Reina Amidala (IV)

Anterior

ENTRADA 4

TOT ÉS NOU I ESTRANY

Ara que sóc Padmé, la Reina pot ordenar-me fer tasques. Li vaig dir a Sabé que ha de fer-ho, o semblarà sospitós. Però obté Sabé algun petit plaer de dir-me que netegi un droide astromecànic?

Potser. Ella només és humana. En realitat, una vegada que començo, no m'importa la tasca. M'agrada treballar amb les mans. Aparta la meva ment de la impaciència. I després de tot, el droide em va salvar la vida.

El seu nom és R2-D2. Aparentment es va quedar fora del casc de la nau, treballant per arreglar els escuts reflectors sota el foc pesat. Vaig netejar el sutge i el residu de foc, llavors vaig anar a buscar un polidor. La unitat R2 brunzí sota les meves mans.

–Mereixes un bon polit–, li vaig dir–. Bon treball.

Ell bipejà feliç.

Tot d'una vaig sentir un fort "Holiola!" El soroll ens va espantar, i tots dos vam saltar.

Era el gungan, Jar Jar. Ell és el primer gungan que he vist de prop. És tan estrany que compartim un món. Suposo que ja que els gungans són habitants dels pantans necessiten trets amfibis per sobreviure. El gungan tenia una boca en bec com un ànec i unes llargues orelles penjants. Tenia una llarga llengua que solia sortir fora de la seva boca, com si provés l'aire.

Ell em va donar la llauna d'oli i se’m va presentar... un gest amistós.

–Nosa quasi en planeta Tatooine–, em va dir ell. Es va inclinar més a prop. Els seus ulls encaputxats eren compassius i plens de pena–. Misa muito amoïniat.

Vaig quedar abatuda. Ens ensenyen a pensar que els gungans són bàrbars. Però aquest era tan gentil com un nen. Li vaig donar uns copets a la seva freda mà gomosa. Li vaig dir que estava segura que tot aniria bé.

–Misa non tan–, va dir ell amb un sospir.

He amagat el meu somriure. Encara que compartim un món, els naboo i els gungans no ens barregem. La majoria dels naboo creuen que la raça gungan és inferior a ells. De manera que m'interessava estar cara a cara amb un. O hauria de dir cara a morro?

Si hagués conegut a un gungan com a reina, hauria hagut de portar les meves maneres més imponents com una túnica brillant. Però com a Padmé, estava encantada.

No puc evitar-ho. M'agrada.

MÉS TARD

Espaiport de Mos Espa, Tatooine

S'han anat sense mi! Havia d'haver previst això. Per què alertarien a una donzella quan estaven preparats per anar-se'n? Vaig haver de córrer per arribar al Capità Panaka i fer que em portessin a ells.

Els vam atrapar a una curta distància de la nau. Panaka els hi va dir que la Reina havia preguntat personalment si jo podia anar amb ells. Vaig poder veure que Qui-Gon estava molest, però va assentir. Vaig saber que ho acceptaria. Sóc una bona cobertura per a ell. Amb Jar Jar, R2, i amb mi, no semblaria amenaçant.

El planeta de Tatooine és totalment diferent a Naboo. El meu planeta està ple de verd vegetació i flors florint. Els nostres rius i rierols corren nets i dolços, bolcant-se en cataractes tan delicades com llaços.

Tatooine és pols. Pols, i una calor encegadora dels seus dos sols per sobre. No hi ha vegetació de la qual parlar, només roques. Les roques formen canons profunds, que s'alcen al teu voltant i de vegades bloquegen el cel.

Qui escolliria aquest planeta per viure-hi?

Vaig tenir la meva resposta quan vam arribar a Mos Espa: criminals i renegats. Estranyes criatures d'arreu de la galàxia s'asseien en els locals que perfilaven els carrers, jugant i cridant. El soroll, combinat amb la calor, em feia sentir marejada. Els carrers eren estrets i abarrotats de banthes bramant i diverses altres formes de vida. Cap de les quals, he d'afegir, tenia cap inclinació de conèixer millor.

Jar Jar estava aterrit. Es va enganxar a Qui-Gon, pràcticament caminant darrere dels seus talons. Jo mateixa estava nerviosa. Però també estava interessada. No havia vist molt dels mons lluny del meu. Aquest és tan diferent. Sorollós, polsegós, perillós... és totes aquestes coses. Però també està abarrotat de vida.

Qui-Gon em va dir que el planeta està controlat per Jabba el Hutt, probablement un dels personatges més desagradables de la galàxia. Els deserts són notoris per als carronyers, principalment jawes. Els habitants habituals són grangers d'humitat. Ells són els que tenen una vida dura, perquè són honestos.

–El parell d’espaiports com aquest estan plens de gent que no volen ser trobats, –va dir ell.

–Com nosaltres, –vaig assenyalar jo.

Qui-Gon em va fer una mirada fugissera de respecte.

–Suposo. –Llavors els seus ulls van tornar a escombrar el carrer. Ell és un home que desprèn una aura de calma profunda. Tot i així és la presència més alerta que he experimentat mai. Em sento segura amb ell.

Ens vam aturar en una petita plaça. Un grup de venedors de ferralla esparracats ajupits al nostre voltant. Un parell de les botigues més grans feien un intent de ser presentables. Almenys semblava com si no fossis a posar la teva vida a les teves mans en caminar a través de la porta.

Qui-Gon va assenyalar cap a una botiga més petita, d'aspecte més ignominiós.

Em vaig mossegar el llavi per evitar deixar anar, "No" Amidala hauria discutit amb ell. Però Padmé deixa estar les petites coses.

Aquesta no és la primera vegada que m'ha passat que Padmé de vegades és més llesta que la Reina.

Següent