nord-oest. Lorana es va quedar enrere tant com va poder, observant la decoració i el valor de les cases i les botigues al seu voltant que disminuïen constantment mentre es movien més i més dins d'una de les àrees pobres del districte. Mentre els barris rics tenien murs alts o tanques per delimitar els límits de propietat, aquí els límits estaven marcats per petites tanques d’atapeïdes branques o files simples de plantes amb flors distintives. Es va fixar en què un considerable nombre de vianants que la va sobrepassar vestia túniques amb marques del Gremi Miner, i molts d'ells detenien les seves activitats per escrutar-la mentre passava entre ells.

Més d'una vegada va pensar en trucar a Obi-Wan i demanar-li consell o ajuda. Més sovint que això, va considerar donar-se la volta simplement i tornar a la segura familiaritat del centre de la ciutat, deixant qualsevol complot i contracomplot perquè fossin manejats per aquells amb més saviesa i experiència en aquests temes.

Però cada vegada respirava profundament, s'estenia amb la Força, i continuava. Un Jedi mai ha d'abandonar un camí merament perquè sembli dur o perillós.

Estava passant una de les tanques baixes quan va sentir una espurna d'avís de la Força.

Va continuar caminant, resistint l'impuls de parar-se de cop. La vaga sensació d'amenaça era encara molt difusa, i detenir-se de cop i volta només alertaria als seus desconeguts fantasmes que ella era conscient d'ells. Uns pocs passos més, un petit descuit per part seva, i podria ser capaç de canviar les seves posicions quan fessin el seu moviment.

La seva paciència va ser recompensada. Uns pocs metres més endavant la sensació va esdevenir atenció de cop i volta: dos brolfi venien ràpidament però silenciosament darrere d'ella, tots dos bullint de desconfiança. Ella va captar el murmuri del metall fregant contra la roba.

Es va aturar abruptament, la màniga de la seva túnica es va aturar breument a la tanca de la seva esquena mentre es girava per encarar-se amb ells.

–Sí? –va preguntar suaument.

Els brolfi es van sobresaltar sorpresos, fent un lleu alt a un parell de metres d'ella. El més baix dels dos, va veure la Lorana, tenia un vell blàster enfundat premut a un costat, com si pressionar-lo contra la seva cama realment l’amagués d'ella. El més alt tenia una arma menys sofisticada però igualment vil: una destral de quart de pic de miner.

–Què estàs fent aquí? –demanà el més baix.

–No és un carrer públic? –va preguntar Lorana.

–No pertanys aquí –va grunyir el més gran, donant un pas cap a ella i grapejant la seva destral amb inquietud–. Què estàs buscant?

–Què podria haver aquí que busqués ningú? –Va rebatre ella, sentint com el seu cor començava a accelerar-se. Això era. D'alguna manera, encara que no estava segura de com exactament, sabia sense cap dubte que havia trobat l'amenaça que Riske havia estat intentant localitzar.

La qüestió ara era què s'hauria de fer amb això. Perquè aquests dos brolfi –o fins i tot aquests dos, més el que havia estat seguint– eren merament la vora de l'arbreda.

Sacsejar el seu sabre làser no l'ajudaria a conèixer els detalls del complot o qui estava darrere d'ell al capdavall. El que necessitava realment era que la portessin amb els seus veritables líders.

I perquè ells fessin això, havien de pensar que era inofensiva.

–Tant dóna –va dir ella, donant un pas cap enrere, quedant-se prop del tancat de la seva esquena–. Si voleu que me’n vagi, me n'aniré.

–No tan ràpid –va dir el brolf més petit, aparentment encoratjat pel seu sobtat nerviosisme aparent–. Per què tanta pressa?

–No hi ha pressa –va dir Lorana. Va donar un altre pas cap a enrere, esperant que no estigués arribant massa a prop del final de la seva secció particular de la tanca–. Estic a punt per a partir, això és tot –llançà una mirada cap a un costat, desitjant saber de quin dels anells de cases derruïts del voltant havien vingut els dos brolfi.

Aparentment la seva mirada es va acostar prou.

–Agafa-la, Vissfil –va dir bruscament el brolf més baix, aixecant el seu blàster i apuntant-li nerviosament–. Ella ho sap.

–Jo no sé res –va protestar la Lorana, donant un pas final cap enrere mentre Vissfil avançava cap a ella, portant la destral en alt–. Si us plau no em facis mal –va aixecar les mans cap la destral com si volgués protegir-se d'un colp esperat.

I amb la completa atenció d’en Vissfil en les seves mans alçades, i el seu cos bloquejant la visió del seu company, es va estendre amb la Força, llançant el seu sabre làser des de l'interior de la seva túnica i empenyent-lo cap a un amagatall dins de la tanca de la seva esquena.

–Agafa el seu comunicador –va ordenar el brolf més petit mentre Vissfil agafava la destral amb una mà i obria parcialment la seva túnica amb l'altra.

–Sí, sí, ho sé –va grunyir Vissfil. Malgrat la seva mida i brusquedat, estava clarament incòmode mentre lliscava la seva mà cautelosament sobre el seu cos. Va trobar el seu comunicador i el guardà dins de la seva pròpia túnica; llavors gairebé com una idea tardana, l’alliberà del seu cinturó amb el seu menjar addicional i les seves butxaques d'equip.

–No hi ha armes –va anunciar fent un pas enrere–. Què fem amb ella?

–Porta-la al Defensor, crec –va dir l'altre. Va assenyalar cap a l'anell de cases que ella havia mirat abans–. Ell sabrà que fer. Per aquí, humà.

Estaven creuant el carrer, quan Lorana va escoltar un to suau des del darrere, i es va tornar per mirar com el brolf més petit treia un comunicador de la seva túnica.

–Què? –va murmurar.

Ella no podia sentir la veu provinent del comunicador, però era impossible no veure la sobtada pujada en el nivell de tensió del bolf.

–D'acord –va murmurar, llavors va guardar l’instrument–. Canvi de plans –va anunciar col·locant-se prop de la Lorana i pressionant la punta del seu blàster contra la seva esquena–. Anem en aquesta casa d'allà –va assenyalar una casa blava a la seva esquerra.

Lorana va sentir estrènyer la seva gola. La casa en qüestió tenia l'aparença d'un lloc que havia estat abandonat fa anys. L'única raó per portar-la-hi seria per interrogar-la seriosament, o callar-la permanentment.

D'altra banda, ells no sabien a qui tenien. Podia jugar i esperar que es presentés la seva oportunitat, atenta als senyals d'avís de què el joc estava a punt d'acabar.

Amb les intencions del brolf emmascarades per la seva ansietat general, l'explosió atordidora que li va recórrer l'esquena va arribar totalment per sorpresa. Abans que pogués tan sols posar en marxa les contramesures en què havia estat entrenada, l'onada insensibilitzadora de nervis va escombrar sobre ella, enfonsant-se en la foscor.

***

–I bé? –va preguntar el bolf que es deia a si mateix Patriota.

Doriana no es molestà a contestar. Aturat al costat de la finestra, mirava com Vissfil i el seu germà s'obrien pas per accidentat passatge cap a la desballestada casa blava, portant la forma inconscient de la Padawan Lorana Jinzler entre ells.

I els dos idiotes havien estat a punt de portar-la aquí. Si Doriana no hagués estat mirant per la finestra i veient-los venir...

Va esperar fins que el grup va desaparèixer a l'interior. Llavors, lentament i deliberadament, es va girar per encarar-se amb Patriota.

–Si això és un exemple de la teva seguretat –va dir calculant cada paraula– és un miracle que tots vosaltres no estigueu lligats en pals de vergonya en aquest moment.

–No hi ha cap problema –va insistir Patriota–. És només un humà, que no ha tingut temps d'avisar a qualsevol amic que podria tenir.

–Alguna arma?

–Cap –va dir Patriota.

Doriana va arrufar les celles.

–Cap?

–No som nens, Defensor –va grunyir Patriota–. Sabem com registrar a algú a la recerca d'armes.

–I tant que sabeu –va dir Doriana sentint un formigueig a la pell. Jinzler havia d'haver deixat el seu sabre làser amb Kenobi i Skywalker, sabent que seria una prova mortalment delatora de qui era ella realment. Significava això que els altres dos ja estaven prop, esperant un moment oportú per aparèixer?

Independentment de la resposta, era el moment oportú per acabar amb això.

–Tens els dos últims propulsors d'explosió? –va preguntar.

–Jhompfi acaba d'arribar amb ells –va dir Patriota–. Ell se'ls ha passat a Migress, que ja està de camí cap a on el míssil està sent preparat. Estaran instal·lats en una hora.

–Suposo que Jhompfi és qui la dona humana estava seguint.

Els ulls d’en Patriota es van estrènyer.

–Ja he dit que ella no pot fer-nos cap mal. Deixarem aquest anell de cases tan aviat com compleixis la teva part del tracte. Tot està bé.

–És clar –va dir Doriana. Tot estava bé; excepte que Jinzle podia identificar a Jhompfi per la cara, i òbviament l'havia vist amb els propulsors...

Va respirar profundament de nou, guardant-se el seu discurs per a si mateix. Sí, Patriota i els seus companys conspiradors eren idiotes. No obstant això, ell ho havia sabut des del principi.

–Segueixo sense entendre per què són necessaris tants propulsors –va dir Patriota, amb un indici de sospita en la seva veu–. Un míssil normal en requeriria tan sols dos.

–Un míssil normal traçaria un arc elevat sobre la plaça del mercat, on les forces de seguretat d’Argente podrien destruir-lo amb total facilitat.

Doriana va assenyalar.

–L’arma que he dissenyat per a tu és coneguda com un sigil·lós: un projectil que volarà a l'altura de la cintura directament a través de l'arcada de l'edifici administratiu, trobant el seu camí al llarg dels passadissos fins a la sala de conferències, i allà explotarà, destruint als traïdors i als traïdors potencials de la mateixa manera.

–Això dius –va dir Patriota amb un to de veu encara desconfiat–. Mai he sentit res sobre una arma que sigui capaç de trobar el camí a través d'un edifici sense un complet sistema de control droide.

–Això és perquè cap arma de la qual hagis sentit parlar ha tingut el meu sistema especial de guia –va dir Doriana, traient un datacard de la butxaca–. Això localitzarà l'arcada exterior i buscarà als seus objectius, allà on s'amaguin.

–Sense que les emissions del sensor siguin detectades? –va preguntar Patriota, agafant la targeta amb cura.

–Ni detectada ni interferida –li va assegurar Doriana–. No es basa en les freqüències de sensors que les forces de seguretat estaran monitorant.

De fet, per descomptat, la targeta no es basava en sensors en absolut. No era res més que un director de curs geogràficament programat que portaria el míssil pel camí precís que el propi Doriana havia caminat sistemàticament en el seu últim viatge a Barlok. I lluny de buscar els negociadors, si C'baoth decidia sobtadament mantenir la trobada en una habitació diferent demà al matí, el míssil es trobaria en marxa cap a un lloc completament equivocat. Això seria molest, per no dir desastrós.

Però això era tan improbable com que Patriota i els seus conspiradors de ment simple s'adonessin de quant estava estirant el barret per tapar-los els ulls. Res impressionava més a la gent que la percepció que els estava sent confiada tecnologia exòtica.

–Llavors la nostra victòria està assegurada –va dir Patriota tocant la targeta de dades gairebé respectuosament.

–Certament ho està –va dir Doriana–. Un assumpte final, llavors. Esteu planejant tornar a casa vostra quan marxis d'aquí aquesta tarda?

–És clar –va dir Patriota arrufant les celles–. Ens caldrà un bon menjar i descans.

–I us anireu tan lluny de les vostres cases com pugueu viatjar –el va interrompre Doriana–. D'ara endavant heu de romandre estrictament allunyats de les vostres famílies i els vostres altres amics.

El cos sencer d'en Patriota es va sacsejar per fases, des dels seus peus fins la fuetada del seu cap.

–Què estàs dient?

–Estic dient que per demà al migdia, amb el magistrat Argente i el Mestre del Gremi Gilfrome jaient morts, les autoritats baixaran sobre les cases de cada membre del teu gremi –va dir Doriana fredament–. Tu i els teus amics no heu ser-hi, ni ningú pugui saber on heu anat.

–Però per quant de temps?

–Tant com sigui necessari –va dir Doriana–. No cometis cap error, Patriota. D'ara endavant tu i els altres sereu fugitius, corrent i amagant-vos de cada persona per la qual heu protegit la seva vida i prosperitat arriscant les vostres vides –enarcà les celles–. Si no ets prou fort per pagar aquest preu, ara és el moment de renunciar al teu jurament.

Patriota es va estirar, amb la resolució en la seva cara visiblement endurida.

–Fem el que cal pel nostre gremi i la nostra gent –va dir amb fermesa–. Nosaltres pagarem el preu per tots.

–Llavors tu ets un Brolf d'elevat honor certament –va dir Doriana greument.

Per a algunes persones, la perspectiva d'una vida a la carrera seria un moment per fer-li una segona mirada més conscienciosa al que estaven fent. Per Patriota i els seus amics aquest futur potencialment desolat merament s'afegia a la noblesa i el glamur percebut del seu dement complot.

Això era pel que Doriana els havia reclutat per aquesta missió en primer lloc.

Estúpids, enfadats i mal·leables, havien estat els peons perfectes per al seu pla. La gesta seria feta, el mateix Doriana estaria bastant lluny, abans que cap d'ells s'adonés del que estava passant realment. Si, de fet, alguna vegada ho feien.

–Llavors aquí i ara romandrem units en el camí a la glòria i al desí –va continuar–. Però demà al migdia aquestes negociacions traïdores jauran desintegrades en la pols de la història, i els preciosos minerals de Barlok romandran per sempre en mans brolf.

–I aquells que ens trairien sabran el preu de tal traïció –entonà Patriota solemnement–. La gent brolf està en deute amb tu, Defensor. Algun dia, juro que aquest deute serà pagat.

–I jo juro per la meva part que tornaré per recollir aquest pagament –va dir Doriana, encara que no podia imaginar fàcilment res que fos menys probable–. He de fer un petit ajust més al míssil abans que els propulsors d'explosió estiguin col·locats, i llavors marxaré a preparar la meva pròpia part en aquesta redempció de la gent brolf. Assegura't que poses el míssil en el lloc precís que vam acordar. Només allà estarà dins de l'ombra del sensor que garanteix que no sigui detectat. I només des d'allà, va afegir per si mateix, seguirà el camí pre–programat cap a on ha d'anar.

–Ho faré –va prometre Patriota–. Llavors, cap a la victòria, Defensor.

Doriana va somriure.

–Sí –va dir suaument–. Cap a la victòria.

***

Car'das havia notat en la seva primera aproximació a l'asteroide d’en Thrawn que la mateixa base semblava considerablement ben amagada. Va ser només mentre s'aproximaven ara per segona vegada quan va descobrir com havia aconseguit el Comandant aquest truc particular.

En lloc d'estar construïda en la superfície, la base estava a l'interior.

A dins, de fet, d'un llarg i serpentejant túnel, un camí que el timoner del Falcó Fogós va recórrer una mica més ràpid del que era realment necessari.

–Un lloc impressionant –va dir Car'das en veu alta, intentant ocultar el seu nerviosisme mentre mirava els rocosos murs passar ràpidament–. És aquesta una construcció típicament txiss?

–En absolut –va dir Thrawn, la seva veu va sonar rara mentre mirava pel finestral del pont–. La majoria de les bases són a la superfície. Vaig voler que aquesta fos més difícil de penetrar per enemics potencials.

–Difícilment una idea original –va dir Qennto. La seva veu era casual, però Car'das va poder veure una petita tibantor al voltant dels seus ulls mentre posava molta atenció en les maniobres del timoner.

–Fas difícil l'acostament perquè un atacant hagi d’acostar-se lentament. Per descomptat, això fa que sigui més difícil sortir per les teves pròpies naus, però aquest és el preu que pagues.

–Hi ha formes de minimitzar aquest problema en particular –li va dir Thrawn–. De moment, la Flota de Defensa Txiss està treballant amb aquest mateix concepte en una altra base, en una escala molt més gran i sofisticada que aquesta. Interessant.

–Què? –va preguntar Car'das.

–El patró de llums de colors entramades entre els indicadors d'aproximació –va dir Thrawn assenyalant el mur justament davant–. Indica la presència de visitants.

–Això és bo o dolent? –va preguntar Maris.

Thrawn va arronsar les espatlles.

–Això depèn de qui siguin els visitants.

Tres minuts després passaven un revolt final i el túnel es va obrir en una caverna enorme. A la banda més allunyada, la cara de la roca estava viva amb el centelleig de les llums dels indicadors alineats i els finestrals, amb vuit naus posades contra diverses estacions d'atracada. Cinc eren els caces txiss que Car'das ja havia vist en acció, dos eren petites llançadores de transport, i el vuitè era un creuer de la mida del Falcó Fogós. A diferència de les naus militars senzillament contornejades, aquesta era tota plànols i cantonades i angles esmoladament definits.

–Ah –va dir Thrawn–. Els nostres convidats són de la Cinquena Família Regent.

–Com pots saber-ho? –va preguntar la Maris.

–Pel disseny i les marques de la nau espacial –va dir Thrawn–. També puc dir que el visitant és del llinatge familiar directe però perifèric.

–Llavors és dolent o bo? –va preguntar Car'das.

–Majorment neutral –va dir Thrawn–. La Quinta Família té interessos en aquesta regió, així que aquesta serà molt probablement una inspecció de rutina. Certament algú d'alt rang, i de la primera o la vuitena família, hi haurà vingut a donar una reprimenda.

Car'das va mirar de reüll a Maris. Una reprimenda?

–Tots vosaltres sereu els meus convidats a la cerimònia de benvinguda, per descomptat –va continuar Thrawn mentre el Falcó Fogós s'obria camí cap a una estació d'atracada buida–. Podeu trobar-ho interessant.

Interessant, en opinió de Car'das, era una paraula massa humil.

Per començar, hi havia la sala de benvinguda en si mateixa. Al principi semblava no ser més que una sala buida, sense ornaments i gris, fora de l'estació d'atracada. Però al toc d'un botó ocult tot això canviava. Panells colorits es desplegaven de les parets, girant i col·locant plànols de nou. Uns quants cortinatges van descendir des panells ocults al sostre, juntament amb formacions ondulades amb forma d'estalactita que li van recordar a Car'das peces congelades del cel encès de l'aurora boreal. Les rajoles no van embogir ni es van reconfigurar, però intricats patrons de llums de colors van aparèixer a través d'una superfície exterior transparent, alguns d'ells van romandre fixos o premien lentament mentre altres desenvolupaven seqüències que donaven la il·lusió de rius fluents. Cada color de l'espectre estava representat, però el groc estava definitivament afavorit.

Era un desplegament impressionant, i els txiss que van avançar mitjançant el portal un minut després no eren menys impressionants. Ell va avançar flanquejat per un parell de joves txiss que vestien uniformes groc fosc i pistoles cenyides, la seva pròpia vestimenta consistia en una elaborada túnica gris amb el coll groc, i abundants centelleigs grocs. Encara que no era molt més gran que Thrawn, tenia un aire de noblesa i orgull, les formes d'algú nascut per manar. Els moviments del seu escorta eren precisos i polits, i Car'das va tenir la impressió que ells i els Quatre guerrers vestits en negre que Thrawn havia portat estaven tenint una subtil competició sobre quin grup podia semblar el més professional.

La salutació d’en Thrawn i la resposta del visitant van ser en Txeunh, per descomptat, i un cop més Car'das només va ser capaç de captar paraules ocasionals. Però el to i el flux dels discursos, juntament amb els gestos igualment formalitzats i els moviments, tenien un sentit d'antic ritual que va trobar fascinant.

Va ser una actitud, desafortunadament, que els seus companys de viatge no van semblar compartir. Maris, amb el seu desdeny filosòfic per la corrupció estructurada de la República, clarament tenia poca paciència amb rituals oficials de qualsevol tipus, i observava els procediments amb un cert distanciament educat. Qennto, per la seva banda, semblava simplement avorrit.

La cerimònia va finalitzar, els dos txiss vestits de groc es van retirar fins a l'entrada de la nau, i amb un gest Thrawn va dirigir al seu visitant a on esperaven els tres humans.

–Us presento a l'Aristocra Chaf'orm'bintrano de la Cinquena Família Regent – va dir, canviant del Txeunh al Sy Bisti–. Aquests són comerciants K'rell'n, visitants d'un món llunyà.

Chaf'orm'bintrano va dir alguna cosa en un to més aviat tallant.

–En Sy Bisti Aristocra, si no t'importa –va dir Thrawn–. Ells no entenen Txeunh.

Chaf'orm'bintrano va esbufegar, de nou en Txeunh, i les comissures de la boca d’en Thrawn es van tensar breument.

–L’Aristocra Chaf'orm'bintrano no està interessat en comunicar-se amb vosaltres en aquest moment –traduí–. Un dels meus guerrers us acompanyarà fins a les vostres habitacions –el seu ulls es van posar en Car'das–. Les meves disculpes.

–No cal que es disculpi, Comandant –li va assegurar Car'das, sentint una compressió en la seva gola mentre s'inclinava breument cap a Chaf'orm'bintrano–. En absolut.

Les cambres que Thrawn havia encarregat per a ells estaven construïts seguint el mateix disseny de les seves habitacions a bord del Falcó Fogós, però eren una mica més grans. Hi havia també dos dormitoris en comptes d'un, amb una estació sanitària comuna, situada entre ells. Qennto i Maris van ser conduïts a una de les habitacions, mentre que Car'das va ser portat a l'altra. Explorant les seves noves cambres, Car'das va descobrir per a la seva sorpresa que les seves robes i efectes personals ja havien estat portats des de la seva cambra en el Caçador de Gangues i col·locats ordenadament en els diversos calaixos d'emmagatzematge. Aparentment, Thrawn planejava una llarga estada per a ells.

Va caminar durant una estona, intentant no pensar en Chaf'orm'bintrano i la seva evident desaprovació de la seva presència en territori Txiss. Una hora després un silenciós guerrer va arribar a la seva porta amb el menjar en una safata. Car'das va considerar breument veure com estaven Qennto i Maris, però va decidir que podien trobar-li si volien la seva companyia, i es va menjar el seu menjar sol.

Després, es va asseure a l'ordinador i va provar el procediment que Thrawn els havia ensenyat a bord del Falcó Fogós per accedir a les llistes de vocabulari Txeunh. El procediment va funcionar també en aquest ordinador, i es va posar a estudiar.

Cinc hores després estava dormitant sobre l'ordinador, quan finalment un altre txiss va venir a recollir-lo.

Li va portar a una habitació fosca que era gairebé el doble de gran que el Lloc de Triangulació Visual Davanter del Falcó Fogós. En aquest cas l'ample finestral donava cap a l'exterior de la cova d'atracada, i Car'das va poder veure la brillantor distant dels motors mentre una nau s'obria camí cap al túnel de sortida.

–Bona tarda Car'das –va dir Thrawn des d'un dels seients d'un costat de l'habitació–. Espero que hagis tingut un dia productiu.

–Raonablement productiu, sí –va dir Car'das apropant-se i asseient-se al seu costat–. He treballat una mica en les meves lliçons de llenguatge.

–Sí, ho sé –va dir Thrawn–. Volia disculpar-me per la falta de cortesia de l’Aristocra Chaf'orm'bintrano.

–Lamento que no li caiguéssim bé –va dir Car'das, intentant ser diplomàtic–. Em va agradar molt la cerimònia de benvinguda, i estic desitjant veure més coses sobre com fan els Txiss les coses.

–No era res personal –li va assegurar Thrawn–. L’Aristocra Chaf'orm'bintrano considera la vostra presència aquí com una amenaça a l’Ascendència.

–Podria preguntar per què?

Thrawn va arronsar les espatlles fraccionadament.

–Per algunes persones, allò desconegut sempre representa una amenaça.

–Algunes vegades tenen raó –va concedir Car'das–. D'altra banda, vosaltres els Txiss sembleu molt capaços de tenir cura de vosaltres mateixos en una baralla.

–Potser –va dir Thrawn–. Hi ha vegades en les que m'ho qüestiono. Digues-me, entens el concepte de neutralitzar un enemic potencial abans que aquest enemic pugui llançar un atac contra tu?

–Es refereix com un cop preventiu? –va preguntar Car'das–. Certament.

–Està molt estès entre la teva gent llavors?

–No estic segur que molt estès siguin les paraules adequades –va dir Car'das –. Sé que hi ha gent que ho considera immoral.

–Tu?

Car'das va fer una ganyota. Ell tenia vint-i-tres anys, i treballava per a un contrabandista a qui li agradava pessigar als hutts. Què sabia ell sobre l'univers?

–Crec que si vas a fer alguna cosa com això, et cal estar molt segur que són una amenaça autèntica –va dir lentament–. Vull dir, que necessites tenir evidències de què realment estan planejant atacar.

–Què hi ha d’algú que pot no estar planejant atacar-te personalment, però està atacant constantment a altres?

Era bastant obvi a on volia arribar.

–Vol dir com els vagaari? –va preguntar Car'das.

–Exactament –va confirmar Thrawn–. Com et vaig dir, encara no han atacat territori Txiss, i la doctrina militar ordena que per tant han de ser ignorats. Hem d'ajudar els éssers que són atacats amb la nostra força militar, o hem de quedar-nos simplement a un costat mirant com són massacrats o esclavitzats?

Car'das va moure el cap.

–Està fent preguntes que s'han debatut des de l'inici de les civilitzacions –Va fer una mirada furtiva al perfil del Comandant–. Entenc que vostè i l’Aristocra Chaf'orm'bintrano discrepen en aquest punt?

–Jo i la totalitat de les espècies Txiss discrepem en aquest punt –va dir Thrawn amb una nota de tristesa a la veu–. O això és el que sembla freqüentment.

–Li ha parlat a l’Aristocra sobre la nau Vagaari? –va preguntar Car'das–. Semblava haver-hi un saqueig de moltes espècies diferents.

–Ho vaig fer, no va estar particularment impressionat –va dir Thrawn–. Per a ell, la doctrina únicament defensiva no admet excepcions.

–Què passa si aquestes víctimes són d'espècies que coneixeu? –va suggerir Car'das–. Amics, o fins i tot companys comerciants. Suposaria alguna diferència?

–Ho dubto –va dir Thrawn pensatiu–. Comerciem escassament fora de les nostres fronteres. Així i tot, podria ser útil examinar a fons el tresor –alçà el cap–. Estaries interessat en assistir?

–És clar –va dir Car'das–. Encara que no sé com podria ajudar.

–Podries reconèixer algun dels artefactes –va dir Thrawn aixecant-se–. Si ells ataquen també mons de la teva República, pots tenir dades addicionals que seria d'utilitat.

–En aquest cas, hauria de convidar també a Maris i a Qennto –va dir Car'das aixecant-se al seu torn–. Ells han viatjat molt més que jo.

–Un bon suggeriment –va dir Thrawn mentre li conduïa cap a la sortida–. Això també li donarà al Capità Qennto l'oportunitat de triar els objectes que voldrà quedar-se –va somriure lleument–. El que ajudarà al seu torn a establir el valor relatiu dels objectes.

–No està sent cínic en absolut, oi Comandant? –va dir Car'das.

–Únicament entenc com pensen i reaccionen els altres –va dir Thrawn mentre el seu somriure s’esvaïa–. Potser és per això pel que tinc tantes dificultats amb la filosofia d'esperar en lloc d'actuar.

–Potser –va dir Car'das–. Sigui pel que sigui, dubto que la gent a la qual ajudaria actuant tingués algun problema moral amb això.

–Cert –va estar d'acord Thrawn–. Encara que la seva gratitud podria ser poc duradora.

–Algunes vegades –va concedir Car'das–. No sempre.

 Següent